Índia, intensa
Durada: 29 dies
Dates: Any 2010. Del 24 Setembre al 24 d'Octubre
Autors: Montse i Xavi
Web dels autors: Montse i Xavi
Estil del viatge i preparació
Mentre anem treballant en la crònica del nostreviatge, us deixem uns apunts d'informació que esperem us sigui útil!!
Allotjament
Índia és objectiu de trekkers i motxillers, d’aventurers amb ànsies de descobrir el seu exotisme i espiritualitat, però també de turisme de masses, de grups que recorren els indrets més clàssics del Rajasthan en autocar o d’un turista refinat i glamurós que trobarà las seves expectatives més que superades en els molts allotjaments de luxe que esquitxen el país, en especial a les zones clàssiques (com ara el Rajasthan o a la zona costanera del Sud). Així que com a la majoria d’indrets i en l’àmbit hoteler, es cobreix tot l’espectre de possibilitats.
Nosaltres al llarg del nostre recorregut combinarem diferents estils i opcions de manera que ens permeti no disparar el nostre pressupost per aquest concepte. I és que aquest, és un aspecte important en viatges de mitja durada.
Us resumim molt breument, l’oferta que trobareu a las diferents zones que (de moment) coneixem:
- Als himalaies, i en especial a la zona de Ladakh, las possibilitats d’allotjament son força modestes. Aquesta regió no és objectiu de turistes, mes enllà dels apassionats de la muntanya que troben en aquesta regió el seu paradís. L’oferta hotelera és bàsica: molts allotjaments del estil b&b, senzills hotels de muntanya, albergs, cases particulars o kers a mitja carretera. Alguns paratges no tenen allotjament proper i si volem veure com surt el sol davant del magnífic Tso Kar, no hi ha més remei que dormir en tenda de campanya, de tota manera, estem segurs que totes las incomoditats quedaran de banda quan descobriu el indret! En aquesta zona és molt complicat trobar allotjaments de luxe, l’oferta és funcional però cobreix las necessitats bàsiques.
- Al Rajasthan, las tornes canvien completament... aquí l’espectre és amplíssim. Des de cases particulars fins a palaus de marajás transformats en luxosos hotels. Aquesta està en plena efervescència turística i es nota amb l’oferta turística. Si podeu, val la pena allotjar-vos en algun palau i veure in situ aquestes construccions per dins, autèntic luxe asiàtic...
- A Delhi, trobarem totes las cadenes hoteleres internacionals a banda d’allotjaments locals de tot tipus.
Per reservar es pot recorre al Fax o al correu electrònic, en el nostre cas en concret, vàrem lligar la major part dels allotjaments abans de marxar, fent les confirmacions per e-mail. No vàrem haver d’avançar pràcticament cap quantitat en concepte de reserva i tot va rutllar sense problemes.
Carreters / Orientació
La majoria de viatgers que recorren el país de manera independent opten per dues vies: o bé moure’s en transport públic (tota una aventura) o bé optar per un cotxe de lloguer amb conductor (una opció més còmode).
Nosaltres volíem seguir fidels al nostre estil de viatge: recórrer el país en cotxe i al nostre aire, tot i que es tractés de l’Índia. No ens motivava gens dur un conductor durant tot el viatge ... així que després de molt pensar-nos-ho, vam optar per llogar un cotxe i conduir nosaltres mateixos pel país. Segons la majoria, una autèntica temeritat.
Hi havia qui ens pronosticava passar-nos tot un mes fent voltes a la primera rotonda de Delhi que ens trobéssim... però nosaltres, en aquest sentit, som una mica tossuts, així que vam assumir que podríem trobar-nos amb algun petit problema però ho preferíem per sobre d’anar asseguts al seient del darrera d’un cotxe conduït per algú local... vaja, que vam posar una "petita" dosi d’emoció al viatge i ens vam carregar d’energia positiva per superar el repte!
El que no ens atrevim és a recomanar obertament aquesta opció i es que conduir per aquest país, son paraules majors.
Es diu que no hi ha regles, però si n’hi ha ... las seves. Las botzines ensordidores són constants a tot el país, pobles, ciutats, muntanyes, carrers, ... la premen sense control, sense parar, frenèticament. Qualsevol "cosa" pot envair la calçada: mules, cotxes, camions de dimensions estratosfèriques, cotxes de línia atrotinats, ferralla amb rodes, cabres, processons de vaques, carros tirats per camells, elefants, tuk-tuks... no sé... qualsevol cosa i en qualsevol moment. L’altre es el sentit de la marxa, un concepte que també és diferent allà: una autopista pot agafar-se per una sortida, qualsevol por fer un brusc canvi de sentit, las incorporacions a qualsevol via són el més semblant a un suïcidi, las distàncies laterals són figues d’un altre paner, per no parlar de la distància amb el vehicle del davant i del darrera... inexistents.
Davant d’aquest garbuix, d’aquest descontrol total, lo millor (i més sensat) és no posar-se massa nerviós, mirar de veure quines són las regles del joc locals i seguir-les tant com sigui possible. Serà la millor garantia d’èxit.
En molts llocs ens van dir que era la primera vegada que veien una parella d’estrangers no residents conduint i voltant a la seva pel país. És cert que allà vam tenir algun moment de pànic però tot i això: repetiríem, de fet, repetirem!
Per la resta, las carreteres son practicables i amb un bon mapa (l’òptim inclou també un GPS i mapes digitals) el país pot recòrre’s sense massa problemes. Fins i tot las carreteres d’alta muntanya com la travessa que uneix Manali amb Kulu, una autèntica meravella des del punt de vista paisatgístic. Per nosaltres, probablement, la millor carretera de muntanya del planeta.
Informació pel teu GPS
Si disposseu d’un GPS Garmin, aquí us deixem el nostre recorregut i un conjunt de waypoints agafats sobre el terreny:
Descarregar arxiu GPX (per GPS Garmin, inclou track del viatge i waypoints)
Diari de Viatge
24/09/2009 - Barcelona – Delhi.
Avui per fi, agafarem el nostre vol amb destinació a la
Índia. Hem esperat molt aquest moment, han sigut moltes las ocasions en las que ens hem plantejat aquest viatge i fins ara sempre l’hem acabat desestimant, el motiu: el respecte. Hem preferit acumular kilòmetres i experiències lluny de casa abans d’enfrontar-nos a aquest gran destí, destí majúscul. Sabem que l’experiència prèvia no ens dona cap garantia a l’hora d’afrontar el viatge, però ens sentim preparats per posar els peus en aquest subcontinent.
Matinem i sortim de casa a tota velocitat, direcció al aeroport del Prat on un vol de
Swiss Airlines ens durà a Delhi amb una única escala. Són las 9:45, ens lliguem els cinturons i ens enlairem... altre cop, co m en cada viatge, se’ns fa un nus a l’estomac, els nervis se’ns apoderen... ens unes hores estarem a la India, per fi!
Una escala perfecte a Zurich i en 7:40 hores arribarem al aeroport internacional de Delhi .
Un cop allà, recollim maletes, controls de seguretat (ràpids i eficients) i prenem un taxi que ens acosti al hotel on arribem passada la mitja nit... estem plegats així que ens anem a dormir i demà ja serà un altre dia!
25/09/2010 – Delhi
Avui dedicarem el dia a visitar els llocs principals de Delhi i a solucionar alguns aspectes logístics que ens ajudaran a que el viatge funcioni una mica millor.
Ens allotgem al Manor, un petit hotel de Delhi del tot recomanable, una mena d’oasi de pau... Ahir estàvem molt cansats del viatge i del tràfec dels darrers dies, així que quan ens aixequem al bufet del hotel no queden ni las engrunes, tot i això, els nois del Manor s’apiaden de nosaltres i ens fan unes truites delicioses, unes torrades, sucs de fruita, ... deliciós! Encara no estem massa ubicats així que després d’esmorzar optem per agafar un taxi durant tot el dia que ens acompanyi en el nostre recorregut per la ciutat.
Pugem al cotxe disposats a no amoïnar-nos massa per la circulació i a gaudir del nostre primer dia a l’Índia, tot i la xafogor intensa que es respira a Delhi... ens dirigim a comprar un mòbil local que ens anirà molt bé per fer trucades internes. El nostre taxista s’ofereix a fer-nos de cicerone per la ciutat i ens deixem portar. No tenim massa problemes per fer-nos amb un mòbil de prepagament, això si, ens demanen totes las nostres dades: còpia de passaport, visat i fins i tot una fotografia mida carnet! Prosseguim la nostra ruta, ara anem a canviar moneda. En el nostre cas va ser millor portar EUR enlloc de USD, el canvi és molt més favorable.
Ara si, amb las rupies a la butxaca prosseguim el nostre periple per
Delhi. El tràfic és bestial i el tour amb taxi ens serveix per anar aprenent las regles bàsiques de supervivència “rodada”: tocar el clàxon constantment, incorporar-se sense importar-nos que passa més enllà del morro del nostre cotxe, no mirar mai enrere i sobretot... conèixer molt bé las mides del cotxe.
Dinem al Chor Bizzare, un lloc deliciós i especialitzat en menjar de la zona del Cashemir, ens ha encantat! Tornem al taxi i fem una visita per alguns llocs emblemàtics com ara el Red Fort, una antiga fortalesa mongola construïda entre 1638 y 1648 de la que ara només queda un esquelet del que va arribar a ser. Seguim el recorregut llampec per altres punts de la ciutat: la porta índia, el parlament... esplendorós, la mesquita Jama Masjid (que malauradament va ser objectiu d’un atemptat dies enrere) i per acabar las Tombes Humayun, un petit oasi de pau dins d’una ciutat descomunal de més de 12 milions d’habitants.
Per un moment, deixem enrere el trànsit, els clàxons insistents, la gent ... el caos que regna de manera permanent en aquesta gran urbe índia, capital indomable que pot captivar-te per sempre i des del primer moment o de la que necessites fugir a tota velocitat per oxigenar-te. Per entrar als jardins de las tombes cal pagar entrada i a banda per càmera fotogràfica i de vídeo (molt habitual en tot el país). Estem en un lloc sublim, un meravellós exemple de l’arquitectura primerenca mongola, un lloc que recomanem 100%. Els jardins són preciosos, elegants i ben cuidats i la mesquita al final del recorregut es espectacular. La tomba es va construir a mitjans del segle XVI per Haji Begum, l’esposa principal de Humayun el segon emperador mongol, nascuda a Persia.
Els edificis són combinacions de pedra vermella i marbre blanc, poca alçada, cúpules ... una passada!
Després d’aquest recorregut tant bàsic, ens en tornem al hotel ... necessitem agafar el ritme del viatge i aclimatar-nos una mica així que una dutxa i un sopar ens aniran a la perfecció (i al hotel es sopa de meravella)!
Aquesta ciutat és enorme i en un dia no podem fer-nos ni una mínima idea del que és i del que representa, però si ens permet fer una petita composició d’on som. Una ciutat barreja de mons: la vella Delhi, envoltada de caos, frenètica i antiga capital de la Índia islàmica vers Nova Delhi, moderna, grans avingudes i espais senyorials.
Delhi és un espectacle per tots els sentits i intuïm que tota l’Índia també... estem disposat a capbussar-nos-hi!
26/09/2010 – Delhi – Simla (377km. Ruta: 377km)
Avui ens lliuraran el cotxe i prendrem direcció Nord... fins on? Dependrà de com ens sentim al volant i com ens haguem habituat al nou ritme.
Ens llevem aviat i sobre las 8:30 ja estem esmorzant al hotel, abans però aprofitem per contactar amb l’agència de lloguer del cotxe que ens acostarà el cotxe fins aquí.
Ens porten el cotxe, un Honda CRV, a priori correcte i nou... Tot i començar aviat i els tràmits i mirar d’alleugerir-los acabem sortint del hotel passades las 10:30... aquí tot porta un ritme diferent. S’obren las portes del hotel, respirem profundament, posem primera i pressionem lleugerament el pedal del gas i som-hi!
El primer repte serà creuar Delhi en un temps raonable i sense perdre’ns massa. Portem GPS de muntanya (un Garmin) i bona cartografia, però tot i això, orientar-se en aquesta ciutat tant enorme és tota una aventura, a més per acabar-ho d’adobar, en breu s’iniciaran els Jocs de la CommonWealth i ens trobem força carrers tallats. Mirem de preguntar, de trobar algú que ens ajudi a sortir, que ens ajudi un taxista, un conductor de tuc-tuc.... després de molta paciència, acabem sortint de la ciutat pels nostres mitjans, ho hem aconseguit! Ja estem sobre la Grand Trunk Road, una de las més llargues i antigues carreteres de l’Àsia, que a nosaltres ens ha de dur cap a la regió d’Himachal Pradesh. Avui no tenim destí prefixat però una de las possibilitats és arribar fins a Simla, on arribem a dormir i cansats, força cansats.
Notem un considerable canvi de temperatura: hem sortit de Delhi a 31º i una sensació xafogosa, ara estem a Simla i tot i no estar a grans alçades (2.200 msnm) la temperatura és molt agradable, 17º. Al llarg del trajecte el paisatge, com la temperatura, a canviat radicalment. Sortir de Delhi ha sigut costós, és una ciutat enorme i molt caòtica, hem travessat poblacions, mercats, ... però finalment aquí estem a una població de muntanya, no podem dir que estiguem en mig d’un oasi de calma, o potser sí, tenint en compte els paràmetres d’aquest país.
A sigut un dia molt dur i el tram entre Chandingarh i
Simla, suposem que per tractar-se del primer dia, ha sigut molt bèstia. Tot i la curta distància són aproximadament unes 3 hores de cotxe: per l’estat de la carretera, perquè hem fet un tram de nit, pel trànsit constant de camions, per tot una mica!
27/09/2010 – Simla – Bhadrash (132,7 km. Ruta: 509,7 km)
Hem dormit a un hotel de la HPTDC. El dia d’avui és radiant, llueix un sol fort i clar i un cel blau intens... davant la finestra de la nostra habitació descobrim un turó ple vessar de construccions, un estil urbanístic per decidir conquerint els vessants del pujol sobre el que està assentada la ciutat.
