En 4x4 per Costa Rica
Durada: 21 dies
Dates: Any 2004. Del 21 d'Agost al 10 de Setembre
Autors: Montse i Xavi
Web dels autors: Montse i Xavi
Estil del viatge i preparació
Com en altres ocasions, ens vàrem organitzar nosaltres mateixos el viatge. El que buscàvem per aquestes vacances era el contacte amb la natura i viatjar com sempre al nostre aire (imprescindible) però ens venia de gust una petita dosi d’esports d’aventura i fugir d’escenaris que ens evoquessin a viatges anteriors com ara Noruega, volíem trencar completament amb els paisatges visitats fins al moment... després de molt remenar vàrem optar pel destí 2004: Costa Rica complia totes les condicions.
En aquest cas i un cop triat el destí, ens vàrem deixar aconsellar per uns bons amics i també viatgers, que hi havien estat un any abans. Amb els seus consells i les nostres investigacions vàrem seleccionar la ruta que seguiríem.
Per viatjar per aquest país hi ha diverses maneres de fer-ho, nosaltres ens vàrem decidir per recórrer el país en un 4x4 de lloguer, una opció formidable, i m’atreveixo a dir, que la més assenyada un cop conec l’estat de les carreteres del país. L’opció standard de qualsevol agència de viatge és el lloguer d’un Hiuday Terios (apte per 2 o 4 persones), nosaltres vam optar per un Nisan x-Trail, potser un pel gran si tenim en compte que només anàvem dues persones, però la diferència de preu la van agrair moltíssim els nostres ronyons que no van patir massa l’estat de les pistes (no m’atreveixo a escriure... carreteres...) gràcies a uns excel•lents amortidors. Vàrem tramitar el lloguer a través de la companyia AVIS-Costa Rica que després de molt comparar era l’agència que ens oferia millor preu en aquell moment i molt més barata que AVIS-Espanya.
En quant als allotjaments vàrem optar per anar combinant diferents estil per tal d’aconseguir un pressupost ajustat. Vàrem allotjar-nos des de luxosos hotels amb tota mena de comoditats a Manuel Antonio a allotjaments rurals, fruït d’una comunitat camperola a Rincón de la Vieja un ampli ventall d’ofertes, totes triades còmodament des de casa i gràcies a la xarxa. En tots els allotjaments ens vàrem sentir com a casa, gràcies a la voluntat integradora i al caràcter afable dels ticos, que no tenien cap problema, més aviat tot al contrari, en compartir una sobretaula i fer-nos coneixedors dels seus punts de vista, del país. Un viatge absolutament enriquidor!
Dates del viatge
Marxàvem de Barcelona el 21 d’Agost i passaríem a Costa Rica tres setmanes fins al 9 de Setembre.
Aquestes dates corresponent l’època de pluges però val a dir que pels matins (que comencen en aquest país comencen ben aviat) i fins pràcticament les 16:00 pm, la meteorologia ens permetia dur a terme totes les activitats planificades.
El clima és molt suau i la humitat és elevada, sobretot a la costa Caribenya, tot i això, no podem oblidar-nos l’algun jersei si pensem visitar la serralada central.
Moneda i diners
La moneda oficial és el colon costa ricense, el canvi aproximat: 1 euro equival a 612 CRC (segons xe).
En el nostre cas vem fer tot el viatger amb dòlars americans, a tot els pobles i establiments els acceptaen i ens oferien un bon canvi. A pràcticament tot arreu s'accepten les targetes de crèdit, sobretot en establiments turístics.
Diari de Viatge
21/08/2004 - L’Ametlla del Vallés – Barcelona – Madrid - Miami – San José
Comença l’aventura que portàvem mesos planejant... sortim de l’Ametlla del Vallés, de casa nostre, a mig matí.
El nostre vol d’Iberia surt a les 15:45, del nostre destí ens separen pràcticament 18 hores entre enllaços i vols.. La primera escala la farem a Madrid, des d’on ens enlairarem direcció a Miami, següent escala del nostre viatge. Allà passem els estrictes controls duaners i esperarem tres hores al immens aeroport internacionals de Miami. D’allà el darrer salt fins a San José, on arriben de matinada (0:55, segons previsions) en poc més de tres hores de vol.
Pels que penseu en viatjar a aquest país, actualment Iberia ja té enllaç directe des del nostre país fins a Costa Rica.
Un cop a San José, agafem un taxi que ens durà a l’hotel seleccionat, cèntric i molt proper d’on demà haurem de recollir el cotxe. El taxista ens fa un petit interrogatori, està clar que som turistes i s’ofereix per fer-nos una ruta pel país, però declinem l’oferta, anirem a pels nostre medis!!!
Fa pràcticament 24 hores que vàrem deixar l’Ametlla del Vallés quan arribem al Hotel Grano de Oro, un petit i acollidor hotel de la capital del país. A la recepció ja ens esperaven, un cop a l’habitació caiem baldats... demà serà un altre dia.
22/08/2004 – San José – Tortuguero
Ens llevem molt aviat, entre d’altres coses encara no estem massa acostumats al nou horari i abans de les 6 del matí ja estem de peu dret. Ja va bé per que tenim un llarg camí fins al nostre destí d’avui.
Pel matí descobrim a l’habitació una gran cistella de fruites com a benvinguda: papaia, pinya, síndria, raïm... fan un aspecte increïble, de manera que no podem resistir la temptació... fem un mos i baixem a esmorzar.
Al hotel ens ofereixen dues opcions per l’esmorzar, estil continental o bé estil tico: remenat d’ous, arròs, frijoles i una mica de cansalada. Per acabar un combinat de fruites! Amb les forces recuperades, ens dirigim a pocs metres del hotel a recollir el vehicle de lloguer. Com ja hem comentat, cap problema, ens lliuren un Nissan X-Trail nou, en perfectes condicions i ens donen indicacions bàsiques. Tot i ser un país segur ens recomanen, no deixar objectes a la vista quan aparquem el vehicle, fer cas de les senyals de tràfic, no sobrepassar els límits de velocitat, seguir les indicacions de les autoritats, i sobretot en cas de veure’ns implicats en algun accident de tràfic, no moure mai el vehicle fins que vinguin els agents. Si movem el vehicle, encara que sigui per no interrompre la circulació de la resta d’usuaris, es com una acceptació de culpabilitat, i l’assegurança no tindria cap validesa. Sorprenent!!!... esperem no haver de posar en pràctica aquest consell...
