Fitxa del Pais: Xile
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Nom: Xile
Idiomes oficials: Castellà.
Capital: Santiago (hora local: GMT-4)
Ciutat més gran: Santiago
Govern: República (President: Michelle Bachelet).
Superfície: 756.950 km²
Població: 15.980.912 hab.
Moneda: Peso xilè (CLP).
Pesos i mesures: Sistema mètric.
Electricitat: 240V AC, 50 Hz
Dominis internet: .cl
Codi telefònic: +56
Introducció
La majoria de gent només coneix de Xile que és un país allargat i estret... El país és una gran franja de terra de 4.300 km que va des de Perú fins al mític Cabo de Hornos. Un dels seus límits l’estableix la línia costanera; l’altre, majoritàriament la muntanya, amb la majestuosa serralada Andina. Només per la seva forma ja es converteix en un destí atractiu on el viatger pot proposar-se el repte de creuar el país d’extrem a extrem sense tornar mai sobre les seves passes i amb unes possibilitats d’aventura superiors a las de molts altres destins.
Xile té moltíssim que oferir donat que podem trobar infinitat d’activitats: visitar deserts, fer surf a magnífiques platges del Pacífic, gaudir de l’art precolombí, submergir-se en aigües termals, visitar algunes de les seves extraordinàries bodegues, passejar a cavall pels voltants d’un volcà, recórrer rius o fiords en kaiak, afeccionar-se a la pesca amb mosca, fer treks pels Andes... són només algunes de les possibilitats que se’m passen pel cap quan penso en aquest magnífic país!!!
El centre oficial de Xile, és Santiago que, a banda de constituir un dels focus de negocis més important d’America del Sud, és una ciutat bulliciosa amb magnífics restaurants i una animada vida nocturna. El Nord de Xile té el desert més sec del món: Atacama amb les seves immenses extensions de sal, guèisers fumejants i geoglifos inques. La puresa dels cels del nord ha propiciat que en aquesta zona del planeta s’hagin instal•lat alguns dels observatoris astronòmics més importants del món. Les amants del vi podran gaudir, a la zona central, de magnífiques vinyes. Cap al Sud, en canvi, el país es torna verd exuberant: un espectacle de boscos, llacs, volcans i rius. La carretera Austral, una immensa pista de grava, condueix a l’aventurer fins a algunes de les zones més inaccessibles del país, travessant boscos i la deserta estepa Patagònia. Ja al Sud, es recorren laberints de fiords i quilòmetres de glaceres d’un to blavós només superats per la meravella de las Torres del Paine, un parc natural amb unes espectaculars columnes verticals de granit. Si tenim temps i pressupost, la illa de Pasqua (Rapa Nui) i els seus moais podran arrodonir el nostre viatge; l’Illa Robinson Crusoe permetrà als més urbanites a jugar als nàufrags i l’Antàrtida serà capaç de despertar els esperits més aventurers...
Durant segles, els exploradors del món (Magallanes, D’Agostini, Darwin,...) han exaltat la bellesa salvatge d’aquest país, però sense cap mena de dubte, lo millor de qualsevol recorregut pel país és conèixer als xilens, orgullosos de la bellesa del seu país i amb ganes d’acollir al visitant. L’amabilitat i el seu tarannà han fet d’aquest viatge una magnífica aventura. Compartir amb ells sobretaules o converses de cafè ens han premés gaudir aquest viatge de manera diferent... hem tornat completament entusiasmats, fins i tot diria que canviats i amb un nou projecte al cap... i es que l’Amèrica llatina ens entusiasma!!!
Esperem que gaudiu encara que sigui una petit part del que vam fer-ho nosaltres per aquestes terres i que aquest relat us sigui d’utilitat!!!
Historia
El 1531 els espanyols van prendre el control del govern central de l'imperi inca (l'actual Perú) i a partir d'aquest fet s'inicien campanyes per a prendre el control dels territoris al sud de l'Imperi.
Un dels primers conqueridors espanyols va ser Diego de Almagro, el qual el 1535 va encapçalar una expedició cap al sud des del Perú, després de disputes territorials amb Francisco Pizarro. Almagro és considerat per això el "descobridor de Xile", malgrat que abans ja era habitat per altres persones. No obstant això, no va deixar cap senyal perdurable sobre el territori, ja que no va ser fins al viatge de Pedro de Valdivia 1540-1541 que s'hi va establir una presència permanent espanyola. De camí cap al sud, després de travessar el desert d'Atacama, Valdivia hi va fundar una sèrie d'establiments: el primer i més important, el 12 de febrer de 1541, va ser Santiago de la Nueva Extremadura -la futura Santiago- als peus del cerro Santa Lucia.
