Un Marroc diferent...
Durada: 26 dies
Dates: Any 2008. Del 14 de Novembre al 9 de Decembre
Autors: Montse i Xavi
Web dels autors: Montse i Xavi
Estil del viatge i preparació
Informació pel teu GPS
Si disposseu d’un GPS Garmin, aquí us deixem el nostre recorregut i un conjunt de waypoints agafats sobre el terreny:
Descarregar arxiu GPX (per GPS Garmin, inclou track del viatge i waypoints)
I com a complement del relat de la nostra aventura per aquest extraordinari pais, us deixem el nostre homenatge particular a aquest pais tant proper i alhora tant desconegut ... Esperem que aquesta petita mostra encoratgi a algú de vosaltres a fer las maletes!!!
Cal prèmer al botó PLAY per iniciar la descàrregar (pot trigar uns minuts)
Diari de Viatge
14/11/2008 - L’Ametlla del Vallés – Barcelona – Almeria (865 km Ruta: 865 km)
Avui és el "dia D", portem molt de temps esperant aquest moment... la nit a sigut curta, molt curta, preparant el nostre Land Rover Defender i deixant-lo llest pel viatge. Està impecable i carregat fins la bandera (planxes, bidons de gasoil, menjar, roba, cordes, una pala, una bona col·lecció d’accessoris...).
Ens llevem aviat per marxar a treballar i després de dinar, agafarem la Diagonal direcció al Sud fins poc abans d’Almeria, a Níjar. Dormim a un hotel de la carretera, conegut per camioners i els habituals de las rutes al Marroc, a la Venta del Pobre està molt ben indicat, és econòmic, té una benzinera al davant i a més està a menys d’una hora del port d’Almeria, una opció perfecte!.
Fem un sopar ràpid i a dormir, demà posarem altre cop els peus al continent Africà... estem emocionats!.
15/11/2008 – Almeria – Nador - Guercif (217 km Ruta: 1.082 km)
Avui comença un dia llarg... tornarem a trepitjar terres africanes, aquest cop el Nord d’aquest indòmit continent. El ferry surt a les 10:00 del matí del port d’Almeria, a uns 50 km d’on estem i com anem amb el nostre cotxe és recomanable ser-hi entre una hora i 45 minuts abans de l’hora de sortida (si viatgeu en temporada alta, compteu una mica més!)
Emprenem la marxa fins al Port d’Almeria i allà tot perfectament indicat... en un moment trobem la terminal de ferrys des d’on surten totes las companyies. Nosaltres viatjarem amb Trasmediterranea, canviem els nostres papers impresos pels bitllets i puntualment embarquem, un tràmit molt més àgil del que havíem imaginat. Ja estem a punt!!!
El viatge fins a Nador trigarà aproximadament 5 hores, arribarem a les 14:00 aprox. hora local. Aprofitem el viatge per revisar la ruta d’avui, menjar alguna cosa i fins i tot fer una becaina (i és que com el vaixell va molt buit, ens han canviat la butaca que havíem reservat per un camarot!... ideal per refer-nos una mica).
Ens desperten els megàfons del vaixell que ja anuncien que ens aproximem a terra... l’emoció ens recórrer las venes... Ja hi som, iniciem la nostre aventura per terres marroquines!!! Sortim del vaixell directament a la terminal de Nador, allà ja ens esperen un grup de nois que s’ofereixen a donar-nos un cop de mà amb els papers a canvi d’uns dirhams. Acceptem el tracte tancant una propina sense titubeig... ells han fet d’això un "modus vivendi" però són d’allò més cordial i ens dirigeixen de manera eficient. En una estona superem la gimcana: els passaports, els papers del cotxe, la revisió del cotxe,... cap problema!
Donem el darrer paper al gendarme que custòdia la darrera barrera... Ara sí, comença la ruta per Marroc!!!
Amb tot, són passades las 16:00 pm, i en aquesta època de l’any no ens queden masses hores de sol... així que no serem massa ambiciosos, decidim sortir de Nador una ciutat un tant depriment i gris, tirar direcció al Sud fins que es posi el sol i buscar allotjament.
Arribem fins a Guercif, on farem nit. La ciutat no té cap interès especial i és un punt caòtica però molt més tranquil·la que Nador. L’oferta d’allotjament no és molt àmplia així que ens quedem en un modestíssim hotel situat a la via principal, el preu 7 euros per dormir. Lo millor, la seva localització.
Sopem al centre, en un dels múltiples restaurants del centre... i després a dormir.
16/11/2008 – Guercif – Ifrane (308 km Ruta: 1.390 km)
Avui ens plantegem un dia tranquil: el viatge és llarg i tenim molts quilòmetres per endavant, així que l’objectiu d’avui serà refer-nos una mica de la "baixada" des de Barcelona i anar-nos aclimatant, farem ruta per l’Atlas Mig amb un final d’etapa a Ifrane, una localitat un tant curiosa per tractar-se de Marroc...
Ens llevem aviat, amb la intenció d’ajustar-nos ràpidament a l’horari solar i baixem a esmorzar al bar sota l’hotel: té a la menta i uns dolços amb mel, una bona reserva d’energia per començar el dia! Iniciem la marxa dirigint-nos cap a Taza. La carretera està en perfecte estat i al nostre pas, turons plens d’oliveres i pagesos recollint-les a mà, sobretot dones.
Arribem a Taza, una ciutat amb aspecte tranquil i força més organitzada que Guercif. Ens sobta la quantitat de banderes nacionals que onegen al vent, en els principals carrers de la ciutat. Aprofitem per comprar una mica de pa per menjar i omplir el dipòsit (aquest cop ens hem promès a nosaltres mateixos no patir per la benzina, no tinc clar que ho aconseguim!!!). El dia transcórrer plàcid i tranquil travessant escenaris principalment de secà que d’alguna manera ens recorden a Jordània, està clar que som a un país del Mediterrani!
Al nostre pas per Tazzeka comencem a divisar els nevats cims de l’Atlas. Aquesta zona, al sudoest de Tazza, constitueix un interessant Parc Nacional en el que podrem visitar las coves de Gouffre du Friouato o las gorgues de Oued Zireg entre d’altres punts d’interès. La carretera que la travessa està en bon estat però és una mica estreta i sinuosa, haurem d’anar amb precaució ja que en qualsevol revolt ens pot aparèixer un grand taxi!
A mesura que ens aproximem a Ifrane, el final de l’etapa d’avui, el paisatge va canviant progressivament: els camps d’oliveres i las planures queden enrere, els prats comencen a elevar-se i aparèixer turons, boscos d’avets i els cims del Mig Atlas, sembla que de sobte estiguem al bell mig de Suïssa.
Ifrane va ésser construïda pels francesos cap als anys 30 tractant de construir de manera premeditada un centre de vacances al més pur estil alpí. I això és Ifrane: una població amb cases de teulades vermelles, jardins perfectes, parterres florits, parcs i llacs... tot immaculat. Suposo que alguna relació també hi deu haver amb el fet que la família reial i té una residencia d’hivern...
Optem per allotjar-nos al centre, al Hotel Chamonix i sopem al Café-Restaurant la Rose, molt a prop del hotel. Allà tastem la primera harera, una excel·lent sopa marroquí... absolutament deliciosa! i l’especialitat de la casa: la truita de riu. Abans de dormir, un tomb per aquest poble, un pel surrealista. A la plaça, trobem el mític lleó d’Ifrane, tallat en pedra per un soldat alemany durant la Segona Guerra Mundial, un autèntic punt de concentració de turistes.
17/11/2008 –Ifrane – Erfoud (480 km Ruta: 1.870 km)
El dia d’avui ens durà des del poble alpí de Ifrane fins a Erfoud, a les portes del Sàhara... un dia de contrastos. Hi ha varies maneres de fer la ruta: una més directa baixant directa per la N-13 fins a Ar-Rachidia i seguir fins a Erfoud, l’altre opció, la que triarem nosaltres ens durà fins a Azrou i a partir d’aquí ens perdrem pels boscos de Cedres, recorrent l’Atlas Mig per una de las zones més belles d’aquest indret.
Aquesta regió és d’allò més interessant i tot i que nosaltres la creuem sense aturar-nos ofereix als visitants força punts d’interès (en especial aquells que els interessin las excursions). Creuem pobles de muntanya (amb els seus mercats) dels que destaquem Ain Leuh (petit i ben cuidat), boscos imponents en els que ens sorprenen els macacos de Berbería (uns micos autòctons). La ruta és molt agradable i ens proporciona unes vistes magnífiques. A uns 20 km de ‘Ain Leuh arribem a les Sources de l’Oum-er-Rbia. Tot i no aparèixer en massa ressenyes turístiques, el indret no té pèrdua... a la carretera segur torbarem algú que ens indicarà on podem deixar el cotxe i se’ns oferirà de guia, nosaltres acceptem l’oferta d’un jove de la zona que ens durà, després d’un breu passeig per la bora del riu fins al salt d’aigua.
A banda i banda del riu, un munt de cabanes on viuen varies famílies. Ens comenten que a l’estiu és un lloc perfecte per dormir (fins i tot pels turistes), una bona manera de sufocar la calor! Ara al hivern només serveix per jeure una estona o servir un té als curiosos estrangers que s’atansen a la zona.
Després del descans seguim la nostra ruta sense pressa, a mesura que guanyem alçada els espessos boscos i els llacs donen pas a prats i matolls... zones més colpejades per las ventades. La part final de la ruta circular és impressionant... davant nostre una gran vall, una terra fèrtil. Ens crida l’atenció la vermellor intensa de la terra d’aquesta serralada i la seva imponent forma retallada. Un paisatge únic!
Anem amb tanta calma que se’ns acaba fent de nit just al incorporar-nos a la carretera N-13, així que ens tocarà fer l’últim tram de nit.
Avui dormirem al hotel de la cadena Xaluca, un hotel propietat d’un català i orientat principalment a grups. Es tracta d’una bona opció per qui busqui totes las comoditats.
18/11/2008 Erfoud – Merzouga (209 km Ruta: 2.079 km)
Ens prenem la sortida amb calma, bàsicament perquè l’etapa prevista per avui és curta. Farem la nostra primera pista amb el Land Rover... una pista entre Erfoud i Rissani travessant camins pedregosos a les portes del Sàhara que ens durà pràcticament fins la frontera amb Argelia.
Per no perdre’ns duem un GPS amb el mapa de Marroc carregat que ens donarà la nostre posició amb total precisió i a més seguirem el rutòmetre detallat de la pista que ens em preparat, vaja... no preveiem problemes d’orientació!!!
Sortim emocionats, esperem sortir-nos-en..., deixem enrere l’hotel i prenem direcció al Nord a buscar la pista. A escassos km prenem en trencall a la dreta i davant nostre: altre cop, la immensitat del desert... sentim altre cop la sensació de tranquil·litat que transmet el desert... com ens agrada!