Prenem el que serà el nostre vehicle els propers 21 dies i ens dirigim al hotel a recollir les maletes. Abans de marxar aprofitem per confirmar novament la reserva pel darrer dia del nostre viatge, aquest hotel també tancarà les nostres vacances, quan tornem del nostre recorregut pel país. Un cop confirmat, emprenem el nostre viatge...
Avui volem arribar fins a Tortuguero, a la costa caribenya, on arribarem seguint las indicacions d’en Daryl un biòleg canadenc que viu al poble i que regenta Casa Marbella, el bed and breakfast de quatre habitacions, just davant l’església del poble, on ens allotjarem.
Pel camí des de San José, creuarem els primers parcs nacionals del país com ara el Parc Nacional de Braulio Carrillo, que tot i que no ens hi entretindrem, ens comença a donar pistes del que trobarem al llarg de la nostra estada en aquest país.
Seguim las indicacions que ens havia passat en Daryl per e-mail sense cap mena de problema: San José, Heredia, Guapiles, fins a Cariari, en poc més de dues hores. A partir d’aquí, la pista es complica una mica més fins a La Pavona (1 hora i quart més) d’on surten les llanxes que ens duran a Tortuguero. (8:30 am i 13:30 pm, nosaltres vam optar per la segona opció).
La Pavona, és una finca al costat del moll d’on surten les embarcacions. Els mateixos propietaris, en Sebastien i en Alexis, ens duran en canoa al nostre destí. Al costat de la finca també han habilitat un improvisat pàrquing vigilat on poder deixar els vehicles per 10$ al dia, ens sembla una bona opció, així que deixem el Nissan i ens embarquem...
Tant per arribar com per allotjar-se a Tortuguero tenim moltíssimes opcions. És un dels indrets més turístics del país, l’oferta és molt àmplia i els luxosos lodges són molt comuns en aquesta zona. Nosaltres triem una opció més austera però que ens permetrà copsar l’ambient del poble: tots aquests còmodes lodges estan situats a les afores del poble i és necessari contractar una barca pels desplaçaments per la zona. Nosaltres estarem a Casa Marbella, situada al vell mig del poble.
Pel que fa a l’arribada ens trobem amb el mateix: triar una còmode barca, un vol intern, o bé la click-click (50$ p.p anada i tornada)... una “canoa” local, per recórrer els canals i arribar a Tortuguero juntament amb altres ticos que s’hi desplacen: maletes davant, tripulació darrera i els “viatgers” repartits com podem per l’embarcació. Cap a les 16:00 pm arribem a Tortuguero i ens instal•lem en el que serà el nostre allotjament els propers dies. En Daryl, ens situa una mica al poble: on podem menjar, on podem pendre una “copa”, quines excursions podem fer, on trobar “de tot”... ell mateix, demà organitza una sortida a primera hora del matí pel Parc Nacional de Tortuguero per veure els animals que hi habiten, aprofitem per apuntar-nos-hi.
De la mateixa manera que en Daryl, els aproximadament 600 habitants d’aquest indret, es guanyen la vida amb les tortugues i el turisme. Treballen en hotels, albergs, com a guies turístics, investigadors, agents forestals... en general han aconseguit un equilibri entre els interessos de la zona, els visitants i aquests rèptils i altre fauna de la zona. Enlloc de perjudicar a les tortugues, han optat per aprofitar-les d’una manera inofensiva.
Ens prenem la tarda amb tranquil•litat, encara estem una mica cansats i notem els efectes del llarg desplaçament, de manera que fem una passejada pel poble i després caiem rendits.
23/08/2004 – Tortuguero
A quarts de sis del matí ja estem en peu esmorzant a la petita terrassa de la casa que dóna al canal. Ens serveixen un vol de fruites que ens donarà forces per la primera visita del dia. Cap a les sis del matí apareixen la resta dels participants de l’excursió pel Parc Nacional de Tortuguero.
Aquest parc, és una zona protegida, recentment ha ampliat la seva superfície a 31.187 hectàrees terrestres, més 52.000 hectàrees de mar. Constitueix el més important terreny Caribeny per la cria de la tortuga verda. De les vuit espècies de tortugues marines que existeixen al món, sis aniuen a Costa Rica; quatre d’elles ho fan a Tortuguero, d’aquí el nom de la zona.
Però las tortugues no són l’única atracció del parc, és l’hàbitat d’infinitat d’animals: mones, cocodrils, caimans, granotes, serps, i una gran quantitat d’aus tropicals. L’objectiu del matí serà avistar-ne tants com sigui possible, i la millor opció és fer-ho de la mà d’un guia local que ens ajudarà a localitzar les diferents espècies entre l’espessa vegetació del parc.
Un cop a la barca, primer ens dirigim a l’entrada del parc per comprar-ne les entrades (7$ p.p l’entrada d’un dia, 10$ l’entrada vàlida per tres dies), a partir d’aquí el nostre guia ens va portant per l’entramat de canals que formen aquest parc durant les tres hores de la visita. Ajudat per uns prismàtics (ell i nosaltres) localitza diferents espècies i ens apropem aturant el motor de benzina de la canoa per no espantar als animals i poder-los observar de ben a prop. L’espectacle és impressionant i per algú com nosaltres val la pena. Localitzem rat-penats, caimans, tucans, basiliscos (una sargantana que córrer per sobre del aigua... famosa pels documentals del National Geografic), mones congo, carablanques, garces, gavines,... tots en el seu hàbitat... quedem impressionats.
A la tornada, ja ens esperaven amb l’esmorzar preparat i compartim taula amb altres viatgers que com nosaltres han quedat completament impressionats.
A mig matí, aconsellats pel nostre amfitrió, optem per fer una tranquil•la passejada per la zona terrestre del parc nacional. Primer caldrà proveir-nos d’unes botes d’aigua... la paraula “humitat” és la definició més àrida que se’ns acut quan parlem de Tortuguero. Las precipitacions anuals arriben fins als 6000mm en la zona nord del parc, convertint la zona en una de les més plujoses del país, així que els senders del parc són autèntics pous de fang. Un cop provistos de les botes, tornem a untar-nos de repel•lent pels mosquits, prenem les cameres de fotos i els prismàtics i... cap al parc. L’excursió és un fàcil sender pel bosc on trobarem víbores, formigues “talladores de fulles”, papallones, arbres colossals, la platja del Carib i ja al final... unes mones carablanca jugant pels arbres just damunt dels nostres caps, increïble!!!
