Perú, mosaic de paissatges
Durada: 29 dies
Dates: Any 2009. Del 16 d'Agost al 12 de Setembre
Autors: Montse i Xavi
Web dels autors: Montse i Xavi
Estil del viatge i preparació
Com en altres ocasions, ens vàrem organitzar nosaltres mateixos el viatge. Sudamerica ens apassiona, a banda dels seus paratges naturals esplèndids liderats pels andes, els grans Andes, compartir idioma fa que integrar-se sigui molt més senzill, més encara si a la facilitat del idioma hi afegim el caràcter llatí, noble i amable.
Feia temps que Perú ens rondava pel cap per molts motius, però un per davant de tots els altres: tenim un bon amic, en Edgar, que va néixer a Chimbote un petit poble a la falda dels Andes, al Nord de Lima. Conèixer el seu país del que tant ens n’havia parlat ens feia molta il•lusió però sempre per una cosa o una altre quedava posposat. Aquest cop ho hem aconseguit, un bon vol i un lloguer raonable ens engresca a sortir volant! Per fi, tindrem l’oportunitat de descobrir el país del nostre bon amic i conèixer la seva família, ens fa moltíssima il•lusió!
Per volar a Sudamerica, l’opció que ens surt millor de preu i més directe es Iberia , això si, no podem evitar l’escala per la T4.... paciència!
Pel que fa al cotxe, tenim previst un recorregut llarg i fora de las pistes principals. L’objectiu és traçar una ruta circular d’una bona pila de kilòmetres, la majoria per pistes secundaries (o terciàries, o ... ) de manera que busquem un 4x4 per poder recórrer tranquil•lament tots els quilòmetres que se’ns posin per davant. Optem per una companyia de renom, Europcar a Lima, però el resultat no és massa bo, per no dir que el resultat és espantós... hem llogat cotxes a moltíssim països i mai hem vist un cotxe com el que ens van entregar (al preu que ens el van entregar). Vam acabar conduint tres cotxes diferents i vam perdre uns quants dies amb els tràmits que van fer que no poguéssim endinsar-nos a la selva... per no parlar de la poca serietat de la companyia a Lima i el tracte que ens van dispensar. En fi, tot i això, vam aconseguir que el viatge rutllés.
La ruta que resseguirem ens transportarà enrere en el temps, per las vall i majestuosos cims dels andes; ens meravellarem amb els cultius en terrasses autèntiques obres d’enginyeria; ens tornarem a embadalir amb els paisatges del altiplano, desoladors però d’una bellesa màgica potser per la seva lluminositat, tant intensa... admirarem restes arqueològiques que es fonen amb els paisatges; acumularem estones amb homes, dones i nens amb vestimentes colorides i cares esculpides pel clima, un sol que brilla sense pietat i un vent i fred intens que dobleguen la pell dels peruans, dels andins. Estones on compartir un mate, estones per xerrar, estones per escoltar, se’ns dubte lo millor del viatge, la experiència, aprendre. El nostre esforç per desposseir-nos una mica de nosaltres mateixos té una gran recompensa, ser convidats a entrar a la seva realitat, al dia a dia de la comunitat andina.
Allotjament
Perú és un destí turístic consolidat i per tant l’oferta d’allotjament a Perú és molt complerta. En el nostre viatge em pogut copsar que el turisme de troley ja pot recórrer el país i no cal ser un gran aventurer per conèixer els destins més turístics del país.
En l’àmbit hoteler es cobreix tot l’espectre de possibilitats: des dels hotels més luxosos d’importants cadenes internacionals (sovint propers a las atraccions turístiques per excel•lència) fins a allotjaments en cases particulars. Per tots els gustos i per totes las butxaques i generalment amb un nivell de qualitat adequat.
La nostra opció, com sempre, la configurarem un combinat d’allotjaments que barregi diferents estils, ens permeti copsar al màxim la realitat del país de recorrerem i no ens dispari el pressupost, un aspecte important en viatges de llarga durada.
Al llarg del nostre viatge hem dormit en excel•lents b&b, en cases particulars a las remotes illes del Titicaca, en petits hotelets, fruit d’iniciatives locals i en hotels de somni... on se’ns dubte ens hi haguéssim quedat!!!
Per reservar es pot recorre al Fax o al correu electrònic, en el nostre cas en concret, vàrem lligar la major part dels allotjaments abans de marxar, fent les confirmacions per e-mail. No vàrem haver d’avançar pràcticament cap quantitat en concepte de reserva i tot va rutllar sense problemes.
Es important gestionar las reserves amb anticipació, en especial per la zona d’influència del Machu-Pichu, on el col•lapse és considerable.
Carreteres/Orientació
Perú pot recorres sense problemes amb un bon plànol de carreteres, sobretot si pensem recórrer las zones més convencionals. Nosaltres volíem endinsar-nos pels Andes així que vam viatjar amb el nostre GPS i ens van anar força bé.
El GPS, ens donava la nostre posició exacte i ens servia per orientar-nos, sense problemes de recepció de satèl•lits. Portàvem un mapa base digitalitzat de Perú amb una precisió extraordinària i un PC de suport per anar descarregant els tracks gravats en cada etapa del viatge. Ara disposem de tot el track del viatge i un munt de waypoints presos sobre la marxa que podeu descarregar-vos.
De tota manera i com comentem, per resseguir las rutes principals no és necessari anar amb cap GPS addicional, però si ens va ser molt útil per recórrer algunes zones més remotes.
Informació pel teu GPS
Si disposseu d’un GPS Garmin, aquí us deixem el nostre recorregut i un conjunt de waypoints agafats sobre el terreny:
Descarregar arxiu GPX (per GPS Garmin, inclou track del viatge i waypoints)
I si voleu, podeu gaudir d'aquest vídeo que hem preparat, és la nostre manera de retre homenatge a aquest país i a la seva gent, amable, cordial i sobretot, noble. Nosaltres ens vam endur un trocet de Perú al nostre cor... aquí mirem de reflectir-lo.
Cal prèmer al botó PLAY per iniciar la descàrregar (pot trigar uns minuts)
Diari de Viatge
16/08/2009 - L’Ametlla del Vallés – Barcelona – Lima.
El nostre vol destí a Perú surt a les 10 del matí, així que no ens queda més remei que matinar ... però encantats de fer-ho! A les 7 del matí ens espera el taxi a la porta de casa que ens durà fins l’aeroport del Prat. Es moment de retrobar-se amb conegudes sensacions de neguit, emoció, nervis i buit d’estómac que precedeixen sempre a tot gran viatge! Per fi, després de molt esperar sempre acaba arribant el dia en el que sortim per la porta amb una nova experiència per davant.... altre cop a viatjar!
Fem els tràmits sense problemes i sortim en hora, parada de rigor a Madrid, canvi d’avió i ara si... cap a Lima!
Per davant, 11 hores i mitja de vol que mirem de passar de la millor manera possible. Arribem a la capital peruana pels volts de las 18:00 de la tarda, a aeroport internacional Jorge Chavez.
Optem per agafar un taxi que ens dugui fins l’hotel (trajecte 25 minuts, 55 soles o l’equivalent en dòlars americans, un 18 o 20 USD). Ens allotgem al barri de Miraflores, al hotel Casa Andina, molt còmode i confortable.
Un cop al hotel estem massa cansats per sopar, la diferència horària amb Barcelona és de 7 hores, així que entrem las maletes (totes!!!), una dutxa i a dormir.
17/08/2009 – Lima – Huanchaco (609 km. Ruta: 609 km).
Avui és un dia de tràmit... inicialment teníem previst arribar-nos fins a Barranca i d’allà a a Huaraz on iniciar el nostre periple andí, però fem un canvi sobre els nostres plans per passar per Chimbote, on coneixerem la família del nostre amic Edgar. Mirant el plànol hem decidit tirar al Nord fins a Huanchaco, una localitat costanera propera a Trujillo.
Ens lliuraran el cotxe a mig matí, de manera que després d’un bon esmorzar per recuperar forces, dediquem el matí a temes essencialment logístics: primer canviem els dòlars a soles, la moneda local. Ho fem al carrer!! En aquesta zona és habitual trobar-se amb canviadors oficials, amb llicència (se’ls identifica per una placa a la solapa de la camisa amb fotografia inclosa i un peto, normalment fluorescent) Ens ofereixen un canvi millor que a les entitats financeres, un canvi que està obert a negociació, increïble, no?
Després d’això mirem de resoldre el tema de las comunicacions: trucar dins de Perú o a casa des del nostre mòbil surt caríssim, així que optem per comprar el mòbil més bàsic i una targeta de pre-pagament que ens permetrà fer trucades dins i fora del país a preus raonables (la tarifa en aquest moment és de 0,25 sols/minut enlloc de 2 euros/minut que ens ofereix telefònica). A las cèntriques avingudes de José Prado i Ricardo Palma no costa gens trobar botigues d’operadors de telefonia, nosaltres triem la companyia
CLARO, un operador local.
Lima és una ciutat enorme i Miraflores, un barri que ha descrit vàries vegades Mario Vargas Llosa a las seves novel•les, no és precisament massa representatiu de la realitat d’aquesta ciutat. Mansions d’estil colonial amb guarda de seguretat a la porta, jardins perfectament cuidats, cotxes potents immaculats ... i es que Miraflores és un barri residencial tranquil en mig d’una gran urbe de més de 10 milions d’habitants. Com sempre una ínfima minoria viu en una realitat distorsionada.
Després de la passejada, que ens ha anat bé per acabar de refer-nos, anem a recollir el cotxe. Un Suzuki Vitara de més de 100.000 kilòmetres i aspecte destartarat que ens lliuren amb dues hores de retard, serà el nostre company de viatge. Pugem las bosses i posem rumb al Nord per la Panamericana, direcció Trujillo.
La ciutat és enorme i gris, molt gris, en part per la contaminació que hi ha, tanta que no llueix gairebé mai el sol. A mesura que ens anem allunyant del caòtic centre trobem més barracons, faveles, cases amuntegades als turons que envolten la ciutat formant barris improvisat i mercats ambulants amb botigues que semblen disposar-se segons el que venen (roba, tallers mecànics, menjar, ...). Portem més de 60 km direcció Nord i encara no hem deixat enrere la circumscripció de Lima, és gegantina! Tenim la sensació que obrir-se camí en aquesta ciutat ha de ser extremadament complicat... Per sort, ara el país és estable i no es veu sacsejat com fa anys pel terrorisme, però fruit d’aquest passat més conflictiu, tenim l’actual fesomia de Lima: molts peruans van optar per acostar-se a la capital en busca de protecció, una protecció que no trobaven a les muntanyes.
Seguim fent quilòmetres per la panamericana (una carretera que té més de 48.000 quilòmetres) i ens sorprèn el paisatge desèrtic que travessem. Dunes immenses a banda i banda de la carretera ... increïble, ens venen al cap imatges de la Costa dels Esquelets a Namíbia. De tant en tant, el paisatge es suavitza i albirem petits pobles costaners, de pescadors (aquesta costa es una bona reserva de pesca). Per primera vegada des de que hem arribat veiem que el cel s’obre... els raigs de sol obren petites escletxes entre els núvols, van guanyant terrenys fins imposar-se i regalar-nos un cel obert, clar i blau... com canvia ara el paisatge!
Ja de nit, arribem a Huanchaco un petit poble pesquer a 12 km de Trujillo. Hem fet força quilòmetres per ser el primer dia, però la carretera en aquest tram està en perfecte estat i no és cap bogeria. Això si, molt d’ull a les senyals de tràfic i als guàrdies. A les rodalies de Lima hi ha molts controls i qualsevol infracció per petita que sembli (un paper malament, un petit excés de velocitat, no respectar una senyal o una línia) pot acabar amb una multa, així que prudència!
Ens allotgem al Hotel Las Palmeras, un petit hotel davant del mar, molt agradable. Des de l’habitació sentim la remor del mar trencant a la platja... Sortim a sopar però primer fem una merescuda caminada pel passeig marítim i allà mateix optem per entrar al Anzuelo, una cevicheria.
Ens han recomanat que no provem els primers dies el ceviche, es tracta de peix cru, marinat i molt condimentat i segurament no és lo millor després d’un vol llarg, un canvi d’aigües i l’alçada dels Andes esperant-nos en 2 dies... així que farem cas dels consells rebuts i optarem per una altre plat.
18/08/2009 – Huanchaco - Chimbote (172 km. Ruta: 781 km).
Encara arrosseguem els efectes del jetlag, està clar que la diferència horària de 7 hores i el casament acumulat poden fer estralls! Amb això ens hem llevat molt, molt aviat, però no suposa cap contrarietat, ans al contrari, aprofitarem millor el dia!
Esmorzem tranquil•lament al hotel i després no podem resistir-nos a sortir a fer un passeig descalços per la llarga platja de sorra gris. El mar trenca amb força, no és d’estranyar que aquest poble sigui conegut per la seva gran onada, famosa entre els surfers d’arreu del món.
Huanchaco, s’ha vist convertit de la nit al dia en un potent centre turístic de la Ruta Gringa, tot i això a vetllat per mantenir el seu encant. A més, conserva alguns costums ancestrals com ara els “caballitos de totora” . Els seus habitants són dels pocs que queden que coneixen la tècnica de construcció d’aquestes fràgils balses de joncs. Per la platja, davant del passeig marítim trobem una fila d’aquestes balses, els pescadors s’ofereixen a explicar comes construeixen i fins i tot a fer una demostració d’aquesta tècnica de surf de més de 2.000 anys d’antiguitat.
Després de l’agradable passeig, ens dirigim altre cop al hotel, empaquetem i marxem cap a
Chan Chan, una antiga ciutat de la cultura Chimu a mig camí entre Trujillo i Huanchaco.
La visita val la pena i més encara si com nosaltres no hi ha temps per arribar-se més al Nord a visitar Sipan (on pot visitar-se el sorprenent Señor de Sipan) o Chiclayo. L’entrada (11 USD) dona dret a visitar 4 sites arqueològics: la ciutat de Chan Chan, el museu i dues huacas (esmeralda i arco iris).
Agafem un guia, en Jorge, per aprofitar més la visita i conèixer més sobre la cultura preinca dels Chimus.
“Vino del mar, no se sabe de dónde, en una flota de balsas, con toda su corte y guerreros, llegó a la costa norte de lo que hoy es el Perú, en el valle de Moche y fundó un reino. Su nombre era Tacaynamo y fue el primer soberano de Chan Chan, la ciudad más importante de Chimú. Tuvo un hijo llamado Guacricaur, y éste, uno al que llamó Ñancempinco. Fueron diez los reyes de esta dinastía. El último, Minchancaman fue derrotado por los Incas, quienes destruyeron la ciudad y dividieron al reino.”
Així explica la llegenda la fundació de Chan Chan i del regne de Chimor. Estem davant d’una ciutadella de grans dimensions ubicada a la Vall de Moche, davant del mar. Passadissos, murs alts, estructures, pous, construccions menors, places ... tot construït amb adob, és molt interessant. Mentre passegem pel recintes emmurallats escoltant atents las explicacions d’en Jorge, que coneix tota la història d’aquest indret. Com a curiositat ens comenta que la ciutat no tenia portes però tenia un sistema de murs i pre-murs per garantir la privacitat del interior. Els Chimu eren grans enginyers, però també homes de mar i és per això que la majoria d’elements decoratius evoquen al mar: peixos, xarxes, pelicans, pescadors, ... són els elements ornamentals per excel•lència. També ens comenta que aquest civilització era molt jeràrquica, molt classista: la família real, la noblesa, la classe mitja i l’obrera. Entre las diferents castes no es barrejaven i cadascuna d’elles s’ubicava en una part ben diferenciada de la ciutadella.
