Xile: De l'àrid nord a la Patagonia
Durada: 27 dies
Dates: Any 2006. Del 24 de Novembre al 21 de Desembre
Autors: Montse i Xavi
Web dels autors: Montse i Xavi
Estil del viatge i preparació
Com en altres ocasions, ens vàrem organitzar nosaltres mateixos el viatge. Feia molt de temps que anàvem darrera d’aquest magnífic viatge, Xile estava en el punt de mira dels nostres destins des que ja fa uns anys, vam veure les magnífiques fotos d’uns amics que van triar aquest país com a destí del seu viatge de noces... després d’aquella sessió ho vam tenir clar: un esperit viatger ha d’haver visitat Xile!
Anys rera any començàvem la llista de destins possibles per les nostres vacances amb aquesta opció però ja sigui el preu dels bitllets d’avió, el no trobar una bona oferta de lloguer de cotxe (desorbitadament car en aquest país i els seus veïns) o simplement perquè no trobàvem la combinació perfecte... sempre acabàvem desistint!!! Aquest any no seria l’excepció, Xile encapçalava la llista de preferències (i encara amb més força donades les dates del viatge)... com sempre el ritual comença desplegant l’immens plànol del país. Aquest cop el penjaríem a la cuina per poder-lo estudiar amb deteniment... teníem moltíssimes opcions: recórrer la mítica carretera austral en 4x4, una increïble aventura; fer un combinat de zones del país a cop d’avió o bé, la que va acabar essent l’opció triada, un viatge de contrastos que ens permetés copsar la immensitat de l’altiplà andí al Nord i la majestuositat de la Patagònia al Sud.
Amb aquesta opció garantíem el requeriment que sempre fixem per les nostres vacances: grans paisatges, contacte amb la natura i una mica d’esport i d’aventura.
Vam configurar el viatge en dues etapes:
- A la zona Nord, ens centrarem pels voltants de San Pedro d’Atacama, vàries rutes d’un dia amb base en aquest petit oasi en mig d’un gran desert, incorporant una ruta de quatre dies per Bolívia per apropar-nos fins al increïble Salar d’Uyuni.
- Al Sud en canvi, el plantejament va ser diferent, una ruta circular recorrent tota la Patagonia i Tierra de Fuego, creuant fronteres entre Xile i Argentina constantment, tot seguint la capriciosa geografia austral.
Hi ha moltíssimes maneres de viatjar per aquest immens i allargat país: els autobusos xilens tenen molt bona reputació, són còmodes, econòmics i ràpids i poden ser un bon complement a un "canvi de zona" a base de vols domèstics. Nosaltres però vam preferir recórrer les dues zones en las que vam dividir el viatge en un 4x4, opció més que recomanable tenint en compte que la majoria de vies d’aquest país (i dels seus veïns) són de ripio. A banda, un tot-terreny ens permetria explorar els racons més remots tant de l’àrid desert d’Atacama com dels Parcs Naturals més australs.
A la Patagónia, el lloguer de cotxes té un preu desorbitat, després de mirar molt i molt, vam aconseguir una immillorable cotització per un Nissan Terrano força nou i perfectament equipat amb l’agència Transpatagonia.
En quant als allotjaments vàrem optar per anar combinant diferents estils per tal d’aconseguir un pressupost ajustat. Vàrem allotjar-nos en lodges, bed&breakfast, refugis de muntanya, hosterias, i en un luxòs hotel a la capital del país... en tots vam poder copsar la voluntat integradora i el magnífic caràcter de xilens (i argentins), i es que en aquest viatge ens hem sentit com a casa!!!
Dates del viatge
Marxàvem de Barcelona el 24 de Novembre i passaríem a Xile pràcticament quatre setmanes, fins el 21 de Desembre... i el Nadal a casa!
Aquestes dates corresponent l’estiu a l’hemisferi sud, el clima que ens trobarem és molt diferent en funció de la zona on ens trobem: Al Nord, dies extremadament clars i calor (a les hores centrals del dia, podrem arribar als 30 graus de temperatura), al Sud en canvi, vents forts, ambient humit i clima molt menys càlid amb temperatures mitges a l’estiu de 11º.
Moneda i diners
La moneda oficial és a Xile és el peso xilé, el canvi aproximat: 1 euro equival a 630 Pesos Xilens segons www.xe.com.
En aquesta ocasió vam repartir una mica la manera en que portaríem els diners per cobrir las despeses del nostre viatge: el viatge és llarg i visitarem a banda de Xile, eix central de la ruta, alguns dels seus països veïns com ara Bolívia i Argentina; en tots aquest països el pagament amb targeta de crèdit no està massa acceptat i tant la majoria d’allotjaments com botigues, restaurants o fins i tot les agències de lloguer de cotxe, ens demanàvem cobrar en efectiu (en dòlars o en moneda local). En canvi, els caixers automàtics estan estesos per tot el país (en les localitats importants) i són una molt bona alternativa per obtenir moneda local.
Amb aquest escenari, vam optar per la següent combinació: diners en efectiu (tant en euros com en dòlars) que descanviàvem progressivament a les cases de canvi segons ens convingués el canvi en una divisa o altre; una bona quantitat en travelxecs ens dòlars americans (per pagar el lloguer del cotxe a la Patagònia), una opció menys còmode però que ens permetia portar una quantitat considerable de diners de manera segura; i una VISA a la butxaca, que ens permetria pagar en els llocs més turistics.
Diari de Viatge
24/11/2006 - L’Ametlla del Vallés – Barcelona – Santiago de Xile
Comença l’aventura que portàvem mesos planejant... aquest cop l’avió surt per al vespre, de manera que no desaprofitarem un dia de vacances... com sempre anem a treballar!!! Las vacances comencen oficialment a partir de les 15:00 h.
A partir d’aquest moment només ens queden els últims "retocs", anar a deixar el cotxe al garatge i un canvi de roba per ambientar-nos... a les 18:00 ens esperaven uns amics per dur-nos a l’aeroport, fantàstic!!! i a les 21:30, l’avió s’enlairava puntualment destí la T4 de Madrid.
Aquest cop l’enllaç és molt ràpid, temps just de passar els pesats controls de seguretat i ens enlairem novament, aquest cop amb destí a Santiago de Xile, un llarguíssim vol de 14 hores que ens passarem dormint... zzzz, zzzz, zzzzz!!!.
25/11/2006 Santiago de Xile – Calama – San Pedro de Atacama
Poc abans d’arribar a Santiago ens desperten per l’esmorzar... estem sobrevolant la serralada andina i ens hem quedat bocabadats... las vistes són impressionants!!! Aquesta cadena muntanyosa té cims que superen els 6.000 metres d’alçada i l’avió els sobrevola a 10.000 metres... sembla que puguem tocar-los amb la mà! l’espectacle ens deixa impressionats abans de tocar terra, el viatge promet!!!.
A les 10:20 hora local arribem a Santiago, tal i com estava previst. Haurem d’esperar unes horetes abans no surti el nostre proper vol que ens durà fins a Calama, a 100 quilòmetres del nostre destí d’avui. Els bitllets d’avió son una part molt important del pressupost del nostre viatge i
per tant vam passar força hores comparant la millor opció a través dels diferents cercadors de vol: en aquesta ocasió el millor preu pel transoceànic el vam obtenir a través de Iberia Online mentre que pels vols domèstics la millor opció ens la va proporcionar el majorista xilè Visit Chile, aquesta agència i concretament la Mònica es va preocupar de buscar-nos els bitllets electrònics amb Lan Xile a uns preus molt competitius, una oferta que no podíem deixar passar!.
Un cop a l’aeroport aprofitem l’estona per canviar uns quants dòlars per la primera etapa del viatge, fer un mos i embarquem novament; aquest cop un vol amb escala a Antofagasta que ens durà fins a Calama, al Nord del país... encara no haurem arribat al nostre destí!!! Arribem aproximadament a les 17:30, i allà ens espera el que serà el nostre amfitrió els propers dies, en Juan, per dur-nos fins a l’hotel. Portem més de 24 hores viatjant i tot i que és possible trobar còmodes (i econòmics) autobusos per desplaçar-se des de Calama fins a San Pedro, vam preferir contractar aquest servei amb en Juan i despreocupar-nos d’aquest punt, fa més de 30 hores que ens hem llevat i arribem una mica cansats.
Durant el trajecte en Juan ens va fent de guia turístic, no para d’explicar-nos coses de la zona i del país... tot de curiositats!!! Durant el viatge fins a San Pedro, ens sorprèn l’aridesa del paisatge... és increïble... estem a Novembre i en Juan ens explica que la darrera vegada que va ploure va ser al més de Febrer!!! una hora!!! no en va aquesta és la zona més àrida del planeta!.
El Lodge on ens allotjarem està a les afores de San Pedro de Atacama, a 7 km del poble, un lloc increïblement tranquil amb unes vistes impressionants cap a la serralada andina i concretament encarat cap al Licancábur, un imponent volcà,... és just el que necessitàvem per desconnectar del ritme frenètic dels darrers dies... l’Atacama Lodge. Un cop allà en Juan ens presenta a la seva encantadora esposa, la Patricia, i ens donen les instruccions bàsiques tant de la casa on ens allotjarem com del magnífic Ford Explorer que els hem llogat durant la nostra estança i que ens servirà per recórrer tota la zona Nord del país.
Volem destacar especialment aquest allotjament... tenim per nosaltres una preciosa caseta feta d’adob i canya, perfectament equipada i molt acollidora. Lo millor, són els llits... d’una alçada justa per poder gaudir còmodament d’unes espectacular vistes al Licancábur, de més de 5.900 metres als nostres peus. Si teniu la sort de reservar la casa més gran, a més gaudireu d’un gran jacuzzi amb les mateixes vistes... realment, això no té preu!.
Després de deixar les coses al Lodge aprofitem per apropar-nos a San Pedro i comprar una mica de tot: sopar, esmorzar,... estem cansats de manera que ens afanyem en menjar alguna cosa lleugera (molt recomanable tenint en compte l’alçada d’aquest lloc) i a dormir... l’aventura comença demà, ja estem a Xile!!!.
26/11/2006 - San Pedro – Salar de Tara – Salar Quisquiro – San Pedro (325 km Ruta Nord: 325 km)
Cap a les 7:15 ja estem de peu, hem descansat bé i estem com nous, així que després d’esmorzar ens posem en marxa. San Pedro de Atacama i las seves rodalies ens proporcionen moltes alternatives, la ruta que em seleccionat per avui és una visita a dos salars de la zona, no són els més grans però seran un bon entrant per situar-nos a la regió. Abans d’iniciar la marxa, passem per San Pedro, tot i ser ben aviat, podem notar la intensitat del sol, molt fort en aquesta zona, així que anem a comprar-nos un bon protector solar, i per combatre la sequedat de l’ambient, una crema de llavis i una pasta mentolada. Un cop aprovisionats, marxem cap al Salar!!!
Agafem la carretera en direcció el paso de Jama (frontera amb Argentina), sortint de San Pedro, en seguida comença a agafar alçada... el paisatge ens té completament desencaixats, mai havíem vist res igual... tot és elemental: els Andes en mig d’una immensa extensió de terra inanimada. Atacama és un desert rocallós i estèril de 360.000 km quadrats d’extensió, el novè desert en extensió del món, ric en sals i nitrats i amb uns contrastos de temperatura entre el dia i la nit molt forts, tant que moltes roques s’esmicolen per les contraccions i dilatacions constants... estem en ple Norte Grande!!!
Deixem a les nostres esquenes San Pedro i a la nostra dreta, el Licancábur (5.916 metres d’alçada) ens té meravellats amb la seva perfecta forma cònica. No podem resistir la temptació d’anar parant el cotxe cada dos per tres per anar fent fotos d’aquest magnífic paisatge que estem recorrent, només el vent trenca el silenci. De tant en tant ens creuem amb algun immens camió de transport que segueix aquesta ruta amb direcció Argentina i algunes creus a peu de carretera ens recorden que cal ser prudent amb el vehicle!!!
