Informació General
Aquí us deixem un seguit d'informació útil per preparar las vostres escapades pel país veí.
Introducció
França, oficialment la República Francesa (en francès République française) és un Estat constituït per una Metròpolis i per territoris d'Ultramar. França és l'Estat més gran de la Unió Europea; és situat a l'Europa occidental i limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana és formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món.
França, entre tots els Estats europeus, és el més antic en la seva constitució com a tal, originalment un domini reial centrat a l'Illa-de-França, la capita del qual era París. Actualment, França és membre del Consell d'Europa; és un dels país fundadors de la Unió Europa, de l'eurozona i de l'espai Schengen. És un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Forma part també de la Unió llatina, de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la Francofonia i del Grup dels vuit (G8). Militarment, França és membre de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) -se n'havia retirat el 1966 i es va reintegrar parcialment el 2002.
La seva economia és de tipus capitalista amb intervenció estàtica no negociable després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, des de fa una trentena d'anys, les reformes successives han comportat la privatització progressiva de moltes empreses públiques.
Moneda, diners
França va abandonar el franc, per adoptar l’euro com a moneda l’1 de Gener de 2002.
Requeriments d’entrada
Per entrar al país es necessita un passaport vàlid o bé un carnet d’identitat vigent pels passatgers de la Unió Europea. Pels viatgers catalans, és suficient amb el permís de conduir del país d’origen per llogar un vehicle.
Salut i Seguretat
Per entrar a França no cal vacunar-se. En cas de patir algun incident, serà suficient amb la targeta sanitària europea (TSE) per rebre las prestacions sanitàries que siguin necessàries des d’un punt de vista mèdic durant l’estança temporal en qualsevol dels països integrants de la Unió Europea.
Podeu obtenir tota la informació necessària a la web de la seguretat social .
Pel que fa a la seguretat, res a dir ... fins i tot el ministeri d’assumptes exteriors reflecteix en el seu web que la criminalitat a França ha descendit un 28,7% al Gener 2007 respecte als índexs registrats al Gener 2002. Només cal, com sempre, prendre unes mínimes mesures de seguretat per evitar ensurts i petits furts. En qualsevol cas, sempre és recomanable fer una consulta a la informació que proporciona el Ministeri en el moment en que planifiquem la sortida.
Transport
Considerem que el cotxe és la millor manera de recòrrer aquest país ... i més encara tenint en compte que tenim la frontera a menys de 200km de casa.
A continuació us indiquem las velocitats màximes que estan en vigor a França:
- Autopista: 130 km/h en condicions climàtiques normals i 110 km/h en cas de pluja
- Carreteres Nacionals:90 km/h i 80 km/h amb pluja
- Ciutats: 50 km/h
Cal tenir en compte que l’administració francesa és molt rigorosa en l’aplicació d’aquestes normes i segueix la norma de “tolerància zero”. No dubtaran a l’hora de multar-vos així que recomanem prudència amb el compliment de las normes per evitar ensurts.
Allotjaments
França té una extensíssima xarxa d’allotjaments anomenada Gites, es tracta d’allotjaments rurals de lloguer. Són una opció excel•lent tant pel preu, més econòmic que un hotel; com per la flexibilitat, podem llogar cases senceres ben equipades i això és molt pràctic sobretot si es viatja amb canalla.
A més, aquestes cases estan esteses per tot el territori francès ... fins i tot en petits poblets, per tant una opció excel•lent.
Una mica d’Història
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl•lia, habitada pels gals, un poble celta. La Gàl•lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl•lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Encara que l'inici de la monarquia francesa sovint remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental és a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la Primera República Francesa, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou restablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Si bé al final resultà vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatut econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999 (fins llavors la moneda oficial era el franc francès). Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Política
França és una república unitària, "indivisible, laica, democràtica i social" amb un règim semipresidencial. Després de la reforma constitucional de març del 2003 la seva estructura va ser descentralitzada.
Abans de 1962 el President de la República Francesa era elegit per mitjà del sufragi universal indirecte d'un ampli col•legi electoral. Aquest col•legi electoral havia estat ampliat per evitar la preponderància del poder legislatiu sobre el poder executiu, que s'havia produït durant la Quarta República Francesa] i que havia provocat el bloqueig de les institucions. El novembre de 1962, el president de la República va demandar, per referèndum que fos elegit per sufragi universal directe, utilitzant l'article 11 de la constitució i no l'article 89. L'article 11 permet sotmetre a referèndum les lleis sobre els poders públics i l'organització de les institucions o fins i tot els tractats internacionals, mentre que l'article 89 permet sotmetre una revisió constitucional al poble només després de l'acord parlamentari o congressista. Amb aquest esdeveniment el govern de Pompidou va ser deposat per una moció de censura.