El matí transcórrer amb la visita als diferents recintes als que dóna dret l’entrada. Acabem a les huacas situades molt a prop de Trujillo. Es tracta de monuments religiosos construïts també amb adob.
Després anem a dinar al Sombrero, un lloc una mica turístic, però mengem bé i a més tastem la chicha morada una beguda molt popular que es fa a partir d’un blat de moro (i que serveix per combatre el mal d’alçada). Després de dinar, marxem cap a Chimbote, on la família d’en Edgar ens espera, estem emocionats!
Chimbote no té massa interès turístic, però és el port pesquer més gran del país i l’olor de las fabriques que processen el peix i fan farines pot ser intensa. Ho diuen ells mateixos “Si Chimbote huele mal, es porque hay plata”
Quan arribem, els pares i la germana del nostre amic ja ens esperaven, passem una tarda d’allò més agradable amb ells, que ens han acollit com si fóssim de casa i es desfan en atencions. Ens emociona conèixer-los i ens fa pensar en la difícil decisió de deixar casa teva per anar a buscar un lloc on començar... Després d’unes hores sembla que ens coneguem de tota la vida! Al vespre sortim a sopar al Kikiriki, una popular polleria i després tornem en taxi a casa, aquest cop passant pel malecón.
Ha sigut una vetllada formidable, ho hem passat d’allò més bé. Contents d’haver passat per aquí, molt contents. Després d’un dia intens, caiem rendits.
19/08/2009 Chimbote – Jimbe – Caraz (205 km. Ruta: 986 km).
Avui dedicarem la major part del dia a conèixer la zona on va créixer el nostre amic, arribant-nos fins a Jimbe i després, ja per la tarda ens dirigirem a Caraz, la nostre primera base a la Cordillera.
Esmorzem tots plegats, ens ensenyen la seva casa, el petit jardí amb un hortet i uns fruiters, els petits electrodomèstics que s’han comprat, ens expliquen com han aixecat aquesta casa, els seus projectes de futur. Per nosaltres una gran lliçó, ens demostren amb la seva amabilitat i noblesa que som de la seva família per ser amics del seu fill i això ens honora. Hem de marxar i toca acomiadar-se de na Mirta que es quedarà aquí, un tràngol.... i això que ens acabem de conèixer. Esperem poder-nos retrobar una altre vegada!
Pugem al cotxe i cap a Jimbe, a la falda dels Andes. En poc més de 1 hora i mitja hi arribem. Aquest lloc és un petit paradís... fa un dia esplèndid i las vistes des d’aquí són precioses: la vall, las terrasses de cultiu, las muntanyes. Baixem a la chacra (un hort) i d’allà al riu, on no podem evitar remullar-nos els peus! Aquí es respira la tranquil•litat, ens hi quedaríem mitja vida, i és que s’hi està tant bé!
Ho passem d’allò més bé, ens sentim tant acollits... Dinem plegats en aquest indret tant magnífic, un arròs fet a llenya i condiment picant (no pot faltar mai a la cuina peruana) i després cap a Caraz per un pas de muntanya que surt de Moros. Moros és un recòndit poble de muntanya, allà ens acomiadarem dels pares d’en Edgar, ells tiraran cap a Chimbote a la costa, nosaltres tenim intenció d’enfilar-nos pels Andes... ansiosos de començar la nostra aventura andina! Ens acomiadem amb el cor encongit, però molt contents d’haver-los conegut i contents d’endur-nos moments entranyables amb nosaltres.
Deixem Moros enrere. El pas de muntanya és espectacular... una carretera de ripio sense cap barrera protectora (cal anar amb compte) però las vistes són úniques. Ens anem enfilant, revolt a revolt, corba a corba ... sempre amunt fins per sobre dels 4.300 metres d’alçada i aquest matí estaven a la costa! En el darrer revolt ens sorprèn el Nevado de Huascarán, un increïble triangle gelat, preciós. Per sort, la carretera tal com puja, baixa i acabarem passant la nit sobre els 2.200 metres d’alçada, cosa que afavorirà la nostra aclimatació.
La sinuosa carretera ens mostra en què consisteix el cultiu en terrasses, una autèntica obra d’enginy! Els andes aquí són espectacularment majestuosos... imponents, altíssims, elegants, abruptes. Poder-los observar des d’aquí, com de tu a tu, és una experiència única que cal pair i que no deixa de sorprendre’ns. Estem contents de retrobar-nos amb aquesta sensació ja coneguda, que vam tenir l’oportunitat de descobrir a Xile.
Després d’unes quatre hores de pista arribem fins a Caraz, ens allotgem en un tranquil hostal, el Albergue Los Pinos, molt confortable. Allà coincidim amb una
parella de suïssos, en Hanspeter i na Esther porten quatre anys recorrent Sudamèrica, estan jubilats i tenen tantes ganes de seguir viatjant! Se’ls veu forts i contents ... ens fan morir d’enveja!
20/08/2009 Caraz – Cañón del Pato – Caraz (192 km. Ruta: 1178,5km).
Nou dia, nova aventura... Avui recorrerem els voltants de Caraz, una petita vila dels andes, tranquil•la i relaxada, amb un cert aire colonial i ben cuidada, sens dubte molt millor per fer una parada d’aclimatació que la veïna Huaraz. Per visitar Perú sense problemes de soroche, és important parar atenció a las alçades, nosaltres ens aturarem un parell de dies a Caraz (a 2.200 metres) per anar aclimatant-nos poc a poc. Durant el dia farem vàries vegades passos elevats (arribant en algun cas fins als 4.600) però baixant a dormir per sota dels 2.500, aquesta mesura ens ha funcionat. A més Caraz disposa de tots els serveis: bancs, botigues d’alimentació, correus, tallers, benzineres,... se’ns dubte una bona base.
Per avui tenim previst un dia tranquil, amb dues visites, el Cañón del Pato i las Lagunas de Llanganuco. Per començar ens prenem el nostre temps gaudint d’un bon esmorzar al patí de l’hostal, al sol... tot un luxe!
Abans de posar-nos en marxa decidim fer un tomb per la vila i entre d’altres coses aprovisionar-nos amb una mica de menjar. Fem un passeig per la Plaza de Armas, és exquisida. Totes las flors perfectament podades, neta, la glorieta, els bancs i las baranes pintades de tons blancs i vermells... ens encanten! D’allà al mercat de la població, com tots els mercats, un autèntic bullider d’activitat. Està separat en dues zones principals de similar estructura, dividides per un carrer. Fruites, verdures, carns, llegums, llavors, pa i menjadors, o millor dit, cocinerias ... on s’hi serveixen plats de cuina local a preus molt assequibles. Després d’una bona estona badant comprem una mica de pa, fruita i formatge per fer un mos durant el dia.
Amb això fem via cap al Cañón del Pato. La carretera que surt del poble aviat perd l’asfalt i es converteix en un atrotinat camí, a canvi, comencen las vistes d’espectacular bellesa. Aviat ens n’adonem que hem encertat amb el nostre destí. Certament, sembla que estiguem circulant per una escletxa de la terra.. entre la Cordillera Blanca i la Cordillera Negra. Resseguim la carretera tot creuant un reguitzell de ponts i túnels excavats a la roca que ens permeten seguir el curs del riu. El camí ens obsequia amb vistes impressionants... La carretera no té massa més de 20 km (i 46 túnels) però la fem plàcidament, aturant-nos sovint, sense presses, guardant-nos temps per gaudir de l’espectacle, per respirar aire pur ... i milers de partícules de pols en suspensió! i és que aquí hi ha molta, molta pols!!! ...
D’aquí marxem cap al Parc Nacional de Huascarán (1,5 USD p.p), per visitar las Lagunas de Llanganuco. Cal desfer el camí que hem fet i després anar direcció a Yungay, d’allà agafar la carretera de terra que puja per la Vall del Llanganuco, fins a les impressionants llacnues. En uns quilòmetres hem passat d’un escenari àrid, completament àrid i terrós a un paisatge d’alta muntanya; dels matolls als boscos frondosos; de l’aridesa absoluta (només trencada pel curs del escanyolit riu Santa) a l’exuberància de las glaceres, nevados i llacunes del
Parc Nacional de Huascarán, se’ns dubte un contrast important. La laguna Chinancocha a 3.800 metres d’alçada i envoltada de sostres de 6.000 metres, és d’un intens blau turquesa. La postal bé val una visita.
A mitja tarda comencem a baixar altre cop, a cada revolt perdem alçada ... al nostre pas, cultius en terrasses desafiants, bosquets d’eucaliptus, pobles andins de ritme sossegat, animals pasturant, ... lluny de la dictadura dels rellotges i tot en una perfecta harmonia. Acabem la jornada a Caraz, soparem al Bolívar, davant de la Plaza de Armas.
21/08/2009 Caraz – San Marcos (192 km. Ruta: 1375,1km).
No tenim pressa per començar el nostre periple i és que esmorzar en el pati de l’alberg és un petit plaer. El sol andí és intens i escalfa, així que ens prenem el nostre temps. El pati en el que estem és on donen la majoria de las 13 habitacions del complex, totes pintades de colors intensos, força acollidores.
Després d’esmorzar, passem a veure als nostres amics suïssos per acomiadar-nos fins la propera. Després del intercanvi de correus i l’esperança de retrobar-nos en algun indret llunyà... marxem cap a Chavin.
Triem la carretera que recórrer el callejón de Huaylas per arribar a Chavin (tot i que existeixen altres opcions). És una carretera tranquil•la i pavimentada, anem resseguint el riu mentre els cims imponents de la Cordillera Blanca ens vigilen. Creuem una munió de petits pobles andins. Aquesta via està força transitada per turistes i es nota amb els serveis que trobem per tot arreu: benzineres, botigues, farmàcies, tallers mecànics... Fem la primera parada a Monterrey, un petit poble que no té massa més interès que uns banys termals (3,5 soles p.p). Ens sembla una magnífica opció gaudir d’un bany en aquest indret tant plàcid, a més tenim temps!
Las fonts termals són d’un to marró molt sospitós, però no ens fem enrere! Aquesta tonalitat es deu al ferro de las seves aigües. Sembla que els caps de setmana és una opció força popular i estan bastant concorregudes, però nosaltres estem pràcticament sols. Així que gaudim d’un bany relaxant a les tèbies aigües de las termes.
Després del banyet, seguim endavant. Seguim l’estela del riu Santa, meravellats pels cims que s’enlairen a esquerra i dreta de la carretera fins arribar a Ticapampa on agafarem un trencant per creuar la impressionant mole de la Cordillera pel pas Kawish.
Als primers revolts, l’entorn de la carretera canvia de forma radical: enrere deixem la fertilitat de la vall per trobar-nos de sobte amb l’estepa. Guanyem alçada a cada metre i en breu comencem a mirar-nos, sense alçar massa la vista, els impressionants cims dels Andes. Seguim pujant i la carretera manté el seu ferm, ens la imaginàvem molt pitjor, però està en perfecte estat. El seu punt més alt està al Tunel de Kawish... un cartell ens indica que estem a 4.300 metres! I a partir d’aquí anirem perdent alçada fins arribar a Chavin.
Aquesta zona està farcida de mines, creiem que són de carbó i hi circulen multitud de camions transportat la pesada càrrega. Per la carretera ens sobta una incommensurable imatge d’un sant Crist (construïda per uns missioners italians) que beneeix als viatgers. Nosaltres seguim fins a San Marcos, una mica més enllà de Chavin. Abans d’arribar a la població agafem un trencall que s’enfila per la muntanya per arribar al nostre hotel, l’allotjament ecològic (www.konchukostambo.com) on descansarem plàcidament. Es tracta d’un lloc molt tranquil que està gestionat per una comunitat agrícola. Avui dormirem a més de 3.000 metres, seguim el procés d’aclimatació, sense problemes.
22/08/2009 San Marcos – Huanuco (259 km. Ruta: 1634km).
Avui tenim per davant un dia molt intens, però també molt interessant! Comencem el dia com més ens agrada, amb un plàcid esmorzar: unes torrades, uns ous remenats, una mica de mantega i un té ... (aquí el cafè és pels més valents ... és una mena de cafè concentrat al que li afegeixen una llet molt espessa, li diuen deshidratada, de manera que per aconseguir un cafè amb llet, cal omplir la tassa amb aigua i desprès els dos elements: una mica de cafè i la llet... i ja ho tenim!)
Després de l’esmorzar, fem via cap a Chavin, a visitar el jaciment arqueològic de la cultura
Chavin. De camí al centre, passem per davant de la Plaza de Armas, que com sempre ens meravella lo ben arreglada que està!
La visita al centre arqueològic val molt la pena (11 pesos per persona i l’entrada permet la visita al museu), la cultura Chavin era una civilització que va estendre’s pels Andes Centrals entre els anys 800 i 200 a.C. i de la que no es coneix com va extingir-se. La zona que es visita és molt interessant i enorme! Fascinant la gran plaça rectangular ... els treballadors del jaciment ens comenten que el que actualment pot visitar-se representa només un 30% de tota l’àrea protegida!
Al jaciment també podem visitar unes galeries. Ens comenten que abans aquesta passadissos eres descoberts, però el gran aluvión va cobrir-les completament i ara son grutes subterrànies. En una d’aquestes galeries, en l’anomenat Templo Temprano, s’hi troba el Lanzón, un monòlit de més de 5 metres d’alçada. La seva forma evoca un ullal i està gravat amb representacions sobrenaturals, tot ell està envoltat d’una aura fantasmagòrica, serà per las seves dimensions, la il•luminació o la seva ubicació, en una fosca gruta!
Ja a l’exterior, passejant pel jaciment, ens sobta la construcció, són tot pedres de dimensions estratosfèriques! I ens sembla increïble que fa tant de temps hi haguessin recursos com per construir aquestes estructures. Sembla que està provat que aquesta civilització, la cultura Chavin, tot i ser la més antiga d’Amèrica, era coneixedora de la roda i venerava al Déu Sol.
Pel que fa als elements decoratius, en la major part de la iconografia del jaciment s’hi troba representat un ésser que combina tres animals: la serp o anaconda, que regna al subsòl; el puma, un felí que regna a la terra i l’àliga o còndor, l’au que regna al cel. Una iconografia clarament diferent a la que trobàvem a Chan-Chan, on totes las representacions evocaven al mar. Ja a la part final del nostre recorregut, en una de las parets dels murs podem observar una cabeza-clava, es tracta d’un cap amb fesomia burlona, que decora un mur de pedra.
Després de la visita, prop de las 12:00 am partim cap el nostre destí a Huanuco... tenim una bona tirada i optem per prendre una pista pels Andes, ens enfilarem cap a Antamina i d’allà fins al nostre destí d’avui travessant la Cordillera!