Després de recórrer aproximadament 120 km arribem al primer destí d’avui: El Salar de Tara està ubicat enmig de volcans a la Reserva Nacional dels Flamencs. Amb llacunes i rius té una superfícies de 48 quilòmetres quadrats, el relleu erosionat i la fauna i flora nativa ofereixen un fabulós espectacle natural, estem completament emocionats!!! Davant nostre a tocar del cotxe, flamencs i vicuñas, els nostres companys de viatge els propers dies...
Estem aproximadament a un 4.300 metres d’alçada i davant de qualsevol petit esforç, l’alçada es fa palesa. Després de recórrer la llacuna amb el cotxe, resseguim la carretera per arribar fins al Salar Quisquiro, molt més gran que l’anterior. Baixem fins les salines amb el cotxe i ens divertim una estona amb el Ford Explorer... en mig d’aquest paisatge ens sentim aventurers!!! Aprofitem el magnífic escenari per dinar una mica i d’allà reculem altre cop al Salar de Tara. Aquest cop l’intentarem circumval•lar, però després d’uns quants intents desistim de la peripècia... no crec que aquí el RACC vingués a rescatar-nos!!! desfem el camí sense preses, al•lucinant amb les famílies de flamencs i el paisatge que ens envolta i que per la tarda pren uns colors impressionants.
Arribem a San Pedro cap a les 18:00 de la tarda, aprofitem per omplir benzina (no és fàcil trobar gasolineres per la carretera) i passar-nos per Colque Tours. Aquesta agència és la que hem seleccionat per fer el tour per Bolívia, aprofitem per tancar els darrers detalls amb ells... genial, sortirem el proper 29/11!!!
Un cop al Lodge, compartim una sidra amb en Juan i la Patrícia que ens acaben animant per sopar amb ells al Cafe Adobe, això de compartir idioma amb els xilens fa d’aquest viatge una experiència molt enriquidora!!!
 
27/11/2006 - San Pedro – Salar de Atacama – Lagunas – Valle de la Muerte - San Pedro (310 km Ruta Nord: 635 km)
A les 7 del matí tornem està en peu: avui tenim preparat un dia intens així que fem via per dirigir-nos cap a una de les grans atraccions de la zona, la Laguna Chaxa. En mig del Salar d’Atacama, a uns 25 quilòmetres al sud-oest de Toconao, es troba aquesta llacuna amb la colònia de flamencs més fàcilment accessible de la zona. Aquí podem avistar 3 de les 5 espècies de flamencs conegudes, nosaltres distingim el flamenc xilè i l’andí davant nostre... fins i tot tenim la sort de veure’ls sobrevolar els nostres caps!!!
Estem al mig d’una immensa extensió salada, la llacuna té sal a la seva superfície i en els seus marges existeixen varietats de flora adaptada al rigorós clima desèrtic, el lloc és realment increïble. Sernatur es l’agència estatal que s’encarrega de gestionar el parc natural. L’entrada (2000 CLP p.p) dóna accés a un circuit pel salar, el recorregut està marcat per un sender circular de no més d’un quilòmetre de longitud que ens deixa unes vistes impressionats, val molt la pena.
Després de la visita, ens dirigirem cap a les llacunes del altiplà, Miñiques i Miscanti, on dinarem. Tornem a la ruta 23 direcció Socaire, i ens entretenim un moment per veure la bonica església colonial del poble. Seguim la carretera que travessa el poble i comencem l’ascens. Aquestes llacunes es troben a 4.500 sobre el nivell del mar i són precioses. En els seus paisatges apreciem una immensa gamma de colors d’ocres a les majestuoses muntanyes andines i blaus a les aigües de les llacunes. El paisatge sembla irreal!!! no deixa d’impressionar-nos.
Dinem a l’ombra d’un petit refugi amb vistes a la magnífica Laguna Miscanti... davant nostre 15 quilòmetres quadrats de blau intens. Una superfícies que ens alguns mesos de l’any arriba a congelar-se.
Després de la visita a les dues llacunes del altiplà, retornem pel camí que hem seguit aquest matí fins a l’anomenat Valle de la Luna, situat a 13 quilòmetres al oest de San Pedro. El millor moment per visitar el parc és la tarda on la llum de la posta de sol en aquest entorn ens deixarà unes vistes espectaculars gravades en la nostra retina.
Arribem al parc cap a les 16:30 i després de pagar l’entrada (4000 CLP p.p que reverteixen en millores pel parc) ens dirigim al primer punt del recorregut, las coves de sal. El lloc és impressionant, las formes de les coves, grutes (es recomanable dur un frontal per l’excursió), las parets de sal petrificada, las dunes de sorra... estem bocabadats... un cop completat aquest primer recorregut, travessem la vall, famosa per la seva geografia semblant a la superfície lunar degut a les successives estratificacions salines, inundacions i vents al llarg del temps.
 
Arribem fins a la formació anomenada, Las Tres Marías, enormes figures de sal i argila construïdes amb el pas dels anys (aproximadament un milió d’anys d’antiguitat) i l’erosió. Abans de dirigir-nos al lloc rei de la zona, tenim temps de fer una ràpida visita a les mines de sal, on encara es conserven las estructures de les cases dels obrers de la mina.
Pugem al mirador de la gran duna, l’esforç de pujar per la sorra val la pena i allà la vista és espectacular: és pràcticament l’hora de la posta de sol (19:30 h.), i el paisatge a aquesta hora en aquest àrid i inhòspit desert és una de les millors postes de sol que hem gaudit mai (a l’alçada de la posta de sol a Mt Cook, a New Zeland). Davant nostre tota la vall, l’amfiteatre (una impressionant formació que guarda certa semblança amb el Coliseum romà) i la majestuosa Gran Duna.
A mesura que el sol s’enfonsa tenyeix de tons pastel i ocre tot el paisatge de la vall, no trobem paraules per descriure el que tenim davant... la progressió de tons, del rosat al púrpura per donar pas a la foscor de la nit del desert ens deixa impressionats... estem emocionats i la nostra Nikon D80 no dona a bast intentant immortalitzar el que tenim davant nostre, en qualsevol cas, ho tenim per sempre en la nostra memòria!!!
Després del magnífics espectacle ens dirigim al lodge, estem morts... demà serà un altre dia!
28/11/2006 - San Pedro – Cuquicamata – Chiu-Chiu – Caspana - San Pedro (366 km Ruta Nord: 1001 km)
Avui dedicarem el dia per fer una ruta circular entre Calama i San Pedro, abans però dedicarem part del matí a conèixer el poble on estem allotjats: San Pedro de Atacama. Es tracta d’una població està situada en l’extrem Nord del desert d’Atacama i és un lloc ideal per programa excursions per la zona.
Antigament era l’escala més important en un ruta comercial que anava des de les muntanyes fins la costa. Pedro de Valdivia va arribar-hi per primera vegada l’any 1540 i a principis del segle XX, la localitat va convertir-se en un punt essencial de les canyades des de l’Argentina província de Salta fins a les salitreres del desert. La seva decadència va arribar amb la construcció del ferrocarril, que la va fer innecessària per les caravanes de bestiar.
Actualment, San Pedro s’ha convertit en un centre turístic molt popular: Al viatger li esperen petites cases d’adob, una preciosa plaça d’armes plena d’arbres, una encantadora església colonial del segle XVII, carrers sense asfaltar, artesanies,... el poble però també s’ha sabut adaptar a les exigències del turisme i el cèntric carrer caracoles està ple d’agències de turisme oferint tota mena d’activitats al turista, restaurants amb cambrers a la porta intentant persuadir als possibles clients i multitud d’allotjaments per motxileros... tot plegat una mica massa...
Després de recórrer els carrers de San Pedro, ens dirigim a l’oficina de turisme, a la Plaza de Armas, on aprofitarem per reservar-nos des d’allà plaça pel tour de les 14:00 a les mines de coure de Chuquicamata. Amb la reserva feta ens disposem a recórrer els poc més de 100 quilometres que ens separen de Calama travesant el Valle de la Paciència... després de recorre’l entenem el perquè del seu nom... són 98 km en línia recta per un àrid i desolat paisatge!!! increïble...
Las mines de coure de Chuquicamata, a 16 quilòmetres de Calama, ha convertit a Xile en el primer productor d’aquest metall. L’enorme columna de fum i pols que s’aixeca sobre el poble permet localitzar-lo fàcilment en mig del desert. Al principi, les extraccions de la mina es feien amb capital estranger utilitzant tècniques de cel obert desenvolupades a l’oest dels EUA. Actualment Chuquicamata és la mina més gran del mon i està explotada per l’agencia estatal CODELCO.
La visita (cal anar vestit amb màniga i pantaló llarg i sabates tapades) ens deixa perplexos … som diminuts al costat de tot el que veiem aquí: el forat de la mina, actualment té 800 metres de fondària, 5 quilòmetres de llarg i 3 d’ample... és impressionant!!!
La flota de vehicles que s’encarreguen de transportar el material, no són menys espectaculars; immensos camions capaços de transportar fins a 440 tones de roca es mouen per la mina a tota velocitat.
Algunes dades curioses d’aquest vehicles:
- Tenen un cost superior al 4 milions de dòlars
- Cada màquina té dos motors de 3550 cavalls de potència
- El dipòsit de combustible té una capacitat de 6800 litres
- En un ascens de la mina poden arribar a gastar el 10% del combustible del dipòsit
- Cada roda d’aquest vehicle mesura més de tres metres d’alçada i poden arribar a costar més de 12.000 dòlars
La mina està en funcionament les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any; i las visites només es poden fer des de la zona de seguretat, tot i així l’espectacle és increïble. Tornem al poble de Chuquicamata amb l’autocar de Codelco i pel camí podem veure las immenses muntanyes de residus que ha anat generant la mina ens el molts anys que porta funcionant i que properament obligaran a desallotjar tot el poble. La majoria de comerços del poble ja estan tancats i queden només els darrers habitants, tot i això trobem un petit local on ens venen l’imprescindible pel nostre dinar... Tornem a enfilar la carretera, dedicarem la tarda a recórrer els petits pobles andins que trobem propers al riu Loa i els seus afluents.
El primer que trobem en el nostre camí és Chiu Chiu, on dinarem. Aquest petit té l’església de San Francisco, declarada monument nacional i tot un orgull pel poble. Es tracta d’un recinte emmurallat, l’església està construïda a base d’adob i canya amb fusta de cactus, tot un clàssic de la cultura atacamenya. El següent oasi de la ruta és Caspana, una petita taca verda en mig d’un desert sense cap tipus de vegetació...: el poble situat a 3.305 metres d’alçada està dedicat al cultiu de flors i verdures que després comercialitzen a Calama.
Després de visitar aquest dos pobles retornem a San Pedro, una ruta on és més que recomanable circular amb 4x4 donades las característiques de la pista: pedres, sorra, rius... El paisatge que travessem és magnífic, i tornem a confirmar que la millor hora del dia és el capvespre on la llum ho tenyeix tot de color mel... las muntanyes de la serralada andina ens tenen completament captivats!!!
29/11/2006 - San Pedro – Laguna Colorada (Bolívia)
Avui comença la nostra aventura per terres bolivianes, a les 7:15 la Patrícia ens espera a la porta de la cabana per dur-nos fins a San Pedro. A les 7:30 haurem d’estar a la porta de l’agència Colque Tours, amb la que farem el tour de quatre dies per aquest país andí.