Estem a Simla, una indret que fins que no va ser descobert pels anglesos cap al 1819 no rebia pràcticament visitants i l’any 1864 es va convertir en la capital d’estiu de la Índia britànica. El clima d’aquesta localitat ha propiciat que des d’antic s’hi refugies a l’estiu la classe més benestant del país fugint de la calor intensa d’altres indrets com ara Delhi i Calcuta. Després de la independència, Simla va passar a ser capital del Punjab i a partir de 1966, de Himachal Pradesh.
Tot i que té punts d’interès que permetrien entretenir-nos més (un centre amb edificacions colonials, un jardí botànic, la casa del virrei o fins i tot el Temple Jakhu) nosaltres abandonarem aquesta ciutat després d’esmorzar amb direcció a Rampur.
La carretera comença en las mateixes condicions que la vam deixar ahir: molt transitada amb aquests immensos camions TATA tots colorits i engalanats amb garlandes i llums, són tot un espectacle! La carretera fins a Theog està bastant malament i els km costen d’anar superant, no ens queda més remei que prendre-nos-ho amb filosofia...
Com ahir no tenim destí prefixat, així que no ens posem massa pressa i ens dediquem a gaudir, a fotografiar, a para cada cop que ens ve de gust. Ens aturem a dinar en un revolt de la carretera que travessa un bosc espès de cedres i avets enormes: unes fruites, una mica de pa i alguna cosa més que hem pogut comprar en els pobles que hem travessat.
Anem avançant pel Satluj Valley fins a l’atrotinada Bhadrash, una localitat sense cap interès però decidim aturar-nos-hi per no conduir de nit. El tram final del recorregut ens acompanya el riu Setluj, un riu del Himàlaia, lletós, que baixa amb molta força, tot i que no ho fa al seu màxim cabal!
Aprofitarem la tarda-vespre per posar-nos al dia de notes, revisió de mapes, ... demà matinarem! Des de l’hotel podem veure el nevat Pin Parbat La, magnífic aperitiu del que seran els propers dies...
Dormim a 911 msnm.
28/09/2010 –Bhadrash – Sojha (129,5 km. Ruta: 639,2 km)
Avui ens llevem aviat! Bàsicament podríem dir que a les 6 del matí els hostes del hotel han decidit que no calia dormir més i els crits i el soroll eren ensordidors, així que aprofitem per llevar-nos aviat i sortir d’aquest hotel ple de turistes nacionals.
L’esmorzar una french toast, una mena de torrades de pa de motllo anglès fregides amb un ou. Mengem una mica, agafem las motxilles i a la carretera! Ens desviem lleugerament i tirem cap a Rampur amb la idea de visitar el Palau de Padam que segons hem llegit a la guia val la pena de visitar per l’estil de la seva construcció, però sembla missió impossible: tothom ens indica cap a una banda diferent i ni rastre del temple ... acabem desistint i posem rumb a Sojha, el nostre destí d’avui.
Reculem una mica per la carretera que ressegueix el riu Satluj està farcida de petits pobles, molta gent i força tràfec per ser una carretera de muntanya. Sobre l’estat de la via, depèn força del tram, generalment està asfaltada però a voltes ens trobem forats i esllavissades, conduïm amb compte, però gaudim del trajecte.
Seguim reculant fins el trencament de la carretera local que ens durà d’aquí a uns dies fins a Kulu pel Jalorie Pass i aquí comença l’espectacle... deixem l’olla a pressió india per endinsar-nos en un parador alpí o millor dit, el paradís del Himàlaia! La carretera és sinuosa però amb molt millor estat del que imaginàvem i ara si, per fi, força tranquil•la. La calma només la trenca algun camió gegant de tant en tant ... Boscos de cedres i avets gegants, de ben segur centenaris donen ombra a la carretera que avança gràcies al pas que obre el riu, el nostre company de viatge, el nostre guia per aquesta vall esquerpa.
Després d’avançar amb pas ferm la carretera comença a guanyar alçada sense cap titubeig, agafem una línia ascendent que ens durà dels 900 msnm fins als 3.200 del Jalorie Pass, las vistes són excepcionals: muntanyes molsudes, elegants; els turons envellutats del inici donen pas a cims prominents i frondosos boscos, una estampa bucòlica que per un moment ens fa oblidar que fa uns dies vam aterrar a la caòtica Delhi. En una estona arribem a dalt de tot, fa un dia fantàstic i la visibilitat és molt bona, aturem el cotxe per gaudir del paisatge en una magnífica terrassa natural: fileres i fileres de muntanyes ... no havíem vist mai un paisatge amb tantíssima profunditat, necessitem un temps per pair-ho i ens el prenem...
Després posem la directa cap a Sojha, a uns 5 km del Jalorie Pass. Ens allotgem al Banjara Camp, un lloc ideal per descansar. La nostra habitació té una terrassa amb unes vistes espectaculars que treuen l’alè. Seiem una estona davant d’aquesta vista embriagadora abans de sortir a estirar las cames pel petit poble on som: cases de pedra i fusta, camps de cultiu en terrasses... un entorn rural preciós i tranquil, molt tranquil.
Al vespre tornem al camp on ens espera el nostre amfitrió, estem sols i ens enrolem en una agradable conversa davant d’un foc a terra... després un sopar deliciós per recuperar las nostres forces... Amb això, què més podem demanar? Quin privilegi!
Dormim a 2535 msnm.
29/09/2010 – Sojha- Manali (170 km. Ruta: 809,2 km)
Avui ens llevem aviat, hem decidit ajustar al màxim l'horari a les hores de llum perquè si ja és complicat conduir per aquest país, fer-ho de nit, és una mica massa agosarat....
Estem sols al hotel i ens han donat una habitació preciosa, llevar-se pel matí i mirar pels amplis finestrals de la balconada es un regal, davant nostre tenim un paisatge que ens deixa atònits... Baixem a esmorzar i abans de les 8:30, ja estem acomiadant-nos del nostre amfitrió. Hem quedat encantats d'aquest lloc...però toca posar rumb a Manali, on ens trobarem amb Tashi, el qui serà el nostre guia per la regió de Ladak, el petit regne budista.
La carretera és força estreta però en el seu tram inicial molt tranquil•la, travessem boscos de cedres gegants i comencem a veure el que serà el paisatge dels propers dies: muntanyes i muntanyes cada cop més majestuoses....d'una amplitud terrible, esmolades, punxegudes, .... sens acaben els adjectius ... o millot dit, crec que no n'hi han prous per descriure la bellesa del paisatge.
El clima de la zona és sorprenentment càlid tot i l'alçada a la que ens trobem, i millor així!! Resseguim plàcidament la carretera, ja comencem a agafar-li la mida a moure'ns per aquí (no ha estat senzill)... De tant en tant, pels boscos trobem arbres caiguts: el vent, el pes de la neu ... sigui com sigui aquí és palesa la força de la naturalesa... i aquí els convidats d'excepció, som clarament nosaltres!
Resseguim aquesta carretera secundaria fins arribar altre cop al bullici, la N-21, molt més transitada... La carretera fins a aquí ressegueix la Vall del riu Beas que en molts llocs del seu recorregut ens mostra la seva força... això ho aprofiten algunes empreses de la zona que organitzen baixades pel riu amb canoa (ràfting), ho trobem massa bèstia i preferim seguir fins la capital administrativa de la zona, Kullu, que si bé ens decepciona una mica: sorollosa, polucionada i caòtica, (què volem... estem a India!!), ens serveix per fer un tomb i estirar una mica las cames.
Sortim de Kullu i optem altre cop per carreteres secundaries, pel marge dret del riu... las botzines histèriques dels conductors de la N-21 ens van posant la banda sonora al trajecte. Ens anem fixant amb las construccions típiques d'Himachal Pradesh, cases de fusta amb panotxes de blat posades a assecar ales teulades ... deixant un paisatge esquitxat de colors molt peculiar.
Per dinar ens aturem a Naggar, una localitat centrada en torn a un imponent castell que aprofitem per visitar (5 INR p.p). És interessant per ser un clar exemple d’arquitectura d’Himachal (fusta i pedra) i sobretot per las esplèndides talles de fusta i las impressionants vistes sobre la vall. El castell va ser construït pels rajàs sijs de Kullu l’any 1460 (des de 1978 també és hotel). Desprès de dinar seguim el trajecte fins a Manali on tenim el nostre alberg, Rishi Guest House.
Abans que es faci fosc hem arribat i allà està en Tashi, de constitució petita, baixet i rialler, ens esperava fent un chai. Ens afegim, ens presentem, xerrem una estona... després ens arribem a Manali on a banda de sopar aprofitarem per resoldre alguns temes: comprem un bidó addicional de benzina, ens comuniquem amb la família per Internet i aconseguim unes rupies de més ... a Manali es un bon lloc per aconseguir logística ... a partir d'aquí i més al Nord el terreny esdevé una mica inhòspit i els serveis desapareixen per complert fins a Leh!!
Alguns apunts més sobre Manali: Fins la dècada dels ’60 era un nucli de cases antigues i temples de pedra però a dia d’avui s’ha perdut aquest encant i està farcit d’hotels... El motiu?? És punt de partida cap a Ladakh, Spiti i Lahaul, molta gent descansa aquí abans de reprendre el llarg viatge cap a ales muntanyes. Segons la llegenda, Manu (l’equivalent a Noé en la cultura hindú) va aturar aquí el seu vaixell per repoblar la terra desprès que el món s’inundés completament.
Per acabar la jornada un bon sopar al
Chop Sticks, un restaurant d'especialitats nepaleses, deliciós!!! ... Amb la panxa plena marxem al alberg, demà a les 7:00 ens posarem en marxa!!
Dormim a 1.900 msnm.
30/09/2010 Manali – Keilong (302 km. Ruta: xxxxx km)
Pel matí a primer hora ens trobem amb Tashi al menjador del alberg, fem un bon esmorzar de forquilla i ganivet: truites, torrades, té, ... marxem a recollir las motxilles de l'habitació i ... cap al Nord!
Primer de tot farem una darrera parada a Manali, cal tenir en compte que d'aquí a Leh pràcticament no hi ha serveis i per tant aprofitem per omplir al màxim el tanc de benzina i el dipòsit que vam comprar ahir (és de plàstic i tot i que no és molt aconsellable, és l'únic que hem pogut trobar... Per sort tanca força bé i la pudor dins del cotxe és suportable!).
Avui agafarà el cotxe en Tashi. Estem tant acostumats a anar sols se'ns fa estrany això de no controlar nosaltres la situació: no cal llegir mapes ni conduir, només ens hem de concentrar en mirar per la finestra i anar canviant la música del cotxe... difícil, molt difícil!!! Sigui com sigui, així funcionarem, com a mínim avui...
La carretera, un cop deixem enrere Manali ens mostra ràpidament las seves intencions: cap a munt, cap a munt i cap a munt... sense titubeig. Creuem ramats d'ovelles que deixen las grans alçades per guarir-se durant el hivern (aquí a partir d'Octubre la neu és imprevisible i el fred entra amb força sense previ avís).
Arribem al primer dels passos que creuarem per arribar a Leh, el Rothang La (3.978 msnm), las vistes mereixen una aturada, així que li demanem a Tashi de para una estona a gaudir d'aquest paisatge tant bestia. El nom de Rothang La signitifa literalment "muntanya de cadàvers", en referència al centenar de viatgers que han mort congelats aquí.
De tota manera a nosaltres no ens sembla tant tètric ... per fi, estem davant del Himàlaia en tota la seva potència: d'esquerra a dreta, el riu Chandra s'obre pas entre aquest garbuix de muntanyes i serralades, avança directe cap a la vall del Lahaul. Hem deixat enrere Manali i amb ella el caos característic de tota ciutat índia per passar a la serenor de la natura: cims nevats, cedres imponents, las darreres plantacions de pomers (... a mesura que guanyem alçada perdrem la vegetació, però aquí tot i que l'alçada és considerable, encara tenim boscos!!), rius, neu ... una imatge de postal que ens deixa atònits. No podem deixar de mirar aquestes valls, com intentant retenir-ho tot a la nostra retina, captant tota la informació a través dels sentits, emmagatzemant-la per sempre.... és molt intens.
El camí fins a Keylong transcórrer plàcid resseguint el riu Chadra i endinsant-nos per la vall de Pattan. Al nostre pas, petits pobles de Himachal Pradesh, construccions de fusta i pedra, plantacions, cultius en bancals que miren de guanyar-li la partida a las vertiginoses muntanyes i cims nevats... el dia passa entre parada i parada. En una de las aturades ens sorprèn una esllavissada de neu, rodolant pels empinats cims que tenim davant nostre, natura en estat pur!!!
A mig dia, arribem a Keylong just per dinar. Ens allotgem al modest hotel Valley View (no hi ha massa per triar!) i desprès ens apropem a dinar al New Gyespa Hotel, per dinar. En Tashi és un enamorat de la cuina tibetana i com ell és qui tria per nosaltres, dinarem uns deliciosos momos(una mena de raviolis boníssims), i altres especialitats tibetanes. Val a dir, que no tenim problemes amb el menjar i ho trobem força bo... (això si, res de spyci... això ens assegurarà un grau de picant tolerable!!!)
Keylong és un petit poble, la capital del Lahaul, i s’extèn per un dels costats de la vall de Bhaga. Encara que aïllada, és una parada important per la seva ubicació (en la carretera Manali – Leh). Val la pena aturar-s’hi encara que només sigui per las vistes o per gaudir una mica de la vida rural d’aquest lloc remot.
  
Desprès de dinar decidim fer un tomb pel poble... la vida transcórrer al llarg del camí principal... som els únics estrangers però som benvinguts... Molts d'ells tenen curiositat per nosaltres, què se'ns ha perdut per allà! . Aprofitem per badar, per xerrar i fins i tot per jugar amb els nens que corren pel poble. El millor moment, la sortida de l'escola, nens encuriosits ... els hi deixem las càmeres de fotos i ens ho passem d'allò més bé... Per un moment els fotògrafs son ells i els models nosaltres...un bon tip de riure! Som l'atracció del poble, passem una tarda d'allò més entranyable.
Després d'aquestes emocions, ens retrobem amb en Tashi, sopem amb ell i anem a dormir, demà ens farà matinar, sortirem abans no surti el sol!!!
Ens comenta que per cobrir el trajecte que hem et avui (6 hores) està en marxa un projecte de construcció de túnel que evitarà passar el Rothang-La i reduirà el viatge a una hora.... una pena o no... en qualsevol cas, coses del desenvolupament (previst pel 2015).