La carretera que hem triat és dura, força dura. Comença amb un ascens vertiginós, a cada revolt guanyem alçada i com acostuma a passar, a mesura que anem guanyant alçada l’exuberància de la vall va desapareixent. Deixem enrere els espigats boscos d’eucaliptus, las chacras cultivades, la verdor ... per passar a la tundra, als petits matolls, a l’herba rasurada... Anem resseguint la carretera i ens sobta la quantitat de rius i rierols que es creuen i entrecreuen en aquesta regió. Anem ascendint fins als 4.540 metres d’alçada ... rècord d’alçada!. Estem a Antamina, una gegantina mina de coure i zinc. Muntanyes i muntanyes de residus que es generen en l’extracció dels minerals, camions de transport de minerals i cotxes guia amb banderoles, a munt i a vall. El camí fins aquí és dur, però val molt la pena... Amb el cotxe anem travessant la mina, en algun tram seguint las indicacions dels agents que hi treballen.
La deixem enrere i a partir d’aquí comença el descens per pistes, com abans feixuc. Una velocitat mitja de 30 km/h; pols, molta pols; revolts estrets i sense visió. A mesura que baixem tornem a trobar un riu i amb ell, el paisatge s’enriqueix altre cop: boscos, pobles, animals ... en definitiva, vida! Un camí esquitxat de poblets. La gent viu al carrer, en qualsevol racó un camp de futbol improvisat amb nens jugant, las dones filen, els camperols llauren el camp o porten el bestiar a munt i a vall. Pels rius, és habitual veure com la gent renta la roba, s’estova, es neteja i després la deixen assecar al sol, sobre las pedres ...
Badem i badem, fotos i més fotos, i com sempre se’ns fa tard, més del compte i això ens obliga a fer un bon tram de pista a les fosques... Ja de nit, arribem, la loma (www.lalomaperu.com), un allotjament molt tranquil a uns 15 km de Huanuco. Ens reb l’Alsira, una dona gran però enèrgica que regenta sola aquest eco-lodge. Ens fa un sopar deliciós i prenem plegats la beguda nacional, la chicha morada. Ella la fa amb un toc personal, a banda del blat de moro, hi afegeix canyella, poma i anís. Molt refrescant!
Avui hem dormit a 1.984 metres d’alçada.
23/08/2009 Huanuco – Huancayo (357 km. Ruta: 1992 km).
Avui una altre bona tirada per la Sierra Central: farem un altre important pas de muntanya i resseguirem la Vall del Riu Mantaro, tot això per acabar al altiplano on trobarem Huancayo.
Esmorzem amb calma, na Alsira ens ha preparat un espectacular suc de pinya natural, està deliciós. Fa un dia radiant, i a la llum del dia podem copsar la frondositat d’on som. Per tot arreu arbres, flors, plantes, vegetació densa ... es evident que som a les portes de la selva, el que es coneix com la ceja de selva.
Passades las 10:00, ens acomiadem de l’entranyable amfitriona i ens posem en marxa. El primer tram de la jornada el fem per una carretera perfectament asfaltada. Té tots els serveis (entre ells nombroses benzineres, això si, haurem de pagar en efectiu). Com ja és habitual, ascendirem fins el 4.300 metres d’alçada, fins a Cerro de Pasco, una ciutat minera.
Al llarg de la carretera, més, una planta hidroelèctrica, petits pobles que viuen de l’explotació dels recursos naturals i la pesca de la truita, de la producció de formatges ... una ruta espectacular, molt interessant i sobretot variada: en no massa estona hem passat de l’exuberància de la ceja de selva als paisatges inhòspits que envolten Cerro de Pasco, al altiplà. Creuem la Reserva Natural de Junín, amb el llac que té el mateix nom. Las vistes aquí són indescriptibles, ens aturem i mirem d’esforçar-nos en retenir el que tenim davant nostre, un paisatge fort, contundent, d’una bellesa sobrenatural... se’ns dubte i tot i que ens hi esforcem cap fotografia podrà copsar aquest paisatge majúscul. Estem en un altiplà, davant nostre el llac Junin, d’un blau anyil intens, és enorme (30 km de llarg i 14 d’ample, aquestes dimensions el converteixen en el més gran del Perú darrera del Titicaca) darrera com a teló de fons, las gran serralada andina... aquí podem apreciar la seva extensió, la seva omnipresència en el territori, com una grana tanca natural, amb els seus cims dentalluts de banda a banda, és increïble.
Seguim el nostre camí ... al nostre pas ens sorprèn una àvia amb la seva neta, a peu de carretera fent formatge... aprofitem per aturar-nos i interessar-nos pel procés, la dona es molt amable amb nosaltres i ens explica amb tot detall en què consisteix el procés per fer formatges, no tenim pressa, ni nosaltres ni ella. Encantats amb las explicacions aprofitem per comprar-ne una mica per dinar (un peça de formatge fresc, 10 soles). L’entorn es magnífic així que ens aturarem a dinar al costat del riu. Una mica de pa, formatge i aigua fresca... asseguts al terra, deixant-nos escalfar per aquest sol intens, sentint la remor del riu que baixa amb força i essent suaument colpejats per l’aire fresc i pur del altiplà... una sensació que ens mou, que ens fa sentir bé!
Per la tarda resseguim la carretera fins a Huancayo que es troba per sobre dels 3.200 metres d’alçada. La ciutat en sí no té masses atractius, és un pel caòtica i desordenada, carrers amb tràfic, alguns sense asfaltar, ... però és un bon lloc per aturar-nos i trobarem tots els serveis (canvi de moneda, recàrrega de mòbils, benzina, bancs, farmàcies,...). Nosaltres ens allotgem en un b&b molt freqüentat per motxilleros, a la Casa de la Abuela. A més just al costat podem deixar el cotxe, on ens el vigilaran per només 4 soles.
L’hostal és correcte, sense luxes però confortable, té wi-fi, un deliciós jardí i una sala de jocs. Aprofitem per sopar a la Cabaña (fan un 10% de descompte als hostes del hostal!). Dormim a 3.244 metres d’alçada.
24/08/2009 Huancayo – Ayacucho (357 km. Ruta: 2.281 km).
Avui tenim per davant una bona tirada de quilòmetres, de manera que ens llevem aviat per començar la ruta quan abans. Ens hem proposat arribar a Cusco tot travessant la Cordillera, això té un punts a favor: la grandiositat del paisatge i sobretot ... sentir com avancem quilòmetre a quilòmetre, per la carretera; però se’ns dubte és molt dur. La carretera no és fàcil, pols, pedra, carreteres amb molts revolts i sense quitamiedos, i molts i molts quilòmetres, però està clar... ho tornaríem a fer.
Després d’un deliciós esmorzar al jardí ens posem en marxa. La pista, com diuen ells, és pura trocha i el tram que recorrerem avui ressegueix principalment la Vall del Mantaro. El tram d’avui està en mal estat i molt, molt transitada per camions i colectivos, caldrà extremar las precaucions en la conducció. Podríem dir que és un tram apte per a viatgers una mica temeraris, però tot i això la nostre recomanació es relaxar-se i emprendre el camí gaudint del magnífic espectacle natural que aquest zona ens depararà: paisatges preciosos, petits pobles i comunitats, copsar de primera mà l’enginy dels peruans per conrear parcel•les de terreny impossibles, ...
A mig matí creuem Mariscal Cáceres, un petit poble a mig camí on avui hi ha mercat, una explosió de colors! Gent caminant pels carrers, venedors de qualsevol cosa, camperols venen fruites i verdures, .. és preciós.
Lo millor del dia se’ns dubte recórrer aquesta carretera que zigzagueja, que s’obre pas per la Vall, un camí obert pel riu Mantaro, un autèntic regal que ens dona l’oportunitat de gaudir dels Andes més autèntics, allunyats de las rutes més tradicionals. Nosaltres hem optat per aquest via, complexa però d’extremada bellesa, una via lenta i dura, sentim cada bamp del terreny directe als nostres ronyons però trobem que és una gran manera de conèixer aquesta regió i ser conscients de las dificultats amb las que es troben els seus habitant en el seu dia a dia. Un altre aspecte que crida la nostra atenció és la producció de totxos d’adob, uns maons fets a mà pels propis constructors, a base de sorra, aigua i palla, que deixen assecar al sol abans de fer-los servir.
Dinem altre cop al marge del riu, deixant-nos seduir pel paisatge.
Al vespre, amb las últimes llums del dia, arribem a Ayacucho (a 2.750m). Aquesta ciutat fascinant ha conservat un ambient colonial amb un clar predomini d’edificis i esglésies del virreinat. La ciutat es desborda per Setmana santa, on es celebren unes de las cerimònies més coloristes del país. En canvi, la resta de l’any, no rep un gran nombre de turistes.
Tot i que en l’actualitat podem dir que Ayacucho es una ciutat tranquil•la i segura, en la dècada dels ’70 no es podia dir el mateix. En aquella època, Abimael Guzman va fundar Sendero Luminoso, un moviment revolucionari que va acabar en una sangrenta organització terrorista, per sort tot això va acabar.
Un cop a la ciutat, busquem allotjament. Els nostres amics Esther i Hans Peter, ens havien recomanat el petit hotel Valdelirios però està tot ple, així que busquem un altre. Ens arribem fins l’hotel Plaza, just al costat de la Plaza de Armas i allà si que trobem lloc. Es tracta d’un hotel que ocupa una antiga mansió d’estil colonial, l’edifici és preciós, i caminant pels seus passadissos és fàcil ambientar-se i retrocedir uns quants centenars d’anys.
Deixem las maletes i sortim a estirar las cames, fem un tomb pels carrers principals de la ciutat, alguns d’ells peatonals i acabem sopant a la Plaza de Armas. Els restaurants propers a la Plaza són bones opcions a l’hora de triar. Potser són una mica més cars que altre situats en llocs més allunyats però l’ambient ho compensa. Sopem al restaurant ViaVia, en una balconada que dona a la plaça, amb unes vistes magnífiques. Mentre sopem som espectadors d’excepció d’aquest bullider d’activitat que són las places centrals dels pobles i ciutats... Després, a dormir ... estem morts!. Dormim a 2.750 metres d’alçada.
25/08/2009 Ayacucho – Abancay (399,9 km. Ruta: 2.680,9 km).
Avui seguirem per la Sierra Central, direcció el nostre objectiu, Cusco i el Valle Sagrado.
Ahir quan vam arribar teníem poca llum per fer fotografies a la ciutat així que vam optar per deixar las càmeres, però no volem marxar sense prendre unes instantànies, matinem i fem un tomb a primera hora. Val a dir, que ciutats i pobles són molt més actius al vespre que pel matí... així que tenim l’oportunitat de gaudir de la ciutat mentre es desperta lentament. Després del passeig un bon esmorzar per recuperar forces.
Abans de marxar parlem amb la recepció del hotel, els comentem que volem arribar fins a Cusco i esverats ens diuen que ens separen dues llargues jornades per carretera!.... aix.... impossible! Volíem arribar avui, que MachuPichu ens espera!
Confiem que el fet de marxar de Ayacucho abans de las 7 del mati ens permetrà assolir el nostre objectiu, però els locals no ho tenen gens clar... en fi, paciència, ens posem en marxa i ja veurem! Deixem l’habitació, paguem i al cotxe. Primera sorpresa del dia: roda punxada...bé, no és greu, la canviem i mirem de reparar-la en algun taller de la ciutat. Avui tenim per davant una bona tirada de km altre cop per carreteres secundàries (per dir alguna cosa) i no volem córrer el risc de no dur cap roda de recanvi.
Aquest tràmit se’ns allarga més del previst i és que aquí comencen els nostres problemes. Al taller ens ensenyen l’estat dels pneumàtics, la rebentada i la de recanvi, totes reparades amb parxes de bicicleta! Un desastre! Després de unes quantes peripècies i pràcticament dues hores més tard, aconseguim sortir del taller i iniciar la nostre marxa.
Comencem a assumir que no arribarem a Cusco, però mirarem d’apropar-nos-hi al màxim. Ens sembla que el dia no ha començat massa bé, però poc imaginàvem el que ens passarà a escassos 30 km d’Ayacucho. Aquest cop l’ensurt és més seriós... l’embrague del cotxe no respon, no podem canviar de marxa. La companyia de lloguer es desentén completament del problema i ens demana que arribem a Cusco amb el cotxe i amb els nostres mitjans, increïble! En un primer moment, ens sembla molt complicat en aquestes condicions, però no tenim masses alternatives... sigui com sigui i després de valorar-ho optem per no agobiar-nos massa i anar fent. Com podem, anem avançant quilòmetres i mirem de prendre’ns-ho amb una mica de sentit de l’humor.
La pista, com els darrers dies, és preciosa i las vistes excepcionals. Avui travessarem tres ports de muntanya de més de 4.000 metres d’alçada cadascun. Amb tot el trajecte, ja portem acumulats més de 30.000 metres de desnivell. A diferència d’ahir, avui la ruta no sempre ressegueix el curs d’un riu, avui travessem pobles, camps de cultiu i pobles andins ancorats al passat.
Per la tarda, arribem a Andahuailas, las segona ciutat més important del departament de Apuriamac. Som plenament conscients que ens aquestes condicions, no arribarem a Cusco així que aprofitem que tenim cobertura per trucar a un hotel d’Abancay, a uns 135 km (una distància que els colectivos recorren en 5 hores!!!) i reservar habitació per passar la nit. Sembla que no ens quedarà més remei que fer un tram de nit, però per sort avui la carretera és més ample i està en millors condicions que las dels darrers dies.
A mesura que ens apropem a Abancay, i per tant a Cusco, las parcel•les de conreu son més grans i tenen menys pendent, menys terrasses impossibles i veiem més ramats: ovelles, vaques i fins i tot uns porcs peluts.
La posta de sol ens enganxa en un indret meravellós, al punt més alt del darrer port de muntanya que havíem de passar avui... com altres vegades els núvols ens queden per sota de la nostre posició. Davant nostre cims nevats, altre cop una postal preciosa. Ens mantenim una bona pila de quilòmetres a alçada considerable, serà en el tram final que farem el descens. El dur trajecte d’avui acabarà amb un seguit de revolts per perdre alçada pràcticament en picat, ara ja si, de nit.
Darrer contratemps del dia... tornem a punxar la roda a les portes d’Abancay! Paciència, que això ja acaba... no ens queda més remei que canviar la roda de nit, al mig de la carretera. Per sort, ja tenim pràctica i tampoc no triguem massa... en menys de mitja hora ja tornem a estar en marxa, cap a vall!
Dormim (a 2.378 metres d’alçada) al Hotel de Turistes en una preciosa casa colonial, ens mereixem un bon descans... estem trencats.
26/08/2009 Abancay – Aguas Calientes (285,4 km. Ruta: 2.966,2 km).
L’esforç quilomètric d’ahir ens ha de servir per arribar a Cusco pel matí. Tot i que estem a prop no tenim clar com respondrà el cotxe, de manera que altre cop mirem de matinar per anar amb temps... el nostre tren cap a Aguas Calientes, surt de l’estació de Ollantaytambo a les 18:00 de la tarda i no volem córrer cap risc. Avui acaba la nostra etapa per la Sierra Central i ens endinsarem pel Valle Sagrado fins al MachuPichu... una barreja d’emoció i nervis ens recórrer de dalt a baix només de pensar-ho, per fi, demà si tot va bé, tindrem la sort de trobar-nos-hi!!