L’aridesa d’aquest paisatge es contraposa amb els densos boscos de cedres que vam creuar ahir i més encara amb la neu que vam trepitjar, comencem a intuir que Marroc és un país de contrastos!
La pista transcórrer entre camins de pedres i el conegut "tulé ondulé" (trams d’ondulacions transversals)... i és que amb el Land Rover notem els bamps del terreny directament als nostres pobres ronyons, però bé, res que no puguem suportar!!!
Al nostre pas ens sorprèn trobar-nos un bar nòmada... una excusa perfecte per estirar una mica las cames. Allí en mig del no res, un petit lloc de venda d’artesanies i fòssils regentat per una família, que de pas, ofereix refrescs i té als visitants. Acceptem de bon grat la seva invitació, un wiskhy bereber, i seiem una estona amb ells, ens parlen de la zona, de la riquesa de fòssils, i del Dakar... del mal que els ha fet la suspensió d’aquest raid (fins ara) africà, per tot el que movia directa e indirectament i sobretot per la minva de visitants que baixen a Marroc per possibles problemes de seguretat.
Després de passar una bona estona amb ells, ens acomiadem per seguir el nostre camí, àrid, molt àrid. Seguim fins a un magnífic mirador natural. Davant nostre la terra s’obre, una esquerda natural de dimensions considerables... al fons, las dunes de Merzouga que ens estan esperant.
El següent punt d’aturada és un oasi que ens sorprèn de sobte... mai no l’havíem vist un: en mig de l’aridesa extrema, del indret més inhòspit, de sobte... vida! Una intensa taca verda al bell mig d’un mar de sorra. Aprofitem per dinar una mica en aquest indret i seguim pel mig del oued (riu o vall) sec, sortint de l’oasi resseguint de nou la pista... creuem pobles berebers que al sentir-nos surten tots encuriosits a saludar-nos, especialment el més petits!
El tram final del recorregut, que no té especial dificultat, és tremendament llis... arribem a la carretera que ens durà fins a Rissani, on anirem a omplir el dipòsit. Aquesta població és un bullider d’activitat, trobarem tot el que ens faci falta (benzina, menjar o fins i tot l’organització de tota mena de tours pel desert).
Acabarem a Merzouga, a les portes del Erg Chebi, dormirem al hotel Dar El
Janoub "la casa del Sud" un petit hotel perfectament integrat amb l’entorn on estem pràcticament sols (és l’avantatge de viatjar fora de temporada!). Mentre sopem un exquisit tagine, coneixem a en Alí, un guia local del que ja teníem referències. Acabem el dia fent una agradable sobretaula a la bora de la xemeneia...
19/11/2008 Merzouga – Erg Chebbi – Merzouga (132 km Ruta: 2.211 km)
Avui una nova aventura... és el primer viatge que fem amb el nostre Land Rover Defender i estem molt contents del rendiment que ens està donant. No som grans experts en això del 4x4, ni pretenem ser-ho, i tampoc no creiem que això del TT extrem sigui una gran idea (hem de cuidar el Planeta que només en tenim un!!!) però sempre ens ha agradat moure’ns pel món amb un cotxe: per una banda perquè ho trobem una manera molt còmode de viatjar (motxilles al maleter i llestos) i per l’altre per la facilitat d’adaptar-nos sense haver d’estar pendents d’horaris i demés.
Es cert que no hi ha una bona i una mala manera de viatjar, i fer-ho en cotxe no et permet gaudir dels sempre interessant (i en certa manera romàtics) viatges en tren o potser compartir xerrades amb gent de la zona mentre es cobreix un llarg trajecte en bus; però a nosaltres els avantatges de viatjar en cotxe ens acaben compensant... més encara si com ara, enlloc de fer-ho en cotxe de lloguer podem fer-ho amb el nostre Defender, un vehicle ideal especialment per recórrer Àfrica per la seva fiabilitat.
Qui sap si algun dia podrem fer realitat el nostre somni de recórrer el globus amb el nostre nou company...!!! En fi, de moment ens conformarem amb viatges més curts mentre no arriba el gran moment!
Avui tornarem a posar a prova el cotxe, fem una pista circular d’uns 60 km que recórrer l’Erg Chebbi.
Comencem el dia força aviat esmorzant, a la magnífica terrassa del hotel, amb vistes a las dunes, una cadena de dunes de sorra que fins a 160 metres d’alçada... realment estar aquí, en aquest moment, en aquest entorn, no té preu i compensa de llarg el viatge fins aquest indret. Després d’agafar forces iniciem la marxa: la pista surt pràcticament del costat del hotel... com ahir, portem tant el rutòmetre de la pista com informació carregada en el nostre GPS que ens ajudaran en l’orientació.
Pràcticament tota la pista és de sorra, las pluges de las últimes setmanes han fet que algun tram presenti fang i lo més espectacular... veure un llac immens a peu de dunes que ens obliguen a buscar una alternativa de pas! Increïble!
Passem el matí recorrent la zona per una pista de sorra, recorrent els oueds secs i seguint las detallades indicacions del rutòmetre, fins i tot aconseguim arribar a l’Oasi Oubira... no ha estat fàcil, i menys per un vehicle sol!!! Ens a tocat desensorrar més d’un cop el Defender i és que aquest oasi és d’accés complicat i cal enfilar-se i després descendir per las escarpades dunes, autèntiques muntanyes de sorra, un cop rere l’altre... però el cansament té recompensa: un magnífic palmeral on descansar.
Traiem las nostres cadires (una altre avantatge de moure’ns en el nostre cotxe... portem el kit de supervivència a sobre!), una mica de pa i formatge, un refresc i unes mandarines... un dinar ideal en un indret genial! I després un té a la menta de cortesia... Perfecte! Aquí a l’oasi hi ha unes haimes i ens comenten la possibilitat de poder passar-hi la nit, tot i que el lloc sembla una bona opció preferim seguir el nostre pla...
Avancem per la ruta, gaudint del magnífic entorn... altre cop haurem de "saltar" las dunes per tornar a la pista principal i de nou ens toca treure la pala, en qualsevol cas es tracta d’un "divertiment", estem encantats!!!
Pràcticament sense adonar-nos tornem a estar davant l’alberg de l’Alí el Cojo, just on començava la ruta... hem fet la volta senzera, una pista d’uns 65km de sorra, tots sols i sense complicacions... quina satisfacció, tot un èxit!
Ens dirigim cap a Rissani, on hem quedat amb l’Ali, el nostre amic-guia, ens trobarem al costat del conegut Mercat, al café Elati Elahi (regentat per la seva família). Mentre esperem que arribi... som atacats per nens, joves i no tant joves: si necessitem allotjaments/guies/gasolina... qualsevol cosa i si no... doncs que els podem oferir nosaltres: llapissos, caramels, rellotges... en fi, això si és comerç i lo demés tonteries!
Per sort, en Alí arriba a temps... ell ens ha buscat on fer un biovac al desert, fugint de haimes pre-fabricades, amb totes les comoditats i a peu de carretera (que n’hi ha!!!)
Tot i que l’experiència té un punt "extravagant" i en aquesta zona tot gira en torn al turisme, dormir al desert bé val aquest petit peatge (com a mínim hem mirat de buscar una petita agencia local). Anirem pràcticament 3 km a lloms d’un dromedari, mentre el sol va ponent-se... i arribem al campament just quan el sol comença a perdre’s per l’horitzó.
Passem la nit en aquest modest campament amb dues parelles més (uns nord-americans i una parella de Nova Zelanda)... L’experiència de dormir al desert, val la pena (encara que avui el cel està força ennuvolat i plou) tot i que aquest cop no es ni de bon tros tant natural com a Jordània, on vam viure amb una família beduïna, sobre la sorra, sota la protecció de milions i milions d’estels... una experiència que no oblidarem!!!
20/11/2008 – Merzouga (0 km Ruta: 2.211 km)
Avui dedicarem el dia a conèixer una mica Rissani, abans però ens tocarà fer un passeig de tornada a lloms dels camells i sota una pluja... acabarem ben xops! Per sort, a l’arribada ens espera una dutxa calenta i un bon esmorzar a la Kasbah Mohayout, un petit hotel a les portes de l’Erg.
Un cop esmorzats, ens ve a recollir en Ali que ens farà de guia per Rissani. Aquesta localitat fundada cap al 750 d.C. va ser un reconegut centre de comerç, exercint un paper fonamental en las rutes comercials a través del Sàhara: caravanes de camells, sal, or, fusta, marfil o fins i tot esclaus. Els dimarts, dijous i dissabtes es celebra un important mercat, tota una festa!
Per sort avui és dijous, de manera que no perdem temps en dirigir-nos-hi... per nosaltres tot un espectacle: el mercat dels pobres (on comercien principalment dones) poden trobar-se els productes més bàsics i a preus més baixos... piles de fruites i verdures sobre el terra...; comerciants d’espècies condiments perfectes per la deliciosa gastronomia marroquí... no podem resistir la temptació d’olorar-les i interessar-nos per totes las seves propietats!, carnissers tallant immenses peces de carn sobre els mostradors, i las parades dels exquisits dàtils! Un autèntic plaer pels sentits...
Passem pràcticament mig matí recorrent els passadissos i carrerons d’aquest gran laberint, encuriosits, badant a cada cantó... i és que tenim una especial predilecció pels mercats i en aquest sentit, Marroc és tot ell un gran mercat! Posem punt final al recorregut pel mercat dirigint-nos a la zona dels ferrers, una autèntica mostra d’enginy: aquí res no es desaprofita... peces de cotxe reconvertides a estris per treballar el camp, ferros vells moldejats com a reixes de finestres, tot té una segona/tercera... o n-éssima oportunitat!
Deixem el mercat i las seves rodalies per seure a fer un té al cafè de’n Alí amb uns amics i el seu germà, l’Omar. Ells ens expliquen una mica de la història de las seva ciutat, un important punt de trobada de cultures àrabs, un punt d’encontre entre caravanes del Sahel i probablement per això encara es conserva aquest important mercat. Ens expliquen els orígens d’aquesta tècnica per fixar preus tant esgotadora... el "regateig", de la que se’ns cap mena de dubte són els reis! I ens parlen de la seva manera de viure, d’entendre la vida, tota una lliçó de cultura marroquí.
Després d’aquesta agradable estona, ens conviden a dinar a casa d’en Alí, segons ell no podem marxar de Rissanni sense haver provat l’autèntica pizza bereber, una delícia!!! Anem a casa seva on viu amb tota la família: pares, germans, la seva dona, la seva filla Fàtima i els seus nebots... un parell de terratrèmols!