És molt convenient investigar una mica sobre las, cada vegada més nombroses, agències que ofereixen aquest tipus de servei: nosaltres ens vam decidir per Colque Tours, després de comparar i llegir molt: aquesta és l’agència més gran, popular i amb major nombre de visites a Bolívia (surten diàriament), tot i que la qualitat del viatge sempre acaba depenent del conductor i del vehicle amb el que es faci el tour. L’agència va tenir problemes per la propensió a la beguda d’alguns dels seus conductors, però darrerament s’està esforçant per tornar a tenir bona imatge i després de la nostre experiència podem dir que no vam tenir cap indici d’aquest problema. Un altre tema a tenir en compte és l’estat dels cotxes, el tour recórrer zones completament desèrtiques i és important no tenir problemes greus amb el vehicle; en aquest sentit Colque és l’agència amb millors cotxes de la zona (tot i que, al principi, poden fer una mica de por...).
Per la nostra ruta per Bolívia vam triar un tour de quatre dies amb inici i final a San Pedro, l’itinerari recorrerà l’altiplà bolivià entre volcans i cims andins, llacunes i guèisers per arribar al final del recorregut al Salar d’Uyuni.
Sortim puntualment i primer de tot ens dirigim a la frontera xilena situada a les afores de San Pedro per registrar la sortida del país. Amb el passaport segellat i després de pagar 2 USD, ens dirigim cap a la frontera amb Bolívia en un autocar de la companyia. Novament ens enfilem per la R27 però aquest cop girarem a la dreta per endinsar-nos en territori Bolivià; la carretera no deixa d’enfilar-se fins arribar al pas fronterer, en poca estona la temperatura ha baixat fins els 3ºC i és que estem a més de 4500 metres d’alçada!!! En aquest punt las vistes del Licancábur i el seu veí Juríques són impressionants: els dos tenen uns colors vermellosos molt intensos degut als minerals dels que estan composats, bàsicament òxid de ferro.
A la frontera (on fem el registre d’entrada al país i paguem 2USD p.p. més) canviem l’autocar per un Pick Up que ens ha de dur fins la Laguna Blanca, inici oficial del Tour. Abans d’iniciar la ruta esmorzem el senzill àpat que ens han preparat al petit refugi a peus de la llacuna i paguem l’entrada a la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Abaroa (6 USD p.p) que recorrerem tots aquest dies.
La Laguna Blanca, con el seu nom indica és d’un color blanquinós donat l’alt contingut en minerals de les seves aigües i té una extensió d’aproximadament 10 quilometres quadrats, connectada amb el següent punt d’interès del nostre recorregut, la Laguna Verde. Aquest cop la llacuna és d’un color maragda, per les seves aigües amb grans concentracions de magnesi, que s’intensifica per l’acció del vent.
Ens passem una bona estona fent fotos d’aquest paisatge impressionant abans de seguir el tour... el nostre Toyota ressegueix camins imperceptibles, molt accidentats entre volcans i imponents cims de la serralada dels Andes, és espectacular... estem completament sols en mig d’aquest paisatge tant increïble... travessem el que els bolivians anomenen, Desert Dalí, en mig del gran núvol de pols que aixequem al nostre pas. La següent parada la fem a Aguas Calientes, on hi ha un petit embasament d’aigua termal... fer un bany aquí seria fantàstic... però com no hem portat el banyador ens conformem amb posar les nostres cames en remull una estona, és una fantàstica piscina natural!!!
Seguim el nostre ascens fins el que serà el punt més alt del nostre recorregut per aquestes terres, la zona Geotermal Géiseres Sol de Mañana. És absolutament al•lucinant, estem completament sols: nosaltres, en César (el nostre guía) i en Subash (el nostre company en aquest circuit). Per nosaltres, una immensa extensió d’aproximadament un quilòmetre quadrat en plena activitat, totes les fumaroles en intensa activitat davant nostre... lava bullint, vapors sulfurosos,... ja havíem visitat zones semblants a altres països com Costa Rica o Nova Zelanda però res comparable amb això, no hi ha cap restricció per apropar-nos als petits cràters (sempre és recomanable ser una mica prudent, perquè en qualsevol moment els guèisers emeten columnes de vapor calent que arriben fins als 50 metres d’alçada) i estem completament sols, no hi ha ningú més que nosaltres... passem una bona estona recorren aquesta àrea i fent-nos fotos entre fumaroles, la olor a sofre és brutal i fins i tot a vegades ens costa respirar... notem la terra en intensa activitat als nostres peus!!!
Seguim el camí, emocionats, fins al que serà el darrer punt del recorregut del dia d’avui: La Laguna Colorada. Com la resta de llacunes que hem visitat avui, en un moment entenem el perquè del seu nom... el seu color vermell és molt intens, aquest cop el pigment l’agafa del plàncton i les algues de la seva superfície, que té uns 60 quilòmetres quadrats. Aquesta llacuna està a uns 4.620 metres sobre el nivell del mar i el nombre de flamencs que s’hi observen a les seva superfície es poden comptar per milers, la vista és preciosa...
Ens instal•lem al refugi de la llacuna, molt, molt senzill i sense alguns dels serveis bàsics com l’aigua calenta i un bany amb condicions... de tota manera el paisatge bé val un sacrifici... A les 21:00 de la nit, ja completament fosc, tanquen el generador que proporciona la llum al refugi, sobre el nostre cap tenim un cel com mai l’havíem vist, milions d’estels a tocar!!! Ens passem una bona estona gaudint de l’espectacle abans d’anar a dormir i agafar forces pel dia següent...
30/11/2006 - Bolívia: Laguna Colorada – Villa Alota – San Agustín - Chuvita
Avui hem de cobrir una important distància per arribar a les portes del Salar, així que a les 7:00 ja estem de peu, esmorzant al refugi per sortir ben aviat. Ens acomiadem dels que han sigut els nostres amfitrions, sobretot dels nens... i emprenem el viatge!!!
A pocs quilòmetres, l’Arbre de Pedra, al Desert de Siloli. Es tracta d’una roca d’origen volcànic, esculpida pel vent, erosionada al llarg dels anys i que ha agafat forma d’arbre. El paisatge que anem creuant segueix essent desolador, desèrtic, sense vegetació, només ens acompanya la majestuositat dels Andes... realment colpidor! El paisatge d’avui també està esquitxat de llacunes, més petites que las de ahir, però també excel•lents: Laguna Doria, de la que s’extreia borex, un element que s’utilitza en la producció del detergent i la Laguna Cañapa, envoltada de vicuñas salvatges.
Seguim avançant per l’immens desert fins arribar al Valle de las Piedras: de sobte el desert de sorra es converteix en un esquitx de pedres i roques immenses, la sorra s’ha transformat en roca i davant nostre s’aixequen altes parets, el paisatge a canviat bruscament i es que no deixa de sorprendre’ns!!!
Seguim fins a Villa Alota, un poble genuí que apareix en mig del no res... parem per dinar, una senzilla sopa de quinúa, un cereal natural de Bolívia que es cultiva per aquestes terres des de l’època dels Incas, i que segons ens indiquen és la base de l’alimentació del poble. Reprenem la marxa per arribar a Chuvita abans que es pongui el sol... en el trajecte seguim travessant petits pobles dedicats al cultiu com ara San Agustí... poc abans de les 18:00 de la tarda estem a les portes del Salar, a uns quilòmetres tenim l’immens Salar d’Uyuni... per fi estem aquí!!! Els reflexes en mig d’aquest paisatge de sorra tant grandiós ens fan perdre tota referència i fins i tot veure inexistents llacs allà on no hi ha res més que sorra i més sorra... són miratges!!!
L’alberg d’avui està només a uns quilòmetres del salar, demà matinarem per veure com surt el sol en aquest indret meravellós, en César ens espera a les 5 del matí!! A nosaltres una dutxa calenta i el sopar ens deixa com a nous, tant nosaltres com en Subash estem emocionats, finalment demà arribarem al Salar!!!
01/12/2006 - Bolívia: Chuvita – Uyuni – Villa Alota
Feia temps que esperàvem aquest dia... un dia conversant amb l’Andreu, un gran afeccionat als cotxes, ens va explicar que en Rafa Tornabell, havia iniciat una d’aquelles aventures que esperem dur a terme algun cop a la nostra vida: Una volta al món en un vehicle 4x4, tot un somni, al que no renunciem!!! Després d’aquella conversa vaig córrer a visitar la web d’en Rafa on va explicant el seu viatge... llegint el seu relat vaig veure las primeres fotografies del immens Salar de Uyuni... ens vam quedar bocabadats... havíem d’anar-hi, teníem que veure-ho amb els nostres propis ulls!!!
Avui era el dia: sona el despertador, els tres donem un salt del llit i sense esmorzar ens enfilem al Toyota... en poc més d’un quart d’hora estàvem allà, al mig de 12.000 quilòmetres quadrats de sal, totalment pla, totalment blanc... no hi ha paraules per descriure el que teníem davant nostre. Estàvem completament emocionats de veure com comença un dia en un lloc tant únic del planeta... s’hi ha d’anar!!!
No podíem para de fer fotos, esperant que alguna fes justícia al paisatge i la puguem penjar a la paret del nostre racó de viatges a casa... semblem criatures... s’ha de viure!!
El Salar de Uyuni, és el més gran del món, i està situat a 3.700 metres sobre el nivell del mar. Aquesta extensió infinita de sal són las restes d’un mar que omplia tot l’altiplà fins al llac Titicaca i que en el transcurs de molts milions d’anys ha acabat desapareixent. Es calcula que el salar té mes de 1.000 milions (1 bilió) de tones de sal de las que anualment s’extreuen 25.000 tones.
Saturats de fotos i amb el sol alçat ens dirigim a Isla Pescado, una illa de terra en mig del Salar, aquest illa, la més gran del conjunt d’illots del centre del salar té una varietat de cactus gegant que pot arribar a mesurar més de 10 metres d’alçada. Aprofitem l’estona per caminar pel sender marcat de la illa i obtenir unes magnífiques panoràmiques de l’entorn: davant nostre el volcà Tunupa (5.432 m).
Aquest lloc es increïble, després de caminar per la illa, tornem a baixar al mar de sal... aquí las grans dimensions del paisatge, el terreny pla, la intensitat de la llum (és molt important portar protector solar i unes bones ulleres de sol), tot plegat fa que ràpidament perdem la respectiva... Abans de deixar aquest lloc meravellós, fem una última parada al hotel de sal, l’Hotel Playa Blanca. Un hotel completament construït en sal: parets, taules, cadires, llits, tot!! només les portes estan fetes amb fusta de cactus, amb els seus característics foradets.
D’allà cap al punt final del nostre recorregut, Uyuni, on arribem a l’hora de dinar. Aprofitem les darreres hores per voltar per Uyuni: comprar algunes artesanies (els preus ens afavoreixen molt, així que aprofitem per fer alguna compra), passejar pels seus carrers desordenats, visitar el mercat i fer una cervesa de comiat a la plaça d’Uyuni... Han sigut tres dies fascinants, recorrent un indret del planeta que de totes, totes, s’ha de conèixer!!! i ara toca acomiadar-nos del nostre company de viatge, en Subash. Ell marxa cap al Machu Pichu i nosaltres tornem a San Pedro... no ens agraden els comiats, però intercanviem email’s i ho fem amb l’esperança de retrobar-nos alguna vegada...
Al vespre arribarem fins a Villa Alota en un atrotinat 4x4...
02/12/2006 - Villa Alota (Bolívia) – San Pedro de Atacama (Xile)
Hem d’arribar novament a la Laguna Blanca pels volts de les 10:30 del matí i ens queda una bona tirada així que poc després de les 4 de la matinada, ja estem enfilats al 4x4. Passem el matí mig dormits, recorrent l’altiplà. Un cop a la llacuna, ens espera un transfer que ens durà novament fins a San Pedro i d’allà al hotel.
Un cop a Xile, cal tornar a fer els tràmits d’entrada al país i aquest cop ens revisaran tot l’equipatge per evitar l’entrada de qualsevol bacteri que pogués causar problemes tant a la fauna com a la vegetació local: en aquest país, els Andes fan de barrera natural i en aquest aspecte els agents són molt curosos.