1/10/2010 Keylong - Tso Kar (283 km. Ruta: xxxxx km)
Estàvem amenaçats... en Tashi ens truca a la porta de matinada, obrim un ull i podem comprovar com encara queden hores perquè comenci a sortir el sol!! Però no ens ho pensem ni un minut, la matinada d'avui té molts premis ... així que no farem esperar al nostre guia. Mentre ens vestim i recollim las motxilles en Tashi ja aprofita per posar el cotxe en marxa, no vol ensurts, es coneix la carretera, es molt sinuosa i prefereix que el cotxe ja hagi agafat temperatura abans de posar-nos en marxa!! Avui agafarem alçada, més que ahir...
Anem per feina i en pocs minuts ja som al cotxe, llestos per iniciar la marxa... sortir aviat té una altre avantatge, els camions encara no estan en circulació, i és un petit descans avançar uns quants km per aquestes carreteres sense haver de pensar en aquest transit tant pesat.... la carretera d'avui és impactant... si ahir encara ens acompanyaven las muntanyes vestides de boscos densos, avui a mesura que agafem alçada perdem de vista la verdor, las muntanyes es van despullant del seu mantell verd i se'ns apareixen més abruptes i salvatges si convé. Ens corprèn la definició perfecte de las seves formes: valls perfectes, muntanyes de geometria deliciosa, rius salvatges i lletosos, ... las dimensions de tot el que ens envolta són estratosfèriques ... la profunditat del paisatge és bestial!! ... per fi, ara sí, som conscients de què és la Serralada del Himàlaia... segurament un dels grans paisatges de muntanya del planeta!!
Com ahir el dia transcórrer avançant quilòmetres, un rere l'altre, entre revolts sinuosos i resseguint la capritxosa carretera...cada cop que el revolt s'ho val aturem el cotxe i contemplem... no cal res més per sentir-nos feliços.
Al llarg del dia fem un parell de parades una per esmorzar i una per dinar en els campaments que hi ha al llarg de la carretera, es tracta de tendes (similars a un ger) on famílies nòmades (generalment de Manali) ofereixen serveis a las persones de pas (motxilleros, camioners, viatgers, trekkers). Ofereixen menjar, llits ... serveis bàsics però suficients per tots els que passem per aquesta indòmita zona! En aquesta època moltes de las famílies ja estan recollint, baixen altre cop cap a Manali desprès d'haver passat aquí l'estiu.. i és que aquesta carretera roman tancada a partir del 15 d'Octubre, bé més ben dit, l'estat no es responsabilitza del seu manteniment avançada aquesta data i sovint la neu que cau la deixa impracticable.
Las famílies que estan aquí instal•lades aprofiten la temporada d'estiu, ens comenten que las pluges d'aquest any han fet molt de mal al turisme de la regió i molts grups han cancel•lat reserves amb tot el que això suposa pel turisme de la regió...
Nosaltres prosseguim la marxa, tot i ser primers d'Octubre el temps és radiant i a l'hora del sol aquest escalfa d'allò més (protector solar a tope!!!)... travessem un parell de controls sense problemes, i seguim serpentejant la vall ...
El dia esdevé un gran viatge, anem acumulant kilòmetres sotrac a sotrac, en aquest indret el silenci només es trenca pel rugit del motor del nostre propi cotxe i fins i tot tenim temps de posar-nos místics... se'ns venen al cap els darrers esdeveniments de l'any, sense la pressió d'haver de trobar el camí correcte o de conduir, guiats i portats per en Tashi, se'ns envà la ment... la grandiositat d'aquestes muntanyes ens transmet força, són tot energia que ens traspassa per tots els porus de la pell.... esgarrifa, és senzillament fantàstic i ens trobem exageradament bé, aquí sense ningú, només nosaltres i la natura ...
  
El camí fins aquí és dur, l'alçada, els allotjaments ... lluny de las millors condicions i serveis però la recompensa és molt gran. Estem contents d'haver tirat pel dret i haver-nos decidit a fer aquest viatge per la regió de Ladak sèriament colpejada per pluges torrencials aquest mes d'agost.
Per la tarda fem el darrer tram fins a Tso Kar, després de dinar a Pang (un altre campament militar o a més disposen d’oxigen) ens desviem de la n-21 que anem seguint des de Manali, anirem camp a través fins aquest magnífic llac. El tram de pista no és dolent però cal un 4x4 ... hi ha trams que trobem sorra!!! en poc temps albirem al fons el Tso Kar.
Avui dormirem aquí a la riba del llac, en Tashi ha quedat amb uns amics que ja estan aquí quan arribem nosaltres. Muntarem las tendes sobre el prat abans no es posi el sol, només son las 15:30, però el llac està envoltat de muntanyes que en poc temps fan ombra, intuïm que las temperatures baixaran en picat. Muntem una tenda gran on cuinarem i la farem servir de "saló" i las tendes per dormir (unes quechua de "montatge en 2 minuts")...
Aprofitem las darreres hores de llum per gaudir del paisatge, fer fotos i badar, badar molt... som conscients de ser en un dels llocs més meravellosos del món, com a mínim per nosaltres que aquestes muntanyes ens tenen enamorats!
Ja al vespre, ens abriguem bé i anem a la tenda principal, allà fem té amb els nostres amics i ens escalfem amb un petit foc... cuinem, sopem ... i al•lucinem amb la preparació i la logística d'aquests amics! Avui estem completament sols i això li dona un encant especial a l'experiència però ens comenten que a Juliol i Agost, aquí hi ha muntat un campament i tot i no ser un lloc de visites massives, Deu n'hi dó el nombre de visitants que s'hi acumulen!
Desprès de xerrar una bona estona anem a dormir... o com a mínim a intentar-ho... fa un fred que pela!!!! Tota una prova de foc per la tenda igloo i els nostres sacs!....
Tot i haver registrat temperatures per sota dels 7 sota zero.... sobrevivim a la experiència i fins i tot la repetiríem....
2/10/2010 Tso Kar – Leh (xxx km. Ruta: xxxxx km)
Avui no tenim un dia massa llarg, de manera que ens ho prenem amb calma... val a dir que no hem dormit massa, el lloc és idíl•lic però això dormir a terra a temperatures gèlides, és tot un què! per sort el sac de dormir ha estat a l'alçada. Tant bon punt surt el sol, mirem de posar-nos drets... a veure si tornem a sentir-nos l'esquena.
Tot i això, estem animats i contents de ser on som! En Tashi i els seus col•legues també s'han llevat, de fet ja ens esperen amb un te calent ... desprès d'un bon esmorzar estem refets, sembla que no ha sigut tant greu.... o si, perquè un dels cotxes no es posa en marxa!! la temperatura ha baixat molt aquest nit i el diesel es congela més fàcilment... després d'uns quants invents i de provar d’empènyer el seu cotxe amb el nostre, aconseguim arrancar-lo! ... bé sembla que podrem seguir el nostre periple...
Empaquetem, desmuntem las tendes i ens disposem a marxar d'aquest indret tant magnífic, el Llac Tso Kar. Ens desplacem per entre aquestes muntanyes imponents, resseguint las valls direcció altre cop a la carretera que ens durà fins a Leh ... el paisatge és d'una bellesa extrema i a cada volta de roda se'ns descobreix un nou matís... la llum, els colors intensos, la verticalitat de las muntanyes o la profunditat de las valls, la força salvatge dels rius, o la dolçor dels seus habitants, sigui com sigui, Ladakh és del tot espectacular!
Travessem el Taglang La, a 5.300 msnm metres d'alçada i no podem evitar fer una aturada per contemplar las vistes, banderoles d'oracions, i fer-nos una foto de record en aquest indret, una alçada històrica per nosaltres!! ... se'ns fa difícil expressar amb paraules el que sentim, el que veiem... sigui com sigui és molt intens!!
Resseguirem la carretera, ara en descens ... dues coses ens criden l'atenció: la carretera principal està esquitxada de pilones amb rodolins que miren de conscienciar als conductors de la importància e la seguretat i prudència al volant; l'altre és la quantitat de gent treballant a la carretera en condicions extremes: rostres durs marcats pel rigor de la climatologia d'aquesta zona, sol intens, fred punyent, vent potent, que esculpeixen els rostres d'aquests homes que treballen aquí. La maquinaria del tot rudimentària, pics, pales, bidons de quitrà, martells, ... las seves mans i poca cosa més.
Aquests homes viuen en petits destacaments a peu de carretera. Grups de tendes de campanya al voral de la pista. Uns treballen, probablement per torns, els altres aprofiten per netejar la roba, per rentar-se els uns als altres ...
Desprès del pas i a mesura que anem perdent alçada tornem a recuperar la vida ... el verd torna a guanyar terreny! ... És curiós, però la frontera dels 3.500 metres d'alçada marca la diferència en la vegetació del entorn. Mentre estem per sobre d'aquesta fita, res més que neu i muntanyes rudes ... en quant baixem d'aquesta alçada la vegetació guanya la partida: arbres, boscos, cultius, ... i sobretot petits pobles, un d'ells Lato, on viu un dels amics de'n Tashi. Ens conviden a aturar-nos, prendrem un chai a casa seva... i és que l'hospitalitat és precepte en la cultura ladakí. Una petita casa, feta amb fang (ens recorda en certa manera, l'estil marroquí de las kasbahs), orientada al sud i coberta de las banderoles d'oracions budistes... Al pis de dalt una habitació per rebre als convidats, prenem aquest té indi tant espès i amb cert regust a mantega, el chai, i desprès de passar una bona estona amb la família, reprenem la ruta fins a Leh, la nostra base els propers dies.
Aprofitem per xerrar una estona dels efectes de las pluges, per aquesta zona és on els efectes son més palesos, arbres arrossegats, torrenteres, i el rastre de cases destrossades per la força de l'aigua... tot i això la carretera és transitable. En Tashi ens comenta que aquesta zona el Zanskar Valley és molt comú pels trekkers.
Ja per la tarda, arribem a Leh, el primer que fem és fer arreglar el cotxe, tenim problemes amb l'embrague i no podem canviar de marxa... fer aquesta carretera en aquestes condicions és una experiència que no volem repetir, de manera que deixarem el cotxe en l'únic taller del poble... desprès d'unes quantes peripècies aconseguim que ens enviïn la peça que cal canviar i el mecànic es veu en cor de fer la reparació... això si, el cotxe s'haurà de quedar aquí uns dies. En el fons no és massa problemàtic ... aprofitarem per arribar-nos fins al Nubra Valley, deixem el cotxe i en un parell de dies tornem!
A Leh tornem a trobar tota mena d’infraestructura... caixers automàtics, agències de canvi, hotels de tota mena i classe, centenars d’agències de trekking, restaurants, de tot ... Nosaltres ens allotgem al hotel LA-RI-MO, las habitacions son molt dignes, està cèntric i és molt tranquil.
Després d'un dia tant intens, sortim a fer un tomb pel poble i sopar (al Gesmo) ... demà quedem a les 9 del matí per sortir cap a Nubra Valley.
Dormim a 3.497 msnm
3/10/2010 Leh – Diskit (xxx km. Ruta: xxxxx km)
En Tashi ens dona una treba. No matinem massa i podem gaudir d'un bon esmorzar ... sobre las 9 passa a recollir-nos per l'hotel i s'afegeix a f er un te amb nosaltres.
Amb tota la calma del mon sortim de Leh cap a la vall de Nubra, la carretera d'avui té el pas més alt del planeta (asfaltat), el Kardung La a 5.606 metres d'alçada!!
La carretera torna a tenir unes vistes extraordinàries,... Leh és un petit poble en una vall, envoltat de muntanyes espectaculars, d'unes alçades descomunals, raonablement verd, amb rius envoltats de pollancres, força tranquil per tractar-se d'un poble indi. El deixem enrere enfilant-nos per la carretera... no podem para de badar per la finestra, ens venen al cap els records d'aquelles classes de geografia o naturals on ens explicaven què era una glacera, què era un circ, una vall.... només cal mirar per la finestres per veure la geometria perfecte d'aquesta accidents geogràfics, preciós, impactant... com diu un amic, viatjar ens ha de fer savis...
En poc temps superem els 2 km d'alçada, hem passat dels 3.497 de Leh fins als 5.606 del Kardung-La. No cal dir que des d’aquí las vistes tallen la respiració... els que ens sorprèn és la nostra aclimatació: ens sentim bé, tot i que està clar que ara mateix no faríem una cursa! A dalt del pas, podem trobar el típic bar, el bar més al del món segons ells. Una placa commemorativa envoltada de banderoles d'oració.
Degut a la proximitat amb las fronteres de la Xina i Pakistan, ens trobem desenes de camions militars a tota hora que recorren las carreteres d'aquesta zones... tot i això, no trobem cap control militar.. en Tashi comenta que de moment no hi ha problema i que las relacions són relativament cordials, és només per si cal, o com diu ell "in case"
Desprès d'entrar en calor amb el té del bar més alt del planeta, decidim resseguir el camí.... enrere hem deixat Leh i el seu entorn verd davant nostre el Nubra Valley, un paisatge lunar.
És completament desèrtic, sense cap mena de vida al nostre pas... a més en aquesta zona sembla que la composició de las muntanyes hagi canviat diametralment, els cims semblen tous, com si s'esmicolessin ... pols en suspensió, carreteres difuminades per la sorra i fins i tot petites dunes! impressionant
A mig matí arribem a Diskit, on dormirem avui. Volíem dinar alguna cosa, però sembla que serà difícil, la temporada turística ha acabat i no queda res obert i a sobre és diumenge, cosa que redueix a zero las nostres possibilitats de trobar alguna cosa oberta. Dormim al
hotel Sten-Del, senzill però tranquil i net, on s'apiaden de nosaltres i ens preparen un deliciós dal per dinar, perfecte!! Desprès de dinar, en Tashi ens proposar anar a veure un dels monestirs budistes que hi ha per la zona, ens sembla una idea formidable.
El lloc és preciós, com tots els monestirs budistes està emplaçat en un lloc idíl•lic, la seva situació convida a la meditació... d'alt d'un turó, envoltat d'un paisatge espectacular i un recinte senzill però confortable que transmet per cada una de las seves escletxes, calma i serenor que només trenquem nosaltres amb la nostra conversa i els clics de la nostra càmera.