Després de la visita anem a dinar a un dels locals del poble, just davant del camp de futbol i després localitzem a en Ray, un guia local amb qui anirem aquesta nit a veure com les tortugues arriben a les platges. Els diferents guies locals sortegen les diferents zones des d’on es poden veure les tortugues i es distribueixen les hores. D’aquesta manera el parc no es massifica i tampoc no es molesta als animals, cada guia conduirà un grup reduït de visitants. Nosaltres sortirem al torn de les 22:00 del vespre i anirem a les platges de l’entrada del parc.
Passem el vespre sopant a la pizzeria del poble, xerrant i compartint taula amb en Víctor, un extravertit colega de’n Daryl, que s’assembla moltíssim a en Antonio Banderas. És un organitzador nat, i el que no pot fer ell, sap com aconseguir-ho... Per demà ens localitzarà a un altre guia local que ens acompanyarà en l’ascensió al Cerro.
A les 22:00, puntual, apareix en Ray i amb ell i la resta d’integrants del grup així que ens dirigim a les platges. Per llei estan prohibits els flash de les cameres ja que pertorben el procés d’aniuament i atrauen als depredadors de les tortugues. Las visites nocturnes es realitzen de febrer a novembre, la millor temporada és entre juliol i mitjans d’octubre, quan les tortugues verdes arriben massivament.
Als anys ’80, els científics advertiren que només un màxim de 3000 tortugues arribaven a les platges de Tortuguero cada any. Un nombre molt reduït tenint en compte las desenes de milers que ho feien les dècades anteriors. Gràcies als esforços per la conservació, a mitjans dels anys noranta va estimar-se que a la zona ja arribaven entre 15.000 i 20.000 exemplars.
Nosaltres vam tenir sort en la nostre sortida: fins a tres enormes exemplars de Tortugues Verdes!!! Veure-les sortir de l’aigua i buscar una zona on fer el niu és espectacular... Un cop localitzat el lloc, faran un forat per posar entre 80 i 130 ous. Las tortugues faran fins a 6 vegades aquest procés en una mateixa temporada (3 mesos). En tot aquest temps, las tortugues no mengen, després s’endinsaran al mar i ja no tornaran fins passats dos anys. De les cries, només 3 de cada 1000 arribaran a la maduresa que els arribarà als 30 anys. Les tortugues adultes sempre tornaran a la mateixa platja a posar els ous al llarg de la seva vida.
Un cop han posat els ous, les tortugues els enterraran per protegir-los dels seus depredadors i posteriorment, tornen a l’aigua. L’espectacle és sobrecollidor... impressionant.
24/08/2004 – Tortuguero
Avui és el darrer dia a Tortuguero, a banda de visitar els canals i les platges el parc la zona ofereix la possibilitat de fer una excursió fins al Cerro Tortuguero, de 119 m d’alçada, a uns 6 km del poble. Després de la pluja de primera hora, ve a recollir-nos el guia que ens hi acompanyarà.
El Cerro és l’elevació més alta de la costa, al Nord de Puerto Limón. El camí de l’ascensió fa una forta pujada i cal anar ben equipat amb botes pel fang. L’esforç es veu compensat per les bones vistes de boscos, canals i el mar, a banda de l’observació d’aus, mones, tota mena d’exemplars de granotes i altres animals salvatges.
De tornada, necessitem una bona dutxa i dediquem la resta del dia per passejar per aquest magnífic poble. Alguns llocs on menjar al poble:
La cassona, just davant del camp de futbol, es menja força bé. Plats típics a base de fríjoles, plàtan fregit, arròs i pollastre.
Chile, al mateix carrer que on ens allotjàvem, una pizzeria acabada d’obrir amb una agradable terrassa. Fan un bon peix amb salsa de coco i esplèndids batuts de fruites.
Miss Junie’s, Junie és la cuinera més coneguda de Tortuguero.
25/08/2004 – Tortuguero - Turrialba
Avui canviem de zona per dirigir-nos cap a zona volcànica central de Costa Rica. Els propers dies recorrerem la Meseta Central que envolta San José i que constitueix el cor del país tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista històric.
Deixem el poble amb la primera canoa, a les 6 del matí i cap a les 7 ja estem a La Pavona, on recuperem el nostre cotxe. Emprenem el camí fins a Turrialba, un petit poble de 32.000 habitants, des d’on farem la visita al primer dels volcans del nostre recorregut.
A mig matí arribem al nostre allotjament, Volcan Turrialba Lodge, un petit però acollidor hotel situat a l’àrea protegida del parc, just davant del cim i que ofereix unes bones vistes. L’entorn és fred i humit, però l’hotel, és molt confortable i les habitacions, casetes individuals, a banda de la calefacció elèctrica disposa de estufes de llenya. Un lloc ideal!
La mestressa del hotel ens anima a fer una excursió a cavall pels rius de lava del Parc Nacional, ens deixem convèncer tot i que és clar que és qüestió de minuts que caigui un bon aiguat, però ens proveïm d’un bon impermeable i ens pugem a lloms dels cavalls per fer l’excursió. Ens duen passejant per estrets canons que ha format la lava de les diferents explosions del volcà, pel camí veiem bosc mig, falgueres gegants, molta molsa,... després d’uns minuts... comença el diluvi!
Aquest Parc Nacional és una àrea protegida, el seu centre d’interès és el Volcà de Turrialba, un volcà actiu de 3.329 metres d’alçada, que forma part de la mateixa massa volcànica del Irazú. La darrera erupció d’aquest volcà va ser l’any 1866 i tot i que actualment està adormit, es probable sentir de tant en tant alguna explosió.
Al cim podem trobar 3 cràters, el més gran que està al mig, és l’únic que presenta algun senyal d’activitat, amb fumaroles, vapor i sofre.
La passejada, tot i passada per aigua, ens ha deixat unes bones vistes. Un cop al hotel, i després d’una bona dutxa d’aigua calenta, compartim taula i cervesa amb els qui el regenten, és l’avantatge d’estar sols a l’hotel!!! Ens expliquen com és la seva vida en aquest país, els seus punts de vista, i ens deixen bocabadats amb tot el que coneixen del nostre país i la seva situació política actual... tot amb una gran cordialitat, completament enriquidor!
26/08/2004 – Turrialba – Irazú - Poas
Seguim la nostre ruta per la zona volcànica central l’objectiu d’avui és visita dos dels volcans més coneguts del país: Irazú i Poas.