Per la tarda, aprofitem per acostar-nos a un centre de fòssils de la zona; una altre bona opció és fer el "circuit touristique" pel conegut palmeral de Rissani i observar la vida a les portes del desert. Es tracta d’un recorregut circular de 21 km cap al Sud del poble, la ruta passa pel costat de diferents ksours en ruïnes i alguns vestigis de la llegendària ciutat de Sijilmassa.
I si el que ens interessa és fer alguna compra, sempre es pot fer una ullada a la Maison del Touareg... las catifes que s’hi venen a banda de precioses son d’altíssima qualitat, el preu... com tot en aquesta terra dependrà de l’habilitat del comprador!
21/11/2008 – Merzouga – Boumalne Dades (410 km Ruta: 2.621 km)
Avui tenim per davant una etapa dura que ens durà des de Merzouga fins la Vall del Dades. Per fer aquest recorregut hem triat la pista que uneix Merzouga amb Zagora pel desert Saharià, ens desviarem al Nord abans d’arribar al final per dirigir-nos fins a Nekob i d’allà altre cop al Nord creuant el Sahro pel pas de muntanya Tizi-n’TaZazert, se’ns dubte un recorregut de magnifiques vistes!
Comencem el dia ben aviat, tenim molts kilòmetres per davant i poques hores de llum... Sortim de Merzouga direcció Taouz per una de las poques carreteres asfaltades per las que circularem avui. Un cop deixem enrere Taouz, desapareix l’asfalt i comencem la pista de pedra... passem el matí gaudint d’allò més (sense perdre de vista el respecte màxim per l’entorn!) recorrent el curs de rius secs... i a les nostres esquenes l’imponent Erg Chebbi (la llegenda local versa que l’Erg es va formà quan Deu va castiga a una rica família de la zona enterrant-la sota la sorra per no oferir hospitalitat a una dona pobre i el seu fill...)
Anem avançat kilòmetres... sentint altre cop aquella sensació tan única del desert: la seva aridesa, el seu silenci, la pols, sentint el sol cremant la nostra pell... del tot indescriptible!
El paisatge lluny de ser monòton ens ofereix tot el seu esplendor: dunes de sorra, matolls, degoteig d’arbres, acàcies espinoses que ens recordem que som al continent africà, poblats nòmades.
A l’alçada de Oum-Urane deixem la pista principal i ens dirigim cap a Ait Saadane per una pista molt poc marcada i en més d’una ocasió avancem pel curs sec i pedregós del riu. Creuem las localitats de El Fecht i El Hazbane petites poblacions que subsisteixen en entorn molt inhòspits en un medi realment hostil... al nostre pas desenes de nens se’ns acosten per saludar-nos encuriosits.
Un cop a Ait Saadane, deixant enrere una pista de paisatges espectaculars agafem la N12 direcció a Nekob: Omplim de benzina a Tazzarine, una petita població envoltada d’un immens palmeral (val a dir que la vista abans d’arribar a aquesta localitat des del petit turó pel que s’arriba en carretera, a darrera hora de la tarda amb un contrallum total li dona a la població un caire enigmàtic, el lloc demana a crits una fotografia!)
Seguim altre cop per carretera asfaltada fins a Nkob i s’allà una dura pista de pedra ens durà fins a Boumalne Dades. Tot i que hem sortit molt d’hora, la bellesa del paisatge ha fet que ens anéssim aturant constantment i hem trigat molt més del previst en arribar fins aquí. Tot i això i donat que portem tota la informació de la pista al GPS ens atrevim a iniciar la pista, tot i que sabem del cert que se’ns farà de nit en poc més de mitja hora.
El que més greu ens sap és perdre’ns las magnífiques vistes del Yebel Sarhro, una preciosa cadena muntanyosa que s’erigeix entre el Gran Atlas i la Vall del Dades, amb el Sàhara al Sud. La zona rep molt poques visites i no està massa desenvolupada pel mercat turístic tot i que és un indret magnífic pel trekking i ofereix al viatger uns paisatge únics amb planures, gorgues, cims volcànics, datileres, bosquets... una zona preciosa que aquest cop només intuirem... en qualsevol cas, una excusa perfecte per tornar-hi!
El punt més alt del recorregut, el pas de Tizi n’Tazazert, al que arribem negre nit, a 2.300 metres d’alçada... las vistes a ple dia des d’aquí imaginem que han de ser úniques! Alhora de planificar la ruta cal tenir en compte que en alguns trams d’aquesta pista no podrem passar dels 10 o 20 km/h per las dures condicions en las que es troba aquest tram.
Finalment, arribem a Boumalne Dades i ens dirigim al hotel on ens allotjarem, el Xaluca Dades.
22/11/2008 Boumalne Dades – Gorgues Todrà – Boumalne Dades (221 km Ruta: 2.842 km)
Avui toca refer-nos de la dura jornada d’ahir, així que farem un recorregut més plàcid que ens durà fins a las Gorgues de Todrà. En aquest punt, una bona opció també pot ser fer un recorregut circular Boumalde – Bolumalde passant per dues gorgues: Todrà i Dades. La pista que uneix las gorgues del Todrà i las Gorgues del Dades és espectacular i només és recomanable circular per aquesta zona durant els mesos d’estiu (i fer-ho en un vehicle tot terreny). El viatge serà esgotador però se’ns dubte la recompensa serà majúscula ja que es travessarà la sinuosa Vall de Tizgui n’Ouadda.
Descartem l’opció més dura i ens configurem un dia més còmode per gaudir del paisatge i refer-nos de la pallissa d’ahir. Després de llevar-nos sense presses i gaudir d’un bon esmorzar, pugem al Land Rover i prenem direcció a Tinerhir, una animada població a uns 50 km de Boumalne i a les portes de las gorgues. El poble no té massa punts d’interès però hi trobarem tot el que ens pugui fer falta (caixers automàtics, benzina, botigues de comestibles). La carretera segueix uns 15 km més per la vall, entre palmerals i pobles berebers fins arribar a les Gorgues del Todrà, una enorme falla que divideix el Gran Atlas del Yebel Sarhro.
Abans d’endinsar-nos paguem l’entrada (1 DH per cotxe) i ens disposem a recórrer aquesta gorga natural amb parets de més de 300 metres d’alçada... aquí al mig ens sentim diminuts i en certa manera ens ve al cap el Siq de Petra, un altre canó natural espectacular.
Un cop travessat el pas, decidim seguir la carretera que es dirigeix cap a Ait Hani recorrent una magnífica carretera de muntanya que transcórrer paral·lela a un riu d’aigües cristal·lines. A pocs quilòmetres de Todrà la neu comença a envair la pista per la que circulem... fa un dia preciós: un cel blau intens, la neu blanca, lluent i els pobles d’adob que anem creuant configuren un escenari perfecte, sembla que estiguem al bell mig d’un pessebre.
No podem resistir la temptació de treure las nostres cadires al mig d’aquest magnífic indret i "reposar"... gaudir de las vistes, del silenci, del sol intens, de la tranquil·litat que transmet aquest lloc... increïble! Això són vacances!
Quan el sol comença a perdre alçada la temperatura comença a baixar, així que decidim tornar cap a Boumalne sense presses, aturant-nos cada cop que "veiem" una fotografia. Tornarem a creuar lar Gorgues, aquest cop molt més fosques i fredes que pel matí (quan el sol penetra fins el fons i tenyeix la roca d’un to ocre).
Acabem el dia al hotel amb un bon sopar.
23/11/2008 Boumalne Dades – Agdz (305 km Ruta: 3.147 km)
L’objectiu principal d’avui és fer una visita a Ait Benhaddou, una de las kasbah més exòtiques i millor conservades de total la regió de l’Atlas.
Sortim a primera hora de Boumalne direcció a Ouarzazate per la carretera N-10. Pocs quilòmetres després de deixar enrere Boumalne, de la carretera principal surt una pista a la dreta que agafem: es tracta d’un tram que recórrer el que s’anomena la Vall de las Roses. És recomanable fer-la en un vehicle tot-terreny perquè el seu estat no és massa bo (molts bumps i pedres soltes), però las vistes són molt espectaculars, els tons (que van del rosat fins al blanc del cims nevats) i formes capricioses de las muntanyes de l’Atlas ens tenen corpresos.
De cop en tornat a passar en només uns minuts d’una carretera transitada; sortejant caminants, mules i ciclistes al no-res.. ara només de lluny divisem ramats d’ovelles pasturant.
Seguim tranquil·lament el traçat de la pista que ens retornarà de nou a la carretera original, la N-12. En el tram final d’aquesta carretera per tot arreu es veuen petites botigues venen tota mena de derivats de las roses (aigües, perfums, ...) fent bo el nom de Vall de las Roses!
Seguim el nostre camí fins a Ait Benhaddou fent primer una parada a Ouarzazate per posar benzina. Aquesta població en la confluència del Atlas i las valls del Draa i del Dades ha estat sempre un important punt estratègic. Actualment, és una ciutat relativament moderna i interessant des del punt de vista de la logística del viatge, hi torbarem tota mena de serveis (caixers automàtics, menjar, benzina, assistència mèdica, ...)
A banda de la parada tècnica per omplir el dipòsit, també fem una ràpida visita a la enorme Kasbah de Taourirt que hi ha al centre de la ciutat, l’aperitiu de la nostra propera visita. Resseguirem la nostra ruta fins a Ait Benhaddou, a uns 32 km al Nord de Ouarzazate.
Abans de començar la visita obligada a la seva kasbah, ens aturem a dinar al Auberge Baraka, situat al carrer principal d’aquest població. És un bon lloc on dinar a un preu més que raonable (20 DHM el menú). Després d’aquest tràmit, iniciem la nostra visita... La magnífica kasbah ha estat escenari d’algunes pel·lícules com ara Lawrence d’Arabia, Jesus de Nazaret o la més recent producció de Hollywood Gladiator. Gràcies al cinema i als diners que ha reportat, la kasbah, protegida per la Unesco des de 1987, s’ha pogut refer pràcticament tota i ara mostra un aspecte excel·lent.
Ens arribem al hotel de la Kasbah i ens dirigim cap al riu, passant per un estret carreró ple a vessar de parades de souvenirs... mirem de passar com podem sense aturar-nos per no caure a las xarxes del hàbils comerciants i creuem el riu Ounila per sobre d’un pont improvisat de sacs de sorra, ja som a les portes de la magnífica construcció. Paguem una entrada en concepte de manteniment (10 DHM) i ens disposem a recórrer l’interior d’aquest laberint... el passeig és d’allò més agradable, en una de las cases una família accedeix a que visitem el seu interior i veiem com son aquestes construccions per dins: cases amb torreons, la cuina generalment al centre i sense finestres... la llum entra per una obertura al sostre en la seva part central. La família ens comenta que ofereixen habitacions i un matalàs a turistes per treure’s uns dirhams addicionals que sempre van bé, tot i que ens sembla una opció interessant decidim seguir el nostre pla, avui ens hem reservat allotjament a Agdz.