Seguim enfilant-nos, escoltant las paraules del nostre guia, que com sempre s'afanya a dir-nos que ell no és cap expert, ... en qualsevol cas, a nosaltres las seves explicacions ens semblen d'allò més interessants. Un dels monjos del monestir ens ensenya una de las sales de pregaries: la imponent imatge de buda, las llànties d'oli, els bols d'aigua, las catifes al terra, ofrenes, pintures a les parets, els seients per l'oració, ens sembla tot sorprenent... és el nostre primer contacte amb la cultura budista, de fet és el nostre primer viatger per l’Àsia i per nosaltres, tot és novetat!
A l'entrada del temple, a la sala d'oracions, ens fixem amb Tashi ... sempre entre per l'esquerra i desprès d'unes genuflexions recórrer la sala, sempre d'esquerra a dreta. Ens comenta que aquest és el sentit del ritual, de la mateixa manera que els cilindres de pregaria, sempre es fan girar d'esquerra a dreta, escampant al vent las oracions sagrades.
Tot ens crida l'atenció... ens explica que cada matí entre las 7 i las 8, el monjo encarregat de la sala d'oracions, al iniciar la pregaria, omple els bols d'aigua, encén las llànties d'oli i fa cremar uns encens com a ofrena a Budah. Així quedarà fins al vespre, quan altre cop, després de la pregaria es buidaran els bols, s'apagaran las llànties d'oli fins l'endemà que es repetirà el ritual
Ens explica que dins del monestir cada monjo té la seva cel•la senzilla i austera, i las zones comunes de meditació i oració. Interessantíssim! ... Ens comenta que l'any passat en Dalai Lama va estar allà per beneir la imatge del gran Budah que presideix la vall, just davant del monestir ... allà ens trobem un grup de monjos que estant assajant un vall i unes representacions per la gran festa del budisme que es celebrarà demà passat. Ens passem una bona estona observant la representació... ens passa el temps sense adonar-nos aquest indret és naturalment relaxant i els balls i oracions tenen un punt d'hipnòtics...
Marxem del monestir per arribar-nos fins a les sorprenents dunes de Hunter, ens hem quedant embadalits, aquest punt del món és meravellós i sincerament, necessitàvem està rodejats d'aquest paisatge per recuperar l'energia perduda! ... aquí la positivitat t'entra per tots els porus de la pell directe ... només de recordar-ho recupero la sensació de benestar... i la pell se'm posa de gallina, quants records...
Desprès d'una magnífica posta de sol, tornem al hotel on farem un sopar lleuger i a dormir, demà ens esperen noves emocions!
Dormim a 3.196 msnm
4/10/2010 Diskit – Leh (xxx km. Ruta: xxxxx km)
Ens llevem sobre las 7 desprès d'un bon repòs, val a dir que aquí no hi ha molta animació nocturna i seguim un horari solar. Avui tornarem a Leh pel mateix camí que hem resseguit fins aquí ... abans però ens apropem a un altre monestir, molt més gran i modern que el que varem visitar ahir.
L'estructura de tots aquests és similar, però tot i això val la pena fer-los la visita pels matisos, las pintures amb las representacions de Budah i sobretot per las explicacions que poden donar-nos els monjos que hi viuen.
Desprès de la visita, marxem cap a Leh on arribem a l'hora de dinar. Aprofitem per deixar la motxilla al hotel i anem amb Tashi a dinar a un restaurant tibetà, com no podia ser d¡’una altre manera, que està al carrer principal (mall). Uns deliciosos mixed mo-mo, noodels, sopeta un punt picant .... mmmm ... com disfrutem!
Aprofitem la tarda per posar-nos una mica al dia: enviem mails a la família i amics, li fem el reconeixement al cotxe, que sembla que no ens donarà problemes per seguir el viatge, canviem moneda, i ens deixem endur pel bullici de Leh... Trobem unes llibreries molt interessants al centre de la ciutat amb llibres especialitzats de muntanya, llibres de fotografia, sobre el budisme, ... de tot.
Pels qui els interessi l'artesania ladakhi, també hi ha un centre que mereix una visita, situat també al carrer principal, allà podem trobar des de petites peces de record a preus raonables, fins a vestits tradicionals complerts fets a mà i , autèntiques peces de col•lecció a l'abast de només uns pocs... en qualsevol cas, el centre mereix la visita.
Desprès de fer un tomb per la part més comercial de Leh anem a sopar amb Tashi com a comiat, han sigut uns dies meravellosos... que recordarem per sempre. Abans d'acomiadar-nos, ens duu a conèixer la seva agència i ens fa un petit obsequi, ens commou... esperem retrobar-nos alguna vegada.
Anem a dormir, agraïts per la vivència, contents amb el que hem après, ....
Dormim a 3.497 msnm
5/10/2010 Leh – Keylong (360 km. Ruta: xxxxx km)
Avui ens espera una jornada molt llarga i dura... ens ha costat molt decidir-nos però finalment desfarem las nostres passes i tornarem cap a Manali i d'allà, deixant enrere la gran serralada del Himàlaia farem camí cap a Amritsar, fortí de la cultura Sij.
L'opció que portàvem de cap era resseguir la carretera fins a Srinagar per la regió del Cashemir, però desprès de preguntar a la gent de Leh ens ho desaconsellen del tot, a més las reiterades negatives d’en Tashi ens neguitegen de manera que els hi farem cas i tornarem per la mateixa carretera que ens ha dut fins aquí.
Ens esperem més de 350 km i en las condicions de la carretera això suposa unes 12 hores de cotxe. Al llarg de la ruta no hi ha alternatives per dormir, només un parell de destacaments sota mínims (ara que queden només 10 dies per tancar oficialment aquesta pista), de manera que optem per llevar-nos a les 5 del matí, encara sense sol ... agafem las bosses i ens posem en marxa ben aviat, amb tot el dia per endavant anem més tranquils i és més probable arribar fins a Keylong amb llum de dia.
Desfem el camí, però lluny de semblar-nos repetitiu ens dóna l'oportunitat de tornar a gaudir d'aquest escenari, ens transcorren els quilòmetres moltes vegades en silenci, una calma que només trenca el rugit del motor del cotxe (que per sort ara ja torna a anar fi...). Cada revolt de la carretera és una aventura, cada quilòmetre guanyat un repte... n'estem segurs, aquesta carretera la que uneix Manali amb Leh és una de las més belles que hem recorregut, sense cap mena de dubte. El paisatge és atronador i gaudir d'aquest escenari a través dels vidres del cotxe és com gaudir d'un gran documental en alta definició... baixem la finestra per sentir completament el viatge, l'aire que ja comença a ser gèlid fa adonar-nos que els protagonistes de la història som nosaltres.
Tot el dia és un viatge en sí mateix, anar guanyant quilòmetres un rere l'altre, conscients del que costa avançar-los... el millor premi: el paisatge. Aquí hom entén la grandiositat de la natura, la seva força i la seva energia. Las fotografies... com sempre un acte egoista, un mer intent de plasmar la bellesa del paisatge per nosaltres, ... ens mirem orgullosos el display de la nostra càmera, però sabem que el que tenim davant nostre no pot reduir-se a una combinació finita de zeros i uns, per molt complexa que aquesta sigui, els matisos quedaran aquí, a Ladakh, a l'espera de ser descoberts per nous viatgers.
Poc a poc anem perdent alçada, ens venen a trobar els boscos, la vegetació... abans però aturem el cotxe i gaudim, respirem, omplim els nostres pulmons i ens omplim nosaltres d’energia en estat pur... no sé si és la India, no sé si és el nostre estat d'ànim... ens qualsevol cas, estem com nous!!
Arribarem a dormir a Keylong, aquest cop ens allotgem al Tashi Deleg.
Dormim a 3.083 msnm.
6/10/2011 Keylong – Jari (189 km. Ruta: xxxxx km)
Hem dormit bé i a gust, desprès de la pallissa de km d'ahir avui ens n'espera una altre! Ens ho agafem bé, de fet és l'única manera d'agafar-s'ho, així que desprès d'esmorzar unes delicioses truites amb chapati remullades amb un té, ens disposem a seguir el nostre viatge.
Abans de deixar Keylong, fem un tomb pel poble, que ens encanta i així estirem una mica las cames. De passada ens deixem seduir per una dona que ven artesanies fetes per ella mateixa, acabem amb un parell de polseretes al canell, ens han de transmetre energia... Desprès de las compres, al cotxe i en marxa!!!
Deixem enrere Ladakh i desprès d'una estona ens plantem davant del darrer port de muntanya que ens separa de Manali. A mig camí entre la tristesa de deixar aquests paratges tant intensos i l'alegria d'haver complert amb escreix el nostre particular repte, ens disposem a creuar el Rotangh-la. Desprès d'un reguitzell de corbes tancades que ens duen al cim, només ens quedarà baixar i començar a endinsar-nos de nou a la india en estat pur. No hi hem estat mai, però desprès de parlar-ho amb altres viatgers amb els qui ens hem creuat Ladakh té més de Nepal que de la India. Gent reposada, solitud, tranquil•litat, serenor ... la India bé a ser una altre cosa, un caos ordenat, un murmuri constant, olors, soroll, gent per tot arreu, embussos constants, ... això la fa diferent i atractiva alhora.
Dinem de pic-nic pel camí, una mica de fruita és més que suficient ... i tirem, no tenim clar on dormir però a la guia parla de Jari, a la vall del Parvati, ens sembla interessant i no hem de desviar-nos massa i Kullu ens atabala una mica així que optem per apropar-nos a aquesta petita aldea. Deixem altre cop la N-21 a la nostre dreta i ens desviem per una carretera secundària cap a Mateura Jari.
A mesura que perdem alçada la temperatura va pujant, fins i tot comencem a notar xafogor, increïble tenint en compte que fa uns dies dormíem per sota dels -7ºC. Ho tenim clar, els anoracs podem deixar-los a banda... a partir d'ara a suar!!! (Avui hem arribat al 27ºC)
Pels volts de las 18:00 de la tarda arribem a Jari i uns quilòmetres més a munt està Mateura Jari, tranquil, sense cotxes, .... bucòlic, just el que necessitàvem!
Ens allotgem al Village Guest House per 100 INR, senzill però agradable ... El guest house està ple de viatgers europeus ... ens sorprèn que la majoria no són joves motxilleros passant l'estiu sinó no tant joves fent un petit parèntesis a las seves vides ... serà una senyal???
Dormim a 1.633 msnm
7/10/2010 Jari – Taragarh (176 km. Ruta: xxxxx km)
Objectiu d'avui: Arribar-nos fins a McLeod Gang o com a mínim aproximar-nos tot el que puguem, aquesta població serà la nostre darrera parada abans de Amritsar.
Ens llevem tranquil•lament, aprofitant que ahir vam fer més km dels inicialment previstos. El temps guanyat l'aprofitem per fer un tomb pel poble. És un bon moment, ... és hora d'anar a escola així que ens creuem amb molt nens i nenes que acaben d'arreglar-se i marxen amb las seves carteres ben llustroses a escola... els hi encanta que els hi fem fotos, molts d'ells ens ho demanen, passem una bona estona.
És una llàstima no disposar de massa més temps per quedar-nos aquí, un dels hostes del guest house ens ha parlat d'un sender tot sortint del poble, una excursió senzilla però agradable que travessa paisatges bucòlics i ens transporta en el imaginari al vell mig dels boscos austríacs de centre-europa... haurà de ser en una altre ocasió... ara toca posar rumb a McLeodGanj.
La carretera segueix el seu vertiginós descens, de la mateixa manera que temperatura i xafogor van augmentant a cada quilòmetre.... Las condicions de conducció a les carreteres principals de la India son bastant dures, de manera que sempre que podem optem per secundaries, que si bé son més estretes i normalment en pitjor estat ens trobem que la circulació de vehicles pesats és molt inferior i el trànsit en general és molt menor, de manera que tot i las pitjors condicions de l'asfalt, optem per elles. La carretera que resseguim és preciosa i va vorejant tota una vall, no avancem massa despresa però tampoc no tenim cap objectiu prefixat així que ens deixem anar ... gaudint del magnífic entorn i deixant las presses per un altre moment.
Vist que no arribarem a Dharmasala rellegim la nostra guia... trobem una possibilitat magnífica: allotjar-nos en un antic palau de marajàs a uns 50 km del nostre objectiu d'avui. Es tracta del
Palau Taragarh, residencia d’estiu del darrer marajà de Jammu i Cachemira. Ens han confirmat habitacions de manera que hi anem directes! ... Un cop allà comencem a entendre el significat de "viure com un marajà"
Dormim a 990 msnm
8/10/2010 Taragarh – McLeodGanj (53 km. Ruta: xxxxx km)
Avui hem descansat com els àngels... aquest hotel és una passada. Un oasi de pau que ens ha permès recuperar-nos ... aigua calenta, llits amplíssims i confortable, els llençols fan olor a net, el menjar és deliciós... i els jardins són preciosos...
Ens llevem, esmorzem reposats al saló dels marajàs i desprès fem un tomb per las instal•lacions: jardins perfectament cuidats, piscina, fonts ... tot això en mig d'una mena de jungla. Tot i que és un lloc molt tranquil el soroll és atronador: ocells, insectes ... i monos!!! és increïble,
Desprès de la passejada de rigor, ens dirigim cap a McLeodGanj la darrera parada de la zona nord del nostre recorregut, desprès ens endinsarem cap el Punjab i el Rajahstan.
Estem a poc més de 60 km d'on dormirem avui, però com sempre la distància no és una mesura del temps i triguem més de 2 hores per fer el trajecte, de fet, no tenim cap pressa.
Creuem plantacions de té, camps de cultiu ... un entorn verd, molt verd. Gent recollint civada i altres fruits del camp, hi ha gent per tot arreu ... és un desgavell!!
Cap a les 12 del mig dia arribem a destí, el primer que fem és buscar allotjament, en un moment veurem que no serà difícil, McLeodGanj és un centre turístic i com a tal, l'oferta per al viatger és completa... Nosaltres optem pel Pema Thang, cèntric però en un carrer tranquil (a més podem deixar el cotxe aparcat a la porta sense massa risc de que sigui envestit). Deixem las bosses i anem a fer un tomb pel poble, abans de dinar fem un passegi pels carrers principals, presos literalment pels monjos budistes que cobreixen de grana tots els racons de McLeodGanj. I es que en aquest petit tros de la India, penjat damunt d'un turó de la encara serralada Himàlaia, tenen la seva pàtria milers de refugiats tibetans encapçalats pel Dalai Lama (el 14é).