El dia s’ha aixecat força clar i ens permet una bona vista del volcà Turrialba, just davant del hotel, ens acomiadem dels nostres amfitrions i prenem la pista que ens separa d’Irazú, 10 km de pista pels que triguem més d’una hora en cobrir... els nostres ronyons han patit de valent amb la travessa!
El Irazú (3.432 m) és el volcà actiu més alt de Costa Rica i la principal interès del Parc Nacional. Des del 1723 s’han presenciat erupcions de diferent intensitat. La darrera important de l’Irazú va ser memorable: va ser l’any 1963, el 19 de Març, coincidint amb la visita d’estat del llavors presidents dels EUA, John F. Kennedy. Durant diversos dies, les ciutats de San José i Cartago (i gran part de la Meseta Central), van estar cobertes de cendra. Des d’aquesta demostració de força, l’activitat del volcà s’ha reduït suaus fumaroles.
Aquest va crear-se l’any 1955 per tal de protegir un terreny circular de 2.309 hectàrees que envolten el volcà. El cim és un paisatge pelat de cendra i cràters. El cràter principal fa 1.050 metres de diàmetre i 300 de fondària.
Un sender de poc més d’un quilòmetre ens durà des de l’aparcament fins al mirador dels cràters. Las vistes des del mirador són molt bones i fins i tot i en dies extremadament clars és possible veure tant el Pacífic com el Carib. Val a dir que no va ser el nostre cas, però això diuen els llibres! Nosaltres vam quedar molt contents amb les vistes del cràter i el seu llac, així com la flora típic del bosc plujós de la zona.
Un visitat el parc, ens dirigim cap a Poas, el destí d’avui. De camí tornem a passar pel caòtic Sant José... perdem més de dues hores per unes manifestacions de camioners que bloquegen la ciutat i els seus accessos, però finalment i amb l’ajut d’un taxista aconseguim allunyar-nos de la ciutat i fer via cap a Heredia i Poas.
A mig dia arribem al nostre allotjament d’avui, Poas Volcano Lodge, una finca dirigida per una família anglesa afincada a Costa Rica des de 1970 i que antigament era una de les edificacions d’una finca lletera.
El dia s’ha tapat força i ens desaconsellen la visita al cim del volcà, com encara és aviat per retirar-nos decidim fer-nos una passejada pels jardins de Las cataratas de la Paz (13$ p.p amb el descompte de l’hotel). Es tracta d’un jardí de papallones, un jardí botànic i una exposició d’aus més important de Costa Rica. A més el recinte, en plena naturalesa, compta amb un reguitzell de cascades i una estupenda xarxa de senders. La visita comença per l’enorme jardí de papallones (15 m d’alçada i 110 d’amplada) on podem veure les gegantines papallones blaves... precioses, per després passar pels colibrís i l’exposició d’orquídies. El circuit acabar en un sender de baixada que ens durà fins a les cascades (fins a 5). Al final del camí, ens espera un autobús que ens retornarà al centre de visitants.
Avui i com cada dia, hem tornat a acabar passats per aigua, per sort ens espera una bon hotel. Passem la tarda/vespre a la gran sala amb llar de foc del lodge conversant amb la resta de viatgers i el propietari. Francesos, Italians, una parella d’americans, l’amo que és britànic i nosaltres catalans... tots explicant-nos les nostres experiències per les terres d’aquest país.
27/08/2004 – Poas – Arenal
El dia no s’ha aixecat massa millor que ahir, tot i això ens decidim a apropar-nos cap al Parc Nacional del Volcà Poas. El parc amb més de 6.000 hectàrees és un dels més antics i famosos de Costa Rica. El seu atractiu principal, òbviament, és el volcà Poas que es manté actiu. El volcà ha registrat tres períodes d’activitat: de 1888 a 1895, de 1903 a 1912 i de 1952 fins a 1954.
El cràter és com una gran caldera, amb bombolles i vapor, un bonic espectacle que no augura cap mena de perill imminent. Tot i no està dins d’un període d’activitat (tot i que de tant en tant enregistra alguna explosió), el volcà comporta un altre fenomen: la pluja àcida, que malmet les plantacions properes (cafè i arbres fruiters).
El parc ens duu per un sender que ens permet l’observació de moltíssima vegetació: líquens, molsa, falgueres gegants i el famós paraigües del pobre, una planta de fulla grandiosa i tija llarga i gruixuda. Al final del sender, el mirador del cràter. El dia s’ha tapat completament i només podem veure una densa capa de boira espessa.
Esperem pacientment, juntament amb una convenció de dones treballadores i uns escolars, a que el dia aclareixi i ens permeti copsar l’espectacle... després d’una bona estona les dones acaben amb la paciència i comencen a cantar: “espíritu del señor, sopla, sopla!!!”, una i altre vegada... no sé si pels càntics o per la climatologia, però després d’una bona estona de cançons... la boira s’esvaeix i ens permet veure l’enorme cràter.
Després de pràcticament tres hores voltant pel parc, reemprenem la nostre ruta cap a Arenal, el següent destí del nostre viatge. Per la carretera, ens trobem un pisote, un animal totalment acostumat als humans... aturem el cotxe i la nostre sorpresa és majúscula, quan es posa a dues potes al costat de la porta...
Seguim la nostra ruta, direcció nor-oest fins a La Fortuna, i seguim una mica més enllà, direcció al Parc Nacional, el nostre hotel es troba situat dins mateix del parc. Es tracta de Arenal Observatory Lodge, inicialment va ser un observatori privat establert en una plantació de nous de macadamia al costa sud del volcà l’any 1987.
L’hotel és excel•lent, les seves amplies habitacions són petits bungalows distribuïts per tota la zona amb impressionants finestrals i terrasses naturals... tot en aquest hotel està orientat a l’Arenal, la piscina, el jacuzzi exterior, les terrasses, els restaurants... el marc natural és incomparable, de manera que passem la tarda gaudint de les magnifiques instal•lacions del hotel. i aprendre una mica més sobre el volcà (per tot arreu trobem documentació sobre la gran activitat d’aquest volcà).
28/08/2004 – Arenal – Monteverde – Arenal
Avui ens decidim per anar cap a Monteverde. Sortim aviat per cobrir la distància, que si bé no és massa l’estat de la carretera que recorre la Laguna de Arenal i la posterior via fins a Monteverde, fa que triguem pràcticament quatre hores fins al nostre destí.