La carretera de Abancay fins a Cusco està en magnífic estat, asfaltada i sense problemes. És d’agrair perquè portem uns dies de molts quilòmetres a las esquenes. A mesura que avancem, l’entorn varia. A banda de las millors carreteres el canvi també s’observa al paisatge, parcel•les de cultiu més grans, maquinaria pesada per treballar-les, ... segurament tot de retruc del turisme de la zona una font d’ingressos molts important per la regió i pel país, en general.
Pel volts de las 12:00 arribem a Cusco. En mig del caos i sense embrague aconseguim plantar-nos a l’Avinguda Sol i d’allà a l’agència d’EUROPCAR. Deixem aquest vehicle i després de molt estira i arronsa, aconseguim que ens deixin durant uns dies un Toyota Yaris mentre arreglen aquest. En fi, no sembla que tinguem massa més alternatives així que optem per acceptar i fer via cap a Ollanta, d’on sortirà el nostre tren. Aquest imprevist ens deixa sense possibilitats d’apropar-nos a la Selva com era la nostra intenció, però bé, mirem-nos-ho pel cantó positiu, així tenim opció a tornar!
Deixem enrere aquesta ciutat tant monumental que és Cusco, estarem uns dies fora però després serà la nostra base per aprofundir en aquest magnífic Valle Sagrado, a banda i banda de la carretera las magnífiques serralades de Vilcanota i Vilcabamba tot resseguint un riu màgic que canvia de nom diverses maneres al llarg del seu recorregut: Huambutiyo, Vilcanota, Cusipata, Urubamba i finalment Ucayali ... nom que conservarà fins a la seva desembocadura al etern Amazones.
El paisatge és majestuós, aquestes muntanyes ens tenen eclipsats, ens treuen l’alè i sovint ens quedem muts essent espectadors de luxe a través de las finestres del cotxe, demanant que el temps passi el més lentament possible. Poc a poc, gaudint de l’entorn arribem fins a Ollantaytambo i allà deixem el cotxe, molt a prop de l’estació en una cotxera vigilada per una velleta entranyable.
Avui a les 18:00 surt el nostre tren cap a Aguas Calientes on dormirem, però demà tornarem a baixar aquí a Ollanta on dormirem uns dies. Ens allotjarem al b&b que ocupa l’edifici de l’estació, el Albergue,així que ens hi acostem i aprofitem per deixar part del nostre equipatge. Allà ens espera en Lluc, un català que viu a Ollantaytambo i que és qui porta el b&b, estem encantats de conèixer-nos després de tants e-mails!
Aprofitem l’estona de marge que tenim per treure els bitllets del tren i fer un tomb per aquest petit poble, un pèl col•lapsat per la magnitud del proper MachuPichu (MP). El poble està farcit de petites botigues de souvenirs, files de taxis a la recerca d’una carrera fins a Cusco, allotjaments i restaurants, però tot i això Ollanta conserva el seu encant i interès, per exemple, conserva bona part del empedrat de l’època inca i ja només per això mereix una visita. A més, al poble s’erigeix una magnífica fortalesa des de la que las tropes del Sobirà Manco Inca van tenir coaccionats als soldats d’en Francisco Pizarro l’any 1536.
Deixem las ressenyes històriques i fem via cap a l’estació. Després de fer un cafè amb qui serà el nostre amfitrió aquí a Ollanta, en Lluc, ens embarquen en la nostra particular expedició cap a MP. Puntualment, a les 18:30 el nostre tren es posa en marxa, ens torna a recórrer la sensació d’emoció, de fred, de calor ... el tren es belluga, nosaltres dins i estem més a prop d’assolir un dels nostres objectius!
El trajecte és d’ aproximadament una hora i tres quarts, la via fèrria circula en paral•lel al riu, en un dels trams més espectaculars del recorregut. El paisatge poc a poc va abandonant la seva contundència i es suavitza per convertir-se en un decorat selvàtic apareixent finalment Aguas Calientes, l’estació final creada per donar accés a las ruines de MP.
Si Ollanta ens semblava una indret un pel col•lapsat pel turisme i per la seva proximitat a las ruïnes inques, aquí tot és desmesurat, suposem que això és la cara més fosca dels efectes del turisme i del “tot s’hi val”... en fi, cansats però emocionats ens dirigim fins al Rupa Wasi, l’alberg ecològic on ens allotjarem. Es tracta d’un hotel a base de cabanes de fusta molt confortables. Lo millor són las vistes, las petites cabanes tenen al pis de dalt amb una immensa vidriera, tenim la sensació d’estar dormint al mig de la selva. Sopem al mateix hotel, al restaurant The Tree House, molt tranquil i es menja molt i molt bé. Una opció que ens sembla del tot recomanable.
Avui hem aprofitat per anar a comprar els bitllets que ens donaran l’accés a la ciutat sagrada, abans d’anar a dormir ens els mirem ... per fi! Dormim a 2.640 metres d’alçada.
27/08/2009 Aguas Calientes – MachuPuchi – Ollanta (0 km. Ruta: 2.966,2 km).
Després de molt esperar aquest dia finalment ha arribat, avui arribarem fins a MachuPichu i per fer-ho utilitzarem un dels autocars que surten de la Plaça de Aguas Calientes fins al Santuari. Els primers autocars surten a les 5 del matí de la plaça a mesura que van omplint-se i tenen un servei ininterromput. El trajecte costa uns 7 dòlars americans per trajecte i persona (s’han de pagar en USD). El viatge no triga més de 25 minuts i cobreix una alçada considerable, dels 2.094 als que es troba Aguas Calientes fins als 2.385 metres d’alçada als que es troba el Santuari del MP.
Arribem a les portes del recinte abans que desembarquin els viatgers del primer tren. No està permès l’accés amb bosses grans, ni pals de muntanya o envasos de plàstic. L’entrada ens costa 124 soles i ens lliuren un petit tríptic amb el plànol de tot el recinte amb alguns itineraris suggerits. Travessem la petita porta ... sentim l’emoció dels grans moments, aquí als peus del Wayna Pichu estem davant del jaciment arqueològic més famós de Sudamerica. A l’entrada, una petita placa que commemora al descobridor d’aquest indret magnífic, en Hiram Bingham un explorador Nord-americà. Ell va ser qui després de romandre oblidada duran més de 400 anys, va localitzar i donar a conèixer altre cop aquesta ciutat, amagada en mig d’una densa selva l’any 1.911. El seu descobriment va ser fortuït ja que en Bingham anava a la recerca d’una altre ciutat perduda, Vilcabamba.
Caminem uns metres pels primers passadissos i en breu es descobreix davant nostre, allò que tantes vegades hem vist a llibres i revistes. És un d’aquells moments en els que cap paraula, descripció, fotografia, filmació ... pot transmetre el que veiem i molt menys el que sentim: el paisatge és brutal, estem en un indret espectacular e inaccessible i las ruïnes ben conservades d’aquesta ciutat son úniques, per arrodonir-ho tot el moment del dia és esplèndid. La porta del Sol, Intipunku, ens dona la benvinguda. Per aquí passaran els primers rajos de sol que il•luminen el
MachuPichu . Hem matinat i estem aquí a primera hora, tenim la immensa sort de gaudir del paisatge amb una mica d’intimitat, sense que el paratge es vegi completament conquerit per ordes de turistes a la recerca de la millor instantània.
Estem meravellats, de manera que optem per buscar un lloc amb bones vistes, localitzem la Cabaña del Guardián de la Roca Funeraria. Des d’aquí las vistes generals són magnífiques i al costat hi ha unes terrasses perfectes per seure’ns a gaudir del paisatge. Aquí ens quedem una bona estona, aquest indret té una màgia especial, transmet energia per tots cantons però ens paralitza ... no som capaços d’explicar-ho però ens quedem embadalits veient com el dia es va aixecant a poc a poc, la bruma li dona al paisatge un caire especial, lentament el sol va prenen força, va imposant-se sobre la boira que s’obre i s’esvaeix deixant al descobert la majestuositat del MachuPichu, necessitem temps per pair-ho, gaudim del silenci.
Sobre aquest indret hi ha múltiples teories i misteris: els arqueòlegs es pregunten quina funció tenia aquesta ciutat d’enormes pedres de granit aixecada en un paratge tant espectacular i recondit, però aquest no és l’únic enigma, tampoc no està clar si la ciutat va arribar a ser descoberta pels espanyols (tot i que molts ho tenen claríssim: si els espanyols haguessin arribat aquí hi haguessin alçat una església ... i no n’hi ha cap!). Avui dia la idea més acceptada és que MachuPichu va ser un centre cerimonial, una petita ciutat construïda el segle XV, en temps del inca Pachacutec, amb diferents temples i terrasses agrícoles que servien per aprovisionar als aproximadament 1.000 habitants de la ciutat.
Una de las possibles excursions que poden fer-se des d’aquí és l’ascensió al WaynaPichu, traduït com el cim jove. Més enllà de la plaça central s’alcen dos edificis sense parets on hi ha un lloc de control on inscriure’s per pujar el cim. Actualment hi ha establerts dos torns per pujar-hi un a les 7:00 am i un altre a les 13:00 pm, es triga entre una hora i una hora i mitja per pujar al cim i cal baixar abans de las 16:00 pm.
Nosaltres passem el dia gaudint del paisatge i passejant a munt i avall per la ciutadella, vivint cada racó: la plaça real, el pont inca, las canteres, la casa del sacerdot, las terrasses, el temple de las tres finestres, o en el punt més alt el Intihuatana, (en quechua, la pedra que lliga el Sol) . Es tracta d’una roca angular de formes geomètriques que protegeix la ciutadella per la seva vessant Sud. Hi ha qui afirma que en aquest enorme bloc de pedra blanca s’hi feien sacrificis humans al poderós Pachamac, aquell qui mou la terra, el deu dels temuts terratrèmols que arrasen una i altre vegada la serralada andina. Una versió molt més creïble i menys mística afirma que tant sols era una rellotge solar, una rosa dels vents que assenyala amb precisió matemàtica els punts cardinals.
Se’ns passa el temps sense adonar-nos, ha sigut un dia radiant, amb força calor i mosquits!! ... sort que ens hem untat amb repel•lent de cap a peus!. Ens quedaríem aquí permanentment, però hem de seguir camí, és hora de tornar a baixar cap a Aguas Calientes. Baixem altre cop en autocar per la carretera en zig-zag, tot i que es pots baixar perfectament caminant. A Aguas Calientes, esperarem el tren que ens tornarà altre cop a Ollantaytambo.
Sense cap contratemps i amb l’horari previst, deixen enrere Machupichu i Aguas Calientes. Aprofitarem el viatge per pair el que hem viscut, per emmagatzemar en la nostra memòria la sensació de grandiositat que ens ha produït veure aquestes ruïnes i per mirar de transcriure a la nostre llibreta las sensacions d’aquest dia. La màgia i la realitat de MP han superat clarament las nostres expectatives. Cansats i molt emocionats arribem altre cop al Albergue, on ens espera en Lluc que ens dona la benvinguda i encuriosit ens pregunta per las nostres sensacions sobre el que hem vist i viscut avui. Després d’una dutxa sopem al mateix hotel que elabora una cuina saborosíssima a base de productes frescos de la zona, se’ns dubte deliciós.
Acabem la jornada com més ens agrada, amb una bona sobretaula mentre compartim una copa de vi, amb el Lluc i en Christian, ambdós excel•lents amfitrions, parlant de la zona, del país, ... i també del nostre país, Catalunya... se’ns dubte un dia magnífic que no oblidarem mai més. Dormim a 2.800 metres d’alçada.
28/08/2009 Ollanta – Huilloc – Moray - Ollanta (123 km. Ruta: 3.089,2 km).
Guiats pels consells del nostre assessor aquí a Ollanta, en Lluc, decidim quedar-nos un dia més i descobrir la zona. Si Aguas Calientes es una ciutat construïda només per donar cabuda de manera transitòria al milers de viatgers que s’hi atansen per visitar el MP; una ciutat sense ordre ni concert i farcida de pensions, hotels, restaurants, en mig d’un caos on tot sembla a mig construir, on las cases s’amunteguen las unes contra las altres... vaja, un petit desastre; Ollanta és un petit poble que si bé és cert que s’ha vist alterat pels visitants en trànsit, encara conserva el seu encant i lo millor probablement sigui el seu entorn, farcit d’indrets interessantíssims que bé mereixen una visita i sobretot temps per gaudir-ne!
Després d’esmorzar, agafem el cotxe i posem direcció cap a Pumamarka, pujant per la Vall del Patacancha. Aquesta és una de las valls més desconegudes de la zona, però preciosa i molt valorada pels aficionats al BTT! El riu esdevé el nostre guia natural, el resseguim, ens obre pas per aquestes muntanyes de cims espectaculars.
Visitem Pumamarka i seguim riu a munt fins a Huilloc, on visitem un centre d’artesania local on comercialitzen principalment els teixits que fan las dones del poble. Cada peça porta el nom de qui l’ha fet i els beneficis van directament a l’artesà. Passem una bona estona amb las dones del poble, que ens ensenyen la tècnica amb la que teixeixen. Dinem a Ollanta, al
Kb Tambo mentre planifiquem la tarda... desprès de deliberar optem per acostar-nos a Moray, per conèixer las peculiars terrasses de cultiu concèntriques. Realment, una nova demostració de l’enginy i la tècnica Inca.
A uns 10 km al Est d’Urubamba, ens trobem amb aquests bancals en terrassa, situats en una conca profunda formant una mena d’amfiteatre. Las terrasses concèntriques estan disposades en diferents nivells, cadascun aparentment amb el seu propi microclima, en funció de la seva profunditat. Pel que sembla, els inques van utilitzar aquest indret com a laboratori per determinar las condicions òptimes per cada cultiu. Com sempre tant badar, se’ns acaba fent fosc! de manera que deixarem las Salines de Maras per un altre dia i decidim fer via cap a Ollanta.
Tornem a sopar al Albergue, aquest cop ens recomanen la especialitat de la casa, el filet d’alpaca aromatitzat amb una herba local, el huacatay, que degustem encantats. Es una carn vermella boníssima i molt tendre. El restaurant, té la cuina oberta i ens distraiem veient com els cuiners elaboren els plats. Aquest indret té un encant especial ... per la finestra veiem els trens que van arribant, passat, marxant ... el soroll i el garbuix d’una estació de ferrocarril ens sembla una delicada melodia, un perfecte decorat pel nostre àpat. Una vetllada que s’encomana del romanticisme que desborden las estacions de tren que se’ns cap mena de dubte són testimonis excepcionals de milers d’històries...
Després de sopar arriba en Christian, amb unes ampolles de Pisco, un destil•lat de raïm que es produeix principalment a Ica, a la costa i del que Perú presumeix de tenir el millor del món. Fem una cata improvisada però després d’això estem segurs que las nostres papil•les gustatives han quedat inservibles per sempre més.
Demà serà una altre dia!
29/08/2009 Ollantaytambo – Cusco (89 km. Ruta: 3.178,2 km).