Seguim la visita recorrent estrets carrerons per dirigir-nos a la part més alta de la ciutat... la vista des d’aquí és espectacular, un punt de guaita únic! Fa un dia esplèndid i la llum melosa de las últimes hores de la tarda ens inspira, de manera que decidim acabar la jornada buscant un lloc proper amb una bona perspectiva per fotografiar aquest magnífic indret: la kasbah, el palmeral i al fons l’Atlas... las nostres fotos mai fan prou justícia al indret, però en qualsevol cas, un cop a casa ens porten records formidables.
Ja pràcticament a les fosques, fem el darrer tram de carretera del dia fins a Agdz, una petita població a les portes de la Vall del Draa que recorrerem demà plàcidament. Ens allotgem a la Kasbah Azul, sens dubte un dels millors descobriments del viatge, una autèntica perla... un allotjament amb un encant especial, d’ambient relaxat, extremadament acollidor... el punt final perfecte per la jornada d’avui.
24/11/2008 Agdz – Mhamid (224 km Ruta: 3.371 km)
Avui tenim previst recórrer la màgica Vall del Draa i arribar fins a Mahmid, altre cop a les portes del desert.
L’encant que ja vam copsar ahir al vespre de la kashba on estem allotjats, es fa més evident amb la llum del dia: l’increïble palmeral, els tarongers, el romaní... un jardí preciós, perfectament cuidat i una magnífica piscina que convida al bany! Esmorzem a la terrassa, en aquest marc deliciós, plàcidament... després, reprenem la marxa!
La carretera fins a Mahmid, millor dit, fins a Zagora és una exuberant franja de verds palmerals, camps, kasbahs i un degoteig continu de petits pobles berebers. El Draa és el riu més llarg de Marroc, neix a Gran Atlas i desemboca a l’Atlàntic, al Nord de Tan Tan. El tram més ric d’aquesta vall està entre Agdz i Zagora i s’extén uns 95 km. Aquesta carretera està en perfecte estat (es nota que estem relativament a prop de Marraqueix i aquet tram forma part de la majoria de circuits turístics de la zona) i no es triga més de 3 o 4 hores en arribar a Zagora.
Nosaltres optem per circular tranquil·lament per la carretera serpentejant... agafant alguns del trencalls indicats com "rutes pintoresques" (rutes circulars que s’aparten momentàniament de la carretera principal i permeten obtenir bones vistes sobre l’immens palmeral). Per aquesta carretera, també tenim l’opció de visitar algun ksour (castells fortificats) com el de Tamnougalt o magnífiques kasbahs com las de Timiderte, Ouled Atman i Tinzouline (on els dilluns hi ha un important mercat). Per la carretera, uns 10 kilòmetres abans d’aquesta localitat, Tinzouline, grups de nens criden la nostra atenció amb la intenció que ens aturem a comprar-los caixes de dàtils. I és que els d’aquesta zona, juntament amb els de Rissani, són probablement las varietats més dolces!
Un cop a Zagora ens aturem una estona... a banda de perdre’ns pels seus carrers i comprar una mica de fruita per dinar (1 kg de delicioses mandarines per 5 DHM), no podem evitar la temptació d’immortalitzar-nos davant el senyal que anuncia la distància amb Tumbuctou: 52 dies a camell!!! No oblidem que aquest era el nostre primer objectiu... arribar fins Tumbuctou, però las actuals circumstàncies polítiques a Mauritània ens van tirar enrere... esperem assolir l’objectiu en una propera ocasió!
Zagora, és una població moderna i no té massa interès t
urístic o cultural, però és una bona base logística a banda d’un bon lloc per tancar excursions per la zona o al desert. Als que viatgeu amb el vostre cotxe, aquest també és un bon lloc per trobar recanvis i/o tallers per resoldre algun problema mecànic del vostre vehicle.
Deixem enrere la ciutat per arribar fins a Mahmid a uns 96 km de Zagora, un oasis al final de la carretera i objectiu del nostre llarg viatge cap al Sud. El camí tot i arribar al seu punt i final no perd en espectacularitat: el verd palmeral que ens ha acompanyat des de Agdz perd en intensitat, s’esmicola i dona pas a l’aridesa de la terra desèrtica... creuarem Tagounite i l’espectacular Tizi Beni Selmane.
Al vespre, entre aturada i aturada arribem a Mhamid i ens allotgem a l’hotel Azalay, un tranquil hotel a las afores de la localitat.
25/11/2008 Mhamid – Erg Chegaga - Mhamid(259 km Ruta: 3.630 km)
Altre cop, un dia dedicat a recórrer una ínfima part del desert del Sàhara. El desert càlid més gran del planeta, amb més de 9 milions de kilòmetres quadrats d’extensió. Nosaltres ens conformarem amb arribar-nos fins a la gran duna de l’Erg Chegaga.
Al hotel, estan capficats en que no hi anem sols i de la necessitat d’anar acompanyats per un guia local... però nosaltres amb el GPS, els mapes carregats, informació suficient i una mica de sort, esperem arribar-nos-hi sense massa problemes... a més, tenim tot el dia per endavant!
Sortim de Mhamid en direcció Sud, sense aturar-nos massa a la població. Tot i que en una altre època Mhamid havia estat un important punt pel comerç transsaharià (i prova d’això són las diferents ètnies de la població com ara els touaregs, els berebers, els harratines, entre d’altres), ara no és una població especialment turística tot i la seva proximitat al magnífic Erg Chegaga. És probable que la tensió entre Marroc i Argelia dels darrers temps fes fugir als turistes que s’hi apropaven, tot i que ara las tensions s’han alleugerat i es pot considerar una localitat tranqui-la i totalment segura, una base perfecte per las excursions pel desert.
Nosaltres iniciem el nostre camí seguint las indicacions del rutòmetre, només deixar enrere Mhamid comença la sorra que ens acompanyarà tot el dia (per fer aquest tram és indispensable un 4x4 i una mica de perícia conduint sobre sorra).
El paisatge és molt similar a la pista entre Merzouga i Zagora, menys abrupte... ens recorda en certa manera las immenses pistes de Namíbia, ens qualsevol cas estem envoltats d’un paisatge africà que ens té el cor robat. Petites dunes de finíssima sorra, matolls que aturen i amunteguen la sorra iniciant la formació de petites dunes... La pista val molt la pena pel que gaudeixin amb els petits inconvenients de la conducció 4x4, de fet, aquesta és una zona molt comú pels afeccionats a aquest esport.
En mig del "no res", rere una petit turó de sorra ens sorprèn una magnífica haima condicionada amb tots els detalls! En Agouzal, un jove amb cara d’entremaliat que està al càrrec d’aquest petit complex, surt a saludar-nos. Ens ensenya orgullós las haimes i ens explica que formen part d’un campament per turistes, estem increïblement sorpresos i és que las haimes tenen tota mena de luxes (bany particular, còmodes llits i fins i tot dutxa!!!) i una cosa que no té preu: un entorn formidable!!! passem una bona estona compartint un àpat suau amb ells (i es que la temperatura és força alta) i després reiniciem la nostre marxa cap a la Gran Duna!
Primer però passem per l’Oassi Sagrat i d’allà finalment arribem a la Gran Duna, el paisatge és d’una bellesa plàstica impressionant... quedem del tot captivats i és que a la llum de la tarda, la bellesa d’aquest paisatges modelats pel vent augmenta (si és que això és possible!) Davant nostre un immens mar de dunes... un autèntic Erg. Per nosaltres el desert és un indret únic: els jocs de llums i ombres sobre las dunes, el paisatge modelat diferent a cada moment, l’aridesa del aire, l’escalfor, l’absència de presència humana; en definitiva, el conjunt de sensacions que només s’experimenten al desert, en hi fa depenents...
Pràcticament sense adonar-nos el sol s’està posant darrera la Gran Duna, estem contents d’haver arribat pels nostres mitjans, sense preses, contents de poder gaudir en primera persona, al nostre ritme, d’aquest moment únic...
Acaba l’espectacle i aprofitem las darreres llums per començar a desfer el nostre camí, ens queda més d’una hora pel desert abans no arribem a Mhamid (molt útil dur el track carregat al GPS per evitar problemes d’orientació).
26/11/2008 Mhamid - Tata (311 km Ruta: 3.941 km)
Avui tenim una nova etapa per pistes, la darrera visita al Erg Chegaga fins a Tata, punt intermig fins a la Costa Atlàntica.
A les 9:00 del matí ja estem en marxa, la ruta d’avui és llarga i a més té un tram molt important pel desert, per pistes de sorra que poden fer-nos perdre força temps, de manera que preferim començar aviat.
El primer tram de la pista ens durà altre cop a la Gran Duna, que vista amb llum de matí sembla un altre paisatge. No podem evitar la temptació d’aturar el cotxe i enfilar-nos-hi altre cop. Avui, amb la lluminositat de dia, el to de las dunes contrasta amb el verd intens de las herbes que han crescut arrel de las darreres pluges.
Deixem enrere aquest paisatge per trobar-nos de sobte amb la immensa planicie del Llac Iriki... Fa temps, aquest indret era on anava a morir el riu Draa en el seu curs superficial (ja que mor a la costa Atlàntica) i en l’època de pluges el Iriki era una gran explanada pantanosa. Ara amb la construcció d’una pressa a Ouarzazate el cabdal del riu a disminuït i el Iriki està sec tot l’any. El seu ferm és de sorra dura amb una primera cap de sal que prové de la dessecació de l’antic llac.
La impressió que tenim en aquest indret és de total llibertat, la nostra vista es perd en un horitzó absolutament pla, una planura només trencada pel Jbel Beni. Després d’aturar-nos una estona per poder captar aquest indret amb la nostra càmera, seguim la ruta direcció Foum Ziguid. En aquesta zona estem relativament a prop de la frontera amb Argelia i és comú la presencia de controls militars. En qualsevol cas, és un pur tràmit i no suposa cap problema, ben al contrari, sempre ens aconsellen la millor ruta per seguir el nostre camí.
Novament, el paisatge torna a sorprendre’ns i si fa una estona estàvem al bell mig d’una planicie sense cap vegetació, ara estem envoltats de muntanyes, acàcies i un terreny que és un autèntic pedregar... la pista fins a Foum Ziguid és dura.
A partir d’aquí la carretera asfaltada està en perfecte estat a banda de ser molt escènica, en particular el tram que uneix Tissint amb Taimzou. Amb las darreres llums del dia arribem a la nostre destinació, Tata.