En la constitució de la Cinquena República, el poder executiu va ser reforçat en detriment del poder legislatiu. El president va adquirir poders com ara el dret a la dissolució de l'Assemblea nacional (article 12 de la constitució), el dret a sotmetre al poble un referèndum (article 11 de la constitució), el poder de nomenar el Primer ministre (article 8 de la constitució) o fins i tot el dret de donar un missatge al Parlament (article 18 de la constitució). Quant al govern, el president determina i dirigeix la política de la nació. Disposa igualment del poder reglamentari que el permet aplicar lleis. Fixa, també, 3/4 de les ordres del dia de l'Assemblea nacional. Després de la reforma constitucional del 2001, el President de la República n'és elegit per cinc anys per sufragi universal directe.
El Parlament el constitueix l'Assemblea nacional, composta per 577 diputats i el Senat, per 331 senadors (en seran 346 el 2010), elegits per un període de sis anys per sufragi indirecte, i a partir del 2010 la meitat dels cossos legislatius seran renovats cada tres anys. Els francesos a l'estranger són representants per l'Assemblea dels Francesos de l'Estranger.
Subdivisió Administrativa
Les principals divisions administratives franceses són les regions, un total de 26 (de les quals 22 són metropolitanes que pertanyen a la França continental). El següent tipus de divisió administrativa és el departament, un total de 100 (de les quals 4 són d'ultramar). La següent divisió administrativa és el districte o arrondissement, i n'existeixen 342. Els districtes se subdivideixen en 4.035 cantons per motius administratius i electorals. Finalment, també els districtes són dividits en 36.682 municipis o communes.
Les regions, els departaments i els municipis són coneguts com a "col•lectivitats territorials" (collectivités territoriales), la qual cosa vol dir que els residents poden elegir els membres d'una assemblea local i un cap executiu, mentre que els districtes i els cantons són meres divisions administratives i/o electorals sense autonomia. Fins al 1940 els districtes també eren col•lectivitats territorials amb una assemblea local (el consell de districte), però van ser eliminades durant el règim de Vichy, i abolides en la Quarta República el 1946.
Tres comunes o municipis importants –París, Lió i Marsella– es divideixen en arrondissement o districtes municipals per a la seva administració territorial amb batlles locals i disposen d'una certa autonomia financera i administrativa al si del mateix consell municipal. El departament de París només es constitueix d'una sola comuna o municipi, i les quatre regions d'ultramar –Guadaloupe, Martinica, Guaiana Francesa i l'Illa de la Reunió– són constituïdes només per un departament. La regió de Còrsega, que comprèn dos departaments, té un estatut especial de col•lectivitat territorial lleugerament diferent de les altres regions metropolitanes (n'és considerat una, malgrat no ser una regió continental). Totes les regions, continentals o d'ultramar, són parts integrants de la Unió Europea.
Des de la promulgació de les lleis Defferre de 1982 i 1983, i les lleis Raffarin del 2003 i 2004, França s'ha constituït com un estat descentralitzat. La reforma constitucional de febrer del 2003 precisa que l'organització de la República és descentralitzada. La descentralització, que ve acompanyada en la seva primera etapa de la desconcentració, afavoreix en l'actualitat l'aparició de poders locals veritables, encara que l'equilibri entre el poder central i local encara produeix debats. Per tant, França es troba actualment en un procés lent de devolució de poders administratius.
A més de les col•lectivitats territorials d'exercici ple –la comuna, el departament i la regió– també existeix un esglaó intermunicipal que exercirà a poc a poc més competències. De fet, les comunes o municipis han estat convidades a agrupar-se sota el règim de la mancomunitat que disposa d'ara endavant d'autonomia financera i fiscal, i d'una autoritat de persona moral i jurídica reconeguda. El 2006, 2.573 comunitats (comunitats de comunes o municipis, comunitats d'aglomeració i comunitats urbanes) han reconfigurat el territori nacional amb 90% del total de les comunes o municipis i el 85% de la població francesa. Algunes mancomunitats agrupen comunes de departaments o fins i tot de regions diferents. Algunes mancomunitats existeixen també amb col•lectivitats locals de països veïns, la qual cosa facilita la gestió d'equipaments comuns, principalment en matèria de transportació.
Un nou esglaó s'ha creat amb l'elaboració dels països, que agrupen comunes i mancomunitats en ens més grans per tal d'agrupar el conjunt de les comunes d'un territori en particular, fins i tot aquelles que són excloses de les mancomunitats ja existents.
Territoris Francesos
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) es troba a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col•lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica i les col•lectivitats territorials de Saint-Barthélemy i Saint-Martin.
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col•lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic:
la col•lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col•lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 2 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que Le français est la langue de la République, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa.
Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català , el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reivindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajut de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat que França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, ensems amb Grècia.
|