Més enllà del monestir tibetà, McLeod no té massa més interès. El poble és un reguitzell de carrers disposats geomètricament i al mig un Chorten, el centre de pregària. Botigues, records tibetans, paradetes, cooperatives de catifes, artesans i no tant artesans.... de tot. Dinem a un restaurant situat en un edifici de la plaça central, el McLlo Restaurant ocupa el primer pis i és una atalaia formidable per contemplar una estona el tràfec del poble, a banda el menjar és deliciós.
Per la tarda decidim apropar-nos al monestir, l’homòleg al Vaticà del budisme. L'entrada al recinte Tsuglagkhang, és gratuïta. El complex inclou la photang (residència oficial del Dalai Lama), el Gompa Namgyal, el Museu del Tíbet i la pròpia Tsuglangkhang.
Passem una bona estona pel recinte religiós, ens deixem anar per aquesta atmosfera tant mística: monjos resant, laics que s'afegeixen a les oracions amb total devoció, la roda de l'oració escampant las paraules sagrades al vent, oracions, ofrenes, .... A banda de las sales destinades a l'oració o a la meditació pels passadissos del temple ens trobem a grups de monjos en plena sessió de debat, és interessantíssim i la cridòria descomunal. En una altre zona, las aules, els alumnes en plena doctrina, la biblioteca, i la secretaria del Dalai Lama!!!
  
Desprès optem per fer una visita a una cooperativa tibetana que elaboren catifes a mà, els guanys els reparteixen en la comunitat... Està al carrer principal i admeten visites, de manera que anem cap allà. Com la majoria d'artesanies, són las dones las que fan la confecció... Gaudim de la visita, elles estan encantades d'ensenyar-nos una mica el procés, cadascuna amb el seu bastidor, las seves llanes de colors, els patrons que van seguint. Cada dona s'encarrega de fer-ne una i trigarà més o menys en funció de la mida i complexitat de la peça. Al final del procés quedarà pol•lir las catifes, tallar els fils i donar relleu al dibuix... al terra un grup de dones jagudes sobre las catifes ja confeccionades es dedica a retallar els nusos i donar-los l'acabat final... molt interessant.
Tornem a sopar al mateix lloc on hem dinat i desprès a dormir, ha sigut un dia molt interessant i demà altre cop, tenim una bona tirada de kilòmetres.
9/10/2010 McLeodGanj – Amritsar (221 km. Ruta: xxxxx km)
Avui posarem rumb a una de las ciutats més interessant del Punjab, Amritsar... podríem dir que finalitza la primera part del nostre viatge on hem conegut algunes de las regions muntanyoses de la India més impressionants, el Himàlaia nor-occidental. Hem travessat Himachal Pradesh i Ladakh fins aquí a McLeodGanj.
Els proper dies direm adéu definitivament a la gran serralada i las seves estivacions per endinsar-nos en el Punjab i desprès l'àrid Rajahstan, el gran desert indi. Estem emocionats amb l'aventura que no es ha decebut en cap moment, lluny d'això ens té atrapats i cada dia és un nou repte un al•licient, una aventura, ... un viatge en si mateix.
Ens posem en marxa per la carretera que es molt i molt transitada... primer descendirem en picat des dels pràcticament 1.700 de Dharmasala fins a nivell de mar. La carretera està en bon estat però las corbes son astronòmiques i això endarrereix considerablement el nostre ritme. Desprès la carretera s’eixampla i traça una recta perfecte ... aquí el problema no són els revolts... el màxim perill són la resta de conductors! per sort ja portem uns dies en aquest país i ha deixat d'angoixar-nos conduir amb altres cotxes dirigint-se perillosament contra nostre... no sabem si el deu Shiva o l'atzar fan que sempre en el darrer moment s'obri una escletxa per la que passar.
Aquests dies de trajectes llargs i creuant un poble darrera l'altre passem l'estona fotografiant per la finestra, és una tècnica que no teníem massa treballada però aquí hi ha tantíssimes oportunitats que l'hem perfeccionada i es que no podem evitar-ho!!!
Abans del previst arribem a Amritsar. La capital del Punjab va ser fundada el 1577 pel quart gurú Ram Das. Sense massa problemes trobem
l'hotel, altre cop cèntric però en un carreró tranquil, a la part nova de la ciutat. Perfecte!!! Dinem al mateix hotel, tenen obert un buffet vegetarià (molt comú a la india).
Deixarem el cotxe sa i estalvi a l’hotel i optem per apropar-nos al centre en rickshaw, un esport d’alt risc... paguem 50 INR per jugar-nos la vida sobre d’aquest petit vehicle. Passem el trajecte entre risses nervioses, no ho tenim massa clar, el conductor creu en la reencarnació i nosaltres no... Per sort arribem a destí vius! El rickshaw s’atura en una plaça davant d’una multitud frenètica on baixem, la cridòria és ensordidora, la multitud es dirigeix en processó direcció cap al centre, els seguim i en seguida trobem el Temple, el magnífic Golden Temple. Aquest temple, va ser protagonista de l’ocupació dels separatistes que reclamaven la independència per la nació sij. L’any 1984 l’exèrcit a ordres d’Indira Gandhi va esclafar el moviment. La polèmica actuació militar va acabar amb durs enfrontaments entre hindús i sijs, tant al Punjab com a d’altres regions veines, provocant milers de morts. Més tard, Indira Gandhi va morir a mans d’un dels seus guardaespatlles, un sij.
Davant el temple quedem tant estorats que la visió ens immobilitza... ens passa els temps sense adonar-nos i optem per tornar demà, més descansats a passar el dia.
10/10/2010 Amritsar (60,9 km. Ruta: xxxxx km)
Desprès del que vam intruir ahir a portes del temple ja tenim ganes de sortir pitant a descobrir la ciutat... així que desprès d'un ràpid esmorzar marxem cap al Golden Temple, lloc sagrat de la cultura sij.
Ens endinsarem en aquest lloc tant emblemàtic de la mà de Prya, una jove menuda i tot energia, nativa d'aquí Amritsar que està encantada de guiar-nos per dins del temple, per nosaltres no cal dir-ho, es fantàstic perquè ens permetrà aprendre molt més d'aquesta cultura que ens té atrapats.
Avui ens atrevim a arribar-nos al centre amb el nostre propi cotxe, altre cop exercici de supervivència extrem... aquí a Amritsar las rotondes son autèntics DragonCan. Sense saber ben bé com, hem aconseguit arribar a tocar del temple, deixem el cotxe en un dels 2 pàrquings que hi ha i fem els darrers metres caminant.
Com ahir, la gentada és increïble, una multitud... per mi és molt difícil de descriure la sensació viscuda, només podem dir que és frepant i això sense entrar al temple: ens recórrer un neguit per dins, un cuquet a l’estómac ... conscients que estem en un lloc únic!
Durant el trajecte aprofitem per comprar un mocador per cobrir-nos el cap, el temple és un lloc sagrat i si bé deixen entrar a tothom, sigui sij o no, vagi a resar, a pregar, a purificar-se o simplement, com nosaltres a visitar-lo ... cal seguir algunes normes, per respecte: entrarem amb el cap tapat (ritual que segueixen tant homes com dones) i descalços (abans d'entrar al temple a banda i banda de la torre del rellotge trobarem diversos quioscs on deixar las sabates i bosses gratuïtament, no oblidem que tot està gestionat per voluntaris). Un cop descalçats ja estem llestos per entrar al temple...
Abans d'entrar ens netejarem els peus i las mans en una petita bassa d'aigua, traspassem la porta del temple i ens quedem atònits... els colors, la multitud extremadament ordenada i respectuosa, las olors, però sobretot per la serenor que es respira al temple. Si Índia són sensacions, Amritsar i el
Temple Daurat, en particular, són pura essència, pur sentiment.
El temple i tot el ritual contrasta moltíssim amb els dels temples budites de Ladak, tot silenci ... aquí a l'interior del temple un gurú sij llegeix las santes escriptures que centenars d'altaveus difonen per tot el recinte. La Pyra ens veu la cara ... i somriu còmplice de la nostra curiositat.
El recinte té una estructura rectangular, al mig el llac sagrat i al centre d'aquest, el propi Temple Daurat, una construcció . Es tracta d'una construcció recoberta de 900 kg d'or on reposa el llibre amb las santes escriptures dels sijs. Aquest temple també és centre de peregrinació d'aquesta religió, de fet, per entrar a veure el llibre sagrat hi ha una cua de més de 3 hores i això que avui no és cap dia especial... Pyra ens comenta que aquí ve gent de tot arreu i que en algun moment de la seva vida tot sij ha de venir al temple a venerar el sagrat Guru Granth Sahib, que recopila escriptures de finals del segle XVII.. Nosaltres estàvem convençuts que es tractava d'un temple musulmà però Pyra ens explica que els sijs tenen la seva pròpia religió, una cultura que va néixer de la barreja de preceptes budistes i del islam, com diu ella, es van quedar el millor de cada religió i d’aquí va néixer la doctrina sij!
Seguim recorrent els passadissos exteriors del llac... a cada racó, a cada passadís, gent reunida, famílies, nens, uns resen altres descansen o simplement estan. A cada una de las 4 cantonades del recinte que envolta el llac uns voluntaris reparteixen aigua sagrada en uns bols d'acer ... qualsevol assedegat serà benvingut. D'aquí ens dirigim a les cuines i als menjadors... Un dels preceptes dels sijs és donar el 10% de la seva riquesa i gràcies a totes aquestes donacions, aquest temple dona de menjar a més de 60.000 persones cada dia. Es tracta d'un menú vegetal que es cuina i es reparteix aquí a qualsevol qui ho demani, sigui de la religió que sigui.
 
Coincideix que és migdia i la munió de gent que està aquí ara mateix és al•lucinant... autoregulats, ordenats, .... inversemblant. Abans d'accedir als menjadors passem per un recinte gegant on centenars de persones, majoritàriament dones, pelen cebes i alls que serviran per cuinar el dahl. Està clar que som l'atracció del local, som l'única parella occidental i ells tenen moltíssima curiositat per nosaltres, la càmera de fotos i la petita pantalleta on veiem las fotos servirà per trencar el gel ... en un moment provoquem una petita revolta! fotos, fotos i més fotos, somriures i complicitats... genial!
Resseguim el camí i arribem a les cuines, on també es renten els plats ... el soroll és ensordidor: olles, plats, murmuris, ... però ni un sol crit. La Prya no acaba d'entendre la nostra sorpresa: Per què hauria d'haver empentes si n'hi ha per tots? ens contesta amb un punt d'estupefacció.... És clar, tot i portar uns quants dies a India, seguim portant la nostra motxilla d'europeus, ens adonem que aquesta cuirassa occidental no la perdem tant fàcilment, tot i “presumir” d'esperit viatger...
La visita a aquest temple ja és un viatge en si, una mena de retorn al passat, un viatge en el temps, a través de cultures i creences, ... ens ha impressionat, per la seva bellesa arquitectònica, però també per l'experiència, pel que s'hi viu... és realment únic.
Per últim ens adrecem a la part militar del temple, on cada nit es recull el llibre sagrat. Diàriament, amb la sortida del sol els gurus en processos porten el llibre cap al temple sagrat i per la nit, amb la posta del sol, tornen a dur-lo fins aquí on passarà la nit cobert per una túnica sagrada. Autèntica veneració...
Un cop feta la volta completa al recinte sortim del temple, donant-nos la volta ... sense donar l'esquena al lloc sagrat, el Golden Temple, tornarem a netejar-nos els peus, ... i sortim.
Aquest temple ens ha impressionat moltíssim, considerem que és per anar-hi més d'un cop, en diversos moments del dia, per veure que s'hi viu i com és viu ... és un lloc per observar, per sentir la serenor que es copsa a cada racó. És un lloc per abstreure's, per seure’ns en un racó i observar, deixar-se endur per la màgia, per captar l'energia que traspua per tots els racons. Un lloc on tothom hi té cabuda, on nosaltres, els únics estrangers que hi hem vist en tot el dia, hem sigut acollits com uns peregrins més, ens han donat de tastar el seu menjar, ens han mostrat la seva feina, las seves costums i els seus rituals. Hem sigut testimoni de que hi ha indrets on encara perdura el respecte i la tradició, marxem contents i emocionats, molt emocionats. Aquesta visita difícilment l’oblidarem!
Desprès optem per fer una volta per la ciutat antiga Amritsar: el Parc Jallianwala Bagh, el Temple rupestre de Mata o el Parc Ram Bagh (val la pena fer-s’hi una volta, tot i la gent, un petit oasi de tranquil•litat dins la sorollosa ciutat) son algunes de las opcions que tenim. Desprès anem amb dinar amb la nostra guia... ens proposa el Crystal, un restaurant que té bona reputació i que nosaltres corroborem.
Ens havien parlat d’una cerimònia que es celebra cada dia amb la caiguda del sol a la frontera amb Pakistan, el pas fronterer Attari/wagah, estem relativament a prop així que optem per acostar-nos-hi, agafem el cotxe i marxem direcció Lahore. Uns 30 km separem Amritsar de la frontera, deixem el cotxe en un dels pàrquings i com sempre, no hem de fer res més que seguir a la gentada... Hi ha força controls de seguretat, registres inclosos. Entrem per dues cues separades, homes a una banda, dones a una altre... Passat el control accedim a una mena de graderies on tots els visitants ens anem col•locant per veure la representació. És diumenge i potser per això hi ha més gent de l’habitual; és increïble veure la multitud que aquí s’aplega, exultant, onejant banderoles indies, i cridant consignes patriòtiques conduits per un speaker que anima la festa... tot emoció. A l’altre banda de la tanca metàl•lica, el mateix però des del Pakistan.
Coincidint amb la posta de sol, comença l’espectacle!!! ... tot plegat una cerimònia surrealista però divertida de veure, dura aproximadament una hora. Desprès, una altre demostració d’ordre indi... s’aixequen tots i marxen ordenadament. Nosaltres desfem els 30 km que ens separen d’Amritsar i a dormir.