Arribem al lodge cansats de l’aventura, però molt emocionats amb tot el que hem vist... ara estem encants amb el que ens espera: aigua calenta a la dutxa i una cabana neta i confortable!!! Aprofitem la tarda per rentar la roba i refer-nos una mica de l’aventura dels darrers dies. Ja al vespre sortim a sopar altre cop amb en Juan i la Patrícia, que estan encantats escoltant les nostres aventures per terres bolivianes...
03/12/2006 - San Pedro de Atacama – Calama
Avui és el nostre darrer dia en aquestes terres del Nord Xile, com a comiat en Juan i la Patrícia se’ns ofereixen com a guies. Volen dur-nos a un d’aquells llocs que no apareixen a les guies turístiques, un d’aquells llocs preciosos que coneixen els habitants de la zona, però que es resisteixen a fer-ne massa publicitat per tal de preservar-lo. Cal que portem el banyador i protector solar, la resta... es cosa seva!!!
A mig matí passen a recollir-nos, segurament no seríem capaços de tornar ha arribar al lloc on van dur-nos, només sabem que era més enllà del darrer arbre de l’oasi de San Pedro,... davant nostre un conjunt de magnífiques llacunes amb aigua de color blau turquesa que ens recorden les aigües del Carib i en mig d’un entorn fabulós!!! És Laguna Céjar (2000 Pesos p.p) és impressionant, estem completament sols!
Aquestes llacunes són aptes per banyar-s’hi: entrar-hi és una mica complicat per la quantitat de cristalls de sal que s’acumulen a l’entrada, però un cop dins la seva alta salinitat fa que no ens enfonsem... banyar-nos en aquest entorn és tot un luxe!
Després de dinar, toca fer les maletes i començar a acomiadar-nos, hem de marxar cap a Calama. San Pedro i Calama estan molt ben connectats per la xarxa d’autobusos, l’oferta és molt àmplia i no ens costa gens trobar plaça en algun dels nombrosos autobusos. Sortim amb Turbus a les 18:00 de la tarda i en poc més d’una hora hem arribat al nostre destí (preu del bitllet: 1400 Pesos p.p). Durant el trajecte hem aprofitat per buscar a la guia algun hotel proper a la terminal d’autobusos. A un parell de carrers en tenim un de localitzat així que fem via cap a l’hotel Universo, un hotel molt senzill però net situat al carrer Sotomayor.
Amb las maletes al hotel aprofitem per conèixer una mica aquesta ciutat: no es tracta d’un lloc especialment interessant, però compta amb molts serveis i és un important punt d’entrada cap a San Pedro i les mines de Chuquicamata. Passem el vespre passejant pels seus bulliciosos carrers i fem un sopar ràpid, demà l’avió surt molt aviat i haurem de matinar: Emprendrem la segona part d’aquest magnífic viatge, i és que el Nord no es ha decebut en absolut... al contrari a superat totes les nostres expectatives!!! Feia molt de temps que no caminàvem tanta estona amb la boca oberta; mai havíem vist tant estels sobre el nostre cap; la llum andina, d’un intensitat indescriptible ens ha deixat bocabadats; mai ens havíem sentit tant petits davant d’uns paisatges tant immensos com els que ens hem trobat aquí al Altiplà... i és que ens hem quedat meravellats amb aquest indret del nostre món!!!... encara no hem marxat que ja volem tornar-hi...
04/12/2006 - Calama - Santiago – Punta Arenas
El nostre avió surt a les 7:30, cap a Santiago, així que un taxi ens passa a recollir per l’hotel a les 6:00 AM i ens duu a l’aeroport després d’haver pactat el preu (4000 Pesos). Al aeroport, traiem els bitllets electrònics i embarquem les maletes, que si hi ha sort, apareixeran aquest vespre a Punta Arenas.
L’avió surt puntual i tres hores més tard arribem a Santiago (amb parada tècnica a Antofagasta). L’avió que ens ha de dur a Punta Arenas, surt per la tarda així que decidim aprofitar el dia voltant per Santiago. Deixem la bossa de supervivència a la consigna del aeroport (2500 Pesos per paquet i tenen obert les 24 hores del dia).
Amb la motxilla de les càmares a l’esquena ens dirigim cap a la capital!!! Per arribar a Santiago, hi ha diverses maneres de fer-ho: Taxis privats, taxis col•lectius, autobusos,... nosaltres no tenim pressa així que optem per un bus que ens porti al centre, el trajecte es curt i en aproximadament mitja hora arribem a la capital.
Per avui no tenim cap ruta preestablerta: el primer que farem serà canviar els travel xecs que portem a sobre, de manera que ens dirigim al districte financer,... les petites cases i els mercats al carrer, donen pas a downtown modern, ple de gratacels, entitats financeres,... Convertir en efectiu els travel xecs, ens costa més del que imaginàvem: no totes les entitats financeres fan aquestes transaccions i la majoria d’oficines no accepten els travelxecs. Finalment ens adrecen a una casa de canvi, per sort, n’està ple i allà si podem obtenir els dòlars en efectiu!. Abans de triar l’oficina de canvi, comparem preus i acabem optant per AFEX. Las comissions per aquesta operació poden ser altes (un 5% sobre l’import a cobrar), i com ja ens ha passat en altres ocasions, hem d’insistir força per obtenir un preu ajustat.
Amb els dòlars a la butxaca i satisfets per la nostra negociació... ens dirigim a dinar: Dies enrera una parella xilena ens va recomanar els petits restaurants del mercat de Santiago, així que cap al mercat central falta gent!!! Deixem l’avinguda central, coneguda com la Alameda i passegem pels carrers peatonals fins arribar al mercat central, Santiago és un bullider... venim de San Pedro on tot era calma, els paisatges convidaven a relaxar-nos i aquí estem immersors en el ritme frenètic d’una gran ciutat... quin xoc!
A l’interior del mercat central, preciós i totalment reformat, construït amb fusta i ferro forjat, trobem las anomenades, cocinerias: fan menjar en base a productes frescos, sobretot peix. L’oferta és molt amplia, hi ha molts locals i fora els cambrers fan tot el que poden per convèncer-nos que la seva és la millor opció. Després de voltar una estona, optem per quedar-nos a DONDE AUGUSTO un local conegut per la seva cuina tant a Xile com fora de les seves fronteres, on assaborim un deliciós Jardín de Marisco d’entrant i peix fresc per arrodonir el dinar,... és excel•lent i a un preu inimaginable a casa nostre!!!
Després de l’excel•lent dinar seguim passejant pels carrers peatonals, plens de gent atrafegada, fins arribar a l’avinguda Bernardo O’Higgins, allà tornaren a agafar l’autobús fins l’aeroport.
Cap a les 19:00 de la tarda, l’avió s’enlaira amb destí a Punta Arenas, on arribarem cap a les 23:30 (altre cop hem fet una parada tècnica, aquest cop a Puerto Mont). Tot i ser tard, a l’aeroport esperen diferents taxis que s’ofereixen a dur-nos a la ciutat, optem per un colectivo que ens durà al hotel per 5000 Pesos.
Avui ha sigut un dia llarg, aquest matí hem sortit del nord del país, de la capital de la segona regió: una zona càlida on fàcilment arribàvem als 30 graus de temperatura al mig dia. Després de 16 hores, i uns quants quilòmetres més al Sud, arribem a Punta Arenas, porta d’entrada de la nostra aventura austral. Aquí haurem de deixar de banda les samarretes i el protector solar per passar a tenir a mà l’anorac i la roba d’abric; en aquesta zona, las temperatures no sobrepassen els 10ºC i els vents superen amb facilitat els 70 km/h per arribar fins els 100 o 120 km/h.... i es que aquest és un viatge de contrastos...
05/12/2006 - Punta Arenas – Puerto Natales (291 km Ruta Sud: 291 km)
Ens llevem aviat, estem emocionats per començar la nostra aventura austral... així que després d’esmorzar ens dirigim ràpidament a l’agència on hem llogat el cotxe. Està només a uns carrers del b&b on hem dormit, així que ens hi arribem caminant. Transpatagonia, és l’agència local que hem triat per llogar el cotxe: Ens tenen preparat un vehicle 4x4, un Nissan Terrano força nou i tots els papers necessaris per creuar a Argentina (per fer-ho cal disposar d’una assegurança internacional i una autorització del propietari del vehicle per traspassar la frontera xilena). Repassem amb cura tota la paperassa del vehicle i ens donen les instruccions bàsiques del tot terreny: la roda de recanvi, el gat, el control de tracció,... ja estem llestos per marxar!!! Ja amb el cotxe, ens dirigim al b&b per recollir l’equipatge i iniciar la ruta.
Amb un ràpid cop d’ull ja veiem que aquesta zona del país no té res a veure amb el nord xilè d’on venim. Sembla un altre país: més infrastructures, més recursos, més desenvolupament, las construccions,... i un paisatge completament diferent; amb predomini del verd i l’aigua... un color i un element pràcticament inexistents al Nord.
Abans de marxar de Punta Arenas ens dirigim a l’oficina d’informació i turisme, just davant de l’Ajuntament, per recollir una mica d’informació per la propera visita (Punta Arenas serà el punt final del nostre recorregut). Una de les activitats que volem fer des de Punta Arenas és una excursió marítima per anar a visitar les colònies de pingüins magallanics de Illa Magdalena,... com és aviat, aprofitem per passar per les agències que organitzen les excursions i preguntar preus i horaris. Després de preguntar no ens podem resistir i decidim fer la visita avui mateix!!! Hi ha diverses agències que organitzen les excursions, nosaltres triem Solo Expediciones. El motiu principal és que en la seva visita inclouen dues illes i la possibilitat d’observar pingüins i una colònia de lobos marins; una altre és el tipus d’embarcació... una petita llanxa pneumàtica rígida... així serà més autèntic!
Solo Expediciones fa una sortida diària a les 7:00 AM, però han aconseguit reunir un altre grup i en qüestió de mitja hora, surt una altre expedició!!! Deixem tot l’equipatge a l’agència i esperem a que ens passin a recollir. La mateixa agència fa el transfer, des del centre de Punta Arenas fins al petit moll on ens embarcarem. Un cop allà ens proveeixen d’un equip salvavides i d’uns pantalons per l’aigua (que ens han anat de conya per protegir-nos del fred i el vent) i iniciem la navegació per l’Estret de Magallanes... en poc més de ¾ d’hora (unes 25 milles) arribem a Isla Magdalena, que juntament amb Isla Marta formen el Monumento Natural Los Pinguinos, administrat pel Conaf.
 
El que tenim davant dels nostres ulls és completament espectacular... pingüins, pingüins i més pingüins, els cens actual és d’aproximadament 140.000 exemplars... mai havíem vist res igual!!! El pingüí de Magallanes és el més comú dels pingüins d’Amèrica del Sud, té una alçada d’uns 70 centímetres, un pes d’entre 2,7 i 4,5 kg i és de colors blanc i negre.
Desembarquem de la llanxa per fer una passejada per aquesta illa, caminant entre pingüins... no podem parar de fer fotografies i es que sembla que aquests animalets s’hagin acostumat a la presència de l’home i en algun moment ens estiguin fent de models!!!... n’hi ha per tot arreu, a l’aigua, nedant, pel sender, al trencar de les onades, davant nostre,... n’està ple i el soroll és ensordidor. Nosaltres estem completament emocionats, per la illa podem veure las coves que aquests animals utilitzen per posar els seus ous, seguim el sender fins arribar al far des d’on la vista panoràmica és increïble.
A la baixada, ens espera el nostre capità al petit moll de l’illa amb un deliciós té calent, al que li acabem afegint una mica de Pisco... ideal per entrar una mica en calor!! Però encara té una sorpresa millor: un petit pingüí de només 15 dies... és impressionant, molt, molt petit. Ens explica moltes curiositats de la vida d’aquests animals, com ara la seva capacitat per nedar... en les èpoques de migració, els mesos d’hivern, poden fer fins a 500km/dia sempre que vagin en grup, i arriben fins les costes de Perú o Brasil.
