Namibia: Aventura per l'Africa Austral
Durada: 27 dies
Dates: Any 2007. Del 1 d'Agost al 29 d'Agost
Autors: Montse i Xavi
Web dels autors: Montse i Xavi
Estil del viatge i preparació
Com en altres ocasions, ens vàrem organitzar nosaltres mateixos el viatge. Era la nostra primera aventura africana i teníem una barreja de respecte i d’emoció per emprendre el viatge.... feia molt de temps que anàvem darrera d’una escapada africana però sempre havíem ajornat la decisió... ara amb una mica més d’experiència en això de recórrer el món, ens sentíem preparats per recórrer una part d’aquest enigmàtic continent, farem el primer tast!!!!
Sense oblidar el requisit indispensable de les nostres vacances (viatjar sols) i tenint en compte que era la nostra primera visita a Àfrica, triem un destí que tot i no està explotat turísticament (de moment), a priori, no presenta masses dificultats: no és un país en conflicte, no té riscos sanitaris extrems i gaudeix d’uns índexs de seguretat molt raonables; així que tot just uns dies després de tornar de Xile, un sopar d’amics ajuda a perfilar el que serà el nostre proper destí: Namíbia...
A diferència d’altres viatges, aquest el primer que triem es el transport:
Lloguem un Landrover DEFENDER TD110 pràcticament nou i perfectament equipat... que després d’haver-lo vist en acció podem dir que és una autèntica màquina... no hi ha terreny o dificultat que l’aturi: sorra, fang, pedres, pista.... si bé és cert, que es un vehicle per gaudir del paisatge, per recórrer quilòmetres sense presses, però això és justament el que busquem... recórrer tranquil•lament tots els quilòmetres que se’ns posin per davant.
Provistos d’aquest impressionant vehicle i sense por de quedar-nos penjats en algun punt del circuit dissenyem el recorregut... aquest cop viatjarem per l’Àfrica Austral i combinarem els immensos paisatges amb las reserves naturals i la fauna salvatge: Una tira de quilòmetres en un recorregut circular que ens durà des de Sudafrica fins a Namíbia, país que recorrerem de Sud a Nord... creuant la seva àrida extensió per endinsar-nos al petit oasi del Delta del Okavango i las impressionants reserves de Moremi i Chobe, ja a Botswana. Aquí a Botswana és on realment posem a prova tant el nostre esperit aventurer, com la nostre perícia en la conducció i la fiabilitat del nostre company DEFENDER. El punt àlgid del nostre recorregut arriba a Zimbawe, on visitarem una autèntica meravella d’aquest planeta las increïbles Victoria Falls, on ens prendrem el petit luxe de sobrevolar-les en un petit helicòpter i gaudir d’unes vistes inoblidables. A partir d’aquí traçarem la línia recta que ens ha de dur novament a Joburg, el punt de partida de la nostra aventura africana... i a llarg de tot el viatge, sorra, pols, calor, cels estrellats, las millors postes de sol, rius, verd,... el contacte amb un poble cordial i amable. I com a punt final del nostre gran viatge, una parada de 30 hores a Dubai, on ens dedicarem a refer-nos de la aventura i de passada aprofitarem per gaudir amb els seus mercats i la seva extravagància!
Ens deixem de preàmbuls i comencem el relat de la nostre primera aventura africana... esperem que en gaudiu i des d’aquí us encoratgem a emprendre amb nosaltres un “petit viatge”...
Dates del Viatge
Aquest cop feríem las vacances com la immensa majoria de conciutadans... marxàvem de Barcelona l’1 d’Agost i no tornarem fins el 29 d’Agost... passarem el nostre primer estiu a l’Àfrica Austral. Aquestes dates corresponen amb l’hivern Africà i l’època més seca a la regió destí del nostre viatge... Tot i que hi ha diferencia de temperatura i clima entre Sudafrica i las zones més al Nord de Namíbia i Botswana, la temperatura en general es molt agradable i els dies molt clars. És important no oblidar-se un bon polar a la motxilla... per las nit el clima és fred i a Sudafrica el vent és intens.
Llista de Waypoints de la ruta que hem seguit, presa sobre el terreny: Ruta i WayPoints (format XLS)
Diari de Viatge
01/08/2007 - L’Ametlla del Vallés – Barcelona – Munich –...
El nostre vol destí a l’Àfrica surt demà a primera hora de la tarda des de Munich, de manera que tenint en compte las dates del nostre viatge i la quantitat de gent que vola en aquests dies, creiem prudent sortir un dia abans de Barcelona i passar la nit a Munich d’aquesta manera assegurem no perdre el vol per algun retard...
Aconseguim un vol amb clickair que ens durà de Barcelona a Munich: quedem força sorpresos del bon funcionament del aeroport en un dia tant crític com és l’1 d’Agost... i ens trobem que el nostre aeroplà surt puntualment, pocs minuts abans de les 15:00 de la nostre ciutat.
A les 16:45 arribem a Munich, l’únic petit problema és que la maleta on duem pràcticament tota la roba no apareix per les cintes... no volem preocupar-nos massa més del compte, fa només unes hores que hem començat las nostres vacances i un petit entrebanc no ens esvaeix las ganes d’aventura, així que després de fer la reclamació i deixar las nostres dades de contacte, deixem l’aeroport i agafem el tren per dirigir-nos al hotel Munich inn, un petit hotel de la ciutat a pocs minuts de l’estació central (Hauptbahnhof) que van reservar a través del portal Booking a un preu molt raonable.
L’aeroport de la ciutat està perfectament comunicat amb dues línies de tren interurbà (S1 i S8) amb molt bones freqüències de pas, només cal treure un bitllet de tres zones i en uns 40 minuts estem al centre de la ciutat. El següent link proporciona tota la informació necessària per moure’ns per Munich.
Acabem el dia fent un plat típic al centre de la ciutat: cervesa bàvara, salsitxes i chucrut... com no podia ser de cap altre manera. Després de sopar un tomb per la ciutat i a dormir, demà comença el nostre periple fins el continent africà!
Podeu trobar més informació addicional sobre Munich al relat de l’escapada de 48H que vam fer recentment a aquesta ciutat.
02-03/08/2007 - Munich – Dubai – Johannesburg – Rustenburg (150 km Ruta: 150 km)
Avui comença un dia llarg... tenim per davant uns quants vols, molts quilòmetres i unes quantes hores d’espera mortes en aeroports. De tota manera, això no és cap impediment per estar emocionats amb el que tenim per davant... pràcticament un mes d’aventura africana!!!
Ens llevem aviat amb l’esperança de recuperar la nostre maleta... després de moure uns quants fils, se’ns apodera una tac de realisme... sembla que tenim poques possibilitats, així que deixem dit a l’aeroport que si apareix la maleta ens l’enviïn a Johanesburg i ens embarquem destí Dubai amb Emirates. Vam triar aquesta companyia per una qüestió de preu, ens oferien un preu força més econòmic que un vol directe amb altres aerolínies i ens va semblar que fer una parada a Dubai més que un petit entrebanc era una oportunitat immillorable de conèixer una nova ciutat; a més com la majoria de companyies asiàtiques i de l’Orient Mitjà són d’una qualitat innegable...
El nostre primer vol és d’unes 6 hores aproximadament, arribem a Dubai prop de les 12 de la nit, només sortir a la terminal ens quedem al•lucinats... l’aeroport està a ple rendiment i hi ha moltíssima gent, semblen les dues del mig dia!!!... nosaltres aprofitem per fer unes compres bàsiques (las botigues estan obertes 24h els 7 dies de la setmana) en previsió de la maleta perduda i sopem en un tranquil restaurant de l’aeroport mentre fem temps pel proper vol.
Sortim de Dubai amb una hora de retard, son las 5:30 del matí quan deixem la ciutat i aquí a Dubai ja s’ha fet de dia... nosaltres aprofitarem per dormir las poc més de 7 hores i mitja que ens separen del destí final.
Una curiositat: Temperatura de Dubai a mitjanit: 36ºC... un autèntic forn!!!
Són pràcticament les 11 del matí que ens comencem a aproximar a Johanesburg... mirem per la finestra encuriosits.... el que tenim davant dels nostres ulls res té a veure amb el que estem acostumats a veure quan estem sobrevolant alguna “ciutat” o algun paisatge.... davant nostre tenim el que ens espera els proper dies: l’àrid continent africà... sorra, terra... sorra, terra.... sembla difícil pensar que aquí puguem trobar vida, quina capacitat de superació per adaptar-se al territori, una sensació difícil de descriure...
Després d’aterrar recollim las maletes (totes tret d’una) i llestos, ja podem començar la nostre aventura! A la sortida de la terminal ens està esperant un agent de la companyia de lloguer de cotxes, ens acompanyen fins el pàrquing del aeroport i ens lliuren les claus del LandRover DEFENDER TD110, que hem llogat i amb el que pretenem recórrer el Sud d’aquest magnífic continent. Quatre instruccions bàsiques, uns consells pràctics i en quant a seguretat sobretot – “res d’agobis, res no és tant dolent com els deuen haver explicat!” i quina raó tenen!!! Acabem de posar els peus a Jburg però la primera sensació és agradable, no ens sembla un continent tant llunyà... sentim bé i amb moltes ganes de posar el motor en marxa i començar el nostre descobriment.
No tenim previst esperar la maleta, així que donem instruccions de que en cas que arribi la lliurin a la seu de la companyia on hem llogat el cotxe i ens posem en marxa.
Comencem la ruta d’avui de Jburg fins a Rustenburg, una tirada curta per fer l’adaptació... que fem al•lucinant a cada cruïlla, a cada carrer, a cada tram de carretera... cotxes plens, algun accident de trànsit, bullici, gent caminant per tot arreu, venedors ambulants de qualsevol cosa, fogueres,... imatges que es van difuminant a mida que ens allunyem de Jburg i ens endinsem a la zona rural.
Passades les 19:00 arribem a Terra Casa, la magnífica casa colonial on ens allotjarem avui. La Elmari i el seu marit ens acullen com a membres de la família... Ens veuen afamats, així que ens preparen un deliciós sopar i compartim una estona amb ells al porxo: els expliquem quina és la nostre ruta i ens donen algunes recomanacions i consells per aprofitar al màxim la nostre travessia, a jutjar pels seus ulls.... de ben segur ens acompanyarien!!!
04/08/2007 Rustenburg – Kuruman (573 km Ruta: 723 km)
Avui tenim un dia de trànsit, es tractar de seguir l’adaptació i fer una bona tirada de quilòmetres per aproximar-nos el més ràpidament possible a Namíbia, en nostre principal destí.
De fet, el fet de llogar el cotxe a Jburg es un altre cop a un tema pressupostari: una millor oferta (tant de vols com de cotxes) abarateixen els costos del nostre viatge si l’iniciem des de la capital de Sudafrica però això ens obliga a fer una quilòmetres addicionals. Aquest fet però no ens preocupa massa, d’aquesta manera ens anem adaptant al territori, així doncs els primers dies del nostre viatge els destinem a cobrir quilòmetres, començant la jornada aviat i mirant d’acabar-la també aviat... relaxant-nos en algun bon allotjament.
Ens llevem cap a les 8:30 completament recuperats del llarg viatge (això de no tenir pràcticament canvi horari ens afavoreix molt) i acabem de refer-nos amb l’esplèndid esmorzar que ens ha preparat la Elmari a la terrassa, just davant del jardí. La casa és increïble, tot està cuidat fins l’últim detall, un molt recomanable.
Després d’esmorzar seguim amb el nostre viatge, Rustenburg no té cap atractiu especial, és una petita ciutat minera situada a prop de Pilanesberg Nationa Park o Sun City, dos destins que sí mereixen una visita. Nosaltres però els hem desestimat, no perquè no valguin la pena de visitar, si no perquè avui ens esperen força quilòmetres per davant i volem seguir la nostra ruta, pot ser en una propera visita a Sudafrica!
El primer que fem és dirigir-nos a un petit centre comercial de la ciutat on trobem entre d’altres botigues i serveis un supermercat de la cadena ASPAR. Allà comprem un primer avituallament: unes quantes garrafes d’aigua, sucs de fruita, embotit, pa, fruita,... gel i una nevera de càmping que ens anirà de meravella per mantenir-ho tot fresc!!! Fet això, iniciem la travessia!