11-12/10/2011 Amritsar – Bikaner – Jaisalmer (537 + 347 km. Ruta: xxxxx km)
Tenim 2 dies per arribar des d’Amritsar fins a Jaisalmer, recorrerem el Punjab de Nord a Sud per finalment endinsar-nos al Rajasthan i de retruc al anhelat desert del Thar, esquitxat de petits pobles i famílies de pastors nòmades.
Dos dies de ruta, sense res preestablert més que gaudir de cada un dels quilòmetres de ruta que tenim per endavant, i és que això és el que ens agrada de la nostra manera de viatjar, avançar km a km, convertint el trajecte en viatge, i què millor que viatjar per aquest racó colorit del món!
Els dos dies que fem ruta comencen igual, matinant per tenir per davant força hores de llum. A partir d’aquí via lliure per descobrir aquesta fèrtil regió, el
Punjab, de fet el seu nom significa "cinc aigues", pels 5 rius de la regió: Beas, Jhelum, Chenab, Ravi i Sutlej. Per això, no ens estranya gens descobrir al nostre pas camps i camps de cultiu: arròs, civada, sucre de canya, fruites, ...i fins i tot cotó! Aquí es produeix més del 15% del tot el cotó del país.
Se’ns dubte India és un país de contrastos, el Punjab es va difuminant, enrere quedaran els vents impregnats dels aromes que desprenen els boscos d’eucaliptus, la verdor perd potència progressivament i són els colors ocres i terrossos els que van increscendo fins a envair-ho tot, entrem al
Rajasthan, la terra dels reis (que és el que significa el seu nom). El passat ha deixat en aquesta regió majestuosos palaus de marahas i enlluernadores fortaleses. Se’ns dubte això col•loca al
Rajasthan en el punt de mira de la majoria de viatgers que visiten Índia.
El primer dia dormim a Bikaner, una dinàmica ciutat a les portes del Thar. La
ciutat va ser fundada l’any 1488 per Rao Bika i va ser un important punt de pas de las caravanes comercials de l’època. La ciutat té diferents punts d’interès, el més popular el seu fort. Al costat, la ciutat antiga emmurallada. Un reguitzell de carrerons estrets, havelis, palaus i temples. Se’ns dubte un bon lloc per aturar-nos a descansar i un bon punt intermedi en la nostra ruta. Dormim al
Llargarh Palace un antic palau de Marahas a l’entrada de la ciutat.
L’endemà seguim la ruta que ens durà fins a Jaisalmer. Avui si, passem tot el dia recorren el Thar, el immens desert del Thar. No es tracta d’un desert de sorra, un desert pur, es tracta d’un territori hostil de més de 2.000 km quadrats de superfície. Entre las seves barreres de dunes, es formen petits llacs durant l‘època de pluges, un recurs fonamental per la fauna de la zona.
Per tot, arbres aïllats que faciliten la vida al seu voltant. Travessem un paisatge de planures, matolls, acàcies espinoses i cactus. Un paisatge polsegós, àrid, sec, calorós... un desert.
Per la tarda, abans no es posi el sol arribem a la preciosa Jailsalmer. Des de la carretera ràpidament distingim el seu magnífic fort i las muralles. Per la tarda, amb el sol baix, las vistes són precioses i envolten tot el paisatge d’un color àmbar que li dona un toc màgic a la ciutat i el seu fort, segurament, un dels més impressionants del país.
Ens allotgem al Jasmin Haveli, un petit hotel a les afores de la ciutat amb unes magnífiques vistes al fort. Lo millor, la tranquil•litat i la seva terrassa d’alt del edifici on descansem, ens refem de la ruta i prenem un té amb la companyia d’en Fifu, el seu propietari.
13/10/2010 Jaisalmer – Jaisalmer (111 km. Ruta xxxx km)
Avui ens hem llevat tranquil•lament i gaudim d’un magnífic esmorzar a la terrassa de l’hotel, córrer l’aire i gaudim d’unes vistes esplèndides. Desprès d’haver agafat forces ens decidim a conèixer la ciutat, ens hi arribarem amb un tuc-tuc... com sempre, tota una experiència! Ens deixen a la porta d’un havelí preciós. Havelí és una paraula persa i el seu significat és "lloc tancat on la gent viu junta".
El Patwa-ki-haveli, fou construït entre 1800 i 1860 per 5 germans jainies que es dedicaven a la venta de joies i brocats. El seu exterior és la part més impressionant: balcons penjants, columnes, façanes d’argila treballadíssimes, portes amb relleus geomètrics... però l’interior tampoc no es queda curt. Realment tots aquests habitatges són obres arquitectòniques, la seva distribució està molt pensada, sobretot pel sistema de ventilació que permet refrigerar las diferents estances, extraient l’aire calent per la teulada. Gràcies a això el seu interior generalment és fresc tot i que fora las temperatures s’enfilin per sobre dels 40º.
Fem la visita que acaba amb unes vistes genials des de la terrassa de l‘edifici que ens donen una perspectiva molt interessant de la ciutat. La visita val la pena però aquest no és l’únic havelí de la ciutat que pot visitar-se, també està Salim Singh-ki-haveli i Nathmal-ki-haveli, ambdós interessants.
Desprès dediquem bona part del matí a caminar pels carrerons estrets del interior de la ciutat emmurallada. Avui dia, la majoria de cases del interior de la muralla estan reconvertides a allotjaments turístics o bé botigues de souvenirs, tot i això, val la pena fer una visita ... caldrà fer un exercici d’abstracció i deixar-se endur per la imaginació per transportar-nos a l’època de las grans rutes comercials on las protagonistes eren las caravanes de camells, els mercaders i comerciants... i es que Jaisalmer, fundada l’any 1156 va prosperar ràpidament gràcies a la seva ubicació estratègica en las rutes comercials que unien Àsia Central amb la India. Aquesta ciutat, tant fascinant com remota va ser un empori medieval de primer ordre, aquí es venien catifes de Herat, simitarres de Damasc, seda fina de la xina i suaus vins de Shiraz. Però l’article més desitjat dels seus basars no era altre que l’apreciat narcòtic que es guardava en delicades caixes de plata i fusta, l’opi. El seu consum estava estretament lligat a la vida del desert i fins avui, segueix arrelat el seu consum.
Durant el nostre passeig ens creuem amb un home gran, arrugat com una pansa, diminut i prim però amb uns ulls grans i vius, és music, un trobador rajput, ens diu ell. Tota la seva família han sigut trobadors, ... desprès de passar una bona estona amb ell, ens dedica una cançó alegre acompanyant-se amb la seva antiga ravanhata, una mena de violí de dues cordes molt popular al Rajasthan.
Relativament a prop de Jailsalmer, al desert del Thar, hi ha varies zones de dunes... decidim acostar-nos-hi i gaudir allà de la posta de sol. Anirem fins a Khuri, un poblat a 40 km de Jaisalmer. Es relativament tranquil i té la seva pròpia zona de dunes. Segurament una opció menys explotada que las Dunes de Sam, però cal dir que s’hi poden trobar molts campaments que ofereixen passar la nit al desert, excursions a camell i demés propostes turístiques. En qualsevol cas, las posta de sol és preciosa.
Ens vam quedar enamorats de la decoració del hotel. En Fifu, el seu propietari, ens va donar l'adreça del basar on que compra. Si voleu fer alguna compra, acosteu-vos a Jaislamer Art Palace, al interior de la vila antiga. Val la pena!
14/10/2010 Jaisalmer – Jodhpur (342 km. Ruta xxxx km)
Avui deixarem Jaisalmer, posarem direcció Sud-est per dirigir-nos cap a Jodhpur. Desprès d’esmorzar plàcidament al nostre havelí acabem acomiadant-nos entre abraçades d’en Fifu i el seu equip, hem estat realment a gust en aquest lloc!
Optem per anar tranquil•lament, tot gaudint del paisatge desèrtic i alhora ple de vida del desert del Thar. Com en d’altres ocasions mirem de triar sempre que podem carreteres secundàries, amb molt menys tràfec. Las carreteres en aquesta zona estan en molt bon estat i en sortir de las pistes principal, el paisatge és molt interessant, de gran bellesa. De sobte, tornem a retrobar-nos amb la India tranquil•la dels primers dies, lluny de carreteres hipertransitades i caòtiques. Aquí, algun ramat d’ovelles, vaques, pastors, gent treballant el camp... una Índia rural que ara desprès dels monsons està en plena activitat.
Però tot són contrastos: camps de gra, mongetes i fins i tot cotó ... de sobte, petits mars de dunes. La ruta ens porta fins a Osiyan on ens aturarem i aprofitarem per fer un tomb per poble i visitar els seus interessants temples.
Aquests dies coincideix amb la festivitat de la Dusshera, es tracta de nou dies consecutius de festes en las que es commemora la victòria de Rama sobre Ravana, o el que es el mateix, el triomf be sobre el dimoni del mal. La festivitat no té una data fixada, si no que depèn de la lluna i avui estem en un dels dies centrals de la festivitat, això fa que ens topem amb moltíssima gent tots vestits de. Aquests nou dies de celebració del Navratri culminen amb la Dusshera.
A Osyan, on ens trobem, predominen les cintes vermelles, els llaços i las flors, la música i els colors intensos omplen tots els racons del poble. Desprès de fer un tomb decidim de fer una visita al conjunt de temples que es troben a la ciutat. Són interessants temples dels segles d’entre el segle 8 i el 12.
Salvant moltíssim las distàncies aquests temples ens recorden els de Cambotja.... potser per las seves formes o pel treballat de las seves columnes i portes. En qualsevol cas, la visita és interessant i ens va bé per estirar una mica las cames.
Desprès farem els aproximadament 65 km que falten fins a Johdpur. Estem una mica cansats així que tot i que ens han parlat molt bé d’aquesta ciutat, acabem seguim endavant... és una llàstima però com a contrapartida, així tenim un motiu més per una pròxima visita! D’allà tirem un tram més direcció sud, a la comunitat Bishnoi on tenim previst passar la nit. Ens allotgem al Bishnoi Camp.
Arribem a mitja tarda, estem sols al campament i ens venen a rebre. Ens acomodem a les tendes que son senzilles però confortables i desprès gaudim d’un esplèndid vespre amb la companyia dels amfitrions. La conversa és d’allò més interessant: ens expliquen las seves 29 regles de convivència (una mena de credo) i la seva manera de viure, basada essencialment en l’agricultura. La vida aquí és dura i las condicions climàtiques també... els monsons són torrencials, però a la vegada els necessiten, això els garantirà una bona collita...
Casa seva està al costat de las tendes així que acabem apropant-nos-hi, ens presentarà la seva família, ens mostra el seu bestiar (una manera de complementar la seva economia) ... i muny una vaca per poder fer un chai, si aquí no hem pillat un mal d’estomac total, estem immunitzats de per vida! ... és un miracle!
Desprès, tornem al campament on soparem sota els estels, deliciós, el moment i el menú: altre cop un combinat de plats vegetarians boníssim!... De postres ens preparen un dolç, una mena de sandvitx regat amb ghee (nata líquida). Realment, anàvem espantats amb la cuina india i estem disfrutant d’allò més!
Quedem per demà pel matí, ens duran a fer una volta per las rodalies... fantàstic!
Durant el vespre, en Khemkaran ens explica el que els costa tirar endavant i en certa manera els sap greu que la majoria de viatgers que passen pel Rajasthan ho facin a tota velocitat aturant-se només en el que són els punts clau, las ciutats més turístiques. Tenen raó... i és una llàstima perquè són llocs tranquils, fora de las rutes més transitades, senzills .... però acollidors i estem contents d’haver-lo trobat!
15/10/2010 Jodhpur – Pushkar (277 km. Ruta xxxx km)
Desprès d’un bon esmorzar sortim amb en Khemkaran que ens farà de guia per la zona. Desprès dels monsons (que tot just acaben) els camps de per aquí estant arrebossant vida i en especial aquest, que ha sigut un bon monsó. Famílies senceres passen el dia al camp, llaurant, recollint .... treballen, dinen, sopen i a vegades si el camí fins a casa és llarg, fins i tot passen la nit, el camp és casa seva.
Pels camps que ens envolten és fàcil veure petits antílops i ocells, moltíssim ocells. Passem una bona estona gaudint d’una visió preciosa: A la bora de las basses d’aigua un grup de cigonyes siberianes, que al hivern baixen de Mongòlia per protegir-se de las temperatures extremes.
Desprès ens aturem a casa d’uns familiars, ens ensenyen casa seva, ensenyen com fan el xapati, juguem una estona amb els nens... entranyable! ... i seguim, la següent parada serà un memorial en record de las 300 persones Bishnoi que van perdre la vida davant las tropes de Jodhpur per defensar la seva terra.
Txerrant amb Khemkaran, li preguntem per uns curiosos càntirs que hem vist a les cases. Uns càntirs enormes i perfectament rodons... ens comenta que son càntirs d’aigua, la seva forma i el seu material (argila) fan que l’aigua es mantingui fresca al seu interior... ens porta a veure com es fabriquen!
Desprès de passar pràcticament tot el matí a munt i avall tornem al campament a recollir las bosses, realment, ha sigut molt profitós. Aprofitem per passar-li unes fotos que hem pres amb las càmeres (ara ens fa mota gràcia veure-les penjades a la seva web) i marxem cap a
Pushkar, volem arribar abans no es faci fosc i així gaudir del llac amb l’última lluc del vespre, la millor!
Segons las èpiques, Brhama va deixar caure al terra una flor de loto i va aparèixer Pushkar. Una ciutat compacta de peregrinatge hindú entorn a un llac sagrat, que té un dels pocs temples dedicats a Brahma. Una ciutat farcida de temples blaus, de fileres de ghats que s’arriben fins al llac sagrat, una ciutat de tranquil•litat mística.
Finalment, arribem a temps, deixem el cotxe i abans no hem trobat el carreró que porta al llac som interceptats per una parella de “sacerdots brahmans”. Ens condueixen a un dels Ghat que baixen al llac i ens porten per separat a fer unes oracions, res de fotos ni de gaudir del entorn abans no haguem pregat! .... Paciència.... fem la oració, las ofrenes al llac sagrat, purifiquem el nostre karma desprès de pagar una quantitat (ull! Que se las saben totes) i ens guarneixen amb el pushkar-passaport, una polsereta de fill vermell i groc que portem al canell.