Avui és un dia de tràmit, ens dirigirem cap a Cusco, la nostra propera base i volem fer el canvi de cotxe abans de las 12:00 del matí així que anem per feina. Esmorzem per darrera vegada en aquest lloc que ens té el cor robat. El lloc es fantàstic i molt, molt acollidor, però lo millor se’ns dubte és l’equip que hi treballa que et fan sentir com a casa.
Després d’acomiadar-nos de tots tirem cap a la cotxera on tenim el cotxe aparcat (ens el vigilen per la nit per 20 soles). Carreguem el cotxe i fem la darrera passejada per aquest poble: un tomb per la Plaza de Armas; las cases inques, algunes empedrades, altres construïdes amb maons d’adob i d’altres encalades ... amb sostres de palla i canya; els carrerons empedrats, ... tot plegat forma un conjunt arquitectònic preciós.
Els carrers i carrerons força empinats tenen canals d’aigua, el seu murmuri transmet relax... en aquesta part del poble tot és calma. Resseguim els carrerons fins a l’extrem del poble, des d’on tenim unes vistes magnífiques de las ruïnes de Ollanta. Després del tomb, ara si... deixem el poble per dirigir-nos a la segona ciutat del país i probablement la més bonica, Cusco.
Resseguim novament el riu Uurubamba que es va obrint el camí per aquesta zona Nord de Cusco. Tot i l’alçada del cims altius que tenim a banda i banda, la Vall per on transitem està a uns 600 metres d’alçada, per això, la Vall té un microclima especial i una fertilitat que va permetre als inques desenvolupar aquí importants cultius. Travessem camps, eucaliptus, extensos cultius de blat, petits poblats d’adob, i el riu Urubamba amb las seves aigües ràpides que banyen tot això...
A mig matí arribem a Cusco, aprofitem per tornar a canviar el cotxe i anar al hotel a deixar las motxilles, aquest cop ens allotgem al Hotel Corihuasi, proper a la Plaza de Armas. L’hotel està provist amb mascaretes d’oxigen pels visitants que tinguin problemes amb l’alçada. Per sort, nosaltres portem força bé l’aclimatació, però els viatgers que arribin a Cusco en avió directament des de Lima i sense parades intermèdies poden tenir algun problema d’aclimatació, que generalment es resolt o bé perdent alçada o bé amb una mica de repòs. Proper al hotel, al carrer Saphi trobem una playa vigilada on deixarem el cotxe mentre ens quedem aquí a Cusco (12 sols la nit). Al mateix carrer, tot i que canvia de nom i passa a dir-se Plateros trobem un restaurant
Chez Maggy on dinem.
Passarem la tarda situant-nos en aquesta ciutat, una de las més monumentals i sorprenents però no només del país, si no de Sud-americà. Ens trobem en una ciutat de més de nou segles d’història: primer va esdevenir capital del imperi del inques, que van batejar-la com a Qo’sco; després van ser els conqueridors espanyols que van establir-s’hi convertint-la en un important assentament... i ara emblema de la cultura mestissa. Aquesta barreja de temps és palesa en cada racó de la ciutat, es palpa a tot hora ... construccions amb fonaments incas que serveixen de robusta base per temples i palaus colonials o edificis civils actuals, una amalgama de cultures i èpoques que fan de Cusco una ciutat especial, on s’hi respira història.
El nostre passeig ens porta pels indrets més emblemàtics: Plateros, la magnífica Plaza de Armes, Loreto, el Carrer Garcilaso, la Plaza de San Francisco, ... una bona presa de contacte que acaba amb un sopar en un dels molts restaurants amb vistes a la Plaza. Dormim a 3.326 metres d’alçada.
30/08/2009 Cusco – Pisaq – Maras – Cusco (160,3 km. Ruta: 3.338,5 km).
Tot i que Cusco es una ciutat per dedicar-se força dies, optem per agafar el cotxe i tornar-nos a la Vall del Urubamba, ens van quedar per veure un parell de llocs que tenim moltes ganes de conèixer, així que demà tornarem a destinar el dia a conèixer Cusco i avui farem una ruta circular pels seus voltants. L’itinerari previst és el següent: Cusco – Pisaq – Urubamba – Maras – Chicheros i finalment retorn a Cusco.
Només sortir de Cusco ja ens trobem diferents jaciments inques, tots ells espectaculars: Sacsahuaman, Q’enqo, Pukapukara i Tambomachay. Es poden visitar tots en un dia i són d’innegable interès pels amats de l’arqueologia. Nosaltres però decidim passar de llarg i apropar-nos a Pisaq, que hem llegit a la guia que els diumenges fan mercat i els diferents artesants i camperols dels pobles propers baixen a vendre o intercanviar els seus productes a aquesta localitat.
Fem els 33 km per carretera asfaltada que separen Cusco de Pisaq, i abans de las 9:30 ja hem arribat. Matinar ens permet fer un tomb pel poble amb relativa tranquil•litat, abans que la pau d’aquest petit poblet es vegi pertorbada per l’entrada d’autocars, combis i taxis de turistes que aprofiten per visitar el mercat, com nosaltres. A més, avui és un dia especial, aquí a Pisaq es celebra el Inti Raymi, la festa del Sol. Una antiga cerimònia religiosa andina en honor a Inti, el Deu Sol, que també celebra el 24 de Juny a Cusco. Antigament, cada dia 21 del seté mes del calendari inca, quan el Sol apareixia darrera dels temples de la ciutat de Q’osqo, començava la festa del Inti Rayma. Avui des de fa més de 600 anys, els incas celebren el mateix ritual d’adoració al deu Sol, Inti, fill de Huiracocha.
Fem un tomb per aquest poble farcit de botigues i carrerons, teixits multicolors, venedors ambulants de choclos... Ens crida l’atenció una colla d’homes que caminen en processó vestits amb robes de colors intensos, amb uns grans barrets negres molt amples i un llarg bastó a la mà amb empunyadura de plata. Son els Varayoc.
Davant seu una colla de nens bufant una cargola (un instrument de vent que anomenen pututu) encapçala la processó. Ens expliquen que són els caps o alcaldes de las diferents comunitats andines de la vall que baixen a sentir missa cada setmana. Els precedeixen els seus fills, els primogènits, que obren pas pel camí anunciant la seva presència fent sonar el pututu.
Deixem Pisaq i ens acostem a Urubamba. El poble no té un interès especial per té tots els serveis: caixers automàtics, benzina (molt cara), menjar, ... Nosaltres volem aturar-nos perquè hem llegit que aquí podem trobar un artesà de ceràmica molt anomenat per la zona, en Seminario, que ha fet de casa seva un taller d’artesania. La visita val la pena, estem sols i ens hi passem una bona estona. Si en Pablo Seminario està a casa no té cap problema en mostrar la seva obra i fer totes les explicacions que convinguin, el contrari està encantat. Las peces que hi tenen exposades son molt boniques i acabem quedant-nos amb un record, tot i que ens ho enduríem tot! D’aquí, contents amb la nostra adquisició, marxem cap a las Salineras de Maras.
Tot i que en algun lloc hem llegit que no s’hi pot accedir en cotxe, la pista que hi arriba està en perfecte estat. Quan arribem, al•lucinem amb la vista d’aquests camps d’aigües salobres (entrada 5 soles p.p). Dalt de la vall, brolla un petit rierol d’aigües termals i salades. Aquestes aigües es desvien en forma de petits canals cap a més de 380 terrasses on l’aigua salada s’estanca i s’evapora acumulant la sal, capa a capa, des de la base de cada terrassa.
Las diferents capes de sal s’extreuen manualment, separant-les en funció de la seva qualitat, de més a menys en funció de la superficialitat de la capa. És a dir, la capa més superficial conté la sal més pura i blanca, de millor qualitat i a mesura que ens apropem al fons, la sal està més barrejada amb la terra i per tant de menor qualitat. La feina aquí és duríssima i es fa com fa centenars d’anys, un feina basada en la força que comparteixen dones i homes, joves i grans... estem perplexos.
 
Aquí coneixem a Juanita, una dona alegre i dolça que treballa aquí de tota la vida amb las seves amigues. Ens fa una classe magistral, “trabajamos como burros por nueve soles el quintal de sal”, ens comenta. Ens quedem sense paraules, ella no espera la nostra resposta i segueix explicant-nos el que és la seva vida, aquestes Salineres. Ens explica que las gairebé 400 terrasses que tenim davant nostre es reomplen cada 3 dies i n’extreuen la sal. Quan els rierols omplen la terrassa tanquen l’entrada de l’aigua i la deixen evaporar formant així una nova capa de salt i així anar fent... una capa rere una altre.
Els treballadors entren a les terrasses descalços i la sal els curteix i resseca la pell intensament. Na Juanita té la pell castigada, la sal forma part de la seva fesomia, la seva mirada ens corprèn i el seu humor... és alegre, és feliç i ens ho encomana. Se’ns dubte aquest és un lloc extraordinari i conèixer-lo amb ella, tot un plaer. Se’ns fan passades las quatre de la tarda (aquí el sol marxa un parell d’hores abans per la orientació de las terrasses), quan ells pleguen de treballar. Optem per esperar-nos i dur a Juanita, na Lluïsa i la seva mare fins a casa.
De Maras, altre cop cap a Cusco. La vista d’aquesta carretera en aquesta hora del dia, quan la llum torna a tenyir tot el paratge amb un to melós excepcional es perfecte: el cel blau intens com mai començar a ennegrir-se, las muntanyes abruptes amb glaceres i cims nevats, els immensos camps de cultiu del altiplà ... tot conformant una postal preciosa, recorrem la carretera feliços de estar aquí i de ser actors d’aquesta escena.
No ens queda temps per fer la visita a Chincheros, una altre vegada serà...
31/08/2009 Cusco – Cusco (0 km. Ruta: 3.338,5 km).
Avui dedicarem altre cop el dia a moure’ns i seguir coneixent Cusco. Esmorzem al hotel amb unes magnífiques vistes a la Plaza de Armas i a les teulades ocres del edificis de la zona. Després baixem cap a la Plaza, el centre neuràlgic d’aquesta ciutat.
Un important programa de rehabilitació ha aconseguit recuperar bona part del impressionant catàleg d’esglésies, monestirs, palaus i vivendes civils de Cusco. Nosaltres ens comprem una boleta turística , que per 50 soles per persona ens dona accés a diferents edificis emblemàtics d’aquesta ciutat (la Catedral, el museu d’art religiós, l’Església de San Blas i l’Església de la Compañia de Jesús) ... aquí en aquesta zona es concentren segurament els edificis més magnífics llegat de la conquesta. Val la pena parar-se a badar, observant las cases que envolten la Plaza: grans balconades de fusta, cornises treballades, una plaça porxada excepcional ...
Segons las llegendes locals, cap al segle XII el primer Inca, Manco Cápac, va rebre un encàrrec de Inti, el Deu Sol. Tenia que trobar el centre de la Terra (qosq’o en quetxua) i fundar allà una ciutat que seria la capital d’un gran imperi que anava des de Quito fins a Xile, des dels deserts costaners fins a la mateixa selva del Amazones. Aquella ciutat va ser Cusco, que aviat va ser engalanada amb temples i palaus. Las restes del imperi inca van servir de fonament a molts edificis construïts pels espanyols a l’època de la conquesta. Un clar exemple d’això, és l’església de la Compañía de Jesús, aixecada sobre el palau de Huayna Capac, el darrer rei que va mantenir l’imperi inca unit i sense ésser conquerit.
És mig dia, i optem per deixar aquesta zona central, per dirigir-nos al mercat. Ens encanta moure’ns pels mercats, són un clar exemple de la vida local i aquí a Perú són especials, plens de vida, de moviment... Abans però ens desviem cap al carrer Loreto per admirar un dels trossos de mur inca que queden intactes i millor conservats. Perfectes roques rectangulars i encaixades al mil•límetre, una passada. Després d’això, rumb al mercat central...
A mesura que ens hi apropem l’activitat augmenta: venedors ambulants, cuiners de carrer, gent oferint pastissos i gelatines (molt populars aquí!), petits comerços de fruita, verdures i ous... en un moment activitat frenètica. Travessem la porta del mercat i entrem en un altre món. La primera sensació és de caos, però ens aturem un moment i observem: res d’això, ben al contrari... tots els llocs i parades estan ordenats en funció del que venen: patates, llegums, entranyes, carns, peixos i formatges... formant un entramat perfecte de carrerons que bullen d’activitat. Com en tots el mercats, trobem llocs on menjar tot en base a productes frescos i molt econòmic. Nosaltres ens conformem amb un deliciós suc de pinya gegant i saborós. Ens quedem al•lucinats amb un munt de panotxes de tots colors, des del blanc fins al morat més intens (aquestes darreres s’utilitzen per fer la chicha morada) passant per totes les tonalitats intermèdies, de colors preciosos.
Després de dinar, deixem aquesta zona per dirigir-nos fins al bohemi barri de Sant Blas... la pujada per arribar-hi és extenuant, una bona prova pels nostres pulmons. Carrerons estrets, cases blanques, portes blaves, ... i un degoteig de botigues de souvenirs i d’artesanies. Las vistes des de dalt són una bona recompensa al esforç previ. Tornarem cap a la Plaza de Armas, aquest cop baixarem tranquil•lament i sense esbufegar. El darrer tram el farem pel carrer Triunfo on aprofitarem per veure el Hatunrumiyoc, la pedra de las 12 cares que està incrustada en un altre mur inca. El mur d’un palau del sisè inca, Inca Roca. Tècnicament és magnifica i un exemple inusual de la tècnica tradicional de construcció de mur amb pedres poligonals.
Acabem el dia, com ja és habitual, acomiadant-nos d’aquesta ciutat amb un sopar en algun dels restaurants de la Plaza de Armas, metre un grup de músics andins passen per las taules recollint unes monedes amb els seus ponxos, i la música dels seus bombos i flautes posen banda sonora a aquest moment.
1/09/2009 Cusco - Puno (411 km. Ruta: 3.749,5 km).
L’objectiu del dia és arribar a Puno, ciutat a la riba del Titicaca, un dels llacs més grans del món i se’ns dubte el més gran a aquestes alçades.
Esmorzem per darrera vegada en aquest petit i acollidor hotel del carrer Suècia, amb unes vistes precioses a Cusco, que va despertant-se a poc a poc... Marxem a buscar el cotxe, carreguem maletes i a fer milles!
Sortim de la ciutat per l’Avenida Cultural que enllaça amb la carretera que ens durà fins a Puno, una carretera que està asfaltada i en perfectes condicions. El paisatge que travessem també és força agradable: las terrasses de cultiu, la vegetació, els boscos, els rius... això fins arribar al Paso de Abra la Raya a més de 4.300 metres d’alçada, el punt més alt entre Cusco i Puno. Aprofitem per aturar-nos en un petit mirador, las vistes des d’aquí són esplèndides, majúscules i sobretot molt fotogèniques, així que aprofitem el moment! Travessat aquest punt, el canvi de paisatge és total, de sobte estem al altiplano... els espais s’obren de cop, els andes es transformen passant de la seva geometria abrupte a las formes arrodonides, els arbres deixen pas als petits matolls, las immenses, estretes i angostes valls donen pas al altiplano andino i al seu paisatge tant característic.