Antigament aquesta població va ésser una assentament en un oasi dins las rutes comercials que anaven de Zagora a Tan Tan. Propera a la frontera amb Argelia, aquesta petita localitat té un aire de fortalesa, de fet està dominada per un destacament militar.
Ens allotgem a Dar Infiane, una antiga kasbah deliciosament restaurada ara transformada en una acollidora casa d’hostes. Las vistes des d’aquí al palmeral son magnífiques.
Sopem al Relais des Sables, un hotel especialitzat en allotjament per a grups, molt popular entre els grups de 4x4.
27/11/2008 Tata – Tan Tan(473 km Ruta: 4.414 km)
El dia d’avui ens durà fins a Tan Tan a les portes de la Costa Atlàntica. Serà una jornada llarga on alternarem la carretera asfaltada amb una pista al llarg del Oued Draa.
Fa dies que tenim establert el ritme del viatge: llevar-nos, esmorzar a les 8:00 i iniciar la ruta pels volts de las 9:00. Els dies en aquesta època de l’any són clars i lluminosos i la temperatura molt agradable (amb las lògiques fluctuacions en funció de la zona en la que ens trobem), avui tampoc no és una excepció.
De dia, podem apreciar molt millor la magnífica ubicació d’on ens hem allotjat. Estem immersos en un palmeral, és un indret magnífic! En qualsevol cas, hem de marxar així que carreguem motxilles al cotxe i marxem direcció a la propera fita de la nostra ruta.
El primer tram de la ruta el fem per asfalt, per la carretera N-12 fins a Assa, on aprofitem per comprar fruita per dinar. A partir d’aquí la pista fins a Tan Tan torna a ser dura però els paisatges que recorrem magnífics.
La pista ressegueix l’Oued Draa, pujades i baixades, un ferm de pedres soltes que és una autèntica tortura pels nostres ronyons. Tot i las sacsejades, l’entorn és magnífic: las muntanyes fosques, com volcàniques; la vegetació; gaudim tremendament amb las vistes d’aquesta pista. Per nosaltres, aquest és un altre dels avantatges de recórrer el país en un 4x4, ens permet descobrir racons que d’altre manera seria molt difícil de conèixer, i aquí estem... disposats a descobrir tants racons meravellosos com ens sigui possible, dinant en improvisats picnics, fugint de las rutes més transitades, barrejant-nos tant com ens sigui possible amb las acollidores gents d’aquest país.
En el tram final de la pista, de sobte las pedres desapareixen per donar pas a un tram completament llis... i és que ja estem acostumats, en aquest país l’alternança de paisatges es brutal!
Ja caigut el sol arribem a Tan Tan on ens allotgem al modest hotel Sable d’Or, un altre allotjament molt popular entre els afeccionats al 4x4 que baixen per aquesta zona.
Aquestes dates coincideixen amb una festa regional a Tan Tan de manera que el centre està molt animat. Després de deixar las motxilles al hotel, aprofitem per fer una passejada pel centre de la ciutat. No deixa de sorprendre’ns que la gent adonant-se que som estrangers ens dona la benvinguda a la ciutat!!! Això ens fa pensar en quantes vegades hem donat nosaltres la benvinguda a algun dels milers de turistes que visiten la nostra ciutat... en fi, acabem de rebre una altre lliçó de cordialitat!
Anem a dormir... demà arribarem al Atlàntic... La Plage Blache ens espera!
28/11/2008 Tan Tan – Mirleft (297 km Ruta: 4.708 km)
El dia d’avui ens ha de dur fins al mar! Portem a les nostres esquenes més de 4.000 kilòmetres i la majoria d’ells per pistes sense asfaltar: hem travessat pedregars, rius secs, saltat dunes, conduït a tota velocitat per immenses planícies seques o recorregut rius de sorra ... l’etapa d’avui ja per si sola és tot un èxit: haurem arribat a l’oceà en el temps previst i havent recorregut més racons dels previstos i tot sense entrebancs importants!!!
Estem contents, emocionats ... ens llevem i esmorzem al hotel. Allà coincidim amb una parella de jubilats francesos ... ens fan una enveja terrible: també amb una Land Rover tenen previst arribar fins a Mali i Burkina, ells tenen per davant una magnífica aventura de com a mínim 3 mesos i no podem evitar escoltar-los amb el cor una mica encongit... en fi, esperem poder realitzar aquest petit somni pendent algun dia!
Sense més preàmbuls deixem enrere Tan Tan. Ens crida l’atenció la geometria de las ciutats del Sud: relativament ordenades, amb parteres florits. A més las cases semblen adaptades a la climatologia de la zona, en particular al intens vent i la majoria tenen un petit tancat que las protegeix del vent i de las tempestes de sorra.
Prenem la pista que ens ha de dur fins a la Plage Blanche ... comencem però amb una visita a un antic fort militar que nosaltres ràpidament convertim en el nostre imaginari en una acollidora casa d’hostes. Seguim la pista direcció a l’oceà per l’Oued Draa i és que estem resseguint el curs del riu bandejant-lo en alguna ocasió per poder seguir endavant. El paisatge s’ha tornat agresta i en pocs quilòmetres ja comencem a distingir a l’horitzó el blau intens del Oceà Atlàntic ... ens envaeix una emoció intensa i és que ho hem aconseguit!!!
Ara només ens quedarà trobar els punt en que la pista que estem seguint baixa a la mítica platja blanca, un darrer tràmit que gracies al eficaç rutòmetre que portem no ens resulta gens complicat ... un tram més i trobem la “porta” al nostre premi particular!!! Ja hi som ... la Plage Blanche ....la marea està suficientment baixa com per atrevir-nos a recórrer els 30 km d’aquesta platja de cap a cap, tota una experiència. Baixem la pressió de las rodes per no quedar-nos enganxats i a córrer ...
A mig recorregut ens aturem una estona a gaudir del moment ... centenars de gavines a tocar, la platja, l’olor a mar, sentir la brisa del mar contra la nostra pell ... un dia de sol intens, brillant i ningú més que nosaltres en aquesta platja verge, un moment magnífic!
 
La marea puja lentament, no tenim ganes de problemes així que decidim reprendre la nostra marxa cap al nord. La pista de la platja acaba a Foum Assaka, un altre fort militar, i d’aquí cap al nord resseguint la costa.
De camí, val la pena aturar-se a Sidi Ifni, una localitat espanyola fins l’any 1969. En el cor del que va ser la antiga colonia del Sahara espanyol, Sidi Ifni va ser una base del comerç d’esclaus i més tard un centre exportador de peix a Espanya. Ara, en la seva arquitectura s’hi reconeix un estil art decó espanyol i sobta el seu magnífic passeig marítim. El poble, de cases encalades i blaus finestrals, està fent-se un lloc com a destí turístic a la zona.
El tram de costa que connecta Aglou Plage amb Mirleft és especialment escènic. Seguim la nostra ruta fins a Mirleft, un petit poble amb un toc bohemi on decidim aturar-nos a dormir. Trobem l’acollidor Hotel Aberthi. Situat al carrer principal del poble, aquest edifici de construcció local i colors intensos és un magnífic lloc on refer-se de la dura jornada. Tot i tractar-se d’un poble relativament petit l’oferta turística (hotels i restaurants) és força àmplia .. soparem al Atlas, un altre petit restaurant situat al carrer principal.
El viatge a superat, millor dit, està superant totes las nostres expectatives i vivències com las d’avui on hem vist superat amb èxit el petit repte que platejaven las pistes que hem anat creuant per arribar fins a la costa atlàntica, no fan res més que empitjorar la nostre addicció als viatges, a descobrir nous indrets i a gaudir-los!
29/11/2008 Mirleft – Essaouira (324 km Ruta: 5.032 km)
Abans d’esmorzar, aprofitem las esplèndides vistes sobre el poble des de la terrassa del hotel per fer unes fotos, mentre el dia i el poble es desperten. Aquí a Marroc el dia comença aviat, però mercats i zocos no estan a plena activitat fins les 10:00 del matí, en canvi al vespre amb la caiguda del sol, bullen d’activitat ... i Mirleft no és una excepció en aquest marcat ritme vital.
Després d’esmorzar fem una passejada per aquest poble molt popular entre artistes, músics i viatgers. El carrer principal està format per un ample carrer ... a banda i banda, cases blanques de dues plantes amb pilars i arcs on els baixos estan ocupats generalment pels comerços i demes serveis ... Sentim de fons música tradicional i ens hi acostem ... sembla que aquest cap de setmana es celebra un festival per promocionar el turisme de la regió i un grup està fent una demostració de músiques i balls tradicionals ... ens quedem una bona estona gaudint de l’espectacle al carrer!
Deixarem Mirleft per iniciar la marxa cap a Essaouira, l’antiga Mogador, prenem rumb al Nord tot resseguint la abrupte costa ...el paisatge aquí és força diferent al dels darrers dies: penya-segats que cauen sobre el mar i turons coberts d’arbres d’Argan, un arbust de creixement lent similar a las oliveres. Ens sobta en més d’una ocasió veure ramats d’ovelles pujades a aquests arbustos menjant-se els seus fruits, increïble!!!!
Recorrem la carretera direcció al Nord ... fins a Essaouira on arribem cap a les 16:00 de la tarda.
Un cop passat Agadir tenim la sensació d’haver traspassat alguna frontera, d’estar en un país diferent ... o millor dit, haver traspassat la línia del temps: las carreteres millores substancialment, els serveis es multipliquen i també la gent, el soroll ... entrem altre cop al bullici i deixem enrere la calma i la tranquil•litat en la que hem estat immersos els darrers dies.
Al arribar a Essaouira deixem el cotxe a las portes de la medina (el seu interior no és accessible pels cotxes) i ens dirigim al nostre hotel Villa d’O. Una porta de fusta massissa és la frontera entre el bullici de la medina i el petit paradís que és aquest allotjament: des de fora res no fa imaginar el que ens espera dins. Només traspassar el llindar de la porta hom té la impressió d’alliberar-se de sobte de qualsevol tensió acumulada, de relaxar-se, d’haver entrat a un petit refugi, un autèntic oasi de tranquil•litat molt proper a la Torre del Rellotge.
Aprofitem que avui hem arribat aviat per estirar las cames i fer un tomb per aquesta ciutat d’ambient relaxat. Fem una primera pressa de contacte, ramblejant per la medina ... entre basars, comerços, tallers d’artistes, ... Tot i el bullici, ha Essaouira desprèn tranquil•litat, potser pel toc de la brisa del mar o per l’aspecte destartarat dels seus edificis, sigui com sigui ... gaudim d’un agradable passeig pels seus carrers abans de sopar.