Passem el dia resseguint la carretera, travessant petits pobles i ciutats no tant petites... ens sorprenen las ciutats que anem travessant, en totes podem observar un ‘gheto’ a les afores amb vivendes fetes de plàstics, llaunes, amb tota mena de materials... i a l’altre banda, un barri residencial generalment habitat per sud-africans blancs... són els rastres de l’Apartheid.
Per las carreteres també ens sobta la quantitat de gent que hi va caminant... cobrint llarguissimes distàncies a peu, això ho anirem trobant al llarg del nostre viatge... aprofitem l’ocasió per pujar al cotxe una noia que feia dit, l’aproparem al seu destí i de passada compartim trajecte.
Ja de nit arribem al que serà el nostre allotjament, el Raptor Center, un centre de rehabilitació d’aus salvatges situat a les portes del Kalahari. El centre no està pensat com a hotel, però la reserva disposa d’un acollidor "rondavel"’ que els propietaris lloguen a dies o per temporades a visitants interessats en la vida salvatge. Per exemple, mesos enrera en el mateix bungalow on dormirem nosaltres s’hi van allotjar un equip de filmació de la BBC en una estada a la zona per elaborar un reportatge sobre els suricats que viuen a la reserva.
Deixem las bosses i ens anem a sopar a uns quilòmetres de la reserva (i es que estem al mig del no res), al Red Sands Lodge... estem sorpresos tant de la qualitat dels serveis com de las infrastructures... mengem d’allò més bé!
De tornada a la reserva no podem deixar de meravellar-nos amb la immensitat dels cels del Kalahari... val la pena passar una mica de fred i quedar-se una estona contemplant el magnífic cel estrellat... un cel immens, un cel lluminós, un cel increïble... no ens extranya gens el que ens comenten els propietaris: aquests cels els han vingut a filmar d’arreu del món! Simplement impressionant, un escenari que commou.
05/08/2007 Kuruman – Upington (269 km Ruta: 992 km)
Quan ens llevem apreciem on som!!!! estem al mig d’un desert... davant la porta del rondavel, que no té cap cortina, podem veure tota mena d’animalons corrents a munt i avall, de fet el primer que hem vist en obrir els ulls és una colla de “bambis”... encara en pijama correm emocionats a per les càmares, sembla que avui tindran molta feina!!!!
Després de la primera sessió fotogràfica del dia, anem a esmorzar.. hem quedat amb en Mike i la seva dona, (una parella d’anglesos que han viscut per mig món i estan afincats aquí a Sudafrica des de fa 2 anys i mig) per esmorzar junts, després ens durant a fer una visita al centre de rehabilitació d’aus salvatges. Després d’un bon esmorzar típicament anglès comencem a recórrer la finca amb en Mike... l’extensió de terreny és enorme, nosaltres ens dirigim a la zona de rehabilitació d’aus: immenses gàbies on tenen els ocells en recuperació, principalment àligues malferides pels pals de llum que s’extenen per tot aquest territori, aus electrocutades i amb les ales molt malmeses... al no poder volar, aquests animals no tenen pràcticament cap possibilitat de supervivència fora del centre fins que no estiguin plenament recuperades. En Mike ens a ensenyant tots els exemplars, fins i tot ens convida a entrar a alguna de les gàbies... opció que declinem!!!
En Mike ens va explicant totes les particularitats de cada espècies: com cacen, com viuen, con són,... veure’l i sentir-lo parlar és tot un exemple, entenem ràpidament com és que dedica tots els seus dies a tenir cura d’aquests animals ferits, sent autèntica passió en general per la natura i en particular... per les aus. Ens commou quan trist ens diu que “no sé perquè a la gent no li agraden els animals... ”. Ell, juntament amb la seva dona, el seu fill i dos treballadors més, fan una tasca molt lloable, tant per la recuperació d’animals ferits com des del punt de vista educatiu: aquí venen grups d’escolars a sentir las seves explicacions, que intentarà per tots els mitjans fer entendre a tothom que l’escolti que entre tots podem protegir a aquestes espècies, actualment en perill d’extinció. La visita és d’allò més interessant!!!
Per acabar, preguntem a en Mike pels “suricats”, no els hem vist durant la visita i mirarem de localitzar-los per la finca que recorrerem amb un cotxe elèctric per mirar de no espantar-los amb el soroll.... després d’una bona estona fent voltes acabem desistint... potser la propera tenim més sort!!!
Deixem enrera el Raptor Center i las portes del Kalahari, contents amb tot el que hem après aquí i amb l’experiència d’aquest primer contacte amb la fauna africana.... i ens disposem a iniciar la marxa fins a Upington, el nostre destí d’avui.
El camí discórrer per carretera, sense cap problema... ens recorda la Patagonia inmenses extensions de matolls i muntanyes.... una diferencia, aquí tot està tenyit de la vermella sorra del Kalahari!!!
Arribem a Upington, situada a les rives del riu Orange, prop de les 17:00 de la tarda i ens allotgem a “la Boheme”... altre cop un B&B espectacular a les afores de la ciutat on podem relaxar-nos i descansar.
06/08/2007 Upington – Grunau (520 km Ruta: 1552 km)
Avui és el nostre darrer dia en terres Sudafricanes, aquesta tarda entrarem a Namíbia, eix central del nostre viatge! Abans però aprofitarem per fer un parell de visites: A poc més de 100 km de Upington tenim las Augrabies Falls, unes cataractes que ens serviran d’aperitiu fins que no arribin las magnífiques Vic Falls, que tothom ens ha dit que són espectaculars.
Abans d’arribar-nos-hi, fem una ràpida visita a Upington, una petita ciutat, molt diferent a las que hem anat creuant des de la nostre sortida de Jburg. Aquesta és una ciutat ordenada, amb molt comerç, serveis, àmplies avingudes,... i fins i tot una església al més pur estil colonial... tot plegat... molt alemany!!!
Aprofitem per omplir el doble dipòsit del nostre Defender i sortim cap a Augrabies Falls: el poble Khoi anomenava a aquest lloc com “Aukoerebis”, que podem traduïr com “lloc de soroll” pel baluern que es pot sentir en època de pluges.
Recorrem els 120 km que ens separen del parc per una carretera asfaltada sense cap dificultat, gaudint del paisatge, sense presses... L’entrada al parc ens costa 170 Rands i ens permet recórrer la zona plàcidament: passem bona part del matí recorrent las diferents passarel•les de fusta fins al gran salt d’aigua... a mesura que el riu Orange s’apropa a Augrabies aquest es va subdividint en mil canals abans de deixar-se anar per la cataracta de 56 metres d’alçada que tenim davant dels nostres ulls... la remor és impressionant i això que estem en plena època seca!... el riu segueix avall per una gorja de 18 km de longitud.
Dins del parc hi ha marcades diferents excursions (des de passejades d’uns pocs quilòmetres, fins un trekk de tres dies) nosaltres però decidim seguir amb el nostre camí que ens ha de dur fins a Namíbia... així que posem rumb a la frontera per una carretera secundària: El camí és desolador... immenses extensions de territori fins més enllà d’on ens arriba la mirada... res de res i de tant las extenses planures es trenquen per lleugeres ondulacions del territori o per algun arbre amb termiters gegants a les seves branques. Això sí, la pols comença a envair-ho tot, serà la nostra companya fins al final del viatge!
Els tràmits a la frontera són molt àgils, molt més del que podíem imaginar i no ens suposen cap problema... Per fi i després de tant temps d’esperar-ho ja podem dir que estem a Namíbia! Estem completament emocionants i només creuar busquem una referència... el cartell que ens dóna la benvinguda al país es un bon escenari per fer-nos una foto, nosaltres i el nostre company, el landy!!! muntem el trípode, ens pugem al sostre i “click, click”.. INMORTALITZAT! És un gran moment!!!!
El terreny que anem creuant és molt semblant al que hem deixat enrera... res de res a banda i banda... un paisatge àrid i aparentment estèril. Badem amb tot el que veiem i se’ns ha fet tard, de fet ens quedem sense llum quan encara falta bastant per arribar al destí que teníem previst per avui, el càmping de Hobas, a les portes del canyó del riu Fisher.
Estem força cansats de tot el dia, així que optem per quedar-nos a Grunau a dormir. Preguntant al poble ens indiquen una granja a les afores on passarem la nit... no és precisament un hotel de 5 estrelles, però ens estalvia recórrer més de 80 km per pistes sense senyalitzar en plena nit, així que acceptem... demà serà un altre dia!
07/08/2007 Grunau – Ai-Ais (241 km Ruta: 1793 km)
Avui matinem... a les 6:30 ja estem d’empeus... il•lusionats amb el nostre destí d’avui, el magnífic Fish River Canyon!!!... el que serà el nostre primer gran paisatge a descobrir...
Fem un esmorzar contundent i iniciem la ruta per una carretera de grava, però en perfecte estat. Aprofitem per comentar el que hem pogut veure al llarg de tot el país: si bé la majoria de carreteres no estan asfaltades i son de grava (és convenient no córrer massa per no perdre el control del vehicle), podem trobar-hi màquines que en fan el manteniment constantment, arreglen clots, las allisen i en alguns casos fins i tot i tiren una mica d’aigua per que no s’aixequin tanta pols! en definitiva, las tenen força ben conservades.
En poc més d’una hora arribem a Hobas, l’entrada al Parc Nacional i on paguem l’entrada (170 Rands per entrar nosaltres i el vehicle). Adquirim d’un petit plànol de la zona i ens dirigim amb el cotxe cap al Main Viewpoint, el mirador principal a 10 km de l’entrada: las vistes des d’aquí ens deixen una estona sense parla... el silenci és absolut... ho ha molt pocs turistes i això ens permet gaudir de la immensitat d’aquest lloc amb moltíssima calma.
“Kouteign Kooru, la serp, va intentar escapar zigzaguejant cap a la costa del Sud Namibi. En la seva fugida, va obrir un rastre profund: el Fish River Canyon” - això és el que explica la llegenda que relaten els nama sobre l’origen d’aquesta meravella, la major gorja fluvial d’Àfrica. Els geòlegs però tenen una versió molt menys poètica i fixen el seu origen ara fa 500 milions d’anys, fruit d’una fractura en l’escorça terrestre. Posteriorment, l’erosió i l’acció del gel en l’era glacial van aprofundir encara més la gorja que estem contemplant.
Amb 160 km de longitud i més de 25 km d’amplada, el Fish River Cayon és probablement un dels llocs naturals més espectaculars de l’Àfrica. Però tot i la seva bellesa, i per sort per nosaltres... no som masses els que el visitem. Després de passar una bona estona contemplant el paisatge des del mirador principal ens dirigim fins a Hiker’s ViewPoint, el punt de sortida d’un dels treks més populars i durs dels país (o del continent)... Un recorregut de 85km que es cobreix en uns 5 dies i que arriba fins a Ai-Ais, sense cap mena d’assistència. L’esforç no és apte per a no iniciat i fins i tot podem trobar-nos amb que las autoritats del parc exigeixen un certificat mèdic a aquells excursionistes que volen fer el recorregut... Nosaltres ens hi arribarem per carretera!!!
Las vistes des d’aquí també son espectaculars.. és immens i davant d’això ens sentim insignificants... ara en època seca, el curs del riu conserva petits tolls d’aigua que podem apreciar. Una presència que els pobles locals coneixen des de l’Edat de pedra... la lluminositat és una altre cosa espectacular, molt, molt intensa... tant que no podem treure’ns las ulleres de sol si volem mantenir els ulls oberts, es fan imprescindibles!.
Decidim agafar el cotxe per resseguir el curs del riu i buscar un lloc on dinar... després d’uns quants quilòmetres parem i improvisem el nostre campament: traiem las cadires de campanya i ens fem un entrepà... en gaudirem en aquest espectacular mirador que ens acabem d’inventar... és espectacular, emocionant!
Encara gaudirem una mica més d’aquest espectacle natural abans d’iniciar la marxa, no tenim cap pressa, però avui volem arribar a Ai-Ais amb llum... hem de muntar la tenda... serà la nostra primera nit al sostre del cotxe!
A mitja tarda, ens dirigim al nostre destí: las termes de Ai-Ais, lloc que ha conservat el seu nom nama, que significa “aigües ardents”. Ens registrem al càmping on ens espera una agradable sorpresa: una piscina termal que tenen oberta tots els dies de l’any, les 24h del dia!!! La millor manera d’acabar el dia és un bany a la piscina d’aigua calenta exterior a la llum dels estels... ens permet relaxar-nos i refer-nos dels quilòmetres dels últims dies, és espectacular!!!!