Decidim parar-nos a dinar en un revolt de la carretera, una mica apartats traiem el pa i el formatge... ideal! Per la tarda seguim el nostre viatge cap a Juliaca, una ciutat bulliciosa i sense massa interès. Mirem de passar el més depressa possible per aquesta caòtica ciutat, obrint-nos pas entre mototaxis, venedors, coches destartarats, ... i fem els darrers 40 km que ens separen de Puno.
El primer que fem és buscar el nostre hotel, el Libertador, situat a les afores de la ciutat, a Isla Esteves. La nostra intenció els propers dies és conèixer una mica el Titicaca, aquest llac compartit entre dos països (Bolívia i Perú) i las seves illes habitades. Per tant, mirarem d’aprofitar la tarda per buscar la millor manera de fer-ho.
Al hotel ens donen una opció... però ens sembla desorbitadament cara. Optem per apropar-nos al petit port de la ciutat, des d’on surten las barques que uneixen Puno amb las diferents illes del llac, tant els serveis purament turístics com els que utilitzen els locals com a mitjà de transport. A l’entrada del moll, només arribar, dues casetes d’unes cooperatives de las illes Amantaní i Taquile. Allà preguntem i ens comenten las opcions que tenim: Uros, Taquiles, Amantaní, ... el que convingui. Això si de la mà d’un d’ells i amb els guanys directament pel poble, que s’ha organitzat en una cooperativa per tirar endavant aquest petit projecte d’explotació turística. Ens sembla una opció immillorable (per només 30 soles per persona) així que tanquem el tracte amb en Francisco, qui serà el nostre capità. Ens veiem demà a les 8:00 al moll, perfecte!
Tornem al hotel a descansar, a gaudir d’una posta de sol sobre el llac, d’allò més espectacular, a sopar i a dormir. Demà ens espera un dia molt intens i hem de estar ben descansats!
Avui dormim a 3.830 metres d’alçada.
2/09/2009 Puno – Uros - Amantaní (48 km en vaixell. Ruta: 3.797,5 km).
El paisatge en aquestes latituds és tan impactant que ahir ens vam posar el despertador abans que sortís el sol, las vidrieres espectaculars que tenim davant del llit converteixen l’habitació en un mirador increïble sobre el llac i no volem perdre’ns per res del món l’instant en que la nit deixa pas a un nou dia. Ens despertem que el dia comença a clarejar i assistim a l’espectacle: las barques matineres, els ocells, el Sol, l’aigua... se’ns dubte és un moment especial, aquest paratge transmet una energia especial que t’encomana ...
Diu la tradició que quan es va crear l’univers, només existia el llac Titicaca. El Deu Viracocha va ordenar al Sol i la Lluna a emergir d’aquelles aigües per donar més llum al món. De manera que el gran Llac, seria el centre de tot. És aquí on va aparèixer el Deu Sol per crear al primer inca, Manco Capac i la seva germana, Mama Ocllo, els escollits per poblar la terra amb els seus descendents.
Sigui quin sigui l’origen d’aquest llac, frontera permeable entre Bolívia i Perú, el cert és que és del tot captivador. Després d’un bon esmorzar anem directes al port on hem quedat amb el nostre amfitrió, en Franscico. A pocs metres d’on salpen els vaixells, hem localitzat una cotxera on deixarem el nostre cotxe un parell de dies (2,5 sols la nit, molt més econòmic que a Aguas Calientes, on vam arribar a pagar fins a 20 soles). Emocionats per tot el que ens espera ens embarquem al petit vaixell amb el que avui recorrerem una part d’aquest llac. Amb 20 persones a bord, uns quants turistes, uns quants locals ... l’embarcació es posa en marxa... El vell motor de camioneta Chrevrolet de més de 43 anys, fa quatre sotracs i opta per posar-se a funcionar! Perfecte, ja estem en moviment, camí a Amantaní !!!
Sortim de la badia per una mena de canal que fa de passadís fins al llac obert. Fa un dia radiant, el sol lluu ben fort, tant que resseca la pell en un instant! El blau del cel es fon amb el to del llac ... la lluminositat és intensa, el paisatge molt fotogènic i nosaltres feliços, immensament feliços de poder viure aquests moment intensament. Tot està tenyit per una llum especial, serà l’alçada o la netedat d’aquest aire tant pur... Cal protegir-se bé de la radiació solar des del començament ja que a aquestes alçades i amb las condicions de radiació solar de la zona podem patir cremades molt importants.
Seguim navegant, anem creuant petits canals de navegació entre boscos aquàtics de totora, el viatge és d’allò més distret i una ocasió única per conversar amb en Francisco que està encantat fent-nos partícips de la vida al llac, ensenyant-nos el que és casa seva, la seva vida, el Titicaca. Passem una bona estona amb ell i fins i tot es presta a fer-me una classe de quechua. Quina paciència! He de dir que poso tota l’atenció del món, però hem sembla complicadíssim, decideixo no desesperar i vaig apuntant totes las seves indicacions a la llibreta, qui sap si practicant m’ensortiré!
Anem avançant i la primera parada la fem a las illes dels Uros, las illes flotants de joncs de totora. En Francisco fuig de las primeres illes i ens duu a una petita en la que viuen 9 famílies. Aquestes illes las construeixen las pròpies famílies que desprès las habitaran. Poden trigar fins a un 6 mesos en la seva construcció, es tracta d’unes bases formades per blocs d’arrel, units per cordes, uns blocs que poden arribar a fer fins a un metre d’ample i que un cop units, s’ancoren a 9 metres de profunditat. La visita és molt instructiva, ens expliquen a què es dediquen, com es mantenen, que mengen ... i perquè viuen aquí. Aquí a milers de quilòmetres de casa ens sorprèn una dona, gran, molt gran ... que ens mira amb cara de no entendre’ns massa. Ella viu i ha viscut tota la seva llarga vida aquí al Titicaca, a les illes de joncs de totora, en aquest ambient distés i tranquil, una calma trencada de tant en tant per alguns com nosaltres, viatgers encuriosits, que ens atansem a casa seva. La seva mirada ho diu tot ... no calen massa paraules.
Seguim el sossegat viatge fins a Amantaní, una de las illes habitades més grans del llac, el indret on s’han conservat molts dels antics secrets del coneixement andí i bressol d’aquesta cultura tant fascinant. Hem vingut aquí, moguts pel interès de conèixer aquesta illa a través d’una manera diferent de fer turisme. A Amantaní no hi ha hotels, ni restaurants, ni s’espera que n’hi hagi properament (per sort!). Els habitants de la illa, en col•laboració amb las autoritats van decidir que la seva vida tradicional no es veuria alterada per noves construccions, ni pel turisme de masses que cada cop envaeix més indrets recòndits del planeta. La seva decisió porta acompanyada una alternativa pels visitants: els habitants de las illes s’estableixen en comunitat i ofereixen allotjament als turistes, a casa seva, a canvi d’una petita quantitat de diners. D’aquesta manera els viatgers que arriben fins aquí podran conèixer de primera mà la vida al llac i tots els membres de la comunitat participen dels beneficis.
La barca atraca al petit port de l’illa, en Francisco porta anotats en un paper tots els viatgers que volem passar la nit a l’illa i els grups que hi ha formats. En baixar, ens disposa a tots al seu voltant, ens han vingut a rebre las famílies amfitriones i el capità va fent las assignacions. Nosaltres ens quedem els últims... quina sorpresa! En Francisco serà el nostre amfitrió aquí a Amantaní, perfecte!
Ens presenta la seva dona, la Màxima, ella ens ensenyarà el camí fins a casa seva. Prenem un camí de pedres que va encrespant-se, nosaltres anem esbufegant per l’alçada, és obvi que a ells no els afecta per res! Mirem de seguir amb perseverança el nostre pas... Arribem a casa seva, una modesta casa que com la majoria aquí a la illa està construïda amb maons d’adob. Fem l’últim esforç, ens enfilem per l’escala que ens pujarà al pis de dalt, on han construït dues habitacions pels hostes, se’ns dubte las millors de la casa. A cada habitació, dos llits, una taula i dues cadires, molt modest però suficient. Després ens ensenya las seves estances, la cuina, amb foc a terra on ells mengen tots plegats i s’escalfen a les fredes nits. A fora, han construït un lavabo, una senda de pedres marca el camí, és molt humil però funcional. Després d’acomodar-nos, ens serveixen el dinar: una sopa de quinoa i una truita de riu, ens està perfecte.
Xerrant amb Francisco ens suggereix que anem a fer un tomb per l’illa, idea que ens sembla excepcional, i marxem amb la intenció de gaudir de la posta de sol des del punt més alt de l’illa. Ens deixem perdre pels carrerons cuidadíssims de l’illa, al nostre pas surten encuriosits els habitants de Amantaní. Són un poble amable i gentil, transmeten confiança amb las seves mirades i com tots un xic tímids i reservats però nobles. Las vistes del camí són precioses: el llac, l’illa de pedra despullada sobre la que despunten petits boscos d’eucaliptus, las vivendes totes construïdes d’adob amb las taulades de xapa, moltes pintades de blau intens, las flors que adornen tots els racons... conforma un conjunt bellíssim.
El nostre passeig es converteix en un esforç titànic, las pendents de la illa són endimoniades i encara ho sentim més per l’alçada, la caminada requereix que ens anem aturant de tant en tant per agafar aire i normalitzar la nostre respiració. Instant que aprofita un grup de nens per apropar-se, ens segueixen entre somriures. Com poden pujar per aquests desnivells, per aquests carrers empedrats i a sobre bufant la flauta andina, quan a nosaltres ens falta l’aire per respirar... la joventut, l’aclimatació???
El camí passat la Plaza de Armas encara s’enfila més... tant que desistim del nostre repte! Ens consolem tot pensant que el dia s’ha tapat considerablement i probablement la posta de sol des d’on som també té el seu encant! Quan tornem a casa ja ens esperava en Francisco amb el sopar preparat, estem molt cansats així que sopem i anem a dormir, caiem plegats!
3/09/2009 Amantaní – Taquile - Puno (0 km. Ruta: 3.797,5 km).
Avui ens aproparem fins a Taquile, una altre illa del llac. El dia a Amantaní comença amb las primeres llums del dia, cap a les 6 del matí. Hem dormit plàcidament i el descans ens ha anat molt bé per refer-nos una mica. Per esmorzar una mena de crepe amb melmelada i un mate de munya, una herba autòctona, que ens ajudarà a la digestió i a pal•liar una mica els efectes de l’alçada. Després en Francisco ens guardava una sorpresa... – esperen un momento – ens comenta. En uns segons apareix a tota velocitat per las escales amb unes robes, uns ponxos i un chuyo (una gorro tradicional amb orelleres) tot de llana d’alpaca. Ens vestim amb las seves robes, rises i complicitat entre nosaltres.
Se’ns fa tard, així que ens acomiadem de la família i ens dirigim al port. Ha estat una curta estada, però ha sigut fascinant: la posta de sol, la tranquil•litat, el silenci, la grandiositat de la natura, és un lloc increïble. Ens acomiadem de la illa i dels seus habitants, esperem que el gran Viracocha vetlli per tal que aquesta gent segueixi mantenint els seus ideals i triguin molt a perdre aquesta visió tant entranyable i alhora ingènua de fer front al turisme.
Tornem a navegar, ara rumb a Taquile. L’entrada a la illa costa 5 soles p.p. Fem el passeig de rigor per la illa, també abrupte amb petits senders empedrats que es van enfilant pel seu contorn. El sol brilla amb intensitat i el blau del llac s’intensifica, resseguim camins aturant-nos cada vegada que els nostres pulmons o las vistes extraordinàries ho requereixen. Las famílies que viuen aquí ho fan pràcticament de la mateixa manera que fa centenars d’anys, però a Taquile a diferència de Amantaní podem trobar un parell de restaurants, una cooperativa on es venen artesanies i peces de roba teixides amb llana d’alpaca. És un lloc excel•lent per fer-nos amb uns bons guants o un gorro de colors llampants i disseny tradicional andí, teixits a mà.
Del centre de l’illa, ens disposen a baixar altre cop al port on ens recollirà en Francisco. El camí de tornada recórrer l’illa per l’interior (abans hem resseguit el litoral) ara molt més senzill, ja que assolit el punt més alt només ens queda que deixar-nos anar camí aval. De tant en tant travessem senzilles arcades fetes amb pedres, las mateixes que s’utilitzen per pavimentar els senders. Ja a l’últim tram, un mirador perfecte al llac, las vistes son imponents. Com en altres molts indrets al llarg d’aquest viatge, necessitem parar, aturar-nos a viure el moment. Fem fotos, però estem segurs que hi ha alguna cosa que no podem captar als nostres dispositius, que quedarà a les nostres retines. Aquest és un viatge molt intens, ens aturem a respirar profundament, mirem d’interioritzar la grandiositat d’aquest indret i tornem a la barca.
Passades las 12:00 pm salpem de Taquile, ara si direcció a Puno, on tornarem a allotjar-nos al hotel Libertador. Passem el viatge de tornada parlant amb els altres viatges i amb el capità. Ell ens explica com funciona l’allotjament a les illes i el poder que tenen las agències, que fan de purs intermediaris i són els qui treuen beneficis astronòmics. És per això, que nosaltres recomanem contactar directament amb els habitants de las illes, ells són qui treballen, els qui ofereixen las seves cases als visitants, als viatgers, i són ells els qui tenen dret a rebre els ingressos.
De tornada, agafa el timó de la barca en Enrique, un home gran, ara ja retirat que encara gaudeix conduit la vella barca. El seu rostre, esculpit pel clima, és una pell doblegada per la dura climatologia de la zona a una alçada de més de 3.800 metres.
Arribem a mitja tarda a Puno i marxem al hotel, es hora de descansar, d’una bona dutxa, d’un bon repòs. Passem bona part de la tarda gaudint de las magnífiques vistes al llac que es tenen des de l’hotel de Isla Esteves. La posta de sol és única, de las millors que hem vist mai. Un eixam d’ocres, vermellosos i mangra que tenyeixen el cel i embolcallen el llac, convertint-lo en un caleidoscopi de sensacions que ens deixa bocaoberts.
Fa fred i vent, nosaltres descansem a l’habitació, descarregant las fotos que hem enregistrat, madurant el que hem viscut, ...
4/09/2009 Puno – Arequipa (300 km. Ruta: 4.097,5 km).
Avui deixarem el Llac Titicaca i Puno, per dirigir-nos a la Vall dels Volcans, els següent punt del nostre viatge andí.
Primer fem un tomb per Puno, que tot i no tenir un interès especial, es un bon lloc per fer las excursions pel llac o els jaciments arqueològics propers i a més hi podem trobar tots els serveis (benzineres, farmàcies, caixers ... de tot). Puno, és la capital del departament i va ser fundada el 4 de Novembre de 1668, prop de la desapareguda mina de plata de Laykakota. Recorrem aquesta bulliciosa ciutat, un tant destartarada, polsosa i caòtica. Queden poques construccions colonials i els estrets carrers que són un bullider d’activitat i de tràfic... las seves cases semblen inacabades, a unes els hi falta el pis de dalt, a las altres las finestres, altres són només l’estructura ... se’ns dubte, té un toc molt particular.