Costa Rica és també coneguda pels seus esport d’aventura i el Canopy és una de les activitats més coneguda. A Monteverde, la companyia Monteverde Canopy Tours, ofereix la possibilitat de gaudir d’aquesta emocionant experiència: Primer una ràpida lliçó teòrica, ens lliuren la vestimenta (casc de seguretat, arnesos de politja, guants de protecció,...) i cap a les plataformes situades a entre 20 i 35 metres d’alçada per iniciar l’aventura.
El circuit dura aproximadament dues hores i mitja... i és molt recomanable!!!
Com a complement d’aquesta activitat, fem un passeig d’alçada entre arbres, una excursió que transcórrer per ponts penjants a l’alçada de les altíssimes copes dels arbres del bosc plujós i que ens proporciona molt bones vistes i una visió molt diferent del paisatge. Per fer la ruta és recomanable portar uns bons prismàtics, si tenim sort avistarem diferents animals.
Després de les excursions tornem cap a Arenal, fent primer una darrera parada a les Cataratas de Viento Fresco: un sender que fa moltíssima pujada des del que podem veure tres salts d’aigua. Després d’aquesta visita ens dirigim cap a l’hotel.
29/08/2004 – Arenal
Dedicarem el dia a visitar el Parc Nacional i les seves rodalies. La zona és accidentada i dotada d’una gran biodiversitat, podríem trobar gairebé la meitat de las espècies vertebrades que es localitzen a Costa Rica.
Evidentment el volcà és el principal atractiu del parc. Va estar inactiu des de 1500 fins el 29 de Juliol de 1968, data en la que es va registrar una violenta erupció que va acabar amb la vida de 80 persones i més de 45.000 caps de bestiar. Tot i aquest erupció, el volcà manté una forma cònica pràcticament perfecte i diàriament poden observar-se petites erupcions i columnes de fum.
Pel matí i després d’un bon esmorzar per agafar forces, ens dirigim al parc nacional, passem el dia recorrent els diferents senders del parc, caminant entre antics rius de lava a les faldes del volcà, observant la Laguna, el massís volcànic, els bosc humit,... estem encantats: aquest parc ens han agradat moltíssim, segurament per tenir la sensació d’estar davant d’un gegant, d’un fenomen natural que dona signes permanents de la seva força i activitat! Hem quedat del tot impressionats...
Després de l’excursió passem per l’hotel a remullar-nos a la fantàstica piscina i a prendre forces i destinem la tarda i vespre a passejar per La Fortuna, un petit poble de 7.500 habitants a 6 quilòmetres del volcà, reconstruït després de la gran erupció del Arenal l’any 68.
Decidim sopar en un restaurant proper a la carretera de la fortuna cap a l’hotel, just davant del volcà, amb l’esperança de veure l’emanació de lava i roques incandescents del volcà... no ens decep, i ja als postres, podem veure una petita erupció de lava ardent!! intentem immortalitzar el moment amb les nostres càmares... tot i intentar-ho el resultat no a ser l’esperat, però el moment viscut en directe va ser vibrant...
30/08/2004 – Arenal – Rincón de la Vieja
Avui deixem aquest fantàstic paratge, però abans de deixar enrera Arenal, farem la darrera excursió, la Catarata de la Fortuna: Aquesta llarga i estreta cataracta és un dels reclams de la zona. El camí, d’uns 5,5 km és un agradable camí al inici que va escarpant-se i que ens duu fins a la base de la cascada. La passejada val la pena i fins i tot tenim la possibilitat de refrescar-nos als peus de la cascada, però optem per desfer el camí i seguir.
Després d’aquesta passejada destinem el dia a desplaçar-nos fins el darrer volcà de la nostra ruta: Rincón de la Vieja. Per avui, hem seleccionat un allotjament rural a les faldes del volcà, el vàrem localitzar per la xarxa i ens a semblar una bona oportunitat per entrar en contacte amb la gent de la zona.
Abans de sortir ens deixem aconsellar sobre la millor ruta per cobrir la distància, anirem via Liberia i Dos Rios, a partir d’aquí la carretera comença a empitjorar considerablement, el camí es va tancant, la vegetació està a tocar del cotxe, els camins cada cop són més escarpats, i la carretera (per dir-ho d’alguna manera) cada cop en pitjor estat... la veritat és que comencem a preocupar-nos per primera vegada en tot el viatge, no trobem ningú, ni cap rastre de civilització, i les hores de sol se’ns acaben... per sort som una mica tossuts i seguim pujant... uns quilòmetres més endavant trobem una casa on podem preguntar. Ja som a prop, només cal seguir pujant uns quants quilòmetres més... finalment arribem amb les darreres llums al nostre allotjament.
Estem al vell mig d’una selva, davant nostre un petit alberg de fusta i una altre edificació d’una planta i del mateix material a l’esquerra. Davant, el que serà el nostre amfitrió, un tico de mes de 2 metres vestit amb roba militar i mocador al coll. Glubs!!... toca sortir del cotxe... Tot queda en la primera impressió, l’Òscar, es un tio esplèndid que ens saluda amb un “Hola, amigos españoles, les esperaba...” i es desfà en atencions! Ens presenta a tot l’equip, l’encarregat de la cuina, el del material, contingència,... són tots família i amb un petit ajut de l’estat han dut a terme el seu somni, un projecte de hotel rural al mig de la selva, l’han aixecat i el mantenen ells amb el seu esforç, en el que tots els socis col•laboren d’una manera o altre: uns cuinen, uns altres s’encarreguen del manteniment, altres netegen... tot és extremadament senzill però és impressionant veure la capacitat de superació i treball i la il•lusió d’aquest home pel seu projecte. Hem de reconèixer que les habitacions no tenien llum, l’aigua de les dutxes era freda, que les habitacions feien una “olor” a humitat que vam necessitar cremar 2 cons d’incens dins per mirar de matar l’aroma i que vam dormir completament vestits per no ser devorats per algun mosquit-elefant... tot i això, l’experiència va valer la pena.
Al sopar vam compartir taula amb Oscar, que va proposar-nos una excursió pel dia següent: el seu germà és més jove i és el guia turístic de l’equip, demà organitza un trek cap al cim del volcà amb un grup de francesos que també dormen a l’alberg. Ens vam animar, pujarem fins on arribem... sortirem a les 7, així que anem a dormir aviat.