Abans de les deu de la nit, ja hem sopat i cap a dormir... aquí seguim l’horari solar, demà matinarem!!!
08/08/2007 Ai-Ais - Aus (415 km Ruta: 2208 km)
Després de la relaxada jornada d’ahir, avui tornem a tenir una bona tirada de quilòmetres... en recorrerem poc més de 400 fins arribar a Aus.
Ens llevem molt aviat, cal dir que dormir a la tenda no és el mateix que fer-ho en un còmode llit, però no ens representa cap problema i per altre banda ens permet anar ajustant el pressupost. A més, el càmping és excel•lent i las instal•lacions impecables, estem contents amb l’experiència!!!!
Aquest càmping en concret és força gran i a banda de disposar d’una bezinera (en la que sí ens agafen la targeta de crèdit) té també un petit taller, són uns professionals de la reparació de pneumàtics! Nosaltres per sort no ens calen els seus serveis, però omplin el tanc de benzina abans d’iniciar la marxa.
Seguim el camí cap al Nord... obrint-nos pas entre aquest paisatge tant inhòspit. La lluminositat és increïble... el cel d’un blau intens que mai no havíem vist... comparable al cel dels països nòrdics en intensitat però amb una lluminositat pròpia... passem las hores resseguint la carretera tranquil•lament, sense presses gaudint a cada quilòmetre del paisatge... una mica lunar, impressionant i ens repetim a cada moment la sort de poder estar aquí... contents amb la decisió de fer el viatge sols, parant on volem, sense un ritme preestablert, al nostre gust... en definitiva, poden gaudir d’aquest continent que acabem de conèixer però que ja ens té enganxats.
Durant tot el dia ens acompanya el desert: matolls, velvichias (una arbre típicament namibi), sorra vermella, sorra ocre... tota la gamma de colors davant nostre... una paisatge que ens té eclipsats. Ens aturem a dinar prop de Keetmanshop, a la terrassa d’un petit hotel que ha sortit del no res.
Després seguim el viatge fins a Aus, arribarem al lodge Klein-Aus Vista poc abans de les 16:00. El lloc és espectacular, en mig del desert... un conjunt de 24 bungalows i un edifici central amb el menjador... Després de deixar las bosses, anem a veure els Wild Horses, uns cavalls salvatges d’origen desconegut i que viuen al desert. Fem els poc més de 20km en direcció a Luderitz fins al mirador, un petit cobert de fusta que ens permet veure els animals córrer, jugar, beure aigua sense que ells ens puguin veure...
La imatge és preciosa, però la posterior posta de sol... encara millor, comencem a entendre perquè es diu que las postes de sol africanes són las millors del món... nosaltres ens las endurem a casa en forma de 0/1 en las nostres targetes de memòria... però segur que no hi ha res com viure-las en directe, veure con un immens sol es va tornat rogenc, intens i s’acaba perdent per la línia de l’horitzó... tot un espectacle!!!
Després d’aquests imatges... tornem al lodge, una bona dutxa calent i un sopar excel•lent: avui hem provat l’Oryx una animal autòcton, molt saborós. A la sobre taula compartim la nostre ruta amb altres viatgers, en Daniel i na Sonia, son una parella de Londres que demà també tenen previst arribar-se fins a Sossusvlei, com sembla que la pista tot i no ser difícil, està una mica “bummpy” ... decidim fer el trajecte junts per si trobéssim algun problema. Amb el planells i els cambrers del lodge analitzem la millor ruta. Finalment, quedem a les 8:30 llestos per marxar!!!
Portem una setmana de viatge i ens trobem com a casa, la gent és més que amable, es desfà en atencions, ens sentim molt a gust i els serveis molt per sobre del que imaginàvem, de moment, una magnífica introducció al continent Africà.
09/08/2007 Aus - Solitare (447 km Ruta: 2655 km)
Ahir vam quedar amb en Daniel i la Sonia per sortir aviat junts cap a Sesriem, així que matinem cosa que no ens costa massa si tenim en compte que des de que hem arribat fem un horari solar: el sol es posa cap a les 17:30 hora de Namíbia i normalment cap a les 21:30 ja hem sopat... així que llevar-nos amb la sortida del sol (5:30 – 6:00 aprox) no és cap problema.
L’esmorzar, un buffet molt complert, ens permetrà agafar forces. Esmorzem al menjador, amb unes vistes magnífiques sobre el desert... i la llum d’aquest hora del dia és especial.
És l’hora de marxar i l’expedició de Landrovers està llesta! Ens donem las indicacions bàsiques i decidim que faci de guia en Daniel, per ser Sudafricà (tot i que afincat de fa temps a Londres), després iniciem la marxa.
 
El paisatge que travessem avui és altre cop meravellós... mai no havíem estat en paratges com els que recorrerem avui i com els dies anteriors, tot el que anem trobant ens deixa sense paraules constantment.
Immens, molt immens, àrid, estèril, desolat... sembla increïble que aquí pugui viure algú, que pugui haver vida en un ambient tant increïblement sec. Tot i això, la biodiversitat de la zona del desert del Namib és grandiosa: fins a 23.000 espècies habitant els territoris del Namib i el Kalahari, de las que 7.000 són endèmiques. Com a curiositat comentar que algunes de les plantes que viuen en aquests paratges serveixen d’aliment a l’escassa població humana que habita en aquesta desolada zona. Per exemple, la nou de Mangetti té cinc vegades més calories i 10 vegades més proteïnes que els cereals europeus; o els melons silvestres... que no només alimenten si no que a més hidraten i ajuden a resistir las interminables èpoques de sequera; o els cogombres silvestres, una espècie amb una polpa que conté un volum insospitat d’aigua. Això són només algunes curiositat pel que fa als recursos naturals d’aquesta devastada zona del planeta.
Els primers 120 km de la travessia d’avui discorren per un paratge impressionant, entrem de ple al imponent desert del Namib, un paisatge d’una bellesa deslumbrant amb dunes colossals, el desert més antic del planeta (amb més de 85 milions d’ans) i un dels ecosistemes més secs del planeta. És bo dur a la motxilla una mica de mentol, que ens ajudi a respirar un aire una mica més humit i es que l’ambient en aquesta zona és increïblement sec.
Abans d’arribar a Solitare o Sossusvlei, punt àlgid d’aquest zona... anem descobrint el paisatge: a banda i banda de la carretera dunes de vermell intens. No podem suportar la temptació i aturem els vehicles per fer unes fotos. Podem veure la textura de les dunes, l’efecte del vent... el que tenim davant nostre és un aperitiu perfecte del que ens espera els propers dies.
A mig matí fem una parada per dinar, ens aturem al costat d’una benzinera i compartim el dinar amb els nostres amics. Després omplirem els dipòsits, es bo viatjar sempre amb una bona reserva de combustible per evitar cap ensurt, una precaució bàsica. Per la tarda, seguirem el nostre trajecte fins a Sesriem... per primera vegada, un senyal en la carretera ens adverteix de la presencia d’animals salvatges... és emocionant! Al cap de poca estona n’avistem la primera... és una zebra, la nostra primera experiència amb la fauna salvatge!!!! Això promet!
A mesura que ens endinsem pel desert del Namib, las sensacions sens amunteguen... és del tot indescriptible... senzillament impressionant, surrealista, las dimensions de tot el que ens envolta són estratosfèriques i ens sentim unes miniatures.
Prop de les 16:00 arribem a Sesriem, la porta del pel P.N Namib-Naukluft volem arribar-nos fins a Sossusvlei o com a mínim fins la mítica Duna 45, però és massa tard i els guardes en ho desaconsellen. A més, encara tenim una tirada fins a Solitare, així que decidim deixar-ho per demà. Solitaire serà la nostre base els 2 proper dies, així que tenim temps per conèixer la zona amb calma.
Canviem la visita per fer una cervesseta amb els nostres companys de viatge; ells es quedaran a dormir prop de l’entrada al parc i demà també tenen previst visitar la zona, així que quedem en veure’ns demà en el parc.
Ens allotgem a Solitaire Country Lodge, un tranquil allotjament a 83 km de Sesriem. A banda del lodge, una petita botiga on trobar las coses més bàsiques: des de paper higiènic fins a aigua, un taller mecànic, una cabina de telèfon i una benzinera (que admet targeta de crèdit) és el petit complex que ens trobem.
Aquesta és una de les zones més turístiques del país i podem trobar algun problema d’allotjament. Cal tenir en compte que hi ha poca infrastructura i els turistes, tot i que no són molts, ràpidament ocupen els allotjaments que hi ha.
Soparem al lodge, en una taula davant d’una llar de foc al menjador... ideal per relaxar-nos i escriure las sensacions del dia al nostre diari de viatge... ha sigut una altre jornada llarga i intensa en quilòmetres, es pot dir que aquest cop estem “viatjant”... avançant quilòmetre rera quilòmetre, però disfrutem d’allò més travessant aquest paisatge tant enlluernador.
10/08/2007 Solitare – Sossusvlei – Solitare (321 km Ruta: 2.986 km)
Estarem un total de tres nits en aquest lodge, de manera que aprofitem per rentar la roba (al perdre la maleta estem una mica sota mínims en aquest tema) o sigui que deixem la roba a la bugaderia a primera hora del matí.
Avui estem emocionats amb el que ens espera... ahir ja vam tenir un apetitós entrant però avui el dia promet, el dedicarem a recórrer el P.N. Namib-Naukluft, parc nacional al que només s’hi pot accedir a través de Sesriem. En poc més d’1 hora des del Solitare, arribem a la porta d’accés... l’entrada al Namib interior.
L’entrada al parc està permesa entre la sortida i la posta del sol (que en l’època en la que ens trobem, és entre las 6:30 i las 5:30 aproximadament) i costa 170 Rand (dos adults i l’accés del cotxe), ens dirigim cap a la famosa Duna 45, de la que la majoria de literatura viatgera que hem pogut rellegir abans del nostre viatge esmenta que ofereix uns colors espectaculars... abans d’arribar ja ens anem aturant per contemplar el paisatge immens i és que el Namib és un desert amb una longitud de més de 2.000 km, més de 1.400 dels quals corresponen a la costa de Namíbia amb una amplada que varia entre els 80 i els 140 km...
Seguim recorrent la carretera (aquesta és asfaltada), que ens endinsa pel Namib-Naukluft. La senyalització vertical de la carretera ens indica que no se’ns permet anar a més de 60km per aquest paratge... lluny de semblar un impediment, ho considerem una autentica benedicció i és que circular tranquil•lament per aquest lloc ens fa sentir bé... no tenim cap presa, ens reeixim per las ganes de descobrir, de fotografiar el paisatge i és que Namíbia és un autèntic paradís pels entusiastes de la fotografia. Passem de llarg la Duna 45, ens hi arribarem amb la llum del cap vespre i després de fer una breu parada davant d’aquesta espectacular muntanya de sorra seguim endavant...
  
Al cap d’una estona, ja a les portes de Sossusvlei, ens trobem un primer parquing pels vehicles, a partir d’aquest punt és desaconsellat seguir amb un vehicle que no tingui tracció a les quatre rodes (és molt aconsellable seguir las indicacions i no mirar de passar sense un vehicle de tracció 4x4). Encara quedaran per cobrir els 5 darrers quilòmetres per una pista de sorra fins arribar al punt de partida de la nostre excursió d’avui, el Dead Vlei.
L’excursió, és un agradable passeig d’aproximadament 5 km amb ascensió a una duna inclosa, que ens durà des de Sossusvlei fins el Dead Vlei, o “Vall de la Mort”... Un cop allà, és fàcil imaginar d’on li ve el nom... i es que si el que hem anant veient fins ara és àrid, el que ens trobem aquí és extraordinari, impressionant: segurament aquest és un dels indrets més fotografiats del país i n’havíem vist imatges abans d’arribar (sense anar més lluny, la portada de la guia Lonelyplanet de Namibia, en presenta una fotografia), però veure-ho amb els nostres propis ulls, en un dia d’intensa lluminositat com avui ens deixa eclipsats... sembla que estiguem en un altre planeta, quedem senzillament emmudits.