A vespre ens dirigim al port. Un dels tresors de Essaouira és precisament la seva gastronomia o millor dit, el seu peix, i un dels signes d’identitat d’aquesta ciutat és precisament l’olor inigualable del peix, i en concret de las sardines, a la brasa. Al vespre, amb l’arribada de las barques el port, aquesta zona de la ciutat és un autèntic bullider: pescador arranjant las captures, turistes i ciutadans barrejats comprant directament peix fresc acabat de capturar del indòmit Atlàntic. Els uns per endur-se’l a casa, els altres només hauran de buscar un lloc proper on els hi cuinin las captures. Després de gaudir amb la visita optem per acostar-nos a algun dels xiringuitos propers a la Place Moulay Hasan, l’únic problema és triar on i què menjar.
L’oferta és insuperable i l’experiència única. Seguim el ritual: triem las peces, pactem un preu i a gaudir d’un deliciós sopar, que només milloraríem amb un vinet blanc (però això aquí és del tot impossible!!!). Un sopar a base de peix a la brasa: xipirons, orada, calamars, salmonete i fins i tot llagosta, tot cuidat davant nostre i a un preu immillorable.
Amb la panxa plena ens tornem al hotel. Allà coneixem a na Celline, la propietària d’origen francès. Ella parla un espanyol perfecte fruit de la seva estada a Xile. Gaudim d’una agradable xerrada al pati interior del petit hotel compartint experiències viscudes a Sud-america (i és que ella va recórrer aquest continent fa uns anys en solitari, se’ns dubte tota una experiència).
30/11/2008 Essaouira (69 km Ruta: 5.101 km)
Avui teníem previst marxar cap a Asni als peus del Toubkal (la muntanya més alta de Marroc) però aquest indret ens ha captivat absolutament, i en particular el magnífic Ville d’O on estem allotjats. De manera que allargarem un dia més la nostra estada a Essaouira i aprofitarem per conèixer una mica millor aquesta ciutat, antiga colònia portuguesa.
No tenim cap pressa per començar el dia que ens hem regalat. És increïble llevar-se i contemplar el mar trencant amb força a la platja sense aixecar-se del llit!
Després d’esmorzar ens disposem a recórrer la medina emmurallada de la ciutat (que va sumar-se a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco al 2001, i és que el seu ben conservat traçat fortificat de finals del segle XVIII és un exemple excel•lent d’arquitectura europea militar del nord d’Àfrica).
La ciutat en si, potser no té una llarga llista de punts d’interès però el simple fet de recórrer els seus estrets carrerons té al•licient suficient. Els carrerons interiors de la ciutat mostren la més mítica estampa marroquí: gaudim amb els tallers d’artesans, fem els curiosos a les galeries d’art on podem admirar las peces exposades, botigues plenes a besar d’articles colorits per a turistes, cases intensament encalades amb porticons blaus i rivets grocs ... places amb misteri, hammams ... un indret magnífic per passejar i perdre’s en qualsevol direcció. Lo millor, mirar d’allunyar-se dels carrers centrals i abandonar-se pel laberint de la medina intramuros.
Passem pel mercat, un autèntic plaer pels sentits, ens impacta especialment. Passem una bona estona voltant-lo: las fruites i verdures, piles geomètriques d’olives, parades de gallines i pollastres que es van matant a mesura que es van venent, davant la mirada del comprador. Las parades del peix on descobrim una petita joia, un petit local on cuinen el peix que es ven al mercat ... tornarem a l’hora de dinar!
Recorrem la zona del teixidors ... descobrim un taller d’artesans que treballen a fusta de thuya. Treballen la fusta d’aquesta conífera local de la que s’aprofita el tronc, però també las arrels. Fan autèntiques peces d’artesania: taules, mobles, caixes, mobles fets a mà ... increïble! Las arrels, el tronc, incrustacions de nàcar, fusta llimoner per aconseguir diferents tons.... Las peces finals son increïbles i són molt buscades entre col•leccionistes americans i europeus, magnats i artistes de tots els àmbits que es desplacen directament fins a Essaouira per aconseguir alguna d’aquestes joies.
Descobrim tallers de mosaics: un artesà colpeja las petites pedres de colors fins aconseguir la forma desitjada. Ens ensenya amablement en què consisteix la seva feina i nosaltres encantats amb las seves explicacions!
A l’hora de dinar tornem al mercat del peix on ens fan un lloc entre las taules, la majoria ocupades per gent local (això pràcticament assegura l’èxit). Ens proposen menjar una barreja de peixos que no identifiquem però que de ben segur són acabats de pescar. Els elaboren davant nostre, adobat amb una salsa a base d’oli, ceba, cilandre i a la graella ... en uns minuts degustem un plat excel•lent! Un peix del combinat ens agrada especialment ... és tauró i està deliciós!
Després de dinar ens apropem a las espectaculars muralles colpejades pel vent i las onades que trenquen amb força (i és que l’oceà Atlàntic no és com la Mediterrània i això en un dia com avui queda clar!). Una col•lecció de canons metàl•lics europeus dels segles XVII i XIX bordegen la passarel•la. A més, las vistes des d’aquest punt són excel•lents (i las postes de sol, excepcionals). Passem força estona embadalits amb l’espectacle que protagonitzen el mar i la costa: onades trencant amb força, els vents alisis que bufen amb intensitat, las roques que suporten amb estoïcisme la força del Atlàntic ... un espectacle d’immensa bellesa plàstica.
D’allà a la porta principal, Bab al-Minzah, i d’allà altre cop al port. Ara ens dirigim a una petita drassana on estan construint uns vaixells pesquers. Davant la nostra mirada encuriosida apareix un guia improvisat que, a canvi de no res, ens mostra encantat en què consisteix la seva feina. Ens convida a entrar i ens explica el procés d’elaboració d’aquests vaixells. Un any de feina per tenir-los enllestits, els materials utilitzats ... el que més ens sorprèn és el procés seguit per unir las làmines de fusta de la carcassa del vaixell: entre las làmines afegeixen cotó ... quan la fusta es mulli el cotó s’inflarà i ajudarà a tancar l’estructura. La resta: fusta d’eucaliptus, peces de ferro a la panxa per evitar que l’aigua faci malbé l’estructura per l’osmosi.
En funció del tipus de pesca, els vaixells tenen mides i distribucions diferents. Per pescar la plata, sardines, només calen dos dies; mentre que per la pesca de palangre és necessari sortir com a mínim una setmana i per tant calen més neveres i més llits!
Després d’aquesta visita tant educativa seguim la nostra ronda.... Aquesta zona de Marroc és especialment coneguda per las seves onades i milers de surfistes visiten las platges de la zona per gaudir amb aquest esport. Agafem el cotxe per arribar-nos fins a Moulay a uns 25 km al Nord de la ciutat, per gaudir d’un tranquil passeig per la platja. Una magnífica posta de sol, mentre passegem descalços per aquesta llarga platja de sorra fina.
Al vespre, tornem a la ciutat. Hem menjat tant que optem per comprar-nos una caixa de pastes dolces i acompanyar-les amb un te a la menta a la plaça.
Acabem el dia al hotel, gaudint d’una mica de tranquil•litat i aprofitant per recollir totes les sensacions del dia a la nostre llibreta.
1/12/2008 Essaouira – Marrakesh (197 km Ruta: 5.298 km)
Avui ens dirigim cap a Marrakesh, la segona de las ciutat triades en el nostre circuit marroquí.
Ens llevem més tard del previst, serà per las poques ganes que tenim de marxar d’aquesta ciutat que ens ha captivat.... Ens traiem la mandra de sobre com podem i baixem a esmorzar, a gaudir un cop més del petit oasi de serenor que és el pati interior del riad.
Després del deliciós esmorzar, només ens quedarà recollir la motxilla i acomiadar-nos amb un lleuger sentiment de tristesa d’aquest magnífic indret. Segurament el exquisit tracte de na Celline i el seu professional equip, tenen molt a veure amb la sensació d’estar com a casa que hem sentit en aquest petit hotel de 8 habitacions. Un lloc únic on estem del tot segurs que hi tornarem! A més, Essaouira és d’aquelles ciutats que exerceixen ràpidament un embruix sobre el viatger ... només respirar el seu ambient hem caigut rendits al seu encant. Serà la boira, l’olor del mar, l’encant del seu aire decadent ... o tot plegat. En qualsevol cas, a nosaltres ens ha encantat!
Teníem previst apropar-nos a Asni però reorganitzem una mica la ruta i ens dirigim directament a Marrakesh. En poc més de dues hores hi som ... el que més ens costa, trobar el Riad les Cigognes
El trajecte que fem pel mig de Marrakesh ens deixa claríssim que això és un autèntic caos! Motoristes, ciclistes, animals, carros, peatons ... de tot ... sorolls, música ... un shock per nosaltres que venim de zones molt més tranquil•les! Per sort, tot és acostumar-se...
Dediquem el dia a fer una primera presa de contacte amb aquesta ciutat, la capital del Sud i epicentre del turisme marroquí. L’hotel està molt proper a la plaça dels morts, Djemaa el-Fna, la plaça principal i autèntic cor del centre antic. Un cop a la plaça ... quedem atònits, molt impressionats i és que segurament aquesta plaça és l’espectacle més autèntic del Nord Africà (per posar alguna frontera).
Dediquem el que queda de dia a passejar pels carrerons adjacents a la plaça, perdent-nos per primera vegada (però no última) per la Medina ... localitzant zocos, tenint una primera presa de contacte amb la vida quotidiana, fent d’espectadors de luxe del ritme frenètic d’aquesta ciutat, que ja a primera vista ens ha captivat.
Acabem sopant altre cop a la plaça, en un dels molts llocs ambulants que diàriament es munten i desmunten amb la posta del Sol. I és que si aquesta plaça, de dia, es sorprenent ... amb la posta de Sol es transforma totalment per convertir-se en un escenari, en un autèntic baül de sorpreses.
Amb la caiguda del Sol el frenesí s’apodera de la plaça. Comencen a aparèixer centenars de carrets per tot arreu, carrets que en qüestió de segons es transformen en restaurants on oferir als comensals tota mena de mercaderies: pinxos, kebabs, keftas, boles de carn, sopa de cargols, salsitxes i fins i tot caps de xai bullits i adobats amb especies ... un immens núvol s’apodera de la plaça i las intenses olors envaeixen cada racó. Els venedors utilitzaran totes las seves habilitats per persuadir al ingenu visitant que se’ns, com és el nostre cas, dubte caurà impressionat. Amb el menjar al plat, només queda dir ... Shahya Tayeba – Bon profit!!!
De fons ... el soroll de la plaça o millor dit, la música. La música dels músics no deixarà de sonar en tota la jornada, però també es percep la música de la vida. Tenim clar que demà tornarem i és que tenim clar que aquesta plaça no deixa a ningú indiferent! Cal apuntar-s’ho i viure-ho!!