Deixem Illa Magdalena per dirigir-nos a Isla Marta, en aquesta illa no baixarem però amb la petita barca pneumàtica podem acostar-nos molt a la costa. Davant nostre una increïble colònia de lleons marins i foques que nedant al voltant de la nostra barca i fins i tot una tonina (un dofí endèmic d’aquestes regions) ens regala unes cabrioles... és impressionant!
L’excursió ha estat tot un èxit: la barca no és especialment còmode, fa fred, vent i fins i tot la pluja ens ha deixat xops, però realment... val la pena. Després d’una bona estona emprenem el camí de retorn... ha sigut magnífic, mai havíem vist tots aquests animals tant d’aprop, estem emocionats!!!
Un cop a Punta Arenas, aprofitem per menjar un sandvitx i iniciem la ruta fins a Puerto Natales, la nostra base els propers dies. Avui ens allotgem al Hostal Paulette, un petit i familiar b&b al centre del poble. La Paulette ens deixa utilitzar la seva cuina així que aprofitem per anar al supermercat i comprar-nos alguna cosa per menjar. Sopem amb altres viatgers, compartint taula, experiències i viatges... és fantàstic!
06/12/2006 - Puerto Natales - P.N. Torres del Paine – Puerto Natales (347 km Ruta Sud: 638 km)
Avui i els propers dies ens centrarem en visitar un dels parc nacionals més meravellosos de Sud Amèrica, i m’atreviria a dir del món (sempre sota el nostre punt de vista), P.N. Torres del Paine .
Abans de posar-nos en marxa aprofitem per canviar d’allotjament: els propers dies dormirem a Casa Cecilia un conegut b&b del poble. La seva bona relació qualitat-preu, l’amabilitat del seu equip i els deliciosos esmorzars (amb torrades de renom entre els viatgers) fan que aquest allotjament s’ompli ràpidament. Posem benzina a la sortida del poble i ens disposem a recórrer els poc menys de 120 km que ens separen del Parc.
Part del camí està en obres, l’estan asfaltant. Aquesta zona del país està sotmesa a forts vents, això juntament amb el ripio de la carretera, desaconsellen agafar grans velocitats, de manera que fem el viatge gaudint del paisatge...
Després d’una bona estona arribem al Parc Nacional. Aquest parc va ser creat l’any 1959 i el van declarar Reserva Natural de la Biosfera per la Unesco l’any 1978. Està ubicat entre la Serralada dels Andes i la estepa Patagònia amb alçades que van des dels 50 fins als 3.090 metres. Té 240.000 hectàrees i és un destí increïble: Compta amb una xarxa de magnífics senders, refugis i zones d’acampada situades en llocs estratègics que permeten excursions d’un o més dies. Pels més sibarites, dins del parc també es pot trobar una col•lecció d’hotels de luxe (
hotel Explora, Hostería Las Torres, Hostería Pehoé són només alguns exemples) amb tota mena de serveis en un paratge de somni que faran las delícies dels seus hostes... això si, a uns preus només a l’alçada d’algunes butxaques!!!.
Ens disposem a entrar al parc per una de les seves zones d’accés (obertes de 8:30 a 20:30, tot l’any), l’entrada de la Laguna Amarga. Cada cop que s’entra al parc cal abonar 15.000 pesos, però com és ja mica tard el guarda-parcs ens fa una entrada vàlida també per demà... resseguim el camí fins a la Casacada Rio Paine. Des d’aquest punt las vistes són increïbles... tenim visió parcial dels pilars granítics coneguts com Las Torres del Paine, però tot i la boira, la vista és magnífica... després de passar una bona estona en aquest punt del parc, ens dirigim fins al llac Pehoé, on berenem a l’Hosteria amb unes magnífiques vistes als Cuernos del Paine protegits del vent i el fred.
Després d’aquest primer contacte amb el Parc, tornem a Puerto Natales on dormim... demà vindrem a primera hora per aprofitar bé el dia, esperem que la climatologia ens acompanyi!!!
07/12/2006 - Puerto Natales - P.N. Torres del Paine – Puerto Natales (359 km Ruta Sud: 997 km)
Ens llevem ben aviat i esmorzem deliciosament al b&b. Sense perdre temps ens dirigim novament cap al Parc (aquest és el petit sacrifici diari per tal de no desviar el pressupost, però la veritat es que no ens importa massa per que el paisatge es fantàstic). Avui el dia s’ha llevat força més clar que ahir i las vistes als cims només apropar-nos al parc ens deixen amb la boca oberta!!! és impressionant. Avui entrem per la Laguna Sarmiento, i amb el cotxe ens dirigim fins al llac Pehoé, les aigües d’aquest llac de 2.200 ha són d’un color turquesa intens... La perspectiva des del llac dels coneguts Cuernos del Paine és excel•lent, avui si veiem els cims nítids!!! D’allà ens dirigim al Salto Chico per un dels senders alçats de fusta per protegir la vegetació i optem per dinar en mig d’aquest excel•lent entorn...
Després d’haver agafat forces seguim el camí que ressegueix el riu Paine, ara més ample, i creua part de les 12.000 ha que van ser arrasades per un gegantí incendi forestal causat per la negligència d’un visitant l’any 1985. Veure aquest paratge devastat per l’acció de l’home ens posa la pell de gallina i no vull ni imaginar que l’ésser l’humà pugui destruir un lloc com aquest, quin horror!!!... el camí ens du fins al Glaciar Grey, nascut del Camp de gel Sud: una gran massa de gel de 6 km d’amplada i de més de 60 metres d’alt, dividida en dos fronts per una illa que va aparèixer amb el retrocés de la glacera ara fa uns 50 anys i que lentament s’ha anat poblant de vegetació. Una mica més endavant s’arriba fins la Guarderia Lago Grey des d’on surt un sender fàcil que ens durà fins al mirador: davant nostre la cara de la glacera que acaba al llac Grey. Aquí es concentren els tèmpans de gel que es desprenen de la glacera, immensos blocs de gel de color blau intens degut al poc oxigen que concentren. La climatologia en aquest punt del planeta és desconcertant... hem fet l’excursió entre forts vents i pluges i de sobte el cel s’ha començat a obrir... tornem a veure clarament els Cuernos, ara molt més nítids que aquest matí... així que agafem el cotxe i ens tornem al llac Pehoé, des d’on la vista és espectacular i segur que podrem aconseguir unes bones fotos!!!
No ens cansaríem mai d’aquest paisatge tant impressionant, de manera que optem per apropar-nos al Salto Grande, un salt d’aigua sobre el riu Paine amb vistes espectaculars... la tarda ha quedat preciosa i amb la llum d’aquesta hora, aquest indret millora (si és que això és possible!). Al costat del mirador del Salto Grande veiem las indicacions d’un sender cap al Mirador de los Cuernos, el paisatge en té tant absorbits que tot i l’hora ens decidim a seguir-lo... no ens espera ningú i aquest parc en té captivats!!! Realment l’esforç té la seva recompensa, gaudim d’una increïble posta de sol als peus dels imponents Cuernos, no hi ha ningú més, només el paisatge i nosaltres... els cims van canviant de colors davant la nostra mirada perplexa, per acabar en el blau intens que els hi va valer el nom fa ja milers d’anys; i es que "paine" vol dir "blavós" en una llengua propera al mapuche.
L’excursió ha sigut fantàstica... tornem tot xino-xano a buscar el cotxe que ens espera al Salto Grande. Al costat del nostre Nissan s’han aturat dos camions; ens els mirem encuriosits, tenen matrícula alemanya i estan perfectament equipats per fer un expedició... en pocs segons apareixen els seus propietaris: són dues parelles de jubilats alemanys que estan recorrent sudamèrica en aquests camions que s’han preparat ells mateixos
(Fuess Mobil). Ens veuen tant animats que ens els ensenyen per dins... són una meravella, tenen de tot, són autèntiques cases rodants... quina enveja!!!
Ara sí, ja es tard i emprenem el camí de retorn a Puerto Natales. Un cop al poble i després del dia esgotador, decidim que ens mereixem un bon sopar, així que ens rendim a la magnífica carn d’aquest país i sopem al Asador Patagónico. Un excel•lent restaurant just davant la plaça principal, els seu plat destacat és el popular asado a la llenya, ofereix una extensa varietat de vins nacionals i serveixen un excel•lent Pisco Sour. Tot plegat un punt final perfecte per la nostra jornada!!!
08/12/2006 - Puerto Natales - P.N. Torres del Paine (160 km Ruta Sud: 1157 km)
El nostre destí d’avui és novament el Parc, però avui iniciarem un trek que ens haurà de dur fins la base de les Torres del Paine.
Esmorzem de valent, realment aquests esmorzars fan honor a la seva reputació: torrades, melmelades artesanes (la de mora és excel•lent, mmmm...) brownies, formatges,... ja estem a punt per la jornada: Com avui no tornarem a Puerto Natales, abans d’iniciar la ruta fem un tomb pel poble. No té cap atractiu especial, però el seu passeig costaner convida a fer un passeig vora el mar. Després de la breu visita agafem la carretera que ens durà fins al parc (i que ja ens coneixem de memòria!). Només sortir del poble ens trobem a dues parelles de joves de motxileros fent dit... no ens ho pensem massa i ens aturem: Els quatre nois estan encantats amb la nostre oferta, van a passar el cap de setmana al Parc i porten una bona estona esperant que algú els pari, així que no tenen cap inconvenient en viatjar una mica estrets. Apilem les bosses com podem i iniciem la marxa amb els joves acompanyants!! Els quatre nois es passen tot el viatge explicant-nos curiositats de la seva terra, història del seus país, ens recomanen visites, menjars típics... i ens fan un tercer grau sobre les nostres experiències per Xile. La seva companyia ens fa el viatge molt entretingut i ens sorprèn el grau de coneixement que tenen aquests adolescents sobre el seu país, estem encantats!
De camí cap al parc ens sorprenen els coneguts "voladizos de arena" per la carretera. Fa molt de vent i el nostre cotxe tot i anar ple fins a la bandera trontolla a cada cop d’aire, és increïble... i es que ja ens havien parlat dels potents vents patagònics.
Arribem a l’entrada del parc per l’accés de la Laguna Amarga i després de xerrar una estona amb el guarda parc, ens permet l’accés amb la botlleta del primer dia... serà un premi per haver transportant als joves estudiants??? Sigui com sigui acaben d’estalviar 30.000 pesos, fantàstic!!!
Seguim fins a l’Hosteria las Torres, un preciós allotjament perfectament integrat en el paisatge, un hotel horitzontal construït amb fusta. Aquest serà el punt d’inici del nostre trekking i allà ens acomiadem dels nostres nous amics, tot esperant retrobar-nos demà al final de l’excursió. Abans de començar la caminada buidem el cotxe i deixem tot l’equipatge a la consigna de l’hotel, només viatjarem amb la motxilla de les cameres de fotos (això no pot faltar!!!) i una petita motxilla amb aigua, menjar i l’imprescindible per passar una nit.
Ens disposem a iniciar l’excursió, fa moltíssim vent així que ens abriguem bé: capes de roba per anar posant i traient, gorro, guants,.... i iniciem la marxa cap a l’alberg Xilé gestionat per la companyia Fantástico Sur) i on dormirem avui.
El camí està perfectament marcat, comença amb una forta pendent que se’ns fa molt pesada per la força del vent. Caminar amb cops de vent de fins a 100 km/h se’ns fa molt dur!!! sort dels pals que ens alguns moments ens ajuden a mantenir l’equilibri... per sort el tram d’avui no és massa llarg i en poc més de dues hores, arribem al petit alberg xilè, el refugi de muntanya on passarem la nit. Deixem las sabates a la porta i ens acomodem en una de les habitacions compartides d’aquest petit refugi de fusta (l’alberg lloga sacs de dormir, nosaltres hem optat per aquesta alternativa per no haver de dur massa pes a sobre durant l’excursió). Poc abans de les 21:00 ens serveixen un deliciós sopar calent i passem el vespre mirant pels grans finestrals del menjador del refugi... tot i no fer massa bon temps, l’entorn és excepcional i entremig de la boira despunta una de les Torres... ha sigut un gran dia i amb excursió inclosa!!!
