Canigó (Octubre 2008)
L’objectiu d’aquest cap de setmana serà arribar-nos fins a França per fer el cim del Canigó (2.784m), una muntanya emblemàtica pels catalans tot i està en territori francès.
La nostra proposta combina l’ascens al massís del Canigó, protagonista de llegendes diverses a banda de símbol de la identitat i unió catalana, amb una visita fugaç per la Cerdanya.
L’ascensió al Canigó es pot fer des de diferents vies, nosaltres hem triat la que segurament és la més senzilla i clàssica de las travessies: Cortalets – Canigó, una excursió apte per qualsevol persona amb un mínim de preparació física i és que l’objectiu principal serà passar un bon dia a la muntanya.
Si disposseu d’un GPS Garmin, aquí us deixem el nostre recorregut i un conjunt de waypoints agafats sobre el terreny:
Descarregar arxiu GDB (per GPS Garmin, inclou track de l'excursió i waypoints)
La regió proporciona prous alternatives com per passar uns dies gaudint d’aquests magnífics paratges, però haurem d’esperar a una altre ocasió per acabar de descobrir la Catalunya Nord, uns territoris que van passar a mans dels francesos arrel del Tractat dels Pirineus, l’any 1.659, després d’un una negociació en la que Felip IV sense tenir en compte els interessos dels representants catalans, va cedir a Lluis XIV de França, el comptat del Rosselló, Conflent , el Vallespir, el Capcir i més de la meitat de la Cerdanya a canvi d’algunes concessions a Flandes. D’aquesta manera varen mutilar-se els territoris catalans, que van quedar sota països diferents, tot i tenir una unitat geogràfica, artística, cultural e històrica comú, esdevenint el que s’anomena des de llavors, la Catalunya Nord.
Donat que la distància des de Barcelona és considerable, fem l’aproximació divendres en sortir de la feina ... la nostra base serà Prada de Conflent, on dormirem en un b&b al centre del poble.
Per planificar l’itinerari: Via Michelin
Cortalets – Canigó – Cresta de Barbet - Cortalets
Per arribar al punt de sortida de la nostra excursió des de Prada caldrà resseguir la carretera D-24 fins a Villerach, i un cop allà travessar el poble per dirigir-nos cap a Cortalets per una pista forestal durant uns 20 km. Si bé havíem llegit que la pista era transitable per turismes, la realitat és que no és massa recomanable fer-ho ... en qualsevol cas això no ens ha aturat, deixem el cotxe en una de las zones habilitades per aparcar vehicles i ens “acomodem” tots al Landrover per recórrer els darrers 14 km de pista.
La ruta que seguirem comença al Refugi de Cortalets, (que depèn del Club alpí francès a 2.150 metres d’alçada. El refugi, inaugurat l’any 1.899, és un edifici de pedra ben conservat i de considerables dimensions (té cabuda per més de 100 excursionistes) amb habitacions, dutxes i servei de restauració (també als senderistes de pas).
Des del refugi ja veiem las muntanyes que són el nostre objectiu d’avui: una massís amb el Pic del Canigó, el Pic Barbet i la Bretxa Durier, la visió des d’aquest punt és força feréstega, de parets verticals.
Iniciem la caminada que ens ha de dur fins al cim seguint en sentit sud-oest las marques blanques i vermelles del GR-10, arribant ràpidament al Pla dels Estanyols, una antiga cubeta glacial de grans dimensions al mig de la qual hi ha un estany, en aquest punt tenim una bona panoràmica del cim. Voregem el llac, mentre anem guanyant alçada i deixant enrere el bosc per entrar en un terreny més pedregós i menys protegit pels arbres ... el camí va avançant entre matolls.
El sender modifica la seva orientació girant cap l’est i en una estona arribem a un encreuament de camins on es troba la Font de la Perdiu. En aquest punt, el GR-10 que seguíem es desvia cap a vall fins el Refugi de la Bonaigua,, nosaltres haurem de seguir el camí en sentit invers, guiant-nos ara per la marques grogues. La propera fita del recorregut: el Pic Jofre, a 2.362 metres d’alçada.
El camí que resseguim ens ofereix unes vistes magnífiques: cims de l’Alta Cerdanya que ja presenten las primeres neus, alguns dels pobles de la vall als nostres peus (com Vernet o el mateix Prades, punt de partida d’avui)... la visibilitat des d’aquí en un dia clar com avui és magnífica.
Passat el Pic Jofre el camí gira cap el cim del Canigó i pren direcció sud, comença el darrer tram de pujada fins al cim, al que ens aproximarem per un camí pedregós que va guanyant alçada tot fent ziga-zagues, no és complicat i està lliure de gel, de tota manera, és important anar fixant-nos on posem els peus, després d’aquest darrer tràmit haurem assolit el nostre objectiu, la Pica del Canigó, a 2.784m d’alçada.
 
El cim no és massa ample, rocallós, coronat per una taula d’orientació i una grandíssima creu de ferro, és en aquest punt on cada any s’encén la Flama del Canigó, el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. I és que cada any, des de 1.955, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i es deixen apilats sobre la creu.
Aquell dia s’agafa el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà (que prové de l’any anterior), i es puja cap al cim, on es vetllarà perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, a les dotze hores i un minut del dia 23 es comença la baixada i la distribució de la Flama, durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pugen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera de la nit de Sant Joan.