Se’m fa difícil reflectir en unes ratlles l’experiència d’avui (les lletres mai no han estat el meu fort... he de reconèixer-ho!), el camí fins a l’alberg, en Oscar i el seu projecte, la seva il•lusió,... només em surt una paraula: Respecte.
31/08/2004 – Rincón de la Vieja
Ens llevem per l’esmorzar a les 6:30, cal agafar forces per que el camí d’ascens serà dur. Fruita deliciosa, cereals, llet... Ens preparen unes bosses amb menjar per poder anar reposant forces pel camí.
Les primeres hores el camí discórrer per entre un bosc dens i molt humit, l’esforç per nosaltres és més que notable però anem pujant... després d’unes tres hores, deixem el bosc enrera, sortim a les faldes del volcà a una alçada ja considerable, i amb un dia clar com el d’avui la vista és impressionant. Seguim pujant per rius de lava una estona més fins que decidim “despenjar-nos” del grup de francesos.
Per nosaltres l’excursió ja ha valgut la pena, no hem arribat al cim però estem a tocar del volcà i ens donem per satisfets. Decidim prendre unes bones fotos del paisatge i passar la resta de matí banyant-nos al riu d’aigua cristal•lina que hi ha al costat de l’alberg.
Després de dinar, ens acomiadem de l’Óscar reculem pel camí, avui dormirem en un lodge a les portes del parc nacional, Rincon de la Vieja Mountain Lodge. Ens allotgem en un dels bungalows de l’hotel que disposem a l’entrada d’una magnífica hamaca des d’on gaudir d’una esplèndida posta de sol.
01/09/2004 Rincón de la Vieja – Sámara
L’hotel organitza moltes activitats per la zona, nosaltres després d’un deliciós esmorzar, ens decidim per fer una excursió per algun dels molts senders del Parc Nacional de Rincón de la Vieja, que té l’entrada a poc més de cinc quilòmetres de l’hotel.
El Parc és una àrea protegida de més de 14.000 hectàrees i que a banda del volcà del que pren el nom, també inclou d’altres com el de Santa Maria. El volcà principal segueix lleugerament actiu però no presenta cap perill, no pels visitants ni pels habitants de la zona. El parc és molt interessant i permet explorar zones de fumaroles, piscines de lodes bullint, sortides de vapor i brolladors sulfurosos, amb una olor característica.
Dins del parc i ha més de 30 rius, una gran zona boscosa que protegeix els rius de les evaporacions e inundacions i gran diversitat d’espècies tant vegetals com animals.
A l’entrada del parc, un vigilant ens pren les dades i ens demanar que l’informem del seder volem seguir, ell ens dona uns mapes per seguir correctament els camins. Aquesta és una mesura per controlar els viatgers que passen pel parc, a la sortida haurem d’informar novament al vigilant, en el cas que no torni algun dels viatgers, els agents forestals saben a qui buscar i per on fer-ho.
Nosaltres ens decidim pel recorregut de Las Pailas, un sender de 8 km que ens porta per les diferents zones del parc: fumarolas, fangs, aigües sulfuroses i al fons les vistes del volcà. Al llarg del recorregut, podem veure diferents cascades, rius, observem animalons, com un armadillo que s’espanta de veure’ns... i les meravelloses papallones blaves...
Deixem enrera aquest magnífic parc, hem gaudit del darrers dels volcans de la nostre ruta i ens dirigim cap a les platges del Pacífic, canviem els paratges de l’altiplà central per les costes: típics paisatges de platges de sorra blanca i cocoters de la Península de Nicoya. Aquest accident geogràfic sobresurt més de 100 km per l’extrem nord del país, i és amb diferència la península més gran del país.
Prenem la Panamericana que ens permet anar a bon ritme fins a Sàmara on triem un dels hotels recomanats per la nostra guia, la LonelyPlanet. Ens allotgem al Hotel Belvedere, senzill però molt acollidor i regentat per una família d’alemanys.
02/09/2004 – Sámara – Montezuma
Avui el nostre objectiu és recórrer la costa de la Península de Nicoya i deixar-nos meravellar per les seves idíl•liques platges.
Tot i les dimensions d’aquesta península i tot i ser un dels grans reclams del turisme, podem observar que compta amb molt pocs camins asfaltats! Volem arribar-nos fins a Montezuma, a l’extrem sud de la península i per un trajecte que podríem cobrir sense problemes en unes hores esmerçarem tot el dia i molts esforços per trobar un “camí” en condicions... tot i l’aventura val la pena.
Las possibilitats que ofereix aquesta zona són moltes: gaudir de la platja, prendre el sol, fer surf, submarinisme, o deixar-se portar per la “mandra” i fer una bona dormida en una hamaca davant del mar...
Nosaltres ens decidim per fer ruta per la Península, primer visitem algunes de les platges al costa de Sàmara com Playa Carrillo, que ens ofereix una postal típica de platja tropical: sorra blanca i fina, cocoters, caps rocallosos... no podem evitar la temptació de desplegar la nostra Nikon per immortalitzar l’escena amb l’esperança que alguna de les instantànies reflecteixi el que estem veient! Deixem el camí de la costa per endinsar-nos cap a l’interior... camins, rius, valls, palmeres, sots, rierols, sorra, pols, pedres,... la ruta és complicada i ens passem tot el dia per fer molt pocs quilòmetres sobre el plànol... haguéssim pogut triar un camí menys accidentat però ha valgut la pena.
Dormim a Montezuma, a l’extrem sud de la Península, una bonica localitat amb ambient hippy molt famosa entre els viatgers motxileros. Nosaltres dormim a l’hotel Amor de Mar, amb bona relació qualitat/preu i una situació immillorable: Un jardí natural just davant del mar: palmeres amb hamaques i una piscina natural ens conviden a quedar-nos uns quants dies, però seguim els nostres plans: demà marxarem a primera hora per agafar el ferry a Paquera que ens durà a Puntarenas.
03/09/2004 – Montezuma – Manuel Antonio
El ferry surt ben aviat, a les 8:30 de Paquera, però primer hem de cobrir pràcticament una hora de carretera des de Montezuma, així que matinem. Haver-nos llevat aviat té un bon premi: veure els primers raigs de sol sobre la costa del Pacífic no es pot veure cada dia i gaudir d’aquest fantàstic espectacle mentre esmorzem fruita deliciosa i el millor suc de pinya que mai he provat... tampoc, així que emmagatzemem aquest moment en les nostre memòries.