Tot i que teníem previst pujar avui a les dunes de Sossusvlei, decidim ajornar-ho per demà: Tenim temps suficient i aquest lloc és tant màgic, que decidim tornar demà, així que dinem en una de les poques ombres de la zona en companyia de’n Daniel i la Sonia, els nostres companys d’expedició d’ahir... ells han anat més per feina que nosaltres i en un dia han fet totes les excursions de la zona!!!
Després de descansar una estona, decidim tornar plegats fins a Sesriem... primer però ens passem una bona estona jugant amb els Landrovers... passant una i altre vegada per la zona de sorra, com nens!! Cada dia estem més contents amb el cotxe que hem llogat, una autèntica màquina!!! Pel mateix camí podem comprovar que no tothom ha estat de tanta sort com nosaltres alhora de passar per aquesta complicada zona de sorra: trobem una furgoneta encallada a la sorra, quina jugada!!!!... estem convençuts que entre tots podem resoldre la situació, així que ens aturem a donar un cop de mà. Després d’un primer intent de comunicar-nos en alguna llengua, ens adonem que són una colla de Barcelona!!! (quin món més petit!) després de las alegries inicials per això de compartir país... ens posem “mans a la feina”: En Dani treu una corda, enfilem un dels cotxes per mirar de remolcar la furgoneta i la resta ens disposem a empènyer la furgo.
En un moment tenim l’equip concentrat en un únic objectiu: Treure la Vito de la sorra!!!!... fins i tot tenim un càmara que no es perd detall de la “divertida” anècdota. Després d’una quants intents i d’haver partit la corda més d’una vegada (sort que era força llarga!!!) ho aconseguim... fora de la sorra altre cop!!!! Abraçades, alegria i una foto de grup per immortalitzar el moment... després de donar-nos las gràcies fins a 1000 vegades, ens acomiadem i seguim el camí: nosaltres contents per poder donar un cop de mà i ells per deixar com a divertida anècdota el petit tràngol!
Com a darrera parada del dia visitem el Sesriem Canyon, situat a poc més de 4 km des de l’entrada del parc: ‘Sesriem’ en africà significa ‘sis llegües’; els primer pobladors de la zona, havien de lligar juntes fins a sis llegües i un cubell per poder arribar a les profunditats de les gorges i extreure’n aigua, d’aquí el nom de la zona. Actualment, las gorges conserven aigua tot l’any però en quantitats molt minses i només a les parts més profundes, aigua molt valuosa pels animals de la zona. Sesriem Canyon té una profunditat aproximada de 30 metres i una extensió d’un quilòmetre, excavat pràcticament pel riu Tsauchab. Si bé és cert que el que trobem al llarg dels nostre recorregut és un riu sec, durant els anys de precipitacions extraordinàries (tenint en compte que en aquesta zona l’índex de puges es de 150 mil•límetres anuals) arrossega grans quantitats d’aigua i inunda las llacunes seques de Sossusvlei, a uns 60 km d’aquí... creant un paisatge insòlit.
Acabem el dia sopant plegats amb els nostre amics, Daniel i Sonia, i comprovem altre cop això tant genial que té viatjar: el simple fet de compartir una experiència o un tram per petit que sigui de viatge, et converteix en company, en coneguts “de tota la vida”,... acabarem la jornada acomiadant-nos, intercanviant e-mails... tot esperant retrobar-nos algun dia en algun altre lloc!
11/08/2007 Solitare – Sossusvlei – Solitare (316 km Ruta: 3.302 km)
Iniciem una nova jornada a Sossusvlei i avui dedicarem tot el dia a gaudir de les dunes, un paisatge que ens té completament eclipsats. Novament ens dirigim fins a Sesriem, per entrar al parc i arribar-nos fins a Sossusvlei.
Un cop allà, avui si... pujarem a les dunes: escalar aquestes dunes de més de 390 metres d’alçada requereix el seu esforç, però sense cap mena de dubte, un cop a dalt la recompensa és innegable... davant nostre tenim un espectacle magnífic, un ondulat mar de sorra que s’exten més de 100 quilòmetres a la rodona... de fet, estem completament envoltats d’aquest paisatge superlatiu, ens té completament meravellats.
El mar de dunes que s’avista des d’aquí comença al peu de l’Atlàntic i avança per fondre’s a las planures del interior... sorres que arriben a alçar-se fins als mil metres en alguns punts de l’interior. L’origen d’aquest desert està a més de 80 milions d’anys, i en aquest temps ha patit diferents transformacions, per exemple, la seva sorra vermella tant característica (color que es deu a l’oxidació dels cristalls de quars que conté la sorra), és originaria del Kalahari: fa cinc milions d’anys, el curs del riu Orange la va transportar des de l’interior del continent fins la costa del Atlàntic; després la freda corrent del Golf de Benguela la va arrossegar fins al Nord del país a la Costa de Namíbia, d’allà els forts vents oceànics l’han fet avançar d’oest a est fins a formar las grans dunes que avui podem contemplar; un procés que ha continuat de manera interrompuda fins a dia d’avui.
Las dunes més antigues, com la que ara tenim als nostres peus, són las que podem trobar més cap a l’interior; las dunes més joves las trobarem a la franja costanera: la vista des d’aquí es tant reconfortant que ens hi estem una bona estona, fa sol intens i un clima sec, però a l’hora un vent agradable... lo millor, la sensació de l’aire a las nostre cares i la sorra, calenta a la superfície però freda si ensorres els peus o les mans.
Com en altres ocasions, ens sembla impossible que aquí pugui subsistir alguna forma de vida, però sorprenentment hi viuen animals com l’estruç, la zebra, las hienes i l’oryx entre d’altres. S’alimenten de plantes que els anys de pluja han crescut en aquesta zona per la germinació de llavors transportades pel vent. També hi viuen petits insectes adaptats a l’aridesa d’aquesta zona tant inhòspita, animalets que s’amaguen entre la sorra de les dunes com ara escarabats, serps, aranyes o escorpins.
La baixada de la duna, òbviament és molt més ràpida que l’ascens... ho farem a la manera local: corrents!!! i molt millor si es fa descalç, en un moment som a baix.
Per la tarda ens arribarem a la Duna 45, també hi pujarem però aquest cop ens quedarem a gaudir d’un gran espectacle: la posta de sol. Si las postes de sol en aquest país són espectaculars (deixo per altre el poder descriure aquests instants), la posta de sol des d’aquest punt és senzillament única; pels colors, pel silenci,...
La vivència aquí és una sensació que s’ha de viure, que s’ha d’experimentar, un lloc que s’ha de veure!
  
12/08/2007 Solitare – Swapkopmund (298 km Ruta: 3.600 km)
El dia d’avui ens ha de dur fins a Swapkomund, una ciutat costanera de Namíbia, sovint descrita com més alemanya que la pròpia alemanya! Serà una jornada de tràmit que ens durà de l’interior a la costa travessant paisatges immensos fins a l’Oceà Atlàntic.
A primera hora ja estem llestos per posar rumb al Nord, per davant més de 250 km de terra, pols (que ho envaeix tot) i grava... emprenem la marxa i després d’uns pocs quilòmetres creuem la línia imaginaria del Tròpic de Capricorn, instant que no podem evitar d’immortalitzar.
Seguim endavant, avui el paisatge que ens acompanya és, com cada dia, espectacular: no estem davant las muntanyes del Nauftkluft, però travessem immenses planures que arriben a banda i banda de la carretera, més enllà d’on ens arriba la vista... un paisatge extremadament sec, àrid.... el groc dels matolls que hi creixen és el color dominant, tot immensament pla.
La carretera transcórrer entre un parell de passos de muntanya, Kuiseb Canyon i Gaubpass, regalant-nos novament un paisatge preciós. A més la pista està en molt millor estat del que imaginàvem, això si, cal tenir en compte la recomanació de desplaçar-se amb un vehicle amb tracció a les quatre rodes i ser prudents amb la velocitat, tot i que amb el pas dels dies i dels quilòmetres, cada cop es a agafant més confiança.
  
Seguim el camí per dinar a Walbis Bay, en apropar-nos a la costa la visibilitat comença a disminuir i apareix la boira pel xoc de les aigües de l’oceà i els àrids vents del desert. Un cop aquí ens arribem fins a la arxiconeguda Duna 7, al nord-est de la ciutat (el nom li ve pel punt quilomètric on es troba). Allà passarem una estona d’allò més divertida recorrent el paratge en un parell de quads i el nostre guia que ens portarà per tots els racons i ens donarà l’oportunitat de gaudir pujant i baixant per aquestes dunes, creuant aquests immensos mars secs... és tota una sensació que no podem resistir! (300 RAND p.p /hora).
Després de l’emocionant experiència, busquem l’ombra d’una palmera per dinar una mica abans d’arribar al nostre destí d’avui.
Arribem a la ciutat, poc després de les 15:00 de la tarda i busquem el nostre allotjament, un b&b en un barri de Swapkomund. El que tenim davant nostre en res s’assembla al que acabem de deixar enrera... sembla que estem en un altre país, de cop: supermercats, botigues, galeries comercials, bulevards, avingudes, edificis colonials, és impressionant... estem en estat de xoc!
Anem directes a SamGiardino, el nostre allotjament, regentat per un suïs afincat al país i gran amant del vi. El lloc és molt acollidor i en Sam, el propietari, ens fa una petita descripció de tot el que podem trobar a la ciutat... fins i tot ens gestiona una reserva per sopar aquesta nit, estem a les seves mans!
Abans de sopar, fem un tomb per aquesta ciutat d’origen alemany, una turística ciutat que atrau a surfistes i amants de les platges d’arreu del Sud d’Àfrica (i alemanya). La ciutat recentment s’ha reinventat a ella mateixa i pretén ser un gran centre pels amants dels esports d’aventura. Els carrers principals estan farcits d’agències que proporcionen tota mena d’opcions per descarregar adrenalina: salts en parapent, vols en globus, vols en avioneta, lloguer de quads, descens de dunes,.... qualsevol cosa és possible des d’aquí, això sí, els preus poden rebentar qualsevol pressupost. Nosaltres, declinem totes les ofertes, demà sortirem cap a la Costa dels Esquelets i no tenim massa temps per perdre....
Un punt molt interessant per visitar en aquesta ciutat és el Mall, on s’organitza un mercat d’artesanies... comerciar amb els artesans és tota una experiència... fem una primera visita a la zona, però se’ns ha fet tard i els trobem pràcticament plegant, així que demà tornarem per tancar algun tracte i endur-nos algun record!!
Anem a sopar a Zur Kuferpfanne, un deliciós restaurant-museu situat a pocs metres del far. El sopar és excel•lent i las especialitat de peix que hem tastat molt elaborades i delicioses.... una gran elecció.
13/08/2007 Swapkopmund – Costa dels Esquelets – Terrace Bay (380 km Ruta: 3.980 km)
Ens llevem ben aviat amb la idea d’aprofitar a màxim el dia, durant la jornada d’avui tenim previst recórrer la mítica Costa del Esquelets... abans però aprofitem que estem en una ciutat amb tota mena de recursos per resoldre un parell de temes logístics: per una banda ens apropem a comprar unes cordes, la carretera els propers dies pot complicar-se una mica i tenint en compte l’experiència de la Vito decidim ser prudents i aprovisionar-nos amb unes bones cordes, sempre ens seran útils en cas de problemes. El segon punt a resoldre, és el de l’efectiu: a la ciutat hi ha diferents bancs i cases de canvi, de manera que no és cap problema canviar els dòlars per Rands sud-africans (de curs legal a Namíbia i molt més fàcil per bescanviar a pules).
Amb la feina feta ens dirigim cap al Mall, on tenim el ferm propòsit de adquirir algunes de les artesanies locals: la juguesca de la negociació és tot un art a l’Àfrica, i hem de dir que els comerciants locals ens guanyen de carrer en això de fer negocis. De tota manera, ells s’esforcen en que entenguem l’essència del “small bussines”: ells ens donen un preu, nosaltres hem de contra-atacar amb el que ens sembla raonable i així successivament fins arribar a una entesa.... a l’hora de la veritat, el funcionament és lleugerament diferent: ells ens donen preus estratosfèrics, nosaltres contra-ofertem amb preus ridículs fins que anem convergint a una xifra, amb la que segellem el pacte.... el millor del procés és la encaixada de mans final que segella el pacte. Passem una estona d’allò més divertida i sortim del mercat més carregats del que havíem previst.