Valdivia no es va conformar amb les magres riqueses obtingudes fins aleshores i decideix iniciar una campanya militar cap als territoris de més al sud, on va trobar la mort. Aquesta campanya esdevingué la guerra d'Arauco, que Alonso d'Ercilla relataria magistralment en la seva obra "La Araucana" (1576). La guerra es va allargassar fins al 1609, quan Felip III i els cacics maputxes celebren el Parlament de Quilín en què el primer reconeix als segons una ambigua autonomia com a nació dintre del Regne de Xile. Periòdicament, des de llavors, cada nou governador xilè designat pel rei celebrava aquests "Parlaments", que buscaven de resoldre les diferències entre ambdues parts i perllongar la pau, fent servir el riu Bío-Bío com a límit natural d'ambdós territoris, una zona encara coneguda com "La Frontera". Aquest sistema perdurarà fins a les guerres que, en el segle XIX, enfrontaren l'estat xilè i l'argentí, ja lliures del domini espanyol, procés que culmina amb la Pacificació de l'Araucanía el 1881.
Xile va ser una colònia espanyola fins a la fi de la dècada de 1810. Des de la independència, Xile ha intentat d'establir un sistema democràtic diverses vegades, en períodes que han estat interromputs per accions de força. El més llarg i recent va ser el Govern Militar de Pinochet, que va comportar la tortura i la mort de milers de ciutadans, des de 1973 fins a 1990, any que es van restaurar les llibertats i institucions democràtiques. L'octubre de 1972 Salvador Allende nomenà comandat en cap interí de l'exercit a Augusto Pinochet, substituent al General Carlos Prats qui s'havia fet càrrec del ministeri de l'Interior. Quan es produeix la dimissió de Prats, el 25 d'agost de 1973, Pinochet esdevé comandant en cap de l'Exercit. Setze dies després va trair al govern d'Allende, qui s'atrinxera al palau de la Moneda, i es nega a rendir-se. Després del bombardeig del palau per l'aviació, pareix ser que Allende es suïcidà amb un fusell Ak-13 que li havia regalat Fidel Castro.
Politica
La constitució de Xile va ser aprovada en un referèndum el setembre de 1980 i va entrar en vigor el març de 1981. Després de la derrota de l'últim dictador, Augusto Pinochet en un plebiscit el 1988, la constitució va ser modificada per a permetre noves modificacions en el futur, ja que la classe política considerava que n'eren necessàries per a completar la transició a la democràcia.
La branca legislativa està representada per un congrés bicameral compost per un Senat amb 48 membres, i una Cambra de Diputats amb 120 membres. La seu del Congrés és a la ciutat del Valparaíso, 140 km a l'oest de la capital, Santiago.
Xile és un estat unitari, és a dir, el sistema d'administració política es basa en el centralisme. Les regions, com a sub-entitats de la divisió política i administrativa, no gaudeixen d'autonomia, i llurs governants són designats directament pel president de la república.
Geografia
Xile s'estén de nord cap al sud, a l'est dels Andes 4.630 km, però només 430 km d'est aap a l'oest en la seva regió més ampla. Xile és el país més llarg (de nord-sud) del món.
La regió del nord és desèrtica (desert d'Atacama), i és rica en minerals, principalment en coure i els nitrats. La petita vall central, la qual inclou la capital, Santiago de Xile, domina el país en termes poblacionals i en producció agrícola. La regió del sud conté nombroses boscos i llacs. També reclama part del territori de l'Antàrtida.
Xile també controla l'illa de Pasqua, la qual va incorporar al seu territori el 1888 i l'illes de l'arxipèlag Juan Fernández.
Economia
Xile posseeix una de les economies més desenvolupades de tota Llatinoamèrica. L'economia xilena ha estat reconeguda com una de les més estables de la regió; la formalitat de la política macroeconòmica i l'estabilitat democràtica han convertit Xile en un país altament atractiu per a invertir a l'Amèrica Llatina. Santiago, la capital, ha rebut la distinció, en dos anys consecutius, de millor ciutat per a fer negocis a l'Amèrica Llatina, fins i tot superior a la ciutat de Miami, inclosa en l'estudi.