Després d’una breu passejada front al mar, iniciem la nostra ruta: Aprofitem per portar a una dona que anava caminant per la carretera fins a Paquera. En aquest viatge hem pujat a força “ticos” al nostre “carro”, tots ells agraïts i molt amables, han compartit amb nosaltres el viatge - nens que caminen hores cada dia per anar a l’escola, un jove que sortia de Tortuguero per anar a emmarcar el seu diploma d’anglès i així poder fer de guia local als gringos, dones treballadores, àvies que van al mercat del poble del costat,... tots ens han fet partícips de les seves particulars històries.
Arribem “puntuals” al ferry, un parells de minuts abans que salpi... in-extremis, però a temps! El trajecte és de pràcticament dues hores, que passem a la coberta gaudint del paisatge.
Arribem a Puntarenas cap a les 10:30, aquesta és la ciutat principal de la costa del Pacífic, a una 110 km de San José per carretera asfaltada. En aquesta zona s’entreveu un altre país, més desenvolupat, amb més infrastructures i orientat al turisme extranger. Els complexos hotelers estan situats a tocar de les platges i el viatger que busqui luxe aquí el trobarà. Tot i aquesta ressenya, la zona val una visita: platges desertes, fauna salvatge i petits pobles costaners...
Nosaltres no en entretenim massa a Puntarenas volem arribar el més aviat possible a Manuel Antonio, on tenim reservat un bon hotel on pretenem recuperar les nostres forces. La carretera que ens separa del nostre destí està perfectament asfaltada, res a veure amb tot el que ens hem trobat fins ara. Pel camí creuem un pont sobre el riu Tárcoles... quina és la nostre sorpresa quan mirem pont avall i podem observar una família de COCODRILS! N’hi un de més de 7 metres de llargada... increïble, després de passar una estona fent fotos als rèptils, prosseguim fins al SI COMO NO, el nostre hotel a les portes del Parc Nacional de Manuel Antonio. Es tracta d’un complex totalment integrat en el paisatge amb la intenció de destacar el mínim en l’entorn.
L’objectiu dels propers dies és recuperar les nostres forces i relaxar-nos aprofitant la infrastructura de l’hotel i la natura del Parc Nacional. Avui passarem tota la tarda a la magnífica piscina amb l’oceà de fons. El marc és incomparable... després del bany sopar amb música en viu al hotel, indescriptible!
04/09/2004 – Manuel Antonio
Avui no tenim cap pressa per matinar, l’objectiu és clar, relax!! Esmorzem a la fantàstica terrassa de l’hotel, on en Mario, el nostre cambrer, ens ha reservat la millor taula... aquest és un dels avantatges de no ser gringo!
Dedicarem el dia a fer una excursió pel Parc Nacional Manuel Antonio. Amb les seves 1625 hectàrees és el segon més petit de tot el país, però també un dels més populars. Farcit de boniques platges tropicals, ple de boscos i turons rocallosos amb magnífiques vistes al oceà.
Ens dirigim amb el cotxe fins a l’aparcament de l’entrada del parc i allà contractem un guia independent, en Lingo, que ens acompanyarà pels senders del parc, mostrant-nos infinitat d’espècies animals i vegetals: iguanes, formigues, aranyes, monos, perezosos,... la passejada és fàcil i molt agradable.
Passem el dia al parc, entre senders i platges, i dediquem novament la tarda a relaxar-nos a la piscina de l’hotel.
De tornada a l'habitació, sorpresa!!! davant el balcó un perezoso posant per nosaltres!!! està davant nostre a poc més de quatre o cinc metres... fent lentíssims moviments per canviar de branca... aprofitem per disparar desenes de fotografies amb l’esperança de treure una bona instantània... segur que al ritme que es belluga no ens sortirà moguda!
Després de la sessió de fotos, acabem de passar la tarda a les instal•lacions de l’hotel. Avui sortirem a sopar fora.
05/09/2004 – Manuel Antonio – Pto. Jimenez
Entre a la darrera etapa del viatge... ens queden pocs dies i molts quilòmetres, però no olíem marxar sense passar per la Península d’Osa, al Sud Oest del país, concretament al Parc Nacional de Corcovado.
Tenim una bona tirada en quilòmetres i les carreteres estan en un estat molt deplorable, així que sortim ben aviat d’aquest deliciós hotel per poder fer tot el camí amb llum de dia.
Abans de deixar Manuel Antonio, fem una gran adquisició... una fantàstica hamaca de dues places on es fan unes siestas delicioses a l’estiu, un gran invent! Amb l’hamaca sota el braç agafem la carretera de la costa que ens durà fins a Puerto Jimenez...
Els primers quilòmetres de la ruta transcorren propers a la costa, travessem plantacions de bananos i palmeres i exòtiques platges amb cocoters com Playa Dominicanita... travessem el Parc Nacional Marino Ballena, una reserva marina creada l’any 1990 per protegir els coralls i roca de les 5.375 hectàrees d’Oceà que envolten Illa Ballena. Nosaltres no ens hi aturarem i seguim el camí cap el nostre objectiu... de tant en tant ens aturem: comprem fruites fresques com ara uns deliciosos mamones (una fruita semblan als "lichis"), a algun dels venedors a peu de carretera... és cert que el sentit comú recomana no menjar fruita per evitar qualsevol complicació gàstrica... però... es tan difícil no rendir-se a la fruita d’aquest país...
Quan deixem la costa i ens introduïm a la Peninsula d’Osa, l’estat de la carretera tot i semblar impossible... empitjora considerablement. Aquesta Península supera en tamany a la de Nicoya i té els millors boscos plujosos de tota la costa del Pacífic d’Amèrica Central, protegits dins del Parc Nacional de Corcovado. La vegetació aquí es densa i a diferència de l’anterior Parc, Manuel Antonio, els efectes del turisme no són tant evidents.
A mitja tarda arribem a Puerto Jimenez, un humil poble de la costa de propo de 6.100 habitants, serà la nostra base per visitar el Parc Nacional. En allotgem a Parrot Bay Village, el lodge disposa de set cabanes (algunes d’elles amb dues plantes, ideal per famílies) a la platja amb ventiladors i aigua calenta, per nosaltres excel•lent només per dormir sentint la remor del mar. L’hotel és propietat d’un Nord Americà que va deixar la seva feina de responsabilitat en una companyia dels EUA per passar a regentar l’hotel i acompanyar als turistes a pescar tonyina en alguna de les seves embarcacions... canviar l’estrès pel relax de la navegació...