Ara si, ens dediquem a gaudir del indret, un lloc agradable i tranquil. Desprès, anem al
hotel a las afores del poble molt i molt tranquil.
16/10/2010 Pushkar – Samode - Jaipur (XXXX km. Ruta xxxx km)
En aquest darrer tram del viatge hem reduït els quilòmetres diaris,a més las carreteres estan molt millor que a Ladakh, això ens donar l’oportunitat d’anar més tranquils, tenint temps per tot. Avui ens llevem sense presses, i desprès d’esmorzar optem per tornar a Pushkar, ahir vam passar una estona per la tarda, però decidim tornar-hi.
Deixem el cotxe en un carreró sense massa transit, a l’entrada del poble. Ens ha cridat l’atenció un enorme temple blanc, és un temple sij, preciós... així que ens descalcem, ens cobrim el cap i cap dins! ...
Desprès acabem recorrent el centre de Pushkar mirant d’obrir-nos pas entre la munió de botigues de souvenirs que envaeixen els carrers de la ciutat. Tot i això, Pushkar també et dona l’oportunitat de relaxar-te, de tenir un moment tranquil, només caldrà acostar-se a un ghat (en un d’ells van escampar las cendres de Ganghi).
Informació: Quan arriba la Kartika, vuité més del calendari hindú i un dels més sagrats, els camellers posen rumb a Pushkar, per arribar a la lluna plena. Cada any aquí és reuneixen més de 200.000 persones i més de 50.000 camells i altre bestiar, en el que és una de las fires del camell més grans de la Índia. Aquesta celebració no té una data fixa per cel•lebrar-se però és sempre entre Octubre i Novembre. Val la pena tenir-ho en compte!
Tot i que la ciutat és molt turística, i la incomoditat d¡anar sortejant paradetes de souvenirs... Pushkar també et dona l’oportunitat de relaxar-te, de tenir un moment de calma. Només cal apropar-se a un ghat, busca un tros d’escala lliure, seure’s .... i a gaudir del moment, respirar, admirar, pensar... el que convingui! I és que la Índia té una mica això, hi conviu amb harmonia el caos més absolut amb la tranquil•litat més mística.
Ens passem una bona estona admirant la vida que hi ha a la riba d’aquest llac i desprès del passeig cap a Jaipur, on dormirem avui.
La carretera no és dolenta però a mesura que ens hi apropem anem descobrint que el desordre i el caos pot ser encara més bestia... No tenim l’hotel al centre de Jaipur, hem preferit triar-ne un a les afores de la ciutat i això tot i que te l’avantatge de la tranquil•litat, té un petit inconvenient: haver de fer 45km per una carretera horrorosa! ... el trànsit aquí és desordenat i caòtic com enlloc... què hi farem!
Finalment, aconseguim arribar al nostre hotel, el Samode Bagh, està molt i molt bé: immensos jardins, piscina, confortables tendes, ... és un lloc molt i molt tranquil. Desprès d’una bona dutxa posem direcció cap a Jaipur on hem quedat per sopar amb la Claudia, una amiga de Barcelona que està aquí a Jaipur treballant en la seva primera col•lecció de complements i joieria, passem un bon vespre compartint experiències.
17/10/2011 Jaipur (97 km. Ruta xxxx km)
Avui destinarem el dia a conèixer Jaipur, ciutat coneguda amb el sobrenom de la ciutat rosa. La ciutat va ser fundada l’any 1727 pel marajá Jai Singh II, però va ser més tard l’any 1876 quan un altre marajá, Ram Singh la va fer pintar de color rosa, color associat a l’hospitalitat, per rebre al Príncep de Gales (futur rei Eduard II).
Actualment a Jaipur hi viuen més de 2.5 milions d’habitants i és una ciutat caòtica i congestionada, o com a mínim aquesta és la impressió que ens va quedar de la fugaç visita nocturna d’ahir. Haurem d’esforçar-nos una mica per trobar-li l’encant… ja tenim repte per avui!!
Recorrem els quilòmetres que ens separen de la ciutat i optem per deixar el cotxe aparcat al
Crossword (pàrquing vigilat per 20 INR cada dues hores). Portem dies voltant per aquest país però conduir a una ciutat com Jaipur és assumir un risc innecessari.
Deixem el cotxe aparcat i agafem un tuc-tuc que ens porti al centre a veure la ciutat intramuros. Com sempre agafar un rickshaw és una autèntica temeritat, bé això ens sembla a nosaltres, però ells van la mar de tranquils! Final del recorregut, moment que sempre agafem amb una certa alegria ... ens quedem a una de las 7 portes d’entrada de la ciutat antiga i mirem d’endinsar-nos-hi … ens recorda a alguna medina de Marroc, però si cal, més desordenada… suposo que per això té cert encant.
Els carrers que envolten la muralla són basars, botigues amb robes, mercats, …. Jaipur és un somni per tots aquells que els agradi anar de compres, els seus basar disposats per oficis poden ser una perdició: orfebres amb tallers de plata, joiers tradicionals, pedres precioses, els millors xals de finíssima seva, tallers on es treballa el marbre, catifes de pel de camell, ... un reguitzell de petits comerços on es preserva la tradició, oracle de cultura.
Ens capta l’atenció l’entramat de carrers de la ciutat antiga, observant una mica la disposició de las avingudes de la ciutat ens adonem de la seva gens improvisada planificació urbanística: amples avingudes, illes rectangulars, ... tot i aquesta disposició geomètrica mantenim la nostra idea inicial: Jaipur és un caos, un garbuitg de olors, emocions, gent, … sempre amb aquesta sensació de desordre, de caos ordenat... però poc a poc, aconsegueix captivar-nos.
A una cantonada, s’hi aplega la gent entorn a un temple hindú (càntics, pregaries, ofrenes florals…) a l’altre venedors ambulants o cuiners oferint els seus productes… de tant en tant sucumbim a les ofertes i tastem els menjars locals … allò que ens prometíem repetidament no fer…. Aquí sobre el terreny som envaïts per la inconsciència, ens poden las ganes de descobrir, de tastar, el viatge s’apodera de nosaltres i deixem de ser els que érem per ser els que som, viatgers accidentals….
Ens atrevim a deixar enrere las principals avingudes i endinsar-nos per un dels carrerons d’aquest eixam de cases atrotinades, pals de llum desgavellats, balconades velles… a mesura que ens endinsem, els carrerons es van estrenyen i doblegant capriciosament, la llum deixa d’incidir directament per tornar-se penombra i la cridòria dels mercats es transforma en serenor… Alguna vaca remugant alguna cosa, grups de gent asseguda, d’altres mengen i tots… ens miren un pèl encuriosits, suposo que deuen pensar què se’ns a perdut per aquí!
Desprès del nostre periple per la ciutat muralles endins optem per agafar un tuc-tuc altre cop per anar a dinar al Little Italy, hi vam sopar ahir i estava fora bé… El conductor del rickshaw és un jove xerraire... que acaba per fer-nos una proposta que no defugim: ens porta a dinar i per la tarda ens farà de guia improvisat, ens ensenyarà altres llocs emblemàtics de la ciutat! Acceptem l’oferta, ja descansarem un altre dia!
Dinem al Litlle Italy i aprofitem per fer una visita a la llibreria Crossword, un bon lloc on comprar algun bon llibre il•lustrat.. molt recomanable.
Quan sortim el nostre guia ja ens està esperant. Ens durà als llocs principals de la ciutat: el Parlament, el Central Park, el Museu Nacional, el Zoo, las portes, el palau de la ciutat, …. Realment, val la pena!! Es passa tot el recorregut explicant-nos els encants de la seva ciutat i las seves anècdotes, mentre deixa anar un "chalo babu, chalo" sempre que està a punt d’atropellar a algú o necessita obrir-se pas. Tota una història...
Desprès de passar la tarda amb ell, ens porta altre cop al pàrking des d’on marxem cap al hotel ara si, a descansar i sopar.
Pels qui conduïu: Aquesta carretera és molt dolenta, probablement de las pitjors que hem recorregut, així que precaució!!!
18/10/2011 Jaipur – Ranthambore National Park (214 km. Ruta xxxx km)
L’objectiu d’avui és fer el tram de carretera de Jaipur fins al
Parc Nacional de Rathambore, famós per la seva reserva de tigres i un dels moments estel•lars d’aquest viatge. Deixarem per uns dies el tràfec, per quedar-nos en un allotjament tranquil a les portes del parc on reposar una mica i gaudir de la natura i és que, per desgracia, encarem el tram final del viatge.
Tot i que la distancia cobrir no és molt gran optem per sortir aviat, està comprovat que el trànsit pesat surt a mig matí, de manera que tot el que avancem sense massa camions a la carretera, millor!
Només sortir del hotel a pocs metres ens trobem un camp on hi treballen unes dones. Com sempre vestides de colors brillants, intensos, elegants, preciosos… ens acosten per preguntar que és el que estan conreant.. i quina és la nostra sorpresa, recullen cacauets!
No tenim ni idea que es collien de terra! Me’n donen un a tastar, i tant bon punt li faig una queixalada… elles es posen a riure. Faig tota mena d’escarafalls, és molt i molt amargant! … òbviament esperaven aquesta reacció per que es fan un tip de riure!!! Marxem amb una bossa de cacauets amargants... i encarem el dia amb música tibetana al cotxe (el mp3 que ens ha donat en Tashi) i bon humor…
La ruta fins al parc, un cop deixem enrere la desordenada Jaipur és molt bonica, … el paisatge torna a transformar-se… de l’aridesa rajasthaní al verd intens de la jungla.. pel mig, grans camps d’arròs entre d’altres cereals.
De tant en tant, ens aturem a veure com els treballen: fan las terrasses pel cultiu a mà, las omplen d’aigua minuciosament, amb precisió… gaudim del camí, del paisatge, de las lliçons que anem aprenent...
Anem avançant i la xafogor i el verd comencen a apoderar-se: palmeres, vegetació frondosa, pous d’aigua i basses que recullen l’aigua de les pluges del monsó … d’aquesta manera gestionen els seus recursos i es proveeixen d’aigua.
A mitja tarda, sobre las 17 arribem a Ranthambore i sense massa problemes localitzem el nostre allotjament el Ranthambore Bagh, és senzill, sense luxes però agradable i net. Las zones comunitàries son agradables: un jardí ben cuidat, una sala amb llibres i ordinador, i racons tranquils per prendre la fresca. Ens sembla una opció recomanable a un preu raonable.
Informació: Aquesta zona es molt i molt turística, a peu de carretera trobarem infinitat d’opcions d’allotjament, des de senzills guesthouses fins als lodges més luxosos o palaus opulents com el Oberoi.
Passem el que queda de tarda fent un passeig per la zona per estirar una mica las cames i desprès ens quedem al jardí prenent una refrescant KINGFISHER (la cervesa nacional per excel•lència). Desprès al mateix hotel serveixen un sopar bàsicament vegetarià, molt i molt correcte.
Anirem a dormir aviat, demà és el gran dia, tenim contractat un safari per mirar de trobar el TIGRE!!! Estem impacients!!
19/10/2010 – Ranthambore N.P. (0 km. Ruta xxxx km)
Avui és el dia esperat, tenim el dia reservat a buscar el tigre! La demanda supera amb escreix l’oferta de places per fer un game (que és com anomenen las visites al parc en un vehicle i guia), de manera que més de dos mesos abans d’iniciar el viatge ja teníem la plaça reservada en un gypsy, una mena de 4x4 descapotable per 6 persones que ens durà pels senders del parc a la recerca del tigre.
L’altre opció per fer la visita és en un canter, uns camions també descapotables d’unes 20 places. Se’ns dubte la millor opció són els petits gypsy... ara bé, no tinc clar que reuneixin las mesures de seguretat necessàries per garantir no ser cruspits per un tigre amb gana....
Ens desperten a les 5:30 i a les 6:00 ja estem llestos per sortir amb el nostre jeep. Anem a buscar a uns altres passatgers i directes al parc, el tigre ens espera!
A l’entrada ens aturem a signar el paper de rigor que confirma que entrem al parc sota la nostra responsabilitat i paguem un cànon addicional per portar una càmera de vídeo (400 INR), per las càmeres de fotos no cal pagar res... paguem la quota i esperem tenir sort!!!
Estem emocionadissims pel moment, des de que en un sopar a Barcelona, un amic va parlar-nos de la possibilitat de veure tigres en aquest parc pràcticament hem anat descomptant els dies... veure animals salvatges en el seu habitat natural és una sensació indescriptible que ens emociona!
Avancem fins al punt de control, ja dins del parc, on jeeps i cànters es reparteixen els 5 sectors del parc. Cadascú haurà de provar sort a la seva zona... Agafem un dels camins i cap a dins!
El parc en aquesta època de l’any té la vegetació molt alta i espessa a més, desprès del monsó, es formen rierols i tolls d’aigua per tot arreu. Això afavoreix que els animals no s’hagin de desplaçar massa per aconseguir aigua. Tot això no és massa favorable per trobar-nos al preuat tigre!!
Actualment, al parc hi ha una població de 40 exemplars de tigre... Aprofitem el trajecte per preguntar-li al nostre guarda si mai no han tingut cap incident amb ells .. em diu que no, que estan relativament acostumats a la presència de jeeps i a més, ells, els guies, llegeixen el llenguatge corporal del animal. Això em tranquil•litza... perquè anem a 2 pams de terra en un jeep completament descobert. Està clar que si ens creuem de cara amb el tigre el veurem bé, però crec que resaré tant com sàpiga perquè no tingui massa gana...
El guarda, segueix tranquil•litzant-me... no els cal cap altre protecció que el sentit comú. Las seves explicacions em convencen raonablement i passem l’estona tranquils, gaudint del paisatge tot esperant trobar-nos amb el gran felí.