Xile compta amb poques riqueses naturals: solament la zona nord és rica en jaciments minerals com coure, ferro i molibdè. La zona central del país viu de la indústria del vi i de la indústria agropecuària en general. A l'àrea del sud predomina l'activitat forestal i pesquera, específicament de la indústria del salmó. És important mencionar que el 40% de la població del país viu a l'àrea metropolitana de Santiago. Per això l'activitat econòmica es troba fortament concentrada a l'àrea central del país, on hi ha la capital.
Xile va experimentar un impressionant creixement econòmic sostingut (7% en terme mitjà), des de mitjan dels vuitanta fins al 1997, quan es va iniciar una desacceleració a causa de la crisi Asiàtica. No obstant aquest entrebanc, el país ha recobrat ràpidament la sendera del creixement i l'any 2004 va ser del 6,1%. El país va complir i superar les estratègies de reducció de pobresa i control de la inflació. El repte més gran del govern és diversificar l'economia, ja que el creixement està molt relacionat amb els alts preus del coure, i l'economia depèn força de l'exportació d'aquest mineral així com del gas natural importat de l'Argentina.
L'economia xilena és reconeguda internacionalment pel seu grau de competitivitat (el més alt d'Amèrica Llatina) i la seva liberalització. Xile i Mèxic són els únics dos països d'Amèrica que han signat un Tractat de Comerç Lliure amb la Unió Europea. Xile també ha signat un tractat similar amb els Estats Units, amb els quals Xile vol diversificar la seva economia. Xile és membre associat del Mercosur.
Població
Demogràficament, Xile és força homogeni: el 90% de la població és mestissa, és a dir, d'ascendència mixta, europea i indígena. A Xile van arribar un nombre considerable d'alemanys i italians en el segle XIX. Els pobles indígenes representen el 5% de la població. Encara que només el 5% de la població és d'origen europeu, en general, la població mestissa prefereix de considerar-se europea.
Encara que els xilens d'ascendència europea no-espanyola no són nombrosos, alguns grups d'immigrants van canviar l'aspecte demogràfic i fins i tot arquitectònic d'algunes regions. Xile va rebre onadas d'immigrants irlandesos i anglesos abans de la independència (Bernardo O'Higgings, un cabdill de la independència, era d'ascendència irlandesa). El 1848 el govern va començar un programa per a promoure la immigració alemanya. Els immigrants alemanys van transformar les províncies del sud, com ara Valdivia, Llanquihue i Osorno, que encara mostren la influència alemanya en la seva arquitectura. Altres grups d'immigrants inclouen als italians, francesos i de l'Orient Mitjà.
Els pobles que s'identifiquen com a membres de grups indígenes (identificació basada en la auto-adscripció) representen el 5%, o 700.000 habitants. El 80% d'aquests són maputxe, i viuen a l'àrea sud-central del país. Els pobles aimara i quítxua viuen a la frontera nord amb el Perú i Bolívia. Hi ha 5.000 habitants d'ascendència polinèsia, que viuen a l'illa Rapanui.
La llengua oficial de Xile és el castellà, però també s'hi parlen diverses llengües indígenes. Endemés dels maputxe o mapudungun, també hi ha altres indígenes com aimara, rapanui, yàmana, quítxua, atacameny i altres.
Principals ciutats i divisions administratives
Xile està dividit en tretze regions governades per un intendent designat pel president de la república. Cada regió està dividida en províncies. Les regions es designen amb un nombre romà, de nord a sud del país. L'única excepció n'és Santiago, que es designa amb les lletres RM, que volen dir "Regió Metropolitana"
- I Regió de Tarapacá (capital Iquique)
- II Regió d'Antofagasta (capital Antofagasta)
- III Regió d'Atacama (capital Copiapó)
- IV Regió de Coquimbo (capital La Serena)
- V Regió de Valparaíso (capital Valparaíso)
- Regió Metropolitana (capital Santiago)
- VI Regió del Libertador General Bernardo O'Higgins (capital Rancagua)
- VII Regió del Maule (capital Talca)
- VIII Regió del Bío-Bío (capital Concepción)
- IX Regió de l'Araucània (capital Temuco)
- X Regió de Los Lagos (capital Puerto Montt)
- XI Regió d'Aysén del General Carlos Ibáñez del Campo (capital Coyhaique)
- XII Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Xilena (capital Punta Arenas)
Requeriments d'entrada
Per entrar al país no es necessita visat i és suficient amb el passaport amb 6 mesos de vigència. Donat que els requeriments d’entrada al país varien amb freqüència, sempre és aconsellable contactar amb el consulat per garantir l’èxit i evitar sorpreses; encara més si tenim previst creuar a algun dels seus països veïns com va ser el nostre cas.