Dediquem la tarda a buscar algun guia que ens acompanyi demà al Parc Nacional, provem al Cafenet El Sol, on segons la guia gestionen reserves per visitar el Parc. Allí en Oscar, el seu propietari, s’ofereix a acompanyar-nos tot el dia per la mòdica quantitat de 50 dòlars, això sí amb el nostre carro i sortint a primera hora del matí. Quedem davant del café a les 6 del matí... el camí és llarg i hem d’aprofitar el dia.
Per obrir la gana abans de sopar fem una passejada per la platja davant de l‘hotel... després a sopar un deliciós peix acabat de sortir de l’aigua...
06/09/2004 – Pto. Jimenez – P.N. Corcovado - Pto. Jimenez
Abans de les 6:00 ja estem de peu dret i a l’hora en punt estem davant del cafè. En Oscar ens acompanya a una pulperia, una botiga on es pot trobar des d’un clau fins a una barra de pa..., comprem alguna provisió a banda del que porta ell i emprenem la nostra marxa... ell serà el nostre guia i co-pilot per aquests camins de la Península.
Al llarg de tota la ruta ens va ensenyant multitud d’animals que per nosaltres passaven totalment desapercebuts, perfectament camuflats entre el medi: caimans, guayabos, tucans, mones titi,... La ruta transcórrer a través de diferents plantacions, plantacions dedicades al paper, bosc primari i fins i tot finques senceres dedicades a la conservació del bosc. Prop de Carate passem pel costat d’una pista clandestina d’aterratge que utilitza el cartel colombià de Cali, el govern la té tancada però segueix essent operativa... aquí ningú no vol problemes així que l’ignoren completament.
La ruta fins al parc és impressionant... tant per les increïbles vistes com per a dosi d’aventura que suposa creuar rius i veure com topa l’aigua amb el vidre parabrises del nostre imponent 4x4 davant la passivitat de’n Oscar!
Arribem a l’entrada del Parc... la zona té moltíssimes possibilitats: recorreguts, senders, trekks... nosaltres no disposem de massa temps així que farem una excursió d’un dia per fer-nos una idea de tot el que es pot trobar en aquesta àrea remota. La varietat d’espècies tant animals com vegetals que poden trobar-se en aquesta zona és espectacular: més de 500 espècies botàniques, vuit hàbitats diferents... més de 42.000 hectàrees de natura en estat pur!
Els primers tres quilòmetres de la nostra marxa transcorren per una immensa platja de sorra negra, d’origen volcànic, damunt dels cocoters, unes precioses Lapas Rojas, uns vistosos ocells. Seguim el nostre camí fins a un deliciós Camping davant la platja, en Oscar coneix als seus propietaris, així que parem a esmorzar. Aquest és un d’aquells llocs on em perdria... un lloc per recuperar-se per recarregar piles, aquí res no pot trencar la calma... senzilles tendes davant del mar amb res més que l’imprescindible: un ventilador i una mosquitera; un magnífic bar, el millor del món segons els seus propietaris, on llegir un llibre amb vistes al mar i damunt d’un de les diverses hamaques; que més es pot demanar ???
Després d’esmorzar seguim el nostre camí pels senders d’aquest dens parc, en Oscar segueix mostrant-nos las diferents espècies animals i vegetals... per fi ens trobem amb les famoses granotes vermelles!!! verinoses per cert...
A mitja tarda i després d’haver recuperat les forces amb les provisions que dúiem, decidim tornar cap a Puerto Jimenez, tenim una bona estona de cotxe i el temps amenaça amb un bon xàfec i podríem tenir problemes si els rius que hem creuat creixessin massa, així que emprenem la nostra ruta.
Arribem a l’hotel que pràcticament no tenim llum... avui ens quedem a sopar a la terrassa del hotel, tot xerrant amb la noia que està de “guàrdia” servint-nos el sopar, aquesta gent és d’un tarannà especial, molt oberts i extremadament amables. El fet de compartir la llengua és un dels grans avantatges d’aquest viatge, poder compartir sobretaules o converses de cafè han fet aquesta visita molt més enriquidora...
07/09/2004 – Pto. Jimenez – Chirripó
Hem passat menys temps del recomanable en aquest indret, Pto. Jimenez, però n’estem totalment satisfets, aquesta zona és especial i a més hem descobert un paratge que sembla que encara sigui aliè al turisme... passarem el matí fent una excursió per les platges properes a cavall...
Ara toca emprendre la ruta de retorn cap a San José, des d’on partirem cap a casa. Dediquem bona part del dia en recorre la distància que ens separa de Chirripó, el cim més alt del país i on passarem la darrera nit abans d’arribar a la capital.
Dormim a Retreat Rio Chirripó, un rústic hotel amb vistes al rio i al cim Chirripó. Estem sols i en Charles, un francès que viu a l’hotel comparteix el sopar amb nosaltres. L’hotel té una gran cuina a disposició dels hostes, així que preparem una gran truita de patates i ell aporta un bon assortit de formatges i fruita... està encantat amb la nostra companyia, i encara més amb la nostre truita!!! En Charles ha viscut per diferents indrets del món, amb una darrera etapa com a empresari als Estat Units, un ensurt amb una banda violenta el va fer replantejar-se moltes coses i ara s’ha retirat a Costa Rica, un país tranquil amb bona gent on se sent com a casa.
08/09/2004 – Chirripó – San José
Dediquem el matí a fer una passejada per la serralada i abans de marxar encara tenim temps de fer unes rentadores, com sempre... tornem a casa amb la maleta neta!!!
D’aquí cap a San José, ens dediquem a tornar el cotxe... brut però en perfecte estat i a fer les darreres compres per la ciutat.
Descansarem a l’hotel en el que vàrem passar la primera nit. Gaudim d’un agradable jacuzzi a la terrassa de hotel i fem un bon sopar de comiat... el nostre viatge s’acaba!!!
09/09/2004 – San José – Miami – Barcelona
Emprenem el nostre viatger de retorn cap a casa, enrera deixem 2.750 km de ruta aquest meravellós país, per davant uns quants vols i esperes en aeroports fins a casa però ha valgut la pena.
Per nosaltres quedem les experiències aquí viscudes en aquest país, un petit racó en aquest món on el turisme encara respecta a la natura. Un lloc meravellós per perdre’s, per relaxar-se, per observar, per viure intensament, per gaudir... Pura Vida!!!
|