Fora d’horaris i lluny de les previsions inicials, però contents i emocionats amb les nostres adquisicions ens dirigim cap a Terrace Bay, el nostre remot, molt remot destí d’avui. Abans.... una pila de quilòmetres per la mítica Costa dels Esquelets.
Es molt habitual fer sobrevols d’aquesta costa en avioneta o en helicòpter, la imatge des de l’aire és probablement espectacular: a una banda un mar immens... a l’altre quilòmetres i més quilòmetres de desert, sorra, dunes.... una perfecta contraposició d’elements... i fàcil d’imaginar el perquè del seu nom. A més, la magnífica oportunitat de veure alguns dels vaixells que van naufragar a la zona i dels que ara només queden las seves restes ancorades a la costa, com per exemple el Eduard Bohlen (naufragat l’any 1909 davant la costa namíbia),. Aquestes restes, malauradament no son visibles des de la carretera i són més enllà del final de la via, en una zona d’accés restringit.
Posem rumb al nord, cap al Skeleton Coast N.P. rellegint la nostre guia mentre anem avançant per la carretera ens donem compte que cal haver accedit al parc abans de les 15:00, ja que si no ens trobarem la porta tancada... com sempre, ens tocarà córrer, i per desgràcia, ens haurem de perdre la visita a Cap Cross, una immensa colònia de foques: Las gèlides corrents de l’Atlàntic, arrosseguen gran quantitat de nutrients en suspensió, generant una barrera tròfica que engreixarà cada cop a peixos més grossos fins arribar a balenes, foques o fins i tot aus. Las colònies de foques, atretes per las grans quantitats de peix que es troben en aquestes aigües han envaït la zona, i en les èpoques de cria (entre novembre i desembre) poden arribar a estar-s’hi fins a 200.000 exemplars. El lloc sens dubte mereix una visita, per tal de poder observar de ben a prop aquests grans animals (els exemplars mascle poden arribar a pesar fins a 360 quilos i mengen una quantitat de peix diària equivalent al 8% del seu pes).
A punt de les 15:00 arribem a la porta d’accés del parc, on un vigilant ens pren las dades i ens cobra l’entrada (com sempre 170 Rands per l’accés de 2 adults i el vehicle). Només creuar la porta d’accés, podem trobar las restes d’un petit vaixell de pescadors, òbviament... estratègicament situat pel goig del turistes. Per davant... cinc-cents quilòmetres de litoral totalment erm, fuetat pel vent, cobert de boira durant la tercera part de l’any (tot i que avui la visibilitat és excel•lent).
Seguim circulant pel parc, la carretera (per la nostre sorpresa) està en perfecte estat, tot i que no està asfaltada. Seguim el viatge a través del “no res”... travessem quilòmetres i quilòmetres de buit fins que arribem a Torra Bay, un càmping que només està obert mentre duren las vacances escolars aquí a Namíbia, ara el trobem tancat, només poblat per una colònia de cormorans que s’ha afincat al damunt dels dipòsits d’aigua del càmping.
Fem el darrer tram pràcticament a les fosques... Avui dormirem a l’únic lloc possible en molts quilòmetres a la rodona, al senzill complex de Terrace Bay.... de tota manera, la senzillesa de les instal•lacions, es veu ràpidament compensada per l’entorn: res de contaminació, res de soroll, res de llums... només sentim la remor del mar, que colpeja fort, i la força del vent, és un lloc increïble!!!!
14/08/2007 Terrace Bay – Etosha National Park (497 km Ruta: 4.477 km)
Avui és el darrer dia de paisatges immensos, colpidors, indòmits, enlluernadors, meravellosos... pràcticament surrealistes per donar pas a uns dies de safari, de viatge, on predominarà l’observació dels animals salvatges en llibertat, l’objectiu del dia d’avui és travessar el Damaraland per arribar a les portes del mític Parc Nacional d’Etosha.
Després de fer un bon esmorzar i planificar una mica la ruta a seguir, emprenem la marxa. Per arribar a Etosha des de Terrace Bay hi ha diferents alternatives, nosaltres en triem una per carreteres secundaries: sortirem de Eskeleton Coast per la porta Springbookwater i ens dirigirem cap a Palmwag, Grootberg, Kamanjab, Biermanskool fins a Anderson Gate, la porta de la Gran Reserva.
Abans de sortir definitivament d’aquest immens Parc Nacional, Skeleton Coast, gaudim una estona més del magnífic litoral, de las magnífiques vistes del litoral, d’aquest Oceà Atlàntic que mostra aquí tota la seva força, la seva bravura... després de jugar una mica amb el nostre Defender, resseguim la carretera fins Springbookwater, per on sortirem d’aquest indret.
La carretera que hem triat ens regala un seguit de paisatges emocionants, tenim la sensació d’haver entrat en un documental: hem deixat enrera els paisatges desolats del desert del Namib per creuar canyons, muntanyes vermelles, sabana... tot ens sembla familiar i alhora diferent, molt diferent al que estem acostumats, en qualsevol cas colpidor.
Al llarg del trajecte, tornem a veure arbres, principalment acàcies una espècie perfectament adaptada al àrid clima d’aquest territori; hem canviat las dunes i la sorra pel terreny pedregós i la solitud del desert pels petits poblats... en un d’ells no resistim la temptació i ens aturem davant d’un grup de nens i nenes que sortien de l’escola: després de parlar-hi una estona, ens oferim a portar-los a casa, en un segon obren las portes del cotxe i comencen a pujar al 4x4 de manera desordenada... tenim el cotxe ple fins la bandera!!!!
 
Després de posar una mica d’ordre en mig del caos que s’ha organitzat, iniciem el camí, els farem de xofers: ells ens miren amb cara de sorpresa, callats... nosaltres mirem d’encetar una conversa... en pocs minuts ja xerren pels descosits i nosaltres encantats amb els nostres acompanyants.
Resseguim la carretera travessant paisatges de bellesa enlluernadora, paisatges que canvien de color a mesura que avança el dia i que varia la intensitat de la llum del sol... i tenim el primer bocí del que ens espera els propers dies: davant nostre un jirafa!!!! Estem completament al•lucinats, està al mig de la carretera... la tenim a tocar... és increïble.
Prop de les 18:00, amb la posta del sol, arribem al nostre destí Etosha Safari Camp, situat a només 10 km de la porta Andersson del Etosha National Park i el que serà la nostra base els propers dies.
El càmping és excel•lent i tot i dormir a tenda que portem al sostre del cotxe, podem fer servir tots els serveis del càmping, entre ells, el restaurant on soparem de meravella i després a dormir... demà volem sortir a trenc d’alba per gaudir d’una llarga jornada al parc.
15/08/2007 Etosha National Park (336 km Ruta: 4.813 km)
Ens llevem amb els primers raigs del sol... estem emocionats i ansiosos amb el que ens espera avui: ETOSHA, un destí anhelat per molt temps... que només en uns minuts deixarà de ser un somni, el nostre somni!!!
Ens enfilem al sostre del Defender i en un moment tenim plegada la tenda, d’allà al restaurant a fer un bon esmorzar i... cap al parc.
A la porta del parc agafem ticket d’entrada per un dia (es pot comprar de més d’un dia, però el preu és el mateix que comprant-lo dia a dia) l’haurem de pagar a la base de Okaukuejo (l’accés de dues persones i un vehicle ens costa 170 dòlars namibis al dia).
El primer que fem és dirigir-nos a Okaukuejo, un dels campaments del parc, de fet... el campament estel•lar del parc: Okaukuejo és famós per la seva gran basa d’aigua, un waterhole d’aproximadament 25 metres on els animals de la sabana s’apropen a veure aigua, tant de dia com de nit.
Las autoritats que gestionen el campament han instal•lat un mirador i un focus que per la nit il•lumina durant una hora la basa i pot viure’s en directe una emocionant pel•lícula... una desfilada d’animals que s’apropen a beure aigua i entre ells (si hi ha sort) l’espectacular rinoceront, un animal nocturn. Per gaudir d’aquest espectacle nocturn és necessari estar allotjat al campament, ja que las portes del parc es tanquen coincidint amb la posta del sol i no és permesa la circulació de vehicles per la nit. Nosaltres no hem tingut sort, no hem aconseguit plaça al càmping tot i haver-ho sol•licitat amb molta anticipació al NWR, l’entitat que és responsable i gestiona totes les reserves naturals de Namíbia, així que ens haurem de conformar amb gaudir de l’espectacle diürn... tot i això és espectacular.
Encara a la base de Okaukuejo, aprofitem per comprar un mapa del parc i per llegir el llibre de visitants, on a banda de las sensacions en visitar el parc els viatgers deixen anotacions d’on han vist els animals més espectaculars... després, sortim a l’aventura! ha arribat el moment més esperat...
Només sortir comencem a sorprendre’ns amb tot el que ens envolta... estem circulant al costat d’una munió d’animals: zebes, kudus, springbooks, ienes, elans, guineus,... manades d’animals que es desplacen en fila per dirigir-se a les bases d’aigua... és impressionant!!! El que tenim davant dels nostres ulls només ho havíem vist per televisió i ara ho tenim davant nostre.
Passem tot el dia circulant lentament per las pistes marcades del parc, movent-nos d’una zona a una altre aturant-nos principalment en els punts d’aigua, una aposta segura. Allà sempre trobem algun animal bevent aigua, el més espectacular veure fer-ho a una girafa: per elles és el moment més perillós del dia, donada la seva alçada han d’obrir molt las seves potes per poder arribar a l’aigua i aquesta posició las fa increïblement vulnerables als seus depredadors ja que no poden incorporar-se ràpidament... tenim la immensa sort de gaudir d’aquest espectacle amb els nostres propis ulls.... absolutament indescriptible!
Un altre moment espectacular del dia es la descoberta dels elefants... son gegants, molt més grans del que havíem imaginat i perillosos, extremadament perillosos... Aquí a Etosha es troben la majoria d’elefants del planeta (tret de Chobe a Botswana), elefants molt més grans que els que podem veure al Sudest Asiàtic, aquí trobem el Gran Elefant Africà, un animal que ens deixa captivats.... Davant dels nostres ulls manades d’elefants que es belluguen al seu ritme característic... no se’ls sent, son extremadament silenciosos i caminen en grans grups: els mascles més forts obren la processos, als costats las femelles protegint las cries que sempre van al centre. El gran espectacle arriba amb el bany d’aquest animals en algun dels punts d’aigua del parc... jugant com a nens, reboçant-se amb l’aigua i la pols, amb el fang... estem completament emocionats i se’ns passa el dia contemplant aquesta explosió de vida... així definiria Etosha... una gran explosió de vida.
Ja per acabar, ens dirigim de retorn a Okaukuejo on gaudirem d’un altre gran moment de contemplació a la bassa d’aigua del campament... moltíssims animals s’hi arrepleguen per beure... increïble!!! i una posta de sol indescriptible, pel color, per la seva intensitat, del tot espectacular.
Mai no havíem estat a l’Àfrica, mai no havíem fet un “safari”... sempre ens havíem quedat en els documentals.... i l’experiència, lluny de deceber-nos ens emociona, veure aquest espectacle en directe, no té preu!
Amb les últimes llums del dia, marxem emocionats cap el nostre campament a les portes del parc: contents amb tot el que hem viscut durant el dia, amb un munt de moments captats amb la nostre càmara i minuts enregistrats a la càmara, el nostre particular triomf; per demà un nou repte: aconseguir caçar amb la nostre Nikon un lleó!!!!
Al càmping avui soparem amb en Mikel i la Gilda, una parella encantadora de Sudafrica amb qui vam coincidir a la Costa dels Esquelets i amb els que ens hem retrobat aquí al càmping: compartim una barbacoa sota els estels (la nostre aportació al sopar: pernil ibèric i una ampolla de vi... que mai falten en la nostra maleta!) sopem mentre parlem de nous viatges, de noves idees ...
16/08/2007 Etosha National Park (307 km Ruta: 5.120 km)
Avui tornarem a passar el dia al parc, ens quedem sorpresos quan en el nostre recompte de quilòmetres diari ens adonem que ahir vam fer més de 300km dins de Etosha... i és que Etosha és inabastable, podríem estar vagant per las seves pistes, banyant-nos en la pols en suspensió que tot ho envaeix, un dia rera l’altre, tenint sempre la sensació de descoberta...