09/12/2006 - P.N. Torres del Paine - El Calafate (358 km Ruta Sud: 1515 km)
Avui serà un dia llarg: ens espera una dura excursió, l’última visita al parc i el trajecte que ens ha de dur fins a Argentina, fins a El Calafate.
Matinem per iniciar l’excursió el més aviat possible: ens separen una mica més de dues hores del mirador de les Torres i tot i que la idea inicial era estar al mirador per poder veure la sortida del sol (avui el sort sortia a les 4:30 AM) decidim llevar-nos a les 8:00 i gaudir del paisatge durant el trajecte.
A l’alberg ens serveixen un esmorzar contundent per afrontar amb garanties la jornada: ous, muesli, torrades, melmelada, llet,... amb l’estómac ple, preparem la motxilla i cap a dalt... la torres ens esperen!!! El camí comença resseguint el riu Ascensio entre boscos de lengas (un arbre autòcton). El primer tram del recorregut es força més senzill que l’etapa d’ahir, per la vall
amb petites pendents que després tornen a baixar i permeten recuperar-nos. Las vistes són fascinants: cims nevats, salts d’aigua per tot arreu,... però de moment ni rastre de las Torres. Arribem a l’últim tram... haurem de salvar un gran desnivell per una morrena pedregosa: roques petites al inici que rodolen amb facilitat (i més encara amb el fort vent que bufa) i grans roques al final que ens obliguen a grimpar fent un sobresforç. L’ascens és lent i dificultós (tenint en compte que no som grans atletes) però un cop a dalt... com ja es costum en aquest magnífic viatge... ens quedem sense paraules!!!
Estem a la base de las Torres del Paine, davant d’un petit llac de color verdós... els núvols baixos venen i van però entre aquest anar i venir podem copsar la grandiositat d’aquestes torres verticals de granit, tres monòlits pètris: la Torre Sur o De Agostini (2.850m), la Torre Central (2.800m) i la llisa Torre Norte o Monzino (2.600m) que va ser la primera en ser escalada per un italià l’any 1958. Las vistes des d’aquí en un dia completament assolellat han de ser espectaculars, però nosaltres no podem queixar-nos... hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars d’aquestes tres parets naturals de més d’un quilòmetre de caiguda lliure.
Al cim tornem a coincidir amb els nostres amics xilens, els quatre adolescents, i compartim un esmorzar que ens permeti afrontar la baixada. Després de passar una estona admirant aquest paisatge emprenem el descens, el camí de baixada l’aprofitem per anar fent fotos i gaudir del paisatge: ponts penjants de fusta, la vall del riu, els boscos,... en total quatre hores de descens per arribar novament a la Hostería. Estem una mica trencats, però l’excursió s’ho mereix sense cap dubte!
Un cop a baix, recollim las maletes al hotel i fem l’última vista des del mirador del llac Pehoé... i es que no marxaríem mai d’aquest lloc!!! Són més de les 20:00 del vespre i encara ens queden unes quantes hores de viatge per arribar al nostre destí.
Els tràmits de la frontera tant a Xile com a Argentina són ràpids (cal assegurar que a l’agència de lloguer del vehicle hagin fet el poder notarial en favor del conductor per tal de poder treure el cotxe del país) i no cal pagar cap taxa... ja tenim un nou segell al passaport, estem a terres argentines!!!
Agafem la mítica carretera 40 per dirigir-nos a el Calafate, ens separem quatre hores de camí. Arribem passades les dotze de la nit, i després de donar unes quantes voltes acabem localitzant las cabanes on dormirem els propers dies, Bahia Marina.
Ens ve a rebre en Pablo, el propietari de les cabanes, al que ja havíem avisat que arribaríem tard. Ens lliura les claus i anem a dormir... caiem rendits... zzz...zzz...
10/12/2006 - El Calafate – Perito Moreno - El Calafate (228 km Ruta Sud: 1515 km)
Passarem tres dies en aquesta població de la Patagònia argentina.
El Calafate és una ciutat molt turística però per la seva localització es una base perfecte per recórrer el Parque Nacional de los Glaciares . El seu reclam principal és l’espectacular torre de gel Perito Moreno, situat a 80 km de la població. Avui anirem a visitar-lo!!!
Abans de començar l’excursió enllestim un parell de temes logístics: traurem diners d’un dels nombrosos caixers automàtics del poble per disposar d’efectiu en la moneda local, esmorzem a base de pastelets típics de la zona (boníssims alfajores) i recorrerem la popular Avenida Libertadores per localitzar alguna agència turística que ens porti a fer una visita pel Parc Nacional de los Glaciares.
Després de preguntar, ens dirigim a Fernandez Campbell. Aquesta agència organitza diverses sortides navegant pel Lago Argentino fins la cara de les diverses glaceres de la zona: Upsala, Spegazzini, i fins i tot una visita a la Bahía O’Nelli. Volem fer l’excursió demà però ens informen que la paret de l’Upsala fa 5 dies que es va desprendre i des de llavors, el capità no a aconseguit entrar a la Bahía O’Nelli per no posar en perill l’embarcació. Amb el despreniment el llac està ple d’icebergs i la navegació és perillosa mentre no disminueixin el seu tamany, de manera que ens recomanen esperar una mica. Amb aquestes indicacions fem un canvi de plans: ajornem l’excursió un dia, així que tornarem demà!!!
Dinem tranquil•lament al poble i amb la panxa plena ens dirigim al Perito Moreno (entrada al parc: 30 AR p.p). Aquesta espectacular glacera és una de les poques del món que encara avancen després dels seus 3.000 anys d’existència. Tenim davant nostre la glacera més famosa de l’hemisferi Sud... i m’atreviria de dir del món!!! És un espectacle digne de veure’s i també d’escoltar-se... especialment quan un gran bloc de gel es desprèn de la seva superfície i es precipita al Canal de Tempanos. Aquest fenomen és espectacular i es pot veure, escoltar i fotografiar sense cap perill des de les passarel•les i miradors situats en punts estratègics. Aquí posem a prova la nova Nikon D80 i el seu dispar continuat d’alta velocitat, fotograma a fotograma, hem captat uns quants despreniments... és impressionant, estem emocionats... i congelats!!! El gel s’enfonsa i torna a sortir a la superfície del canal, escampant onades concèntriques... tot un espectacle!!!
Las dimensions d’aquesta glacera tampoc no deixen indiferent... tenim davant nostre una massa de gel immensa: més de 5 km d’amplada, i una alçada de més de 60 metres... una gran pantalla de gel que es perd al sud pel Brazo Rico i al Nord pel Lago Argentino. El que podem veure amb els nostres ulls no són més que les escorrialles... allà dalt en el cor dels Andes, més de 400 km en dins s’oculten dos gegants de gel: el Campo de Hielo Norte i el Campo de Hielo Sur. Constitueixen la concentració de gel més extensa fora dels pols, amb uns gruixos que superen els centenars de metres. Aquest gel es desplaça lentament i s’acaba precipitant al mar o en un llac. Sobre el Lago Argentino, centenars d’agulles de gel s’aguanten en equilibri precari, a punt de tornar a caure i recuperar l’estat líquid, el seu estat original fa uns segles... En la part inferior, el gel és marí i maragda, profund, dens com les aigües abissals. A les parts més altes de la glacera, les punxes i xemeneies de gel canvien de color amb la llum, passen del blanc pur al blau elèctric, al rosa... No podem deixar de mirar l’espectacle que tenim davant nostre... és sobrecollidor... tots els que estem al mirador estem embadalits... ens sentim tant insignificants com privilegiats!!!
Tornem a el Calafate pel Lago Roca... avui soparem a Mi Viejo, un deliciós bife de lomo i com no, un Cabernet Sauvignon de Mendoza, excel•lent punt final per un dia ple d’emocions!!!
11/12/2006 - El Calafate – El Chaltén - El Calafate (740 km Ruta Sud: 2255 km)
Per avui havíem previst l’excursió pel Lago Argentino, però el despreniment del Upsala ens fa variar lleugerament els plans... ho intentarem demà i avui aprofitarem per arribar-nos fins al Chaltén, un petit poble al Nord del Calafate, però abans de marxar reservarem les nostres places per l’excursió de demà... (175 AR que cal pagar en efectiu).
El Chaltén està a uns 270 km de el Calafate i la ruta, com la majoria en aquesta zona, és de ripio; borejant primer el Lago Argentino i després el Viedma. Aquest darrer està a uns 250m sobre el nivell del mar i cobreix una superfície de 1.088 km quadrats. Sobre las seves aigües blaves baixen, entre d’altres, magnífiques glaceres com ara Viedma (segon en dimensions després de l’Upsala) i Moyano. Malgrat això, el gran atractiu d’aquest petit poble és la vista de les seves majestuoses muntanyes: el Cerro Torre i el Fitz Roy.
El Fitz Roy és un impressionant cim de 3.441 km: deu el seu nom al capità de l’expedició del Beagle (la embarcació que a transportar a Darwin per Sudamèrica) que el va avistar en un dels seus viatges per la Patagònia. Aquest imponent cim ja era venerat pels indígenes tehuelches, que el van confondre amb un volcà perquè el seu cim sempre estava envoltat de núvols, d’aquí el nom "Chaltén" que en la llegua tehuelche significava "cerro humeante" . Las seves infernals parets, ventoses i gelades no van ser escalades amb èxit fins l’estiu austral de 1952 quan una expedició francesa composada per Lionel Terray i Guido Magnone va assolir el cim després de 2 dies d’escalada per la vessant sud.
Nosaltres optem per unes tranquil•les passejades pel poble i las seves proximitats. Aquesta zona és un autèntic paradís pels excursionistes i las possibilitats per fer trekkings (Andens Handbook) i escalades són molt àmplies.
Passejant pel poble buscant un lloc on dinar... descobrim una senyera onejant!!! no ens ho podem creure... i es que els catalans estem per tot arreu!!! Sense pensar-nos-ho gens, entrem a "la Senyera", un restaurant rústic: estem a més de 14.000 km de casa i tenim entre les nostres mans una carta en català!!! i el que és millor... la possibilitat de menjar pa amb tomàquet i anxoves... això és la globalització???... De totes maneres i com no pot ser de cap altre manera, optem per una varietat local (las millor anxoves... las degustarem a l’Escala) i triem un deliciós estofat, una carbonada a base de carn, blat de moro, carbassa i préssec per combatre el fred... és absolutament deliciós!!! amb les forces recuperades i després d’haver signat en català el llibre de visites del local, agafem el cotxe per arribar-nos fins al Lago del Desierto, molt estimat pels argentins a conseqüència dels múltiples litigis amb els xilens per qüestió de límits fronterers... El llac està a uns 40 km del Chaltén i el camí ens regala unes vistes precioses de la serralada, de tornada i pel mateix camí davant nostre uns impressionants còndors sobrevolant el camí... el vol d’aquest au és majestuós, relaxant... planegen aprofitant els corrents d’aire... no podem fer res més que aturar el cotxe i gaudir de l’espectacle... i es que aquest viatge és un regal per tots els sentits...
Després de gaudir tot el dia d’aquest magnífic paratge, tornem cap a El Calafate... els paisatges a aquesta hora del capvespre són indescriptibles... colors rosats dels cims nevats i glaceres, blau turquesa del llac... cal veure-ho...!!! Després d’un petit incident automobilístic sense "massa" conseqüències per la R40 arribem al Calafate, aprofitarem per rentar la roba i preparar la maleta, demà farem l’excursió pel P.N. de los Glaciares i després emprem la ruta cap a Ushuaia!