Pels volts de las 11:00 am deixem Puno per dirigir-nos cap a Arequipa, on dormirem avui, a l’anomenada Ciudad Blanca. Tirem enrere fins a Juliaca i cap a Arequipa tot travessant la cordillera i la Reserva Natural de Salinas y Aguada Blanca una àrea natural protegida d’un alt valor paisatgístic. La carretera està relativament bé, tot i que ara mateix l’estan arreglant i hi ha algun tram amb pas discontinu passant vehicles només en un sentit, cosa que fa la circulació una mica més lenta. A un ritme normal i sense imprevistos, és una distància que pot cobrir-se en 4 o 5 hores.
 
Tot i que avui dormirem a uns 2.300 metres d’alçada (força menys que els dies anteriors) la carretera un cop passat Juliaca comença a enfilar-se sense cap compassió. Las vistes des de la carretera són excepcionals: nevados, volcans, lagunas ... un entorn fabulós. Fem una parada a Laguna lagunillas on hi ha un mirador per aturar-se a contemplar el paisatge. Seguim la carretera i ens trobem als tres grans volcans d’aquesta zona, tres majestuoses xemeneies d’una bellesa singular: el Misti (5.821 metres d’alçada), el Chachani (6.075 m) i el Pichu Pichu (o l’indi dormit, com ells l’anomenen a 5.440 m) la vista des del mirador Carlitos, a 4.320 msnm és excepcional, un lloc ideal per aturar-se a contemplar el paisatge. Ens sorprèn el Misti, amb la seva forma cònica perfecte, una forma naturalment elegant.
Seguim la carretera que ara s’endinsa a la Reserva Nacional. Davant nostre un punt amb un trencant, hem de prendre una decisió: entrar a Arequipa per la carretera nacional (asfaltada i ràpida) o resseguir un camí de trocha que s’apropa perillosament al Misti...? Està clar, ens aproparem al Misti amb la intenció de treure unes bones fotos. Aquesta pista té una orientació perfecte, no deixem d’aturar-nos a contemplar el paisatge que ens té atònits. La carretera és molt alta i passa molt a prop del volcà, veiem perfectament las seves esquerdes, la seva xemeneia, las estries de la seva pell, las diferents capes fruit probablement d’antigues erupcions... tot i la seva alçada imponent la carretera va tant alta que ens el mirem de “tu a tu”.
Al terra de la pista, enormes pedres volcàniques i sorra que sembla cendra. Estem a molt pocs quilòmetres de la Ciudad Blanca, i la carretera ens segueix mantenint a 4300 msnm. No és fins pràcticament sobre la ciutat que comença un vertiginós descens. Des d’aquest punt la vista és espectacular, el Misti a l’esquerra desafiant i a la seva base, Arequipa a menys de 20 km del volcà. Davant nostre, o millor dit, sota nostre... la Sierra.
Iniciem el descens per la pista que acaba unint-se a la carretera nacional. Fem l’entrada a la ciutat encara amb llum, guiats pel nostre GPS que ens guiarà perfectament fins al nostre allotjament, la
Casa Melgar , la antiga casa colonial on dormirem aquests dies. La casa, on antigament hi va viure un bisbe, és un oasi de tranquil•litat. Deixem el cotxe en una playa propera, a uns 100 metres del hotel, un pàrquing vigilat per 15 soles la nit, perfecte!
Sopem en un restaurant proper al hotel, a La Viñeda, els plats immensos... però tot boníssim com sempre!
Dormim a 2.335 metres d’alçada.
5/09/2009 Arequipa (159,8 km. Ruta: 4.257,3 km).
Avui ens hem plantejat un petit repte, arribar fins a la recòndita Laguna Salinas, està prop d’Arequipa i pertany a la Reserva Nacional Salinas y Aguada Blanca.
Després d’esmorzar ens disposem a anar al mercat per comprar alguna cosa per menjar durant el dia. Com sempre àpats lleugers: una mica de pa, formatge fresc, tomàquets, aigua i una mica fruita. Ens fem un tomb i com sempre ens sobta l’enginy dels comerciants per aprofitar al màxim l’espai de las petites botigues que regenten, apilant fins al sostre piles i piles de genero. De camí traiem las primeres impressions de la ciutat, molt més organitzada de Cusco. Diuen els seus habitants que quan la Lluna va separar-se de la terra va oblidar endur-se a Arequipa, en una clara referència al color blanc dels seus edificis. Una característica que li ha valgut el sobrenom de Ciutat Blanca.
Amb les provisions comprades, ens dirigim cap on tenim el cotxe per començar la nostra aventura. Arequipa és una ciutat molt extensa i no tenim gens clar per on sortir per anar cap a les salines. Així que aprofitem que passem pel costat de la policia turística per preguntar el camí cap a la Laguna Salinas. La nostra innocent pregunta acaba generant un petit moment de caos entre els agents de la policia, que preocupats no deixen de repetir-nos “se van a perder, se van a perder” . No ho acabem d’entendre, mirem de convèncer-los que unes referències seran suficients, però és missió impossible. Tant que acaben optant per buscar algú que ens acompanyi, però no a sortir de la ciutat... tot el dia! Per tal que coneguem bé la regió, la seva regió.... aquesta gent no deixa de sorprendre’ns, és increïble! Dit i fet, en Juan i en Miguel ens acompanyaran i seran els nostres guies particular, de passada ells aprofitaran per fer acte de presència a un lloc dins de la seva circumscripció però massa remot per ells!
El camí fins la Laguna és llarg, però el viatge és d’allò més entretingut. La Reserva Natural és enorme, té una extensió de unes 367.000 hectàrees i una altitud mitjana de 4.300 msnm. És molt fàcil veure grups de vicuñas, alpacas o llamas pasturant pels immensos prats. A mig matí arribem a la Laguna Salinas, és increïble, una immensa llacuna blanca, amb el volcà Pichu Pichu al darrera. Els colors d’aquesta muntanya són impressionants, de fet són el reflex dels minerals que la composen. Val la pena haver pujat fins aquí, tot i la distancia, l’estat de la pista i l’alçada! La llacuna és també una mina de borat, similar a las que havíem visitat en el nostre viatge a Bolívia (i és que el paisatge d’aquesta zona és molt similar al que pot trobar-se al país veí, és palès que la frontera ens ambdós països és purament política.
La zona andina de Perú i Bolívia denota continuïtat: mateixos terres, mateix clima, mateixes dificultat per satisfer la vida quotidiana, ...).
Ens apropem al petit poble, pràcticament tots els seus habitants treballen a la fabrica italiana que té la concessió de l’explotació de la mina. Després busquem un lloc on dinar, fem un pic-nic improvisat, compartim provisions amb els nostres guies, l’entorn és magnífic.
Per la tarda, desfem el camí, altre cop cap a Arequipa, entre lliçons de botànica, explicacions magistrals sobre el país, i molt sentit del humor. Com sempre se’ns fa força tard i arribem a la Ciutat Blanca sense llum, portem a casa als nostres guies i anem a sopar al Zingaro, al carrer del Viñedo. És un restaurant excel•lent, es menja molt bé, però se’ns dubte lo millor és la seva bodega amb més de 280 referències de vi essencialment sud-americà, un magnífic punt i final de la nostra vetllada ... on hem aconseguit el nostre repte!
6/09/2009 Arequipa – Chivay (156 km. Ruta: 4.413,3 km).
Ens llevem aviat per aprofitar el dia, el primer que fem després d’un bon esmorzar al tranquil pati de la Casa Melgar, és anar a fer un passeig per aquesta ciutat als peus de la cadena muntanyosa del Chachani i sota la imponent mole del Misti, un volcà avui adormit però que amenaça amb activar-se en qualsevol moment.
Arequipa, ciutat que va veure néixer a Mario Vargas Llosa,és se’ns dubte és la ciutat més espanyola i senyorial de Perú i el seu sobrenom de Ciutat Blanca, a banda de las històries més místiques que relacionen la ciutat amb la lluna, fa referència als murs blancs de las seves antigues edificacions, construïts amb una pedra volcànica blanca molt més resistent als tremolors de terra que las senzilles construccions d’adob i palla. Aquesta ciutat avui dia rivalitza amb Trujillo per ser la segona ciutat en importància del país. Nosaltres baixem fins la Plaza de Armas encara adormida i gaudim de la seva elegància, dels seus portals, de las seves porxades i las esglésies que ocupen alguns dels costats del quadrilàter de la plaça. Al centre es conserva una pila de bronze amb una petita figureta a la part superior que els arequipenyos coneixen amb el nom de tuturutu. Aquí tenen lloc tots els events importants de la ciutat des que va signar-se l’acta fundacional i avui és un dia importat. Es celebra amb tota solemnitat la cerimònia del Alzamiento de la Bandera. Després visitem la Catedral on ens sorprèn el magnífic altar major esculpit a Itàlia amb marbre de Carrara alhora que admirem el magistral orgue, el segon d’Amèrica, comprat a Bèlgica.
Després de las visites, marxem i posem rumb a Chivay, a les portes del Canyó del Colca el nostre proper destí. La carretera fins a Chivay és força bona, trams d’asfalt, trams de terra però en relatiu bon estat. El camí surt de la ciutat i s’interna en un àrid desert en qüestió de quilòmetres, el canvi és brutal. La carretera serpentejant ressegueix els marges de la reserva nacional i comença a ascendir fins pràcticament els 4.900 msnm. Plantejar-se fer aquest pas venint directament de nivell del mar pot arribar a ser un problema. Nosaltres tot i que portem molts dies a alçada considerable, notem els pràcticament 5.000 msnm als que ens trobem. Esbufeguem constantment i qualsevol cosa, fins i tot fer unes passes requereix tota la nostra energia. Als marges de la carretera... neu! Al final del pas, un mirador amb vistes majestuoses sobre el Cañón del Colca. Com ja és habitual, la carretera cau en picat fins als 3.600 metres als que es troba Chivay.
Deixem enrere momentàniament el paisatge lunar que hem travessat per retrobar-nos amb milers de terrasses de cultiu preinques i l’aigua que brolla per qualsevol escletxa de la terra. En una estona mes arribem a Chivay, situada a l’entrada del Cañón, la capital de la província de Caylloma, una petita població centre de transports. A l’entrada ens faran pagar 35 sols per persona en concepte d’entrada a la zona protegida del Cañón.
El primer que fem es dirigir-nos al nostre hotel, el Casa Andina i després a fer un tomb: pels voltants de la Plaza de Armas podrem trobar las diferents agències de viatges que es dediquen a organitzar excursions pel cañón. Tot i que Chivay és un punt turístic important, el poble no té massa serveis i es millor proveir-se de tot el necessari a la veïna Arequipa. A part del Cañón del Colca o el propi plaer de fer un tomb pel poble, a uns 3,5 km de Chivay podem trobar unes termes on fer-nos un bany amb aigües carregades de minerals i amb propietats curatives.
Nosaltres passen la tarda descansant, gaudint de l’entorn del poble. Ens ho prenem amb calma, matecito de coca per alleugerir la sensació de l’alçada i a dormir, que demà haurem de matinar per veure els matiners còndors. Dormim a 3.630 metres d’alçada.
7/09/2009 Chivay - Cabanaconde (154 km. Ruta: 4.567,3 km).
Avui ens llevem molt aviat, volem apropar-nos a la Cruz del Condor, un mirador del Cañón del Colca des del que es veuen còndors!
Sobre las 6:30 estem dempeus, volem arribar al mirador entre las 8 i las 8:30 ... sense massa preàmbuls deixem Chivay per prendre la carretera direcció Cabanaconde. La carretera és preciosa i ens aturaríem a cada revolt a gaudir del paisatge, però volem arribar al mirador ben aviat, ja tornarem després... tenim tot el dia per gaudir d’aquest entorn!
La pista està asfaltada fins a Yanke i després trocha, però en condicions molt raonables. En menys d’una hora arribem a la Cruz del Cóndor. Una mica abans d’arribar un control verificarà que haguem comprat l’entrada corresponent, poc després de las 8 del matí arribem al nostre destí, aparquem el cotxe i busquem un lloc on ubicar-nos. El mirador està ocupat per una bona col•lecció de turistes que com nosaltres volen gaudir de l’espectacle, optem per descendir una mica per un sender fins un petit sortint de la paret del canyó. Aquest indret és impressionant!... Abans de 1995, el Colca passava per ser el Canyó més profund del planeta, fins que una mesura presa amb més precisió va concedir el rècord al veí Cañon de Cotahuasi. Tot i això, amb 50 km de longitud i els seus 3.191 metres de profunditat, el Cañón del Colca és del tot espectacular.
Prenem seient en un dels bancals i esperem que comenci el ball: amb las primeres llums i la formació de las correns ascendents d’aire calent, els còndors surten i planegen majestuosament buscant la sortida d’aquestes profundes gorgues. Esperem emocionats, com nens petits... càmeres preparades i ulls ben atents.
Al poc, sentim la remor del públic, el primer còndor!!! Uauuuuu... és impressionant. Tot i que passa lluny de nosaltres podem observar el seu majestuós moviment. Els minuts transcorren i tot i la fresca del matí, seguim aquí immòbils en la nostre parcel•la de grada natural, és impressionant, els còndors vam passant un darrera l’altre, un ball de gran bellesa plàstica, elegància natural... Quan passen a prop podem copsar la seva envergadura.
La majoria de turistes deixen la zona pels volts de las 10:00 del matí, nosaltres seguirem aquí una estona més, No tenim cap pressa i l’entorn és magnífic. La nostra paciència té recompensa: ens comenten que aquesta zona és estratègica per la observació d’aquestes aus perquè sota els penya-segats hi ha els seus nius. Els ocells pel matí, surten dels seus nius per escalfar las seves ales i és per això que aprofiten las corrents d’aire matineres tot planejant. Són animals que viuen fins a 70 anys. Els més joves són d’un to marró i quan esdevenen adults, las seves plomes canvien, enfosquin el seu color i mostrant el seu característic collar blanc. Aquestes aus tenen unes dimensions grandioses. Arriben a fer més de tres metres d’envergadura i realment, veure’ls volar a un ritme tant suau, traçant trajectòries circulars és espectacular.
Desprès del espectacle, emocionats i contents, marxem altre cop cap a Chivay. Ara sí, amb la intenció de gaudir del terreny, de las vistes, dels paisatge que val molt la pena! A més aprofitarem un trencant de la carretera per desfer el camí, ara pel marge dret riu Colca i tenir així una visió diferent. Anem fent diverses parades al llarg de tot el camí, entrem i sortim dels pobles: Tapay, Pinchollo, Lari, Yanque, petits, tranquils, endreçats ... cultius, terrasses centenàries, esglésies blanques d’estil colonial i és que els espanyols van arribar al Colca al 1540 de la mà de Gonzalo Pizarro, germà del conqueridor de Perú. Van organitzar als indígenes en 24 reduccions, de las que van néixer els pobles que avui perviuen. En molts d’ells és molt visible la influència de l’arquitectura arequipenya ja que els moviments sísmics de la zona han obligat en repetides ocasions a dur operaris d’Arequipa per la reconstrucció de poblats.