Repetim el ritual del dia anterior i ens dirigim cap al campament base de Okaukuejo, avui hem llegit que ahir es van veure lleons a Salvadora, una de les zones del parc, així que ens hi anem directes, a veure si hi ha sort.
El significat d’Etosha, segons els entesos en etimologia és “llacuna seca” o “lloc immens”... ens qualsevol cas ambdós possibilitats defineixen perfectament la zona. El lloc és blanc, cegador, fins i tot el cel perd el seu blau característic, las ulleres de sol es fan completament imprescindibles... pla, exageradament pla, sec. El parc Nacional d’Etosha té els seus orígens en un llac que va assecar-se milers d’any enrera, però que amb les pluges estacionals (o alguna fora de temporada) inunda i aporta aigua per plantes i animals. Entre Octubre i Abril, plou suficient per tal que al perímetre de l’antiga llacuna (amb uns 5.000 km quadrats de superfície) l’aigua assoleixi fins a un metre l’alçada, és llavors quan s’hi atansen animals de tot arreu, de tota manera l’època més propícia per l’observació d’animals és l’època seca, ja que els animals s’arrepleguen al voltat dels pocs punts d’aigua que es mantenen... nosaltres esperem tenir sort i ens dirigim cap a Salvadora, un punt d’aigua natural prop del campament de Halali...
En arribar alguna cosa ens sobte: el basalt es troba a la base d’un turonet.... a diferència de les altres basses, aquí els animals (spingbooks, oryx, gaceles, zebres,....) no estant bevent!!! estant tots amunt del turó, en tensió, observant... vigilant els moviments d’una parella de lleons que està endormiscada sota una gran acàcia... ho hem aconseguit!!! és increïble... emocionats disparem un click rera l’altre, sense parar! Només per això, ja paga la pena el viatge!
Encara emocionats, ens adonem que un dels cotxes del costat és la Vito que vam treure de la sorra dies enrera!!! decidim anar a dinar plegats, no sempre coincidim amb catalans per aquestes terres!
Dinem al campament de Halali, situat al a mig camí entre Okaukuejo i Namutoni, els campaments dels extrems del parc. Aprofitem las hores centrals del dia, no tant favorables per la contemplació d’animals, per estirar una mica las cames i improvisar un dinar amb les provisions compartides: unes pomes, una mica de pà i formatge, tonyina, tomàquets, unes cerveses fresquetes, més que suficient! És més important és la companyia. Pels nostres amics no és la primera visita a l’Àfrica i ens recomanen llocs d’aquest continent com ara Mali o Mauritània, deixant-nos dur pel gran riu Níger; una experiència que ens relaten amb els ulls il•luminats... o fins i tot una escapada al proper Marroc, per gaudir de les dunes del Sàhara... opcions que apuntem a la nostra particular llista de “must-do”.
Després del dinar ens acomiadem i seguim la descoberta d’animals.... una experiència que no ens cansa en absolut, a cada basalt la representació és diferent, actors diferents, instantànies diferents,.... A última hora del dia i quan ja ens dirigíem cap a la sortida, dos moments espectaculars: una jirafa a tocar nostre menjant las flors d’una acàcia espinosa... està allà mateix i la llum del moment ens regalen una instantània perfecte... l’altre també a tocar de la pista, una lleona, una imponent lleona davant nostre!!! Per un moment, oblidem on som i què és el que tenim davant nostre, per treure gran part del nostre cos fora del cotxe (una inconsciència)... en un moment la lleona rectifica la seva posició i deixa anar un rugit... la suor freda ens recórrer el cos i l’avís del animal ens recorda que estem en el seu ambient, que aquí no tenim protecció, que som un més en la cadena tròfica i ella és una depredadora... hem captat el moment!
Els dos dies al Parc d’Etosha han valgut la pena, ens hi podríem estar dies i dies gaudint d’aquest espectacle natural, però endavant ens esperen Chobe i Moremi, a la veïna Botswana, així que deixem enrera aquest parc meravellós i ens dirigim al Mushara Lodge. Després d’uns dies dormint a la tenda, avui ens fem un petit regal... el Mushara Lodge és un allotjament captivador, amb encant, extremadament acollidor, un lloc on relaxar-nos i gaudir, d’un bon sopar, d’un bon llit, d’una bona dutxa... excel•lent!
Alguns comentaris addicionals:
- A Etosha no hem triat l’opció d’apuntar-nos a un game, que és com s’anomenen els safaris que s’organitzen des del parc. El motiu principal és la facilitat per recórrer el parc i la tranquil•litat d’estar tot el temps del món i sense preses en cada una de les zones que visitem. Per altre banda, la sensació de descobrir per nosaltres mateixos els animals salvatges és única i la preferim davant d’un tour guiat veient els animals que el guia ens assenyala. Malgrat tot, és important tenir en compte que al no ser observadors experimentats podem perdre’ns alguna animal tot i tenir-lo davant dels nostres nassos... es mimetitzem d’una manera increïble.
- La sequedat és altíssima i la llum cegadora. Pel sol és recomanable dur ulleres de sol amb bons vidres. Per la sequedat us recomanem crema de cacau pels llavis i mentol que us ajudarà a respirar millor.
- Si viatgeu amb càmares de vídeo o fotogràfiques (sobretot són digitals) us recomanem portar bosses de plàstic o fundes per protegir las càmares i/o els objectius. La pols ho envaeix tot i aquest material atrau la pols per la seva temperatura (un petit truc, es dur las càmares apagades sempre que no las estiguem utilitzant). També és recomanable no oblidar una pera, per si no podeu evitar la incrustació de la pols als objectius o visors.
17/08/2007 Etosha National Park - Mahangu (679 km Ruta: 5.799 km)
Ens llevem aviat, com cada dia, i ens dirigim a esmorzar abans del que teníem previst. El lodge té un reguitzell de cabanes escampades pels jardins, la tranquil•litat en aquest lloc és total... l’esmorzar igual que el sopar d’ahir es serveix a la casa principal, una preciosa construcció decorada amb un gust extraordinari.
Gaudim dels primers raigs de sol del dia i d’un deliciós esmorzar, molt complert que ens ha deixa com nous. Ens fa una mica de mandra deixar aquest lloc tant fantàstic, ens hi estaríem uns dies més gaudint del parc i de l’indret, però encara tenim per endavant moltes emocions, així que recollim el nostre equipatge, ens acomiadem i emprenem la marxa: avui serà un dia llarg i dur en quilòmetres, ens esperen dos dies de trànsit, llargues jornades de carretera fins arribar al proper destí el Delta del Okavango, ja a Botswana.
La carretera que ens a de dur fins a Mahangu està asfaltada i en perfectes condicions, això ens permet fer més de 600 km en una única jornada, una fita poc viable per les pistes de ripio.
Deixem enrera Etsoha i la primera parada del dia és Tsumeb, una petita població a uns 70km al Sud de Etsoha, molt ben conservada, amb un toc colonial, tradicional, amb amples avingudes, cases molt ben arreglades, buganvílies... aprofitem per entrar en un supermercat de la cadena Spar i omplir la nostre petita nevera amb les provisions mínimes pels propers dies; abans de sortir del poble encara omplirem els dipòsits de benzina i després seguim el nostre camí per la B1 fins a Grootfontein, una altre ciutat al nord-est de Namíbia. El seu nom significa “Gran Manantial” en afrikaans, pel manantial termal que pot trobar-se prop de la ciutat. Una altre curiositat de Grootfontein, és l’immens meteorit de Hoba, situat a uns 24 km al Oest de la ciutat: el meteorit és el més gran del planeta, una gran massa pesada de ferro que va ser descoberta cap a 1.920 però es calcula que va caure a la terra fa prop de 80.000 anys. Nosaltres no ens aturem a veure’l i anem directes a un dels bancs de la ciutat, els propers dies entrarem en territori de Botswana i ens convé tenir Pules, la moneda local del país.
Amb la feina feta, seguim cap a Mahangu: poc abans de dinar arribem a la Anderson’s Gate, després de creuar el control policial descobrim davant nostre un altre món, diferent al que hem conegut fins ara... enrera queda la pols, els paisatge àrid i sec, las extensions planes de terreny, las grans propietats, la absència de població.... a partir d’aquí el paisatge esdevé verd, la vegetació comença a guanyar alçada, però sens dubte el que més ens sobte són las comunitat que habiten en aquesta zona i al llarg de tota la franja de Caprivi, una zona molt propera a Angola i que durant anys no ha estat exempta de conflictes però que ara no representen cap problema pel viatger.
Una darrera l’altre, a banda i banda de la carretera, anem trobant diferents comunitats, cadascuna amb les cases fetes de canya... la gent d’aquí sembla que treballi la fusta o es dediqui a la ramaderia, artesans que exposen las seves obres a peu de carretera; nens jugant que ens saluden al nostre pas, gent caminant, dones molent gra, homes transportant aigua de banda a banda,.... No podem evitar aturar-nos una estona i arrencar-los alguna paraula; acabem repartint capses de colors entre els més petits dels poblats... una cosa tant senzilla com aquesta a ells els omple d’alegria i ens regalen el més preuat... els seus somriures... a nosaltres ens envaeixen mil sensacions! L’experiència ens deixa muts una bona estona... esperem recordar aquests moments abans de queixar-nos alguna vegada quan estem instal•lats en la nostre còmode vida!
Poc abans que es faci fosc, arribem a Mahangu Safari Lodge, un càmping a la riva del riu Okavango en el que coincidim amb una parella de Bilbao amb els seus dos fills, una família molt viatgera amb la que quedem per esmorzar demà. Cansats per la pallissa de quilòmetres caiem rendits... mentre sentim el so característic dels hipopòtams que habiten aquest zona.
18/08/2007 Mahangu – Maun (484 km Ruta: 6.283 km)
Segona jornada de trànsit, com ahir ens espera una bona tira de quilòmetres... o sigui que tant aviat com el sol comença a despuntar nosaltres ja estem de peu dret, sense cap esforç (què diferent és a quan el que ens espera és una jornada laboral!!!). Aquesta hora i la posta de sol, són els millors moments del dia... la lluminositat, els colors, las olors, els sons... aquest moments són únics i val la pena el llevar-se d’hora per gaudir-ne, un magnífic espectacle natural que ens té completament enganxats.
Al costat d’on tenim la tenda, el càmping disposa d’una àrea de lavabos i dutxes en força bones condicions, un cop llestos, anem a recollir als nostres nous amics... els ajudem a recollir el campament i ens anem a esmorzar plegats. No parem de parlar de viatges, ells son uns autèntics experts: han recorregut Austràlia, Islàndia, Costa Rica, Grècia, Nova Zelanda i ara l’Àfrica.. ens deixen perplexos, s’han convertit en els nostre herois!! Els nens ens expliquen amb tota la intensitat, el que han vist en els seus viatges... i el que els agrada això de veure món... tota una lliçó de ciències naturals, lluny dels llibres de text... la seva assignatura preferida! Després d’unes fotos de rigor i d’intercanviar e-mails amb el propòsit de seguir en contacte, ens acomiadem fins una propera ocasió.
La primera parada del dia la farem a molt pocs quilòmetres del càmping, a la Reserva de Mahangu (90 rands per l’entrada). Es tracta d’un petit parc d’unes 25.000 hectàrees proper a la frontera amb Botswana que es situa a la riba del riu Okavango. El parc atrau a grans concentracions d’elefants i hipopòtams que podem veure fàcilment a les vores del riu. Dins del parc seguim el Scenic Loop Drive, un petit recorregut circular que ens permetrà gaudir amb els hipopòtams (que veurem de llum) i un gegant baobab.
Ja passades les 11:00 del matí seguim la nostra marxa cap a Maun, el nostre destí d’avui. Els tràmits a la frontera entre Namíbia i Botswana són àgils i no presenten cap problema: No ens cal cap visat per entrar al país, tot i que ens havien comentat que era necessari i que calia pagar-lo en dòlars americans. Finalment només paguem un impost de circulació pel nostre vehicle, impost que paguem en efectiu (80 N$)... i ja estem a Botswana!!!
La resta de dia la dedicarem a recórrer la monòtona carretera fins a Maun, no estem acostumats a les carreteres asfaltades i el viatge se’ns fa més passat que las emocionants pistes de dies anteriors.