Las vistes des d’aquest cim emblemàtic i ple de tradició, tornen a ser espectaculars, amplíssimes: las Valls del Rosselló, el Conflent i el Capcir; las muntanyes del Circ d’Ulldeter; però potser la part mes increïble son las vistes sobre la Mediterrània visible en dies clars com el d’avui i és que encara que no ho sembli estem només a una mica més de 50 km de la costa mediterrània!!!
Aprofitem el marc incomparable en el que ens trobem i que no bufa el vent per recuperar una mica las forces i immortalitzar el moment... no trobaríem el moment de marxar però encara ens queda una estona de descens i hem iniciat l’excursió molt tard així que no tenim més remei que deixar aquest lloc excepcional per iniciar el retorn.
Tenim dues opcions: recular pel mateix camí que hem pujat o bé fer el descens pel Pic Barbet. Aquesta darrera opció tot i no ser especialment complicada és més dura que la primera i té un punt afegit: implica un primer descens per la xemeneia, un canal estret, rocós i molt vertical, que pot tirar enrere al menys experimentats. En aquest punt de l’excursió el nostre grup es separa en dos, uns farem el mateix camí de retorn, mentre que uns altres triaran l’opció circular.
 
Per identificar el camí des del cim, hem de seguir els senyals grocs que hem anat identificant durant la pujada, el primer tram és molt vertical i cal anar fixant las mans i peus, tot desgrimpant, però poc a poc la via es va eixamplant i el pas és més fàcil. Després d’aquesta xemeneia, passem pel costat de la Bretxa Durier, que ens permet donar un cop d’ull al circ que conté l’anomenada “glacera del Canigó” que lògicament no és una glacera (estem a prop del mar i només a 2650 metres d’alçada i per tant desapareix a l’estiu) sinó una gelera.
Seguirem las fites grogues fins a una cruïlla de camins, en aquest punt caldrà girar lleugerament a l’esquerra i remuntar una mica per arribar fins a l’alçada de Portella de Callmanya, a 2.591m. Per la dreta i seguint las traces ens arribaríem fins al refugi de Marialles, una altre opció per iniciar la ruta (tot i que cobreix més desnivell). En arribar a la portella tenim a la nostra dreta el Puig Sec i a l’esquerra el Pic Barbet. El nostre camí gira al nord i s’enfila lleugerament fins al Pic Barbet , (2.733m) un cop assolit, el sender inicia el seu descens decidit fent revolts fins que entra al bosc que hi ha als voltants de la zona de refugis ... ja hi som!!! Aquest cop entrem per la banda contraria per la que hem començat l’excursió fa unes 5 hores.
Tot plegat una magnífica excursió d’uns 7 quilòmetres i uns 635 metres d’ascensió, una jornada l’abast de molts que ens a dut fins al cim d’una muntanya símbol nacional, el Canigó, considerat durant molt de temps, el pic més alt dels Pirineus.
No hi ha dubte que desprès d’haver pujat la Pica del Canigó, ens queda la sensació d’haver assolit un mite, tot un símbol de la cultura catalana, i és que sobre aquest massís han escrit dos dels personatges més rellevants de las lletres catalanes: Jacint Verdaguer i Josep Plà.
Llocs d’interès
La zona dona per moltes més excursions i recorreguts culturals i és que aquí podem trobar autèntiques joies de l’art romànic català, amb esglésies i monestirs de gran valor cultural:
- El monestir de Sant Martí del Canigó, està enfilat a 1.055m d’alçada, als peus del Canigó. Aquest monestir-santuari, situat a un 2 km de Castell Vernet va ésser fundat pel Compte Gifré II de Cerdanya i Conflent, a inicis del segle XI. Dues esglésies, un petit claustre i un campanar conformen aquesta joia del romànic català. El monestir va ésser un lloc de peregrinatge especialment des de l’any 1014 en el que va guardar las relíquies de Salt Galderic.
- Sant Miquel de Cuixà, és una altre de las sorpreses culturals que amaga aquesta vall, un monestir benedictí a només 2 km de Prada. Edificat sota el patrocini dels comptes d’Urgell i la Cerdanya va tenir el seu màxim esplendor amb l’Abat Oliva a inicis de XI. El claustre és una autèntica joia de l’art romànic i no deixa de sorprendre’m que una part d’aquest estigui a quilòmetres d’aquí, concretament a Nova York !!! en fi, què hi farem ...
Això són només dues opcions, com a curiositat remarcar que aquest dos monestirs d’arrels catalanes avui dia són monuments Històrics de França ...
- Prada, també ofereix els seus atractius al viatger, a banda de ésser el poble en el que va exiliar-se el músic Pau Casals l’any 1.939, qui va promoure allà festivals de música clàssica o on va morir en Pompeu Fabra, filòleg català.
Tot i la magnífica oferta cultural de la zona, optem per passar el diumenge refent-nos de la caminada gaudint d’un dia de relax a la Cerdanya catalana, dormirem a Puigcerdà, per arribar-nos al dia següent fins al municipi de Meranges, i d’allà fins al refugi de Malniu, al peu del Puigpedròs. Aquest cop, no farem cap excursió ... ens limitarem a descansar en aquest magnífic indret del Pirineu ... mentre comencem a pensar en la propera!
|