12/12/2006 - El Calafate – Rio Gallegos (432 km Ruta Sud: 2687 km)
Per fi avui podrem navegar pel Lago Argentino (amb 1.650 km quadrats és el més gran d’Argentina i el tercer de Sudamèrica) i visitar de ben a prop las diferents glaceres del Parque Nacional de los Glaciares. Aquest parc, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, té unes 600.000 hectàrees de superfície gelada (el 40% de la seva superfície) i avui el recorrerem navegant amb un catamarà.
L’excursió surt a les 9:00 AM però cal estar al moll de Punta Bandera mitja hora abans. Un cop instal•lats tots els passatgers dalt del còmode i modern catamarà Chonek, comencem la navegació pel Brazo Norte del Lago Argentino: en pocs minuts el nostre catamarà comença a veure’s envoltat de icebergs gegants, mil•lenaris, de blau intens... no podem resistir la temptació i tot i els fred i el vent, ben abrigats sortim a coberta amb la càmara preparada... és un paisatge dantesc... la navegació segueix fins l’Upsala: 10 km d’amplada i uns quants centenars de metres d’espessor fan d’aquesta massa de gel, la glacera més gran d’Amèrica. El catamarà s’hi apropa moltíssim i ens permet observar amb deteniments las colossals columnes de gel i els fragments rocallosos arrossegats per altres glaceres tributàries més petites. El capità s’entreté una bona estona a la cara de la glacera... Tot i haver visitat altres glaceres en diferents punts del món, estem impressionats amb aquest paisatge!
Reprenem la navegació i després de circumval•lar alguns espectaculars blocs de gel arribem fins a Bahía O’Nelli, on dinarem. Desembarquem i fem una curta passejada de 1.500 metres fins la llacuna, tot i que hi ha la possibilitat de dinar en el petit restaurant, nosaltres optem per menjar-nos l’entrepà que portem a la motxilla i aprofitar el poc temps que estarem en aquest paratge per recorre’l.
Després de la breu estada a la Bahía O’Nelli tornem a embarcar per arribar-nos al darrer punt del recorregut: l’abrupte Spegazzini... una glacera descomunal. No tant coneguda com el Perito Moreno, ni tant gran com l’Upsala... però igualment espectacular, el millor adjectiu: salvatge. I es que aquest paratge ens ha deixat sense paraules!!! Emocionats, deixem enrera totes aquestes immenses llegues de gel, per tornar a Punta Bandera.
Després de l’excursió tornem a las cabanes on hem estat allotjats, allà ens esperaven en Pablo i na Marina per acomiadar-se de nosaltres, l’hospitalitat de la gent d’aquest país ens te completament enganxats!!! Abans de deixar el Calafate no podem resistir-nos i entrem a un dels cafès de l’Avenida Libertador per berenar: no podem marxar sense degustar, un altre cop, un deliciós alfajor (un petit pastelet de dolç de llet i coco) o provar un mate, la beguda argentina per excel•lència, amb tota la seva cerimònia...
Sense més excuses i una mica apenats, deixem aquest petit poble passades les 19:00 de la tarda per dirigir-nos a Rio Gallegos, a mig camí del nostre proper destí, Ushuaia. La carretera és una mica pesada i passades les 23:00 de la nit arribem a Rio Gallegos. Després de buscar una mica, acabem trobant un còmode hotel per passar la nit, l’Aparthotel Austral.
13/12/2006 - Rio Gallegos - Ushuaia (646 km Ruta Sud: 3333 km)
Avui dedicarem el dia a recórrer el trajecte que ens separa d’Ushuaia, la ciutat més austral del món. No tenim cap altre activitat prevista que recórrer una mica més de 600 km i travessar fronteres, endinsant-nos a la Tierra de Fuego.
Rio Gallegos és una ciutat industrial, sense cap atractiu turistic, així que decidim no perdre massa temps i començar el viatge.
Primer repostarem... i caldrà fer-nos els "simpàtics" per aconseguir omplir el dipòsit del nostre 4x4 a preu argentí (encara que sembli increïble, hi ha dos preus per la benzina: tarifa per argentins i tarifa per estrangers, a més del doble!!!), amb el tanc ple iniciem la marxa!!!
El paisatge d’aquest tram és molt monòton, autèntica pampa: un paisatge desolat, sense cap vegetació... una monotonia que només es trenca pel pas d’algun animal: guanacos, guineus,...
El dia transcórrer entre fronteres, paperassa i algun que altre retrobament: tornem a coincidir amb la parella de ciclistes italians que vam conèixer dies enrera i que ja semblen coneguts de tota la vida!!! compartim amb ells el dinar i seguim la marxa.
Poc més de les 20:30 arribem al nostre destí, Ushuaia, el darrer finisterre dels viatgers!!! El seu nom prové de la llengua dels indígenes yàmanas i significa alguna cosa semblant a "bahía que penetra hacia el poniente" . Ens allotjarem a un deliciòs hotel, la Hosteria los Fuegos situada a l’entrada de la ciutat i enmig d’un magnífic bosc de lengas. Deixem las maletes i després d’una dutxa calenta que ens deixa com nous sortim a sopar... Seguint las recomanacions que ens han fet a l’hotel optem per La Cantina Fueguina, especialitzada en marisc, on provarem un deliciós arròs caldòs amb centolla...!!!
14/12/2006 - Rio Gallegos - Ushuaia (39 km Ruta Sud: 3372 km)
Dedicarem el dia a conèixer un dels llocs més remots del planeta, sobre las terras poblades més pròximes al Pol Sud i on s’uneixen els oceans Atlàntic i Pacífic; la petita ciutat d’Ushuaia, situada entre els Andes fueguinos i las fredes aigües dels canals. La capital de la província argentina de Tierra de Fuego, Antártida e Islas del Atlántico Sur, la més inexplorada del país.
Ushuaia va nèixer com una aldea misionera anglicana, envoltada de famílies de yámanas (els indígenes de la zona), una de les cultures més antigues d’Amèrica. Els anglicans van afincar-se en alguns llocs terriblement remots d’aquesta zona amb la intenció de dur la "salvació cristiana als primitius fueguinos".. el resultat: las fràgils cultures locals van extingir-se vertiginosament. Fins l’any 1884 no van arribar las autoritats argentines, que aviat la van convertir en seu d’una presó a la que només s’hi accedia per mar. L’any 1974 es va clausurar aquest penal i ara intacte i reconvertit en museu esdevé una visita obligada a tots els viatgers que arriben al fin del mundo. (Convé recordar però que una mica més al Sud existeix un petit assentament xilè, Puerto Williams, que no té categoria de ciutat o poble però sí és més austral de Ushuaia).
Avui dia, Ushuaia s’ha convertit en una ciutat principalment turística, amb el reclam de "fin del mundo" atrau a turistes i viatgers. Zones comercials, botigues de records, agències de turisme, per una banda; però una mica més enllà del sector comercial aquesta ciutat canvia ràpidament: vistoses cases de pedra i fusta apareixen desordenades i sense cap mena d’uniformitat, gossos, nens jugant pel carrer al més pur estil de suburbi sud-americà,... només que enlloc de palmeres, aquí trobem boscos de faig i cims nevats! És l’herència d’un creixement desordenat que recorda una mica a un campament miner. En qualsevol cas, probablement en tot Argentina no trobarem un altre escenari que combini de millor manera muntanya, mar i llegenda!!!
Després de recórrer la ciutat ens arribem fins al Glaciar Martial, situat a uns 7 km de la ciutat per la RN número 3 perfectament pavimentada. Aquesta glacera és una important reserva d’aigua potable per la ciutat i un important atractiu turístic. Durant els mesos d’hivern funciona com a centre d’esquí alpí però en aquesta època de l’any, aprofitem per fer un petit trekking i obtenir unes impressionants vistes de la zona: els Andes, la ciutat, el canal Beagle... tot als nostres peus! La glacera en sí no val gran cosa, però las vistes justifiquen de sobres l’excursió fins aquí.
Per sopar tornem a deixar-nos recomanar, avui optem pel restaurant Gustino, un local situat al primer pis del Hotel Albatros. Uns impressionants finestrals ens proporcionen unes vistes immillorables de la badia de la ciutat. El local és conegut per la seva cuina tradicional i la seva carta de vins, una de les més complertes del país. Sopem a base de peix i arròs: rissoto, lluç negre... tot amb un excel•lent Chardonnay blanc del 2004 de las Bodegas del Fin del Mundo... mmm... boníssim!!!
15/12/2006 - Ushuaia – P.N. Tierra de Fuego – Ushuaia (83 km Ruta Sud: 3455 km)
Tornem a agafar forces amb l’increïble esmorzar que serveixen a l’Hosteria: sucs, melmelades casolanes, torrades, pastissets,... i després fem via cap al Parc Nacional de Tierra de Fuego, creat l’any 1960 i a 11 km a l’oest de la ciutat.
Aquest és l’únic parc argentí amb costa marina, i malgrat tenir més de 63.000 hectàrees de superfície, només estan obertes 2.000 ha. En la zona que es pot visitar, hi ha un conjunt de senders marcats, generalment de curta durada. Estan molt ben indicats i permeten fer excursions per tots els gustos i nivells de dificultats:
- Senda Pampa Alta. Longitud: 5 km Durada: 1 hora (anada). Dificultat mitja.
- Senda Costera. Longitud: 6'5 km (anada). Durada: 3 hores. Dificultat mitja.
- Senda Hito XXIV. Longitud: 5 km (anada). Durada: 3 hores (anada i tornada). Dificultat mitja.
- Senda Cerro Guanaco. Longitud: 4 km (anada). Durada: 4 hores fins el cim. Dificultat alta.
- Paseo de la Isla. Longitud: 600 m. És un recorregut per l'arxipèlag Cormoranes i transcorre per les vores dels rius Lapataia i Ovando. Ofereix bones oportunitats per a observar aus aquàtiques.
- Senda Laguna Negra. Longitud: 950 m. Permet veure una turbera en formació al costat d'aquest llac.
- Mirador Lapataia. Longitud: 1 km Magnífica vista panoràmica de la badia Lapataia. Aquesta ruta connecta amb la següent, la del Turbal, i és una excel•lent alternativa per arribar a la badia travessant un bosc de lenga. En aquest punt s'acaba la RN 3, a 3.063 km de Buenos Aires.
- Senda del Turbal. Longitud: 2 km És una ruta alternativa a la RN 3 (pista de ripio) per accedir a la badia Lapataia. Permet veure castoreres abandonades i es voreja una turbera. Connecta amb la següent senda.
- Senda Castorera. Longitud: 400 m. (anada i tornada). S'arriba a una castorera activa, on es poden apreciar els grans dics construïts pels castors, formant petites preses artificials. Aquests castors són d'origen canadenc i han estat introduïts en aquest zona, causant un gran impacte mediambiental, palpable per la gran quantitat d'arbres talats o inundats a causa de la seva presència. La línia fronterera amb Xile està a poc més d'1 km d'aquest punt.
Passem el dia recorrent els senders del parc, entre boscos i rius,... després tornem a Ushuaia però primer fem una parada a l’estació del ferrocarril fueguino, l’estació (com no podia ser de cap altre manera!!!) més austral del planeta. Un cop a Ushuaia aprofitem per fer una mica de shopping i acabar de passar el vespre a la magnífica hosteria on estem allotjats i es que ens hi sentim com a casa: serà la decoració, seran las parets de fusta, l’acollidor altell o l’hospitalitat de la Verònica i el seu equip, sigui com sigui gaudir d’un tè calent a un dels sofàs de l’altell... ens fa sentir com a casa, tot i la distància que ens hi separa... Estem tant a gust, que decidim allargar un dia la nostra estada, demà també ens hi quedarem!!!