Tot el doble dipòsit de benzina del nostre vehicle, passem un petit ensurt al veure que estem a punt de quedar-nos sense combustible... per sort, ens indiquen que a prop d’on som podem trobar una benzinera. En el llistat de waypoins podeu trobar la localització d’aquest indret salvador, amb l’etiqueta de Etsho 6 i a més ens permeten pagar en Rands (això sí, de targetes de crèdit, res de res).
A última hora del dia, arribem a Maun, a les a fores trobem l’Audi Camp, un lloc genial i amb molt de nom entre els backpakers... un bon lloc que serà la nostre base per visitar aquesta zona. Al mateix càmping, aprofitem per arranjar una excursió en mokoro per demà, una de les millors opcions per conèixer el Delta del Okavango.
Informació addicional:
- Link d’un portal que recopila informació interessant de Botswana
19/08/2007 Maun (0 km Ruta: 6.283 km)
Per primera vegada en el nostre viatge... deixarem el cotxe aturat! En poc menys de 20 dies hem recorregut més de 6.000 quilòmetres... tota una experiència en conducció, que lluny de ser pesada ens permet tenir temps per desenvolupar una nova idea que ronda pels nostres caps... recórrer el món en un Defender, un vehicle que té enamorats!
 
L’excursió pel delta comença a les 7:30 del matí, hora en la que ens ve a recollir la Roberta, un immens camió de més de 50 anys i més d’un milió de quilòmetres, en definitiva... un conjunt de ferros amb rodes amb el que recorrerem las terres enfangades del delta fins arribar a l’aigua, pugem al camió i iniciem l’aventura d’avui.
Els primers quilòmetres transcorren per la carretera, però triguem poc més de mitja hora en abandonar-la i començar a endinsar-nos pels camins del delta. El Delta del Okavango és un cas poc usual de delta, en el sentit que no desemboca en cap mar. En realitat no es tracta de cap delta fluvial, sinó d’una gran zona en forma de con que apareix allà on el riu Okavango desaigua en una planura en la que l’aigua no té sortida cap al mar. El delta cobreix una extensió d’entre 15.000 i 22.000 km quadrats, una gran zona humida al nord de Botswana.
El camió va obrint-se pas entre els estrets camins durant més d’una hora fins que ens aturem en un poblat on els que seran els nostres guies s’afegeixen amb nosaltres al camió. Poc després arribem a un petit canal, punt de sortida de la nostre excursió en mokoro, unes canoes tradicionals tallades en un tronc d’arbre, sense motor i amb capacitat per dos passatgers i un capità que ens permetrà recórrer els canals amb tota tranquil•litat, a l’alçada de l’aigua, sense cap soroll...
Abans de pujar al mokoro, folrem la base de la canoa amb palla per que ens protegeixi una mica en cas de mullena i iniciem la navegació pels braços del delta: el paisatge és verd, verdíssim... no donem crèdit a la diferència amb els paisatges que vam creuar fa només uns dies, uns quilòmetres. Ara ens trobem navegant per aquesta immensa meravella natural que és el Delta del Okavango, entre mig d’un paisatge pràcticament tropical: palmeres selvàtiques, herbes, plantes vigoroses, illes de vegetació espessa, tapissats de nenúfars, boscos frondosos... estem bocabadats!
Després de l’increïble passeig tornem a trepitjar terra, aquest cop farem una passejada per terra ferma amb el nostre guia: una caminada que ens permetrà observar hipopòtams i elefants a només pocs metres, en el seu ambient, és impressionant... i és que l’abundància animal d’aquesta zona és increïble i si a Etosha hi ha sensats fins a 9.000 elefants, aquí la població és de 120.000 exemplars! Després del passeig, una estona per menjar els sandvitxos que dúiem a la motxilla i iniciem el viatge de retorn, tot plegat una inoblidable experiència pel Delta, una regió espectacularment humida en mig d’un continent especialment sec.
Un dia esplèndid i un conjunt d’emocions més per la nostre base de dades de records!!
Respecte l’excursió, tot i que hem gaudit d’un viatge increïble i d’un paisatge espectacular, creiem que el seu preu és una mica excessiu, i més tenint en compte que la major part del cost va a mans de l’agència intermediària, probablement estrangera, en lloc d’anar a para a mans dels nois que ens han acompanyat durant tot el dia...
20/08/2007 Maun – Parc Nacional de Moremi (234 km Ruta: 6.517 km)
Teníem previst quedar-nos un dia més a Maun i fer un viatge d’anada i tornada per visita el Parc Nacional de Moremi, per optimitzar una mica el temps i mirar d’allargar la visita al parc fem un canvi de darrera hora i intentarem passar la nit a Moremi.
Després d’insistir força a la seu del BWNP (Departament of Wildlife and National Parks) de Maun aconseguim un permís per entrar al Parc de Moremi i una plaça en un dels càmpings públics del parc (l’única opció que podem plantejar-nos tenint en compte els preus dels luxosos lodges del Delta). Per 350 pules aconseguim l’entrada i la nit de càmping, perfecte!
Ens dirigim a un supermercat i després de comprar provisions per la propera etapa i omplir el dipòsit de benzina, ens dirigim de nou a l’aventura... dos parcs nacionals increïbles ens esperen!!!
El camí és espectacular i alhora una mica més complicat que dies anteriors... un trajecte de 100 km que pensàvem fer en poc més d’una hora acaba convertint-se en 150 km i més de quatre hores, per una confusió. En qualsevol cas, la volta paga la pena... el paisatge és preciós, ens deixa sense paraules, tant verd, amb tanta aigua per tot arreu... no podem deixar d’aturar-nos a cada moment, gaudint de l’espectacle... ens sentim petits, envaint l’espai dels animals salvatges.... cocodrils, immensos hipopòtams, elefants gegants.... una explosió de vida al costat del riu; la vegetació i l’aigua donen a aquest parc una bellesa especial!!!
Més tard del que teníem previst, arribem a la porta Nord del Parc, allà després de comprovar que tenim una reserva autoritzada per passar la nit el guardes ens permeten l’accés i ens indiquen quin és el millor camí. Un altre punt que complica el viatge son las vies estretes, las senyalitzacions pràcticament inexistents que trobem a les cruïlles i els animals que apareixen de qualsevol lloc, en qualsevol instant... cal anar amb els ulls ben oberts!!!
El punt àlgid del recorregut, com sempre és a darrera hora del dia, al cap vespre; no parem de descobrir animals... fins i tot tenim la increïble sort de creuar-nos amb un lleopard, és impressionant... som molt afortunats!!!
El camí fins al campament on dormirem avui no deixa de ser irreal, juguem amb uns micos que s’han apropat al nostre cotxe encuriosits, passem pel mig d’una manada d’elefants i entenem el concepte de “senda d’elefants” quan els veiem desplaçar-se en grup... els podem comptar per desenes... és una imatge increïble!
Tant de badar amb els animals, se’ns ha fet tard i els darrers quilòmetres els fem pràcticament de nit, gens recomanable en aquest indret on els animals es compten per centenars. Finalment arribem al campament on passarem la nit: es tracta d’un càmping sense balles de seguretat on hi ha una petita zona de serveis bàsics i on com nosaltres dormiran uns quants cotxes més. Triem una zona, propera a un altre cotxe i despleguem la nostra tenda... Per dormir, decidim posar uns quants cotxes junts i fer un foc que a banda de servir-nos per fer el sopar, allunyi als animals.
Estar en aquest indret és tot un privilegi: no tenim massa comoditats, ni soparem cap menjar deliciós, però tot això aquí, queda en segon terme...
21/08/2007 Moremi - Kasane (373 km Ruta: 6.890 km)
La pista que hem de recórrer avui és probablement el tram més complicat de carretera que haurem fet en aquest viatge. Una bona part del recorregut és sobre sorra (imaginem que fang en l’època de pluges) i per unes pistes que en alguns trams son força estrets. Tot i això, no cal una gran experiència en conducció per fer-les, simplement, cal estar una mica concentrats... i sobretot, tenir sort de no trobar-te cap altre vehicle que en aquestes circumstàncies ens faci aturar, ja que després, sortir de la sorra pot requerir més d’un esforç.
Com tenim tota una aventura per davant, ens llevem molt aviat i després d’un esmorzar ràpid, ens posem en marxa. Respecte al lloc on hem dormit, comentar que la zona d’acampada té també un petit bloc de serveis: uns WC i unes dutxes (sense llum)... just per cobrir necessitats bàsiques. En qualsevol cas, és una opció immillorable tenint en compte que la pràctica totalitat d’allotjaments en aquesta zona són lodges en els que es pot arribar a pagar més de 500$ per passar la nit.
Ja des de primera hora sentim les avionetes que es dediquen a transportar a turistes a munt i avall, ja siguin safaris aeris o com a mitjà de transport... i és que aquesta zona té això: tant podem trobar-nos aventurers d’ajustat pressupost que recorrem el país gaudint també de les petites incomoditats com turisme d’èlit que recórrer milers de quilòmetres en avioneta, de lodge de luxe en lodge de luxe, sense embrutar-se, sense ni una sola arruga,...
La primera parada del dia és a Paradise Pools, molt a la vora de Xakanaxa Lediba. Es tracta de dues basses d’aigua a la que s’hi acosten els animals per eixugar la seva set. L’hora del dia és perfecte i sembla que estiguem davant d’uns miralls gegants... és fàcil entendre l’origen del nom Paradise Pools!
Seguirem fent camí gaudint de cada racó, sorprenent-nos a cada revolt del riu, observant animals, contemplant aquest paisatge que ens fa emmudir, per arribar altre cop a les portes del Parc. A la sortida de Moremi comprem un plànol molt útil, The Shell Tourist Map of Chobe National Park. Especialment útil perquè a banda de indicar las pistes del parc i marcar las bases d’aigua més interessants en quan a observació d’animals, també té marcades las coordenades GPS de diferents punts del parc que ens permetran anar-nos orientant.
A diferencia de Moremi, el Parc Nacional de Chobe permet l’entrada de turistes sense reserva d’allotjament prèvia i també permet l’entrada a visitants de dia. A l’hivern (de Març a Setembre), las portes del parc s’obren de 06:00 a 18:00 (seguint l’horari solar) i només es pot circular en aquest horari.
Dissenyem el circuit pel parc tenint en compte aquests horaris i que avui hem de dormir a Kasane, ja fora del parc. Tant Chobe com Moremi, donen molt de sí i nosaltres es pot dir que en fem una visita bàsica... si algun cop repetim destí seran dos parcs als que els destinarem més temps, per poder gaudir de tots els seus racons...
Rexits una mica pels horaris dissenyem la nostra ruta per Chobe: de Mababe Gate a Savute, de Savute a Ghoha Gate, en aquest punt es creua una impressionant reserva forestal per una pista de sorra fins a Ngoma Gate. Aquest tram és preciós i ens permet contemplar baobabs gegants i acàcies, i una posta de sol de postal... finalment sortim per la Sidudu Gate ja a les portes de Kasane... tot i que ho hem intentat se’ns a fet fosc i els darrers quilòmetres els hem tingut que fer a les fosques, és el preu que paguem per aturar-nos a badar a cada moment...
Passades les 19:00 de la tarda arribem a Kasane, teníem previst dormir a Kubu Lodge però las habitacions estan totes completes, estem massa trencats per dormir a la tenda així que optem per seguir buscant... un dels nois del lodge se’ns ofereix com ajudant per mirar d’aconseguir una habitació al poble i accedim encantats. Ens apropem a el Toro Lodge, que tot i el nom no té res a veure amb espanyols... i aquí si aconseguim habitació i taula per sopar, és perfecte...!!!
Aquest lodge també té una zona d’acampada i sembla molt popular entre els viatges circuits organitzats “alternatius” que recorren la zona en camió 4x4.
22/08/2007 Kasane – Kazangula (109 km Ruta: 6.999 km)
Avui és un dia històric... superarem el nostre país número 25!! De fet són en són 31 però els comptabilitzem a partir de las 48hores d’estança i això fa caure de la llista petites ciutats-estat com ara Mònaco, San Marino, Lientchestein, Ciutat de Vaticà... Ara amb Zimbawe superem la barrera dels 25!!!
Després d’un bon esmorzar ens dirigim cap a Kasane, la situació a Zimbawe és bastant agitada i el subministrament de combustible no està garantit així que decidim passar per l’estació de servei de Kasane per proveir-nos de combustible i passar pel supermercat.