2/12/2008 Marrakesh (0 km Ruta: 5.298 km)
Ahir ja vam quedar captivats de Marrakesh i la seva medina. Avui tornarem a dedicar el dia a recórrer els estrets carrers d’aquesta zona. Seguirem deixant-nos endur per las olors, sorolls, sensacions ... que són moltes.
Las zones d’interès principal estan situades de portes endins de las àmplies muralles de la medina i s’hi poden dedicar dos o tres dies a conèixer la zona amb relativa profunditat. Nosaltres tornem a dirigir-nos a la plaça Djemaa el-Fna, al nord de la plaça es troben els zocos, que formen un laberint d’estrets carrerons plens de sorpreses, de locals comercials, de tallers, ... La Koutoubia, al Sud de la plaça, és un dels monuments més coneguts i venerats de la ciutat. Una clàssic de l’arquitectura andalusí-marroquí, amb un espectacular minaret de més de 70 metres d’alçada, des del que al vespre es fa la crida a l’oració (del tot impressionant). La Mesquita i la madraza de Alí ibn Yusuf, la més gran d’intramurs, un centre intel•lectual i religiós tancat a no musulmans. El Palau El-Badi, el més conegut dels palaus de la ciutat, situat al Sud de la gran plaça. Un palau que va ser construït entre 1578 i 1602 per Ahmed al-Mansour i considerat com un dels palaus més bonics del món. Las tombes saadis, amagades durant segles als ulls dels curiosos, en aquestes recarregades tombes hi descansen fins a 66 prínceps saadis. Inclosos al-Mansour, els seus successors i els seus familiars més propers.
Això només per posar alguns exemples de tots els tresors que amaga aquesta apassionant ciutat!!!
I es que la ciutat convida a caminar amb total tranquil•litat, a perdre el temps, a badar a cada cantonada, a xerrar amb els locals, gent amable i oberta ... tota una meravella pels amants de la fotografia. Això sí, pregunteu sempre abans de fer una fotografia, no sempre són benvingudes i hem de preservar sempre el dret a la intimitat.
Acabem el dia sopant altre cop a la gran plaça, un indret que no ens cansarem de qualificar com a extraordinari, un immens telo de fons d’un gran espectacle. Al inici pot ser un lloc enfarfegador: músics, encantadors de serps, acròbates, narradors de contes, passejadors de micos i algun que altre llunàtic són els habitants habituals d’aquesta plaça, de la que segons Paul Bowles si no existís Marrakesh només seria una ciutat més.
No oblideu: pujar a una de las terrasses dels bars de la plaça per assaborir un té a la menta, gaudint d’una magnífica panoràmica, especialment amb la caiguda del Sol ... serem espectadors de luxe dels vaivens incansables de la plaça. I al vespre ... provar un té calent amb gingebre deliciós (i picant!) acompanyat d’uni pastís de canyella i sèsam....
3/12/2008 Marrakesh - Asni - Marrakesh (327 km Ruta: 5.625 km)
Tot i que no ens cansaríem de passejar pels carrers de Marrakesh, avui optem per agafar el cotxer i apropar-nos altre cop al Gran Atlas. Anirem fins al port de muntanya Tizi-n-Test per perdre’ns pels diferents pobles de muntanya i arribar-nos fins a Asni, als peus del Toubkal.
Sortim de la ciutat en direcció al Sud cap al Gran Atlas. Propers a Marrakesh podem trobar 2 ports d’interès pel seu paisatge: Tizi n-Test i Tizi n-Tichka. Aquest darrer, enllaça la ciutat amb els oasis presaharians i ofereix un paisatge espectacular. Nosaltres, hem triat el primer ... recorrerem una carretera serpentejant que puja fins als 2.092 metres d’alçada sense interrupcions per baixar altre cop fins la planície de Souss.
La carretera està en un estat força acceptable tot i tractar-se d’un pas de muntanya. Potser una mica estreta, però els passos més aeris estan protegits per tanques, de manera que las condicions són raonables (com a mínim en aquesta època de l’any). Las vistes, deixen sense alè i el que pensàvem seria una ràpida excursió ens acabarà portant molt més del previst, ja que ens anem aturant constantment gaudint de la bellesa paisatgística de l’ indret i del seu valor naturista.
Després de dinar i un cop assolit el cim del port, tornem enrere per tornar a Marrakesh passant primer per Asni i Imlil. Aquest darrer, un petit poble de muntanya un pel turístic, potser pel fet de ser el punt d’inici del sender més popular de Marroc, el que ens duu al cim del Toubkal. A més, la població està ben nodrida de guies i portejadors que faran més fàcil l’ascensió a aquells que s’animin. En qualsevol cas, aquest no serà el nostre objectiu i ens conformarem en apropar-nos als peus d’aquesta imponent muntanya per gaudir de las vistes.
Tornem a Marrakesh, a acomiadar-nos d’aquesta magnífica ciutat i què millor que amb un altre sopar a la plaça! A la que esperem tornar-hi el més aviat possible...
4/12/2008 Marrakesh - Adrar (170 km Ruta: 5.796 km)
Marxem més tard del previst de Marrakesh, després d’acomiadar-nos d’en Cristofer i la seva dona, deixem el magnífic riad en el que ens hem allotjat aquest dies i deixem la ciutat en direcció novament al Atlas, una cadena muntanyosa d’espectacular bellesa que ens ha captivat.
Aquest cop prenem direcció Nord-Est i a l’alçada de Demnate deixem la carretera principal. La carretera està en bon estat fins pasat Imi-n-Ifri, un pont natural que creua una gorga i que pot visitar-se. En aquest punt la carretera es converteix en una pista que tot i que comença en un estat raonable, amb el pas dels quilòmetres va empitjorant i només és apte per a 4x4, tot i que circulant amb prudència i un bon vehicle, res no garanteix en que pugui fer-se sencera per possibles esllavissades.
Las vistes des de l’alt de l’Atles són espectaculars i tot i que no fa massa bon dia (fins i tot plou i neva a trams) el tram val molt la pena. La pista travessa petits pobles, els seus habitants ens miren amb cara de sorpresa, sembla que per aquí no hi ha massa turisme (i això que és dels trams més espectaculars que hem recorregut en aquest viatge).
La pista va agafant alçada i cada cop hi ha més neu a la carretera, per sort el cotxe respon a la perfecció, de moment. Estem molt propers a la festa del corder i això fa que els pobles principals celebrin mercats on es poden comprar/vendre/intercanviar peces de bestiar per la gran festa. Per això, tot i que la pista és remota, ens anem creuant amb petits pobles de pessebre, empolsinats de neu i ens anem creuant amb petits grups de gent amb bestiar amunt i avall, un autèntic bullider d’activitat tot i lo recòndit del paratge.
El camí es va complicant progressivament, fins al punt d’haver d’aturar-nos a retirar pedres!!! ... a només uns metres del punts més alt de la pista acabem aquedant-nos aturats per la neu (i és que n’hi ha moltíssima). L’enganxada és important i necessitem més de dues hores de maniobres per aconseguir desencallar el cotxe de la neu. Una autèntica prova d’enginy que aconseguim superar amb més esforç del inicialment previst, de nit i amb un fred que pela!!!
Abans de tirar la tovallola i optar per dormir al cotxe, encallats, fem un últim esforç (sembla que és evident que avui no dormin a Beni Mellal ... que és on teníem previst d’inici). Un cop superar l’escull, cansats però contents, decidim començar a baixar per la vall i buscar algun lloc on dormir, encara que sigui una casa particular.
Ens acullen a Adrar, un petit poble on un botiguer ens indica on podem passar la nit, serà a una gite d’etape que ens sembla un lloc ideal per descansar. Dormim com un parell de troncs i és que estem rendits!!!
5/12/2008 Adrar – Fez (490 km Ruta: 6.286 km)
L’enganxada d’ahir a la neu ens obligarà a fer avui un munt de kilòmetres, així que matinem força per mirar d’arribar amb llum a Fez.
A las 7:00 del matí ja estem d’empeus i després de recollir aprofitem per fer un passeig per Adrar, un preciós poblet de muntanya. Tot està empolsinat de neu, els carrers gelats, però fa sol i gaudim d’un tranquil passeig matinal, observant com es desperta aquest petit poble. Lo millor, un deliciós esmorzar al sol a la plaça.
 
Amb la panxa plena, agafem la carretera direcció Fez. El camí no té desperdici, és una carretera escènica preciosa i com és habitual en aquest viatge, ens aturem constantment per gaudir: del dia esplèndid, de la tranquil•litat que desprèn aquest indret, ... de las nostres tres vacances!
Al vespre, abans d’arribar a Fez fem una parada altre cop a Ifrane, la petita suïssa marroquí que ja vam visitar a las primeres etapes del viatge. Ara però el paisatge és completament diferent, la neu s’amuntega en importants quantitats, als carrers, a las taulades, als arbres, ...
Després d’un breu passeig per estirar las cames, seguim fins a Fez on arribem ja de nit. Només arribar a la ciutat un motorista capta la nostre atenció i se’ns ofereix per guiar-nos fins la porta de la medina, propera al riad on ens allotjarem. Estem cansat i amb ganes d’arribar al hotel, així que acceptem la invitació encantats. El nostre guia es va obrint pas entre la multitud i en una estona estem al pàrquing al costat de la porta de la medina antiga.
Deixem el cotxe i llestos, directes al Riad Arabeske , on dormirem. Abans però un excel•lent sopar ...
6/12/2008 Fez (0 km Ruta: 6.286 km)
Avui ens dedicarem a descobrir Fez, una ciutat que darrerament ha vist incrementat el número de visitants gràcies a las escales d’algunes companyies aèries de baix cost com ara Ryanair
Al hotel ens han comentat que ens regalen els serveis d’un guia per descobrir la ciutat, cosa que d’entrada ens sobte una mica ja que com diuen ells mateixos: “Amigo, en Marruecos no hay nada gratis”.
Sigui com sigui, després del contundent esmorzar arriba al riad un guia local. No volem semblar desconfiats de manera que comencem la ruta amb ell... Ens situa breument en la història de la ciutat i després s’inicia un descarat recorregut per botigues d’artesania controlades pel govern, a preus molt econòmics!!
Després de dir-li al nostre ciccerone que no tenim cap interès en buidar las nostres butxaques en aquestes botigues, el tour s’enllesteix ràpidament. Al guia li surten uns “encarrecs” per fer i ens deixa al mig de la medina.
Molt més tranquils ens dediquem a perdre’ns... i es que és del tot impossible orientar-se en aquest laberint!
Potser Marrakesh sigui la reina del turisme Marroquí i Rabat la seu de tots els diplomàtics, però Fez, la ciutat imperial més antiga del país, és espectacular. A més, la medina de Fez el Bali (Fez antiga) és considerada la ciutat medieval més antiga del món.