16/12/2006 - Ushuaia - Canal Beagle – Ushuaia (15 km Ruta Sud: 3470 km)
Ens espera una aventura marinera, passarem el dia navegant en un petit veler pel Canal de Beagle... El primer que fem en llevar-nos és mirar per la finestra... ooooh!!! sembla que avui no farà un dia radiant, és més... estan caient gotes i la boira enteranyina els cims nevats i el canal.... tot i això, el nostre entusiasme no minva en absolut, i ens posem en funcionament ràpidament...
Ens dirigim cap el moll de les embarcacions lleugeres i ens enrolem al Paludine. Per aquesta experiència buscàvem alguna opció lluny dels grans vaixells que naveguen pel canal plens de turistes fins a la bandera, sense cap mena de sensibilitat per las diferents espècies autòctones... Al moll de la ciutat es poden trobar moltíssimes agències, els programes que ofereixen i els seus preus són molt semblants: grans motonaus que naveguen un parell d’hores pel canal. Però som tossuts i després de buscar una mica, trobem justament el que buscàvem: navegació tradicional en un petit veler de 11 metres d’eslora, una excursió sense preses, sense horaris!!! És perfecte!!!
A les 8:30 estem al port, allà ens espera en Leo i el seu ajudant, en Leo (també); capità i grumet, formen un tàndem encantador que farà las delícies del nostre viatge. Pugem al Paludine, un el petit veler d’acer: el seu antic propietari era un navegant francès de 78 anys, que el va vendre després de fer 2 voltes al món amb ell (la primera la va iniciar passats els 65!!!) Un autèntic fanàtic del mar, un aventurer que va fer-se ell mateix el vaixell. Ara tot i ser una mica antic (en Leo el va comprar fa més de 10 anys) està en perfectes condicions i nosaltres estem impacients per iniciar la navegació.
Compartim la travessa amb 2 catalans més i una parella grega, i allà a les 9:00 salpem del port esportiu direcció Canal de Beagle... las vistes des del mar de la ciutat i el seu entorn són precioses! En Leo, el capità, no deixa de parlar en tot el viatge: ens parla del seu país, de les costums,.. ens pregunta... ens fa el viatge d’allò més entretingut!!!
La primer parada del recorregut és una illa habitada per colònies de lleons marins i cormorans. Al navegar amb el veler ens podem aproximar moltíssim a l’illa sense molestar excessivament als seus habitants, els tenim a tocar!!!
D’allà ens dirigim a Isla Bridges, una illa inicialment habitada pels yàmanes, indígenes nòmades. En Leo, l’ajudant del capità, ens acompanya per la illa fent-nos una classe magistral de ciències naturals: flora i fauna de l’illa. Ens descriu amb detall tots els vegetals i las diferents espècies d’aus que ens anem creuant en el nostre passeig... és fantàstic... hem descobert nius d’aus amb ous!!! És al•lucinant...
La passejada acaba de la millor manera, amb un autèntic asado deliciosament cuinat pel nostre capità! En Leo ens fa una autèntica demostració dels seus coneixements en la matèria: la carn de vacuno, n’és un autèntic expert! Mentre acaben de cuinar la carn, als més agosarats ens espera un bany pel canal... enfundats en uns divertits vestits de bany impermeables... fem un fila patètica, però és divertidíssim... estem surant a les gèlides aigües del canal!
Després de dinar tornem a Ushuaia, el dia no ha acompanyat gens però tot i això, l’experiència a resultat inoblidable!!!
17/12/2006 - Ushuaia – Punta Arenas (808 km Ruta Sud: 4278 km)
Ha sigut un gran encert passar un dia més aquí a Ushuaia, l’Hostería és un petit plaer, un lloc ideal... i la ciutat, fita obligada per tots els viatgers, tot i no ser la més bonica que hem visitat té un què... difícil d’explicar... seran las seves vistes sobre la badía en un dia clar com el d’avui, el seu mar esbolotat, el cel blavíssim, las muntanyes amb els seus cims nevats... no sabem què... o potser tot plegat... aquest indret és extraordinari!!!
Després de somniar-ho molts anys, avui estem aquí... i després de passar uns dies magnífics... hem de marxar, deixar enrera Tierra de Fuego i comença a finalitzar aquest impressionant viatge!!!
Amb el cor encongit ens acomiadem de Verònica i el seu equip, són una gent encantadora, hospitalària, alegre... els trobarem a faltar! Travessem la porta amb les maletes i ens disposem a creuar per darrera vegada la frontera de la ciutat, per recórrer també per darrera vegada (aquestes vacances!!!) la mítica Tierra de Fuego direcció Punta Arenas, on dormirem...
Només sortir de l’hosteria... sorpresa!!! Els nostres “amics” ciclistes italians... No ens ho podem creure, quina alegria! els nostres companys de viatge s’estan fent unes fotos a l’entrada de la ciutat, així que anem corrents a veure’ls i com no... a immortalitzar-nos amb ells!
En Sergio i Carlo ens expliquen la seva dura travessa des de que els vam deixar ara fa cinc dies: la pluja i el vent dels darrers dies els va dificultar força la ruta pel Passo Garibaldi... però això ja queda enrera... i ara ja han arribat al seu destí: Ushuaia!!!
Després de les fotos intercanviem e-mail’s i prometem posar-nos en contacte si mai visitem les nostres respectives ciutats: Barcelona i Milà.
Després d’això iniciem la ruta que ens ha de dur fins a Punta Arenas... primer ens dirigim a Porvenir, on tenim previst creuar amb un ferry l’Estrecho de Magallanes: fem la travessa pràcticament sense aturar-nos... els paisatge resulta majestuós, travessant la serralada andina, un cop deixem enrera el Lago Fagnano el paisatge canvia radicalment per convertir-se novament en pampa... petits matolls com a única vegatació... res més... aquest paisatge convida a reflexionar...
Després d’unes quantes hores de pampa arribem a Porvenir, una ciutat costanera xilena. Allà busquem el moll amb el ferry que ens ha de dur a Punta Arenas, però... ha salpat fa més de mitja hora!!! Deu meu, no ens ho podem creure,... i el proper no surt fins d’aquí dos dies!!!! Hem comès un error de principiants, però per sort té remei... a 300 km d’aquí, a Bahía Azul, hi ha un altre ferry: aquest passa tots els dies i té una freqüència de pas molt més elevada.
Els carabineros que ens han donat la notícia, intenten animar-nos: “bueno, son 300 km donde solo hay matorrales bajos y guanacos. No corran...” diu un d’ells... mentre que l’altre acaba d’arrodonir-ho: “dentro de 110 km veran el primer lugar donde se encontró petroleo en la Patagonia Chilena, hay un pequeño monumento y pueden hacer una foto...”
Buff!!! en tenim per quatre horetes de rípio... en fi,tot sigui això!!! emprenem la ruta... passades les 22:00 de la nit arribem a Punta Arenas, tornem a allotjar-nos a l’Hostal del Rey on caiem rendits...
18/12/2006 - Punta Arenas (20 km Ruta Sud: 4298 km)
Comencem a tenir la desagradable sensació que el VIATGE s’acaba... és la pitjor part de la magnificar experiència de viatjar: fullejar la nostre llibreta, on relatem las nostres aventures i veure que ja és plena de vivències!!! En el fons, estem contents... emocionats amb tot el que hem viscut.
Dedicarem el dia a conèixer Punta Arenas, una ciutat que combina magnífiques mansions de l’època de l’esplendor de la indústria llanera, entre finals del S. XIX i principis del XX; bons serveis pel viatger i una gran varietat d’aventurers de diferents formes de vida.
La ciutat va ser fundada l’any 1848, com destacament militar i assentament penitenciari. Els seus primers anys, l’economia depenia dels productes animals, de la mineria del carbó i l’or i de la fusta. De tota manera no havien indústries per explotar tota aquesta matèria primera i fins S. XIX l’economia de la ciutat no va aixecar el vol. La història de la ciutat també recull durs enfrontaments entre les famílies més poderoses: Braun i Menéndez... aquestes hostilitats van durar 27 anys, fins que Mauricio Braun va casar-se amb la filla del seu enemic. D’aquesta unió va sorgir la Sociedad de Importaciones y Exportaciones de la Patagònia, empresa que va dominar l’economia de la regió durant dècades.
Primer fem una volta pel centre: la Plaza Muñoz Gamero al centre de la ciutat està envoltada de magnífiques edificacions, probablement algunes de les mansions més opulentes d’aquesta regió. La plaça està ajardinada amb exòtiques coníferes i al seu centre, una estàtua de Fernando de Magallanes.
Després de passejar per la ciutat, i encara que pugui semblar una mica tètric ens disposem a visitar el cementiri municipal: Al igual que en vida, las famílies més opulentes de Punta Arenas també els agradava fer ostentació de la seva riquesa després de morir. Fem una ràpida passejada per la zona antiga del cementiri i veiem l’extravagant tomba d’en José Menéndez, una rèplica a escala del monument a Víctor Manuel, a Roma. Las làpides entre xiprers relaten la història dels immigrants britànics, alemanys, escandinaus o iugoslaus que amb la seva feina van fer prosperar a las riques famílies de la ciutat.
D’allà ens disposem a visitar la Reserva Forestal Magallanes: a només 8 km del centre de la ciutat, aquesta reserva de 16.000 ha té una varietat d’excursions a peu i en bicicleta de muntanya pels seus frondosos boscos. Avui no tenim massa temps, de manera que ens conformem amb las magnífiques vistes de la ciutat des d’aquesta alçada.
Ja de baixada ens disposem a tornar el vehicle 4x4: a l’agència ja ens esperaven, tornem el cotxe, brut però ens perfectes condicions. És el punt final de la nostra anhelada aventura austral!!!
19/12/2006 - Punta Arenas - Santiago
Avui comencem el llarg viatge de retorn: aquesta tarda arribarem a Santiago on passarem la nit i demà volarem cap a casa.
Enrera deixem un mes d’increïbles vivències, com sempre, el viatge a superat sobradament las nostres expectatives: Tot ens ha meravellat i el Sud també ens ha robat el cor... paisatges superlatius ens han deixat sense paraules, bocabadats, hores i hores contemplant aquesta meravellosa zona del planeta, encara preservada del turisme de masses... un lloc on el contacte amb la natura encara és autèntic, sense presses...
La gent meravellosa, hospitalària, extravertida, càlida, predisposada a donar un cop de mà només intuir una necessitat... i es que viatjar desmunta tots els prejudicis...
A mig matí s’enlaira el nostre avió que ens ha de dur fins a Santiago. Avui hem triat un dels millors hotels de la ciutat, l’hotel Plaza San Francisco, un modern hotel situat en ple downtown.
Ens fan una càlida rebuda, i mentre ens deixen a punt la suite de l’hotel, celebrem l’èxit del viatge amb un deliciós pisco sour. Passem el vespre reposant a la piscina de l’hotel... demà serà un dia llarg.
20-21/12/2006 - Santiago de Xile – L’Ametlla del Vallès
Aquí acaba un viatge... que no ens cansem de titllar d’extraordinari (amb el risc de fer-nos pesats): tornem enamorats d’aquestes terres, de Sud-amèrica. L’idioma que ens agermana ens permet comunicar-nos amb facilitat i enriqueix moltíssim l’experiència.
Al nord: Pols, nits estrellades, capvespres colpidors; al Sud: paisatges alpins extraordinaris, autèntiques demostracions de la força de la natura. Tot plegat, moltíssimes raons per seguir preservant aquest planeta amb les nostres petites accions... i com no, una fantàstica gastronomia i una immillorable col•lecció de caldos xilens que res tenen que envejar a les produccions europees.
Després d’això, què més es pot demanar???... Nosaltres esperem tornar-hi...
L’avió s’enlaira, ens queda una pila d’hores fins que arribem a casa, a l’Ametlla del Vallès... i al nostre cap ja ronda una nova idea, aquest cop... un gran projecte, una AVENTURA AUTÈNTICA, que esperem poder dur a terme en algun moment... qui sap!!!
... QUE VAYA BONITO!!!
|