Després d’aquesta parada, ens dirigim cap a la frontera, a poc més de 10km de Kasane. Un cop més passem els tràmits de la frontera sense massa dificultats: aquest cop però, una mica més lentament que altres vegades i amb una mica més de descontrol. Per entra a Zimbawe sí és requerit un visat, que obtenim directament a la frontera per 30 USD i a més un permís de circulació del vehicle per 20 USD més. Cal tenir en compte que per poder obtenir aquest permís, haurem de dur els papers del cotxe en regla i haurem de proporcionar el nom i l’adreça del propietari del vehicle.
Aquest pas fronterer és la porta d’accés més comú dels visitants d’un dia a Zimbawe: són moltes las agències que situades a Botswana (a Kasane) ofereixen excursions d’un dia als turistes per visitar las VicFalls i alhora fer qualsevol esport d’aventura: puenting, rafting, sobrevols en helicòpter, en aeroplà,... i és que las cataracters Victòria s’han convertit en l’autèntica catedral dels esports d’aventura, de la descàrrega d’adrenalina! Per l’hora, la frontera està molt plena i tot i que normalment, per entrar al país se’ns revisarà l’equipatge, entrem a Zimbawe sense passar aquest tràmit.
A poc més de 500 metres després del pas fronterer trobem el desviament cap al
Imbabala Safari Lodge, la nostre base per visitar las Vic Falls. Arribem poc després de les 11:00 del matí i la Thess, la mestressa del lodge ens dona una amable benvinguda. Decidim passar el dia al magnífic lodge per recuperar-nos una mica del tràfec dels darrers dies i agafar forces per demà, que destinarem tot el dia per visitar la zona.
L’imbabala Lodge, és un magnífic complex situat a uns 80 km de Victoria Falls, es tracta d’un petit complex que disposa de 8 chalets escampats per la propietat, just davant del riu Zambeze. El lloc, una reserva natural privada, és del tot espectacular... las vistes incomparables i el nivell de confort del lodge supera de molt las nostres espectatives. Tenim tots els àpats inclosos i els menjars els fem amb la resta d’hostes al jardí, en una gran taula... dinar, berenar, el té, el sopar... A més la Thess i el seu equip faran tot el que estigui a les seves mans per fer distreta l’estança dels seus hostes: games diurns i nocturns, passejades, sortir a navegar pel riu Zambeze... és un altre ritme!!!
Després de descansar, menjar bé i fer una bona “siesta”... decidim sortir a navegar per riu per gaudir d’una de les darreres postes de sol.. i és que malauradament comencem a tenir sensació que això s’acaba... El passeig és embriagador: com sempre els animals... que no ens cansem de veure, una vegada i una altre; els sons; i el millor el sol... una immensa bola vermella, taronja que tot ho tenyeix... l’experiència a bord de la barcassa ens deixa sense paraules.
Ens arribem fins el punt de les quatre fronteres, un racó del riu en el que es toquen quatre països: Botswana, Namibia, Zimbawe i Zambia; i després reculem de nou fins al Imbabala.
Tot plegat un dia relaxant, perfecte per recuperar-nos una mica i encarar el tram final del nostre viatge!
23/08/2007 Kazangula – Victoria Fall – Kazangula (168 km Ruta: 7.167 km)
Avui visitarem una de les estrelles del nostre viatge, las imponents Victoria Falls, un “must seen” dins l’agenda de tot viatger.
Des del mateix lodge, hem arranjat un sobrevol en helicòpter per sobre d’aquesta meravella natural i hem d’estar a les 8:30 am a les portes de l’agència, Wild Horizons, a la mateixa ciutat de Victoria Falls. Esmorzem i emocionats fem els poc menys de 80 km que ens separen del nostre destí d’avui per una carretera asfaltada; arribem puntuals i deixem el cotxe aparcat a les portes de l’agència: en un moment se’ns acosten uns quants joves que s’ofereixen a vigilar-nos el cotxe, és una pràctica habitual quan veuen a extrangers,... accedim sense negociar el preu per la vigilància: tancarem el tracte quan tornem a pel vehícle.
Agafem el passaport i ens condueixen en una minivan al lloc on s’enlairarà l’helicòpter, a Zambia. Després d’uns quants tràmits, de creuar una nova frontera i quatre nocions bàsiques sobre seguretat, ja estem llestos per enlairar-nos... un vol de 15 minuts sobre las Catarates Victoria (190 USD per dues persones).
  
La sensació és indescriptible, las cataractes a vista d’ocell... sota nostre una escletxa del planeta, una immensa obertura de més de 108 metres d’alçada i 1,7 km d’amplada, però això només son xifres: el que tenim davant nostre és un estret abisme, una obertura de la terra, un lloc increïble, una meravella natural... no en va, aquest lloc està classificat com a meravella natural per la UNESCO, Patrimoni de la Humanitat des de 1989. El vol se’ns fa molt curt, però val la pena per la gran perspectiva que obtenim.
Després del sobrevol, optem per entrar al parc i visitar las cataractes passejant per las passarel•les que hi ha instal•lades just davant del salt d’aigua del riu Zambezi. El passeig és molt agradable, i el so de l’aigua ensordidor, de fet, el nom original d’aquest indret és “Mosi-oa-Tunya”, que significa “el fum que trona”. David Livingston, va ser el primer europeu en observar aquestes cascades l’any 1855 i las va anomenar Victoria, en honor a la reina, per altre banda, la ciutat Zambiana veïna a VicFalls, també es diu Livingston en honor a l’explorador.
Ara estem en l’estació seca, i tot i que la quantitat d’aigua que es precipita obertura avall ens sembla impressionant... el flux d’aigua que cau en època de pluges multiplica la xifra actual (350 m.c.) fins arribar als 9.100 metres cúbics. Passem bona part del dia badant i fent fotografies des de tots els angles possibles: gaudir d’aquest espectacle en època seca té avantatges i un d’ells és poder veure l’escletxa de la terra, sense que la boira de l’aigua, el polsim de gotes fines ho envaeixi tot...
Després de la passejada ens dirigim a la ciutat, Vic Falls no té cap atractiu especial: es tracta d’una ciutat completament orientada al turisme, pensada per proporcionar un ampli ventall d’opcions d’esports d’aventura a tos els turistes que s’hi acosten. Nosaltres ja hem tingut la nostra dosi d’aventura, així que ens acostem a un mercat d’artesanies que s’hi celebra i passem una bona estona comprant records per la família... el millor moment, tancar els tractes, els “small bussines”, una encaixada de mans i las artesanies són nostres!
Deixem enrera aquest magnífic indret i tornem al Imbabala Lodge a gaudir d’un magnífic sopar!!!
24/08/2007 Kazangula – Kubu Island (573 km Ruta: 7.740 km)
Comença el compte enrera... després de VicFalls, només ens queda recular fins a Johannesburg, tenim un parell de dies per arribar-hi i a priori, no tenim previst cap visita més, simplement cobrir pràcticament 2.000 kilometres!
Per mirar de fer més fàcil de portar el dia, sortim a navegar pel riu amb la sortida del sol i gaudir d’aquest espectacle un cop més... i és que no ens en cansaríem! El sol comença a aparèixer entre les 6:15 i les 6:30, a aquesta hora nosaltres ja estem a la barcassa... amb el motor apagat, sobre el riu Zambeze... se’ns dubte una de les experiències més autèntiques del viatge.
Després, amb el sol ben alçat... fem un bon esmorzar, ens acomiadem de l’equip del Imbabala Lodge, recollim l’equipatge i iniciem la nostra marxa... cap a Jburg. Mentre fem camí cap a Nata anem rellegint les nostres guies, buscant, buscant trobem una referència a Kubu Island, no ens ve massa de camí però tampoc ens obliga a desviar-nos massa del nostre destí, així que redissenyem la nostra ruta i decidim arribar-nos fins a Kubu: es tracta d’una illa de pedra, en mig d’un gran salar, Sowa Pan... una illa amb platges fossilitzades, gegants baobabs, murs de pedra granítica en mig del no res, en mig d’una immensa planícia salada.
Per arribar a Kubu és del tot imprescindible un 4x4 i una mica de destresa en la conducció; a banda és del tot recomanable dur a sobre un GPS que ajudi a orientar-nos en aquest immens mar de sal... perdre la orientació aquí és extremadament senzill, no hi ha referències i las distàncies són immenses, però amb una mica de sentit comú, las coordenades correctes de Kubu Island i un senzill GPS serà suficient per arribar al nostre destí. Passem la tarda fent la travessa, un munt de quilòmetres però val la pena... arribem a Kubu ja entrada la nit, estarem pràcticament sols en aquest indret.
  
Busquem un lloc on acampar i fem un foc amb la llenya que hem comprat pel camí, ens servirà per fer-nos el sopar i d’escalfor... quan es posa el sol, la temperatura baixa força o sigui que estem ben a gust al costat del foc. Encara passarem una bona estona escrivint al nostre diari del viatge i gaudint de la nit estrellada, val la pena haver arribat fins aquí només per gaudir d’aquests moments... passarem la nit a un hotel de mil estrelles, només cal mirar al cel... això és un petit luxe!!
25/08/2007 Kubu Island – Gaborone (687 km Ruta: 8.427 km)
Ens llevem a trenc d’alba i aixequem el campament, encara queden brases del sopar d’ahir que aprofitem per fer l’esmorzar.
  
En poc temps ens posem en marxa, l’objectiu d’avui és fer el màxim número de quilòmetres possible per tal que demà ens quedi només un petit tram final: després de recorre la zona de Kubu durant una bona estona, iniciem la marxa... quilòmetre rera quilòmetre... seguim buscant al•licients a la nostre guia, alguna parada que tingui una mica d’interès i ens permeti estirar las cames!
Tot rebuscant, trobem el Rhino Sanctuary, una reserva creada l’any 1989 amb l’objectiu d’ajudar a la conservació d’aquest curiós animal en perill d’extinció; actualment hi viuen protegits, més de 32 exemplars. Arribem a l’hora de dinar, aprofitem per fer un mos a la cafeteria i després recorrem la reserva de més de 4.300 hectàrees amb l’intenció de trobar-nos amb algun dels rinoceronts que hi viuen: tenim sort i aconseguim el nostre particular premi, click, click... immortalitzat... ens l’enduem cap a casa!
Seguim la ruta fins a Gaborone, la capital de Botswana on tenim previst dormir... arribem tard i cansats. Acabem dormint al Walmont hotel, un complex hoteler amb estètica de Las Vegas on descansem còmodament... demà dormirem a l’avió.
26/08/2007 Gaborone – Johannesburg (464 km Ruta: 8.891 km)
Darrer dia de la nostra primera aventura africana, ens queden una mica més de 464 quilòmetres i una frontera més per creuar abans que no surti el nostre vol des de Johannesburg cap a les 20:00 pm.
Decidim sortir aviat, per evitar qualsevol ensurt i arribar amb prou temps a l’aeroport, un dia de tràmit que passem complint els objectius que ens havíem fixat: darrera frontera creuada sense problemes i ja estem altre cop a Sudafrica!
Arribem a l’aeroport cap a les 16:00 i aprofitem per tornar el nostre estimat Landrover, una autèntica meravella ha contribuït a que aquest hagi estat un viatge fantàstic!
Enrera queda pràcticament un mes de viatge, de ruta per aquest continent que acabem de descobrir i que ens ha deixat meravellats, enganxats,... pràcticament 9.000 quilòmetres pels països de l’Africa Austral, descobrint els seus paisatges: immensos, embriagadors, imponents; descobrint la seva gent, gaudint de grans moments: increïbles postes de sol, sopars a la llum de las estrelles, campaments en mig del no res... en definitiva, un gran viatge que no oblidarem fàcilment!
Ara ens espera un llarg vol, a primera hora arribarem a Dubai, la darrera gran atracció del viatge: aprofitarem l’escala per passar una mica més d’un dia per descobrir la ciutat, capital dels Emirats Àrabs.
27/08/2007 Dubai
Poc desprès de les 9:00 del matí aterrem a Dubai, l’aeroport està perfectament organitzat i en un moment recuperem las nostres maletes. Passem el control policial i només creuar la porta de sortida trobem el mostrador de la cadena del nostre hotel, Hyatt. En un moment ens criden un taxi, un impressionant Audi A8 que ens conduirà fins l’hotel el Park Hyatt de Dubai.
A Dubai, tot és luxós fins a un extrem excèntric, ens sentim una mica fora de joc, trasbalsats amb el canvi... ens h | |