Si tenim pensat llogar un cotxe, es recomanable portar el carnet internacional vigent (s'aconsegueix a l'edifici de la Campana, Delegació de Trànsit de Barcelona, i és vàlid per un any).
Salut
Xile en general presenta pocs riscos pel viatger, i per estar al dia sempre és recomanable visitar la web de los Centros para el Control y la Prevención de Enfermedades
Pel que fa a les vacunes, actualment no hi ha cap vacuna obligatòria ni recomanable per visitar aquest país (ni Argentina). Es pot trobar informació actualitzada a la Web del Ministerio de Asuntos Exteriores.
Un tema a tenir en compte, sobretot si es viatja a la zona Andina, es la possibilitat de patir l’anomenat mal de altura: A més de 2.500 m la manca d’oxigen afecta en major o menor mesura a tothom. El mal d’alçada apareix les primeres 24h i pot durar fins a tres setmanes. Els símptomes lleus són mal de cap, cansament, vertigen, dificultat per dormir... per tractar aquests símptomes lleus n’hi ha prou amb descansar un o dos dies a la mateixa alçada i prendre algun analgèsic pel mal de cap. Si els símptomes persisteixen, serà convenient baixar l’alçada.
Alguns consells bàsics per evitar el soroche:
- Ascendir lentament, prenent dies de descans, fer una aclimatació gradual.
- Dormir a menys alçada de la que s’ha assolit durant la jornada: “escala alt, dorm baix”.
- Beure molts líquids i evitar alcohol. L’aire de muntanya és fresc i sec, de manera que es perd molta humitat al respirar. Això evitarà la deshidratació.
- Fer menjars lleugers amb molts carbohidrats.
I recordeu que actualment la Seguretat Social del nostre país no cobreix cap incident a Xile, de manera que és recomanable una assegurança de viatge o bé consultar les cobertures de les mútues privades... viatjar tranquil no té preu!
Seguretat
Un cop més, no haurem de deixar-nos asustar ni influir per las imatges i notícies alarmants que veiem o llegim en els mitjans de comunicació europeus. Xile és un país segur, probablement igual o més que qualsevol país Europeu. La nostra experiència va ser completament positiva, però com sempre, es necessari tenir certes precaucions, especialment a les ciutats o en llocs més concorreguts i portar la documentació sempre a sobre per evitar problemes. Per altre banda, els carabineros sempre estan disposats a donar un cop de mà.
Allotjament
En aquesta ocasió vam estar temptats de sortir de casa només amb els bitllets d’avió a la butxaca, el fet de viatjar en temporada alta (a l’hemisferi Sud) i tenint en compte que Xile i concretament la Patagònia està prenent molta força com a destí turístic arreu del món ens ho va fer replantejar i com en altres ocasions vam fer un combinat: sortíem de casa amb alguns allotjaments reservats i d’altres oberts de manera que ens permetés reconfigurar la ruta sobre la marxa.
Xile disposa d’una àmplia oferta d’allotjaments, des d’albergs, campings o bed&breakfast fins a luxossisims hotels de cinc estrelles. El viatger pot triar en funció del seu pressupost i sempre podrem trobar aquell que més s’adapti a les nostres necessitats. La combinació que vam triar nosaltres ens va permetre ajustar el pressupost a les nostres necessitats, el nostre era un viatge llarg i els menjars no podien disparar las despeses, de manera que vam triar nombrosos allotjaments amb dret a cuina per poder controlar el pressupost.
Per reservar es pot recorre al Fax o al correu electrònic, en el nostre cas en concret, vàrem lligar la major part dels allotjaments abans de marxar, fent les confirmacions per e-mail. No vàrem haver d’avançar cap quantitat en concepte de reserva i tot va rutllar a la perfecció.
|