Tot i haver visitat las medines de Essaouria o Marrakesh, passejar per aquesta munió de carrerons estrets ens sobrepassa: Els carrers són irregulars, els basar plens de botigues, tallers en plena activitat, sostres tortuosos, ... i per tot arreu soroll, olors, mil imatges que ens captiven.
Fez antiga va ser fundada poc després de l’arribada dels àrabs a Espanya i al nord d’Àfrica, enseguida va convertir-se en el centre religiós i cultural del país. La ciutat que va anar evolucionant, moldejada per las grans dinasties i per las arrels de la seva població. La ciutat sempre ha destacat per la seva reputació de cultura i aprenentatge i té la primera universitat del món, creada molts segles abans que Cambridge i Oxford!
Se’ns dubte, aquesta ciutat no deixa indiferent i m’atreviria a dir que ningú no està prou preparat pel cop d’efecte que produeix la primera visita. A part dels ja coneguts “habitants” de las medines (peatons, ciclomotors, ...) aquí veiem com els burros i las mules són part important de la seva fesomia. De fet, encara són el principal mitjà de transport i això augmenta (si és que és possible) la sensació de caos i confusió. De sobte, mentre mirem d’obrir-nos pas entre bullici sentim un crit de guerra: “Balak! Balak!” ... que vol dir una cosa així com “Compte! Compte!” ... És moment de protegir-nos i arrambar-nos a alguna paret, un burro apareixerà de sobte i no s’aturarà davant de cap obstacle. Tota una experiència ...
Un altre punt que no podem perdre’ns: el barri dels tintorers! Absolutament impressionant ... Segur que tothom té al cap la imatge (tot i no haver visitat mai Fez) i és que probablement sigui l’estampa més fotografiada de la ciutat. Se’ns dubte val la pena de visitar el barri de las curtidories i veure en directe la posta en escena d’una tècnica centenària. Els tintorers avui dia s’organitzen d’acord a principis gremials de l’edat mitjana i generalment els treballadors ja neixen en l’ofici. Per desgràcia els principis d’higiene i seguretat laboral són tant antics com la tècnica que utilitzen i els problemes de salut entre els treballadors, ficats en grans barriques de tint (i productes químics fins als genolls) no són gens infreqüents.
Si penseu fer una visita a aquest barri i sou sensibles amb els olors, mireu de procurar-vos unes fulles de menta (sobretot si hi aneu en època de calor, on la pudor s’intensifica) us ajudaran a enganyar una mica l’olfacte i fer més respirable l’ambient. En qualsevol cas, val a dir, que en l’època que hem visitat nosaltres aquesta zona, la pudor és molt suportable.
Per veure en directe als tintorers treballar, la millor opció és que localitzeu el barri (l’olfacte o els burros transportant pells, seran un bon mètode per orientar-vos) i després triar una de las terrasses dels edificis. Se us oferiran sense que vosaltres pregunteu, la millor opció: demaneu comprovar primer la vista i després tanqueu el tracte, és una pràctica habitual.
Un cop a dalt de la terrassa assistireu al espectacle: primer la tria de las pells, el següent punt del procés és passar aproximadament una setmana, una tina amb cal (per treure las possibles restes de pell i pèl...), després toca el procés de coloració a las tines de tints: el groc a partir del sofre; el vermell de las poncelles, el verd de la menta, el marró dels dàtils, el blau del apreciat índigo, ... impressionant. I els tintorers dins las tines, amb els seus moviments ajuden a que els colors siguin uniformes, (ens comenten que aquests homes no poden treballar més enllà dels 40 anys per problemes sobretot de reumatisme). Finalment el procés de secat previ a l’elaboració de las peces d’artesania.
Seguim el nostre passeig per la tortuosa medina: el mercat dels animals, la madraza (escola corànica) Bou Inania, el barri Andalusí, els zocos de hena, els artesans a peu de carrer, mercats d’espècies. Un punt a part mereixen els brodats de Fez, un punt de doble cara sense dret ni revés originari d’aquesta ciutat, tot un art reconegut arreu del món ...
Una darrera curiositat dels barris de Fez: en tots podem trobar, un forn públic (on poder fornejar el pà), una escola, un hammam, una mesquita i una font. Són els cinc elements fixes que trobarem a tots i cadascun dels barris de la ciutat.
Per acabar aquest dia fantàstic, ens apropem fins la porta blava, la Bou Jeloud. Darrera nostre deixarem la frenètica activitat de la medina, agafem un taxi (van amb taxímetre) i fins el riad. On després d’una merescuda dutxa acabarem la jornada amb un deliciós sopar...
7/12/2008 Fez – Chefchaouen (273 km Ruta: 6.559 km)
Avui travessarem el Rif per arribar-nos fins a Chefchaouen, també coneguda com Chaouen. A pocs quilòmetres de Ceuta, el que serà el nostre punt de sortida del continent Africà.
Ens prenem la sortida del riad amb calma, no tenim cap ganes de deixar aquesta frenètica ciutat i seriem capaços de seguir viatjant per aquest país/continent una “bona estona” més... però això s’acaba i de moment, no tenim alternativa: gaudirem del que ens queda i ens anirem mentalitzant pel dur retorn!.
Els esmorzars del Riad són del tot espectaculars: dolços locals, torrades, deliciosa mel, melmelada, sucs, ous ferrats cuinats al taginne ... i fins i tot harera!!! Amb aquests esmorzars no cal en absolut dinar !!! Desprès de l’àpat, agafem el cotxe per deixar enrere Fez i anar cap al següent objectiu: Chefchaouen....
Passarem el dia creuant el Rif, una serralada molt menys pronunciada que l’Atlas però força bella: muntanyes arrodonides, turons tenyits de verd maragda i fins i tot una mica de neu en els punts més alts. La carretera ens proporciona bones vistes panoràmiques.
Lo millor del viatge probablement vingui de la mà de las dates en las que ens trobem: la proximitat amb la festa Santa del corder fa que els petits poblets que anem creuant siguin tot un bullider d’activitat: animals, gent, cotxes, ... tothom apurant las darreres hores abans de la festa per mirar d’aconseguir tot el necessari (des d’animals a robes de festa o espècies per cuinar).
Arribem a Chaouen prop de las 17:00 de la tarda, en plena conquesta espanyola de la ciutat! El poble està literalment pres per una colònia espanyola (no havíem previst que estem en ple Pont de la Constitució)
Aconseguim dormir (per dir alguna cosa) a l’hostal Barcelona, i sopem a la Lampe Magique, un petit restaurant amb excel•lents vistes sobre la plaça Uta el Hammam on es menja deliciosament.
8/12/2008 Chefchaouen – Tarifa (139 km Ruta: 6.698 km)
Tot i que ahir vam prendre el primer contacte amb Chechaouen (que vol dir, “observa els cims” ), avui aprofitarem el dia. El nostre objectiu és arribar a terres espanyoles, travessar l’estret en ferry i destinar el dia de demà a creuar la península, des d’Andalusia fins a casa. Però avui, seguirem aprofitant el dia.
Dediquem el matí a recórrer aquest curiós poble del Nord marroquí, tant diferent a la resta de pobles que hem visitat fins ara. Aquí la medina està composada de petites cases encalades, amb balconades, sostres de teula i portes i finestrals pintats de blau. Aquest color tant característic fan d’aquesta medina una de las més boniques (com a mínim diferents) del país i transmet una sensació (només fictícia) de netedat. A més (generalment) és poc concorreguda, petita i fàcil d’explorar ... vaja resa veure amb las caòtiques ciutats antigues de Fez i Marràqueix. Per nosaltres constitueixen un bon punt final a aquest viatge. Un relaxat passeig pels carrers d’aquesta ciutat ... una ciutat amb aire màgic, a voltes misteriós, potser pels tons blaus de las portes i finestres ... un passeig a la recerca de la millor fotografia!
La darrera parada abans de marxar cap al ferry és a Bab el-Ansar Café (està fora de la medina)... i és que no podem marxar sense carregar el LandRover amb unes quantes tones de galetes ... els deliciosos dolços que hem anat tastant al llarg de tot el viatge i que tant ens han agradat!
Ara ja podem marxar .... passat el migdia deixem la ciutat i iniciem el nostre camí de retorn. Primer objectiu Ceuta on el ferry ens durà fins a Algeciras.
Fem el trajecte sense problemes, carreguem els dipòsits de benzina encara a terres marroquines ( a 0,74 DH/litre) i passem la frontera en poc més de mitja hora (un tràmit ràpid i àgil). A la sortida del país, lliurem la còpia verda de la documentació (el paper d’exportació) del vehicle amb la que els gendarmes hauran de fer el registre de sortida del vehicle i nosaltres ens guardem la còpia blanca.
D’allà, directes a la terminal de ferrys, perfectament indicada i en cinc minuts compren el bitllet pel primer ferry (hi ha tres companyies que operen en aquesta terminal: Balearia , Acciona i FRS )
El trajecte del ferry és molt curt i en poc més d’una hora estem a Algeciras .... decidim passar la nit a Tarifa (http://tarifa.costasur.com/): descansar, fer el darrer sopar de comiat d’aquest magnífic viatge i deixar per demà el recórrer la península de cap a cap.
Dormim al
hotel Misiana, proper a la platja i fem un excel•lent sopar al Paseo de la Alameda, al restaurant la Pescadería.
Demà ... cap a casa!!!
9/12/2008 Tarifa – L’Ametlla del Vallès (1270 km Ruta: 7.968 km)
Avui acaba el nostre periple per terres del Nord d’Africa ... una llarga tirada de pràcticament 1.300 kilòmetres al llarg de tota la Costa Est de la Península Ibèrica ... en el que probablement serà el tram més llarg que hem fet mai en un dia en cotxe, tota una incògnita com respondran els nostres ronyons!
Com sempre en aquests moments ens envaeix una sensació barrejada, per una banda contents: hem aconseguit el nostre objectiu, gaudir d’un nou país, mirar d’entendre’l i veure’l en la mesura del possible amb els ulls d’un autòcton. Ens hem barrejat amb las seves gents, hem gaudit de converses apassionants amb un té a les mans, hem après el que ens han ensenyat i hem mirat de recuperar la virtut d’esponges de quan érem nens ... absorbir tot el que ens han passat al llarg d’aquest magnífic viatge. Per altre banda, tristos ... això s’acaba i és que cada cop se’ns fa més dur això de reprendre la nostra vida quotidiana. Per sort, no oblidem que som uns autèntics privilegiats i si tot va bé, podrem repetir-ho: un altre país, unes altres vivències ... i una nova experiència a les nostres esquenes.
Nosaltres aquí us deixem aquest relat, que esperem us encoratgi a sortir correns a fer las maletes per descobrirl’altre Marroc... i com diuen ells, en'shallah.
|