Després de gaudir durant tot el dia d’aquest entorn tant magnífic arribem a Cabanaconde, de sobte sembla que haguem retrocedit en el temps. El poble té una parsimònia típica dels pobles andins. Aquí la gent treballa de sol a sol, es trenca l’esquena treballant la terra tot el dia i per la tarda quan cau el sol passa per la Plaza Mayor, on tothom conversa. Cabanaconde és un lloc tranquil on podem trobar els serveis més essencials. És un poble poc freqüentat per viatgers, on la majoria només hi estan de pas. Nosaltres ens allotgem al
Kuntur Wasi un lloc perfecte per assimilar las sensacions del dia!
Dormim a 3.290 msnm.
8/09/2009 Cabanaconde – Chaca (496 km. Ruta: 5.063,3 km).
Comencem a tenir la sensació que aquest viatge acaba, com a mínim som conscients que comença el seu compte enrere. La propera base del nostre viatge serà Paracas, ja a la costa on ens refarem dels molts quilòmetres que portem a las esquenes i on mirarem d’assimilar una mica las sensacions que hem viscut. Però per això, encara falta... estem al mig dels Andes, en plena Vall dels Volcans i el mar, millor dit, l’oceà Pacific ens queda molt lluny.
Ens llevem, esmorzem i ens posem en marxa ... iniciant el camí de retorn. Resseguim aquest magnífic Cañón, gaudim de cada segon, conscients que això és el nostre comiat d’aquestes terres tant profundes. Las vistes són precioses, la fertilitat de la Vall del Colca, la Cordillera amb els seus cims fornits ... últimes vistes del Ampato, a més de 6.300 msnm nevat. A mesura que avancem quilòmetres el paisatge va despullant-se de la seva verdor, l’aridesa torna a guanyar terreny, el paisatge lunar torna a apoderar-se de l’entorn i en un moment, l’única vegetació al nostre pas... els cactus. Travessem la Quebrada, impactant, un autèntic desert... fem molts quilòmetres sense veure ningú, sense travessar cap poble, acompanyats només per aquest paisatge tant brutal, tant captivador i tant únic!
Després d’una bona pila de quilòmetres arribem a la Panamericana. Fa unes hores estàvem per sobre dels 4.300 msnm i ara ens trobem davant la costa, sobre el nivell del mar. És moment d’omplir el tanc de benzina (ull!! si voleu fer el trajecte, mireu de portar el depòsit de benzina ben ple, per fer el tram des de Cabanaconde sense problemes) i directes al nord, aquest serà el nostre rumb fins a Lima.
Passem per Camaná, on ens aturem a la Cevicheria Don Arturo per dinar. Avui tastarem el primer Ceviche de peix (els fan de qualsevol cosa). Ens havien recomanat no menjar-ne fins que els nostres estómac estiguéssim plenament aclimatats ... volien tastar-lo de peix i avui no desaprofitem l’oportunitat que ens lliura aquest poble costaner. El plat és realment bo, però molt fort. A Perú se’ns menja moltíssim i segons ells mateixos, es cuina diferent en funció de la regió del país: a la costa increïblement especiat i condimentat, a la selva a base de choclos, verdures i fruites i a la Sierra, on segons ells mateixos és més “soso” amb menys condiments. Sigui com sigui, se’ns dubte cal tastar-lo!
Després de dinar, seguim la Panamericana cap al nord fins que ja no podem més ... això és al Puerto del Inca, passat Chala. Allà trobem un bon lloc on dormir, just a la Badia, un lloc tranquil, agradable. Dormim en un bungalow just davant del mar, sentint la remor del mar de fons, que avui està especialment bravo.
9/09/2009 Chala – Nazca – Paracas (405 km. Ruta: 5.873,3 km).
Objectiu del dia: Arribar a Paracas a la costa del Pacífic i a uns 250 km de Lima.
Sortim de Chala pel matí, aviat després de fer un tomb per la platja i prenem direcció Nord. Resseguirem la carretera Panamericana que està en força bon estat, l’únic petit problema és la quantitat de camions que la transiten... clarament és la via troncal de Perú, bé més aviat de tota Amèrica i això és ben palès.
Abans de la 11:00 del matí arribem a Nazca i no podem resistir la temptació de fer una parada al petit aeroport des d’on surten las avionetes que sobrevolen la zona en la que es troben las arxiconegudes línies de Nazca.
Directament al aeroport, el preu dels vols és millor que contactant a alguna de las agències de Nasca i generalment també et donen millor horari, així que acabem reservant 2 seients en una avioneta Cesna de la companyia Alas Peruanas. Sortirem a mig dia (el preu del vol: 50 soles + 20 de taxes p.p).
Esperem l’hora de sortida del nostre vol fent un tomb pel petit aeroport... estem al•lucinats amb el tràfic que hi ha! Un dels pilots que està descansant ens comenta que cada 5 minuts s’enlaira una avioneta, totes fan el mateix recorregut i en la mateixa direcció tot seguint un estricte ordre. Arriba la nostra hora i ens enlairem... pobres de nosaltres, no havíem tingut en compte que avui és un dia extremadament ventós i la pobre avioneta (amb nosaltres dintre) és sacsejada fortament per cada cop de vent. Si això li afegim els viratges del pilot per tal que puguem contemplar a la perfecció las diferents figures de las línies de nazca (tomb a esquerra, tomb a dreta i torna a començar...) el resultat és un estrepitós mareig.... això si, la foto del colibrí la vam aconseguir fer. Després de 35 llarguíssims minuts toquem terra. He de dir que el personal mèdic del aeroport és d’allò més amable i després de comprovar que superaré el tràngol hem deixen marxar recomanant-me una mica de repòs.
Després fem el trajecte fins a Paracas per la panamericana, un trajecte del que no recordo res, la pastilla que m’han donat pel mareig m’ha deixat estabornida i em desperto a les portes del hotel, a la península de
Paracas. En arribar al hotel va tothom de bòlit, porten dos dies de paracas, un vendaval que desequilibra la tranquil•litat d’aquest indret. Aquest vent bufa generalment al Agost en períodes de 2 a 6 dies, un d’ells especialment intens, calmant-se només als capvespres... Segons l’Angel el gerent del hotel, avui estem en el dia més intens... és per això que té a tot l’hotel mobilitzat lluitant contra la pols i sorra que ve del desert i que omple tots els racons. Ho tenen clar: avui ho netejarem tot i demà tornarà a bufar i torna a començar... però aquesta és la nostra feina i la fem amb paciència i bon humor! I és això el que més ens sobta, l’actitud amb la que es pren tot l’hotel aquesta situació.
Descansem el que queda de tarda, refent-nos del
monumental mareig i després sopem plàcidament. Aquest hotel és un lloc ideal per refer-se d’un viatge tant intens i començar-se a preparar psicològicament pel dur retorn... Està obert de no fa massa temps, el personal és extremadament amable i s’aconsegueixen bons preus fent las reserves anticipades per la seva web
10/09/2009 Paracas – Ica – Paracas (250 km. Ruta: 6.123,3)
Avui aprofitarem per visitar las rodalies de la Reserva Natural de Paracas, las opcions com sempre són moltes i el temps limitat, de manera que farem una tria sabent que ens queden coses per veure... haurem de tornar!
Hem llegit que prop d’Ica, la ciutat devastada pel gran terratrèmol de fa un parell d’anys, hi ha una gran duna... ens fa gràcia apropar-nos, per afegir un nou contrast en aquest viatge així que agafem el cotxe i ens hi dirigim. Al nostre pas, els efectes d’aquesta catàstrofe encara són molt evidents en edificis i fins i tot en barris sencers que semblen no haver-se recuperat de la tragèdia. Tirem fins a Huacachina a uns 5 km d’Ica.
Es tracta d’un petit oasi envoltat d’altíssimes dunes de sorra, al mig una llacuna envoltada per una munió d’hotels i restaurants que trenquen l’encant del indret. Només aturar el cotxe se’ns apropen uns quan joves oferint-nos l’opció de pujar en un arenero, uns vehicles que sembla trets de la pel•lícula Mad-Max i que els utilitzen per anar per las dunes a tota velocitat, pujant i baixant... tot una descàrrega d’adrenalina. Després d’un estira i arronsa, accedim a provar-ho! Altre cop és important comparar preus... a la guia hem llegit sobre la poca prudència d’algun dels conductors d’aquest vehicles, així que mirem de deixar-li a en Ruben, el nostres xofer per las dunes, clar que tenim la intenció de tornar a casa sans i estalvis!
 
Passem un matí divertit, prenen bones fotos i gaudint de magnífiques vistes, molt millors que las que puguem tenir a peus de la llacuna de Huacachina. El paisatge és increïble, el vehicle ens transporta a munt i a vall, fent-nos partícips d’aquest indret tant increïble que és el desert d’Ica. De tant en tant una aturada que en Rubén aprofita per explicar-nos alguna curiositat sobre la zona o las moltes possibilitats de la zona (platges, excursions pel desert,...) llàstima que no tinguem més temps! Finalment, la darrera emoció: baixar per las dunes lliscant sobre una taula... no ens ho pensem dues vegades i prenem la invitació com un repte i dit i fet ... llisquem per la sorra duna a vall.
Després de tot això, ens tornem a la llacuna on dinarem... tot i que molt turístic, avui és un dia molt tranquil i estem pràcticament sols ... així que gaudim d’un bon dinar en un alberg afiliat a la cadena YHI amb una agradable terrassa.
Per la tarda, decidim donar un toc cultural a la nostra visita, aquest cop ens dirigirem cap a Pisco, al Nord de Paracas, la seu per excel•lència de las vinyes d’aquest pais. La majoria s’utilitzen per fer el conegut destil•lat, el Pisco i altres per fer vins: rosats i escumosos, els que més èxit tenen a Perú.
Anem a visitar las bodegues Tabernero que juntament amb las Tacama són las més prestigioses del país. Lo millor per visitar las bodegues és demanar una cita prèvia (no cobren entrada)
La visita a aquesta antiga bodega és molt interessant, ens expliquen el procés d’elaboració i ens ensenyen molt orgullosos las noves màquines embotelladores, las ensuradores, las noves tines de més de 50.000 litres! I després, la joia de la corona... el pisco, la beguda nacional. Es tracta d’un fortíssim licor que arriba als 42 graus de graduació (tot i que durant el procés de producció arriba als 60º). Ens ensenyen las botes que desprenen un potent olor a alcohol molt intensa.
La visita acaba amb una cata d’alguns dels seus caldos.
A Tabernero de fa uns cinc anys tenen un nou enòleg, francès, que els està ajudant a assolir un bon nivell en els seus vins. Això juntament amb l’aliança estratègica amb una finca Argentina a la zona de Mendoza on es cultiva i produeix un dels vins de la casa, els està portant a començar a competir amb alguns vins Argentins i Xilens. La visita és d’allò més interessant i acabem enduent-nos un ampolla de Pisco, a veure si som capaços de reproduir un pisco sour com els que hem tastat aquí!
Marxem al hotel on tornem a sopar i a comentar la jornada amb els nostres amfitrions.
11/09/2009 Paracas – Lima (252 km. Ruta: 6375km)
Últim dia de ruta, demà surt el nostre avió cap a casa i avui prenem consciencia que això s’acaba, amb el conseqüent grau de tristesa...
Aprofitem per viure els darrers privilegis: esmorzar essent colpejats per una suau brisa (el paracas a desaparegut completament), banyar-nos a las cristal•lines aigües del Pacífic i fins i tot fer una volta per la badia amb un lleuger catamarà... Un petit luxe això de deixar-se endur a tota velocitat pel vent que omple las veles de l’embarcació. Única, la sensació d’aire fresc contra el nostre rostre i la remor del mar trencant amb força contra els patins de catamarà. La vista de la badia des del mar, senzillament diferent.
Després de tot això, no tenim més remei que rendir-nos a l’evidència. Tenim uns quants quilòmetres fins a Lima i entrar a una gran ciutat sempre és problemàtic així que decidim no demorar-nos massa més i comencem a tirar. Recollim maletes, ens acomiadem i posem rumb a Lima, on arribarem sobre las 17:00 de la tarda, ideal per poder tornar el cotxe i dirigir-nos al hotel.
Ens allotgem altre cop al Casa Andina del primer dia i sopem al restaurant Las Tejas, al barri de Miraflores. Un lloc tranquil i agradable on gaudir d’un bon sopar.
... Darrera nit a Lima.
12/09/2009 Lima – Barcelona – L’Ametlla
Últimes hores a Lima on aprofitem per fer un passeig per aquesta ciutat tant immensa. Agafem un taxi fins la Plaza de Armas, passem per l’elegant barri de Sant Isidro amb las seves avingudes i parcs perfectament cuidats, cases elegants, colonials i elitistes... Després, de cop, el bullici amb la Catedral, la Residencia del President, bonica ... flanquejada per elegants edificis colonials amb precioses talles de fusta als seus balcons.
Dinem al costat de la Plaza, al restaurant El Cordano. Un restaurant fundat l’any 1904 amb més de 100 anys d’història és un lloc entranyable. Com ho és en Francisco, el nostre cambrer... un home gran, agradable, que li encanta la seva feina i transmet la passió amb la que la viu... només li falta seure amb nosaltres! Ens explica las delícies de la cuina peruana i fins i tot ens dona la recepta del lomo saltado per que puguem fer-la a casa!
Amb la panxa plena, esgotem els darrers minuts aquí a Perú per fer unes compres al mercat d’artesans que hi ha proper a la plaça, ens endurem alguns records cap a casa! Darrera etapa, prendre un taxi i al aeroport ...
Mirem de consolar-nos amb la idea que hem de tornar per tenir noves perspectives i buscar noves rutes, trobar viatgers sense preses i amb ganes de compartir una estona, amb els qui parlar de nous viatges.
Després d’aquesta vivència tant intensa, a nosaltres ens quedaran per sempre els moments, els minuts, els segons .... els nous amics, las abraçades, las anècdotes, las històries personals de personatges anònims que ens han obert las seves portes. Tots aquells, que són molts, que ens han ajudat a descobrir el seu país a través de las seves vivències, de las seves tradicions, de llargues converses:
La Juanita, a la Salinera de Maras amb la seva dolçor; en Francisco a Amantaní, essent el millor amfitrió, obrint-nos la porta de casa seva; en Victor a Lima afirmant que ell no és d’en lloc que és del món però professant el seu amor i orgull per pertànyer a aquesta terra que l’ha vist néixer; na Lucia a Ollanta, mostrant-nos la tranquil•litat del seu poble, amb els seus immensos ulls d’oliva; les nenes de Huylloc, generoses amb nosaltres, companyes de jocs, riures i somriures; en Francisco del Conrado a Lima, qui ens ha transmès la passió pel bon menjar; en Juan i en Miguel, els dos policies Arequipeños, que amb la seva generositat van ensenyar-nos recòndits racons d’Arequipa!
Tot ells i molts altres han fet que per sempre, portem aquest país andí al fons del nostre cor, un viatge que com pocs ens ha corprès...
Aquí comença el camí de retorn, on la memòria es fa forta, on hom pot començar a capitalitzar tot els que ha viscut. L’avió s’enlaira, per davant un llarg viatge fins a casa, ens endormisquem amb un somriure... un nou viatge viscut, Perú sempre ens temptarà al retorn.
Tornem a casa, però aquest cop sí, tornem diferents...
“L’autèntic viatge de descobriment no consisteix en buscar nous camins, sinó en tenir nous ulls” – Marcel Proust.
|