Veiem micos, cérvols, ocells, ... la vegetació d’aquest parc és imponent. Ja al final del game, quan ens havíem resignat a sortir sense èxit, el nostre guia es tensa i crida "the tiger, the tiger"
 
Oh! Deu meu!!! És enorme i just davant nostre, un calfred recórrer el nostre cos de dalt a baix. És una emoció indescriptible, és un animal preciós, enorme i atlètic. És molt i molt emocionant... estava en un voral del sender, camina sigil•lós i elegant i es planta al mig del camí, just davant nostre... ens dona l’esquena i camina, com mostrant-nos un camí... s’atura, segueix, marca el territori. És un animal perfecte, elegant, d’una bellesa absoluta... en aquests instants intentem copsar el moment, filmem amb vídeo, fem fotografies... ens regala una sessió de posats, és el nostre model, però nosaltres estem massa emocionats per tenir el pols ferm i treure-li el millor retrat... fem el que podem però ens quedem per nosaltres, gravat a la nostre retina per sempre la seva mirada, freda, felina, preciosa. El record se’ns dubte serà inesborrable, estem emocionadíssims... viatjar fins aquí a valgut la pena!!!
La nostra excursió pel parc ha acabat de la millor manera, l’atrotinat jeep pren la sortida i ens torna a deixar al hotel. Ens quedarem allà descansant una mica, fent un mos i com no... revivint el moment amb d’altres viatgers, revisant las fotos i visionant el vídeo que hem enregistrat... quin gran moment!
Ha sigut un dia magnífic, hem vist el gran felí, aquest animal elegant, atlètic, fornit i estilós... estem emocionats! Demà més...
20/10/2011 Ranthambore N.P. (0 km. Ruta xxxx km)
En aquest tram final del viatge ens havíem reservat uns dies de descans, per refer-nos una mica i mirar d’arribar a casa en un estat físic raonable, per això avui també passarem el dia a Ranthambore... però el fet de no canviar de base no vol dir que no tinguem res a fer, la zona és preciosa i dona molt de joc.
Avui hem decidit tornar al parc, però aquest cop per fer una visita al Fort. Al estar dins la zona protegida és necessari anar amb un guia autoritzat... així aprofitarem per saber una mica més d’aquesta zona.
Sobre las 10 del matí venen a buscar-nos, desprès d’un bon esmorzar marxem altre cop a la reserva natural.
Aquest parc nacional comprèn una extensió de 1.334 km quadrats de vegetació de jungla verge entre escarpades crestes. Al centre trobem el fort, una magnífica edificació del segle X rodejada d’un conjunt d’antics temples i mesquites, llacs de cocodrils i chatris (cenotafis) i amagatalls. El parc va ser territori de caça del marahà fins l’any 1970.
El fort és impressionant, domina un dels turons del parc i és preciós, tota una obra d’enginyeria militar. Amb el cotxe ens apropem fins la porta principal, l’única que roman oberta de las quatre originals (ara las tenen tancades per un millor controls dels visitants). Un entramat d’escales i revolts ens durà fins la porta principal del fort. Petits detalls fan palès que estem en un edifici militar: davant de cada porta, a pocs metres, un mur bloqueja la possibilitat de tirar enrere, agafar embranzida per exemple, l’enemic pogués tirar avall una porta. El nostre guia ens va explicant els diferents elements defensius: portes vestides amb esmolades punxes al seu exterior, finestres estretes que controlen el punts d’accés estratègicament, passadissos... està tot pensat!!!
Aquest fort té uns 1.000 anys d’antiguitat, va estar controlat durant una època pels musulmans i és per això que dins també hi ha mesquita i tombes d’herois musulmans... parlem d’això amb el guia: de la diversitat que trobem a la Índia i a priori amb una convivència força harmònica, ells ens confirma la nostra percepció. Creu que la majoria de persones no tenen problemes per barrejar creences i religions, que la majoria es respecta ... creu que no té perquè haver problemes si tothom és respectuós i que només, una petita minoria són els qui lamentablement fan soroll, generalment per algun interès particular... quanta raó!
Seguim el nostre passeig i ens arribem caminant fins al temple de Ganesh, ja al final del fort. A las portes del temple un munt de txiringuitos de dolços, flors, menjars ... de tot per atendre als peregrins que s’acosten fins aquí i un munt de micos!!! Un autèntic perill s’hi t’acostes amb menjar i vas una mica despistat!.
Pels voltants del temple trobem moltes ofrenes sobre els matolls i arbustos i fins i tot coincidim amb algun fidel que puja pel camí fent genuflexions, estirant-se a terra desprès de cada pas i tornant-se a aixecar, tot com a resultat d’algun desig complert o d’alguna penitència. Ens sorprèn la devoció dels hindús...
Des de dalt de tot las vistes al parc natural son excepcionals: veiem un dels 4 llacs artificials que s’han construït per acumular aigua durant el monsó. Aquesta aigua servirà per proveir d’aigua als molts peregrins que s’arriben fins aquí. Al llarg de tot el recinte diferents voluntaris la serveixen ben fresca a tothom qui la demana.
La visita ha estat d’allò més interessant i val molt la pena, un cop acabada marxem cap al hotel on acabem passant la tarda, relaxant-nos en aquest magnífic entorn.
21/10/2011 Ranthambore National Park – Agra (241 km. Ruta xxxx km)
Sortim aviat de Ranthambore, tenim per davant més de 200 km fins a Agra, la darrera destinació del nostre viatge on passarem un parell de nits abans de deixar aquest país.
Com sempre que tenim distàncies rellevants, sortim aviat per mirar d’evitar al màxim el trànsit pesat. Esmorzem fort i sortim a primera hora... a més, sortir aviat té una altre avantatge... veure com es va despertant el país, els pobles, las gents... i és que tot i que tot i que India mai no dorm completament, a primera hora del dia el ritme és menys frenètic. Mentre circulem som tafaners i descobrim el ritual de l’aigua: la gent pel matí es renta i ho fan allà on poden, amb cubells, al voltant de les fonts, als marges dels camins, de la carretera o als basalts d’aigua .. sense cap intimitat, sense cap mena de pudor... és un acte quotidià, ... aquí els únics sorpresos som nosaltres!
Las dones més matineres ja treballen al camp, la boirina ho enteranyina tot i és que en aquesta zona, la calor fa que el cel mai no pugui ésser nítid... ni a primera hora del matí ... un tel cobreix tot el paisatge com un finíssim mocador de tul... haurem de deixar passar unes hores i potser si el sol és intens i un lleuger bri d’aire fresc ho permet veurem el cel blau, tot i que res comparable amb els cels nítids de Ladakh, aquí el cel, la llum ens evoca la imatge preestablerta que teníem de la Índia!
Triguem aproximadament quatre hores en arribar a Agra, i és que tot i que las distàncies no són llargues i fins i tot algun tram és autopista, és inviable plantejar-se mitges per sobre dels 50 km/h. En qualsevol cas, desprès d’unes horetes arribem a destí i ens allotgem al magnífic Gateway Hotel, a uns minuts del extraordinari Taj Mahal.
És un lloc ideal per acabar las nostres vacances, per refer-nos una mica del cansament acumulat, per gaudir de la ciutat, de las vistes i començar a fer-nos a la idea que cal tornar a casa... Deixem las coses a l’habitació (magnífica i amb vistes al Taj), dinem al buffet lliure del hotel i per la tarda ens disposem a visitar aquesta meravella, el temple que Rabindanath Tagore va descriure com "una llàgrima en el rostre de l’eternitat" .
Ens acostem en rickshaw al temple i paguem las 750 INR que val l’entrada. El tiquet es compra a un parell de km de la porta principal, després agafem l’ample avinguda direcció al temple. Un cop a la porta, fem la cua de seguretat: homes a una banda, dones a un altre (ull si porteu el cabell curt, us increparan tot pensant-se que us heu equivocat de cua!! – us ho dic per experiència!).
Els vigilants de seguretat no us deixaran passar amb el trípode i tampoc amb la càmera de vídeo, més enllà de la porta principal. Això no és motiu per frenar-nos i un cop complerts tots els requeriments de seguretat, travessem la porta principal... davant nostre una de les escenes que sempre havíem imaginat, el magnífic temple mongol, superant si això és possible, la imatge que portàvem gravada al nostre imaginari.
No importa que estiguem envoltats de turistes (orientals, occidentals, indis,....), no importa que coneguéssim la geometria perfecte de l’edifici que contemplem, que no ens sorprenguin las seves formes i colors, que sapiguem exactament el que veníem a veure. Res no li treu magnetisme, exotisme, màgia... el
Taj Mahal, el magnífic Taj Mahal ens atrapa.... tot i compartir el moment en centenars o milers de turistes... és una imatge imponent, superba i ara a les últimes llums del dia, quan la intensitat del sol baixa i la seva llum es difumina, quan la humitat guanya la partida i fa de filtre sobre els raigs de sol intensos, cobrint tota l’estampa d’un color acaramel•lat, tenyint la postal del color de la Índia amb majúscules... aquí estem nosaltres, estupefactes, sense poder dir res, ... només observant la postal, en un d’aquells moments tant anhelats.
Un cop superada la estupefacció del primer moment, recuperats de las emocions que es desprenen davant la primera visió del monument, recorrem els metres de jardí que separen la porta principal de l’accés al temple sense poder dir paraula, dediquem tota la nostra energia a mirar a observar... La cua per entrar és multitudinària, com tot ...
A las plataformes d’accés al temple, un estany on els fidels es renten mans i peus abans d’entrar, signe de purificació... Nosaltres fem cua, descalços, esperant el moment d’entrar al temple.
D’aprop las parets d’aquest monument són precioses: marbre blanc, llis, delicadament treballat. Sobre la porta principal s’hi descriuen els versos del Coran on s’hi descriu el paradís. Aquesta sofisticada cal•ligrafia corànica es obra de Amanat Khan, un artista que també va treballar en el mausoleo de Akbar.
Un cop dins, la càmera funerària on descansa per sempre Mumtaz Mahal, la dona del emperador mongol Shah Jahan, al seu costa també reposa ell... Uns guardes afanyen als turistes per tal que no s’aturin i es formin aglomeracions. La quantitat de gent que hi ha, la poca llum i els xiulets esperonadors dels guardes, fan que l’experiència no sigui tal i com l’hauríem imaginat...
Tornem a sortir, i ara si, a aquesta hora la llum dona lloc a un espectacle cromàtic de gran bellesa... la llum incideix suaument sobre la tersa pell de marbre llis i polit del Taj. Ara sí, entenem las paraules del seu creador, quan va dir que feia "brollar llàgrimes dels ulls del Sol i la Lluna"... ningú hauria de perdre’s la visió d’aquesta meravella, una autèntica bellesa... pocs queden decepcionats, aneu i veieu-lo.
Com a apunt, per aixecar aquesta bellesa van fer falta fins a 20.000 treballadors, obrers que van extenuar-se durant 20 llargs anys. Entre ells els millors treballadors del moment: jardiners de Cashemira, cal•lígrafs de Shiraz (Pèrsia), albanyils de Bujara i Samarcanda i de Constantinopla. S’hi van emprar diamants, cristall de la Xina, jade del Turquestan, lapislàtzuli de Ceilan, turqueses del Tibet, àgates del Iemen, coral d’Aràbia... El Taj Mahal es Patrimoni Mundial des de 1983.
Desprès de la visita tornem al hotel, un bany i un deliciós sopar ... punt final d’aquest dia magnífic.
22/10/2010 Agra (0 km. Ruta xxxx km)
Ara sí, darrer dia del viatge i aniversari! ... què millor que fer anys aquí, en un entorn de tantíssima bellesa.
Dedicarem aquest darrer dia de viatge per passejar tranquil•lament per Agra, fer algunes compres i per la tarda, altre cop al cap vespre anirem a veure altre cop el Taj, però aquest cop no des de dins, si no des d’un lloc especial, on aconseguir una bona instantània...
L’any 1501 el sultan Sikander Lodi va establir aquí a Agra la capital del seu imperi, però poc més tard, allà al 1526, la ciutat va caure a mans mongoles. En aquesta època la ciutat va viure el seu màxim esplendor i fruit d’això trobem el fort, mausoleus i tombes fascinants i el mateix
Taj, el seu exponent més conegut.
Tornem a encomanar-nos a uns conductors de rickshaw per fer una visita a la ciutat i anar-nos aturant als llocs més emblemàtics...
Desprès fem unes compres: records, regals per la família i amics i algun que altre "element decoratiu" al que no ens podem resistir! ... cal anar amb compte que els hindús son grans comerciants!
Si esteu interessats en endur-vos algun teixit de qualitat, passeu-vos per Aakrati, The Heritage of Taj. Allunyat de la zona més comercial i turística, la relació qualitat-preu és molt bona.
Desprès anem a dinar, la nostra parella de guies singulars ens recomana un lloc esplèndid... nosaltres teníem intenció de dinar amb vistes al Tal, però ens recomanen sàviament: "a las terrasses hi ha bones vistes, però no bon mejar", els hi fem cas i ens deixem portar. Anem a dinar a un lloc tranquil, el Indiana (just darrera del Hotel Rataan Deep), on dinem deliciosament. No té vistes, no està al centre però el dinar és boníssim, una bona elecció.
 
Ja per la tarda i desprès d’un ràpid vol per Agra, marxem directes a cap al parc davant del Taj, a l’altre riba del riu Yamuna, aquí si, las vistes són espectaculars. El temple està tancat els divendres, avui és divendres i el que podria ser un problema (no poder accedir al interior del temple) esdevé un avantatge. Tenim la sort de gaudir d’una vista majestuosa del edifici que ahir vam veure d’a prop, des del propi recinte. Avui estem a uns metres, a l’altre riba del riu Yamuna, un dels afluents del Ganges, observant embadalits com cau la llum, com la penombra guanya territori al sol i la posta de sol ens regala altre cop una estampa magnífica, majestuosa,... aquest temple es brutal i transmet tota mena de sensacions: serenor, calma, ... la boirina li dona a l’estampa un toc tènue, màgic. La vista és extraordinària, a aquesta hora el temple es tenyeix de vermell i nosaltres dos, emocionats per estar aquí mirem de plasmar el que estem veient en uns fotogrames, tirem tantes fotos com podem, des de tots els angles possibles, amb totes las òptiques possibles... probablement sigui l’edifici més fotogènic que hem visitat mai, una obra d’art del tot sublim, de geometria perfecta!!!
Quan el sol es pon, el parc tanca... darrers instants per acomiadar-nos, magnífic punt final.
Acabem la jornada amb un sopar i a fer maletes, demà el nostre avió sortirà de Delhi a darrera hora del dia per tornar-nos a casa, punt final del nostre periple per terres índies.
|
